Andreu Farràs
Xavier G. Luque va escriure l’altre dia a La Vanguardia, arran del destronament de Lance Armstrong, una anècdota que s’explicaven els periodistes que seguien el Tour durant “les llargues sobretaules nocturnes”. Escrivia Luque que un bon dia, cap als anys seixanta del segle passat, un enviat especial de la ràdio espanyola va rematar la seva crònica amb la tradicional lectura del principals classificats del dia i amb els ciclistes que havien abandonat la competició. Aquell dia, va notificar, un dels corredors que causaven baixa era un francès anomenat Néant.
L’endemà, el periodista es va sorprendre, i així ho va fer saber a l’audiència, que el ciclista Néant havia tornat a la carrera, però que finalment havia tornat a llençar la tovallola. Dos dies després, Néant també figurava a la llista de baixes de l'etapa. I l’endemà, un altre cop el mateix. I el periodista espanyol, s’exclamava, admirat, per la força de voluntat del ciclista Néant. I així va tornar a passar durant bastants dies, relatava Luque. Fins que algú va indicar al periodista que Néant, en francès, vol dir “ningú”.
En llegir el divertit bitllet de Luque em vaig preguntar quants periodistes ‘armstrongs’ hem conegut al llarg de la nostra carrera professional. Quantes vegades hem pogut comprovar que les empreses i els seus caps mantenien a les redaccions en llocs més o menys rellevants a persones que no estaven a l’alçada del que l'ofici li demanava –no necessàriament sempre amb galons— i que, per exemple, anaven a seguir cada any durant vint dies –i se li pagaven les corresponents dietes i hores extres-- el Tour de França sense saber un borrall de francès ni tenir la mínima intenció d'aprendre'l. I el que és encara pitjor: sense saber potser ni un borrall de ciclisme. O que una conductora de TVE de la cerimònia inaugural dels Jocs de Londres digués que l'himne britànic era Dog (sic) save the Queen i confongués Union Jack amb Union Flag i es quedés tan ampla. Permetent les empreses –i els seus responsables—aquestes estafes als lectors i oients, aquests armstrongs, aquests fantasmes defraudadors no només de la informació esportiva, sinó de la política, de l’econòmica, de la ciència, de la salut o de la gastronòmica, ¿no han/hem estat enterrant també el prestigi i la credibilitat dels mitjans de comunicació?
@afarrasc
Xavier G. Luque va escriure l’altre dia a La Vanguardia, arran del destronament de Lance Armstrong, una anècdota que s’explicaven els periodistes que seguien el Tour durant “les llargues sobretaules nocturnes”. Escrivia Luque que un bon dia, cap als anys seixanta del segle passat, un enviat especial de la ràdio espanyola va rematar la seva crònica amb la tradicional lectura del principals classificats del dia i amb els ciclistes que havien abandonat la competició. Aquell dia, va notificar, un dels corredors que causaven baixa era un francès anomenat Néant.
L’endemà, el periodista es va sorprendre, i així ho va fer saber a l’audiència, que el ciclista Néant havia tornat a la carrera, però que finalment havia tornat a llençar la tovallola. Dos dies després, Néant també figurava a la llista de baixes de l'etapa. I l’endemà, un altre cop el mateix. I el periodista espanyol, s’exclamava, admirat, per la força de voluntat del ciclista Néant. I així va tornar a passar durant bastants dies, relatava Luque. Fins que algú va indicar al periodista que Néant, en francès, vol dir “ningú”.
En llegir el divertit bitllet de Luque em vaig preguntar quants periodistes ‘armstrongs’ hem conegut al llarg de la nostra carrera professional. Quantes vegades hem pogut comprovar que les empreses i els seus caps mantenien a les redaccions en llocs més o menys rellevants a persones que no estaven a l’alçada del que l'ofici li demanava –no necessàriament sempre amb galons— i que, per exemple, anaven a seguir cada any durant vint dies –i se li pagaven les corresponents dietes i hores extres-- el Tour de França sense saber un borrall de francès ni tenir la mínima intenció d'aprendre'l. I el que és encara pitjor: sense saber potser ni un borrall de ciclisme. O que una conductora de TVE de la cerimònia inaugural dels Jocs de Londres digués que l'himne britànic era Dog (sic) save the Queen i confongués Union Jack amb Union Flag i es quedés tan ampla. Permetent les empreses –i els seus responsables—aquestes estafes als lectors i oients, aquests armstrongs, aquests fantasmes defraudadors no només de la informació esportiva, sinó de la política, de l’econòmica, de la ciència, de la salut o de la gastronòmica, ¿no han/hem estat enterrant també el prestigi i la credibilitat dels mitjans de comunicació?
@afarrasc
És curiós. Però amb tot això em ve al cap una cosa que penso desde sempre i compartim moltes persones: Aquesta gent està aquí no perquè sigui periodista, per esmentar el cas, sinó perquè han estudiat periodisme i ténen un títol que han pogut pagar que els hi "permeteix" treballar com a tal.
ResponderEliminarEn lloc de buscar, per continuar parlant de l'exemple, a persones amb la cultura suficient per conéixer l'idioma d'allà a on són destinats, agafen a aquells que van amb el paperet que diu "Periodista", sense més tacte que una signatura aquí i una altra allà.
Perdoneu-me si m'he excedit, però això passa a tot arreu i crec que de vegades només es necessita ser més "echaopalante" i no parlar sense dir res.