El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

30 sept 2021

El futur de 'La Vanguardia', 'El Periódico' i 'Ara', segons els seus directors

Jordi Juan, Albert Sáez i Esther Vera, directors dels tres únics diaris impresos amb seu central a Barcelona, van dialogar el 28 de setembre passat al voltant del futur que preveien i pretenien per a ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’ i ‘Ara’. Un dels denominadors comuns de la conversa va ser l’optimisme i la necessitat de continuar assajant sense pausa noves maneres d’atraure lectors amb les nombroses fórmules que cada dia posen al seu abast les tecnologies de la comunicació. A continuació, les reflexions més destacades de cadascun d’ells:

Jordi Juan
--El món digital ens presenta als periodistes un futur extraordinari. Ara ens llegeix més gent que mai i podem arribar encara a més persones que mai. La gent vol informació de qualitat aquí i a tot el món. I moltes persones estan disposades a pagar per garantir-se aquesta informació de qualitat.
--Ens els últims anys, amb el creixement d’internet, les empreses periodístiques han optat per reduir costos, reduir personal i oferir menys serveis. Ara, això ha canviat, i a 'La Vanguardia' hem augmentat la plantilla.
--Ja tenim més subscriptors digitals (53.000) que de paper. I 2 milions de persones registrades, que son potencials subscriptors digitals.
--A les redaccions dels diaris hi ha més llibertat que mai. La informació que corre per les xarxes socials evita que els diaris puguin amagar informació com es podia fer abans. Si l’amagues, les xarxes et faran fer el ridícul.
--La dinàmica ara és molt més horitzontal que abans. Abans, el director era un mariscal de camp. Ara ha d'escoltar més altres opinions. A les redaccions, on s'han barrejat periodistes amb experts en noves tecnologies i analistes, es debat més i es discuteixen més els enfocaments de les notícies. Es redactors estan més estimulats perquè poden escollir més a través de quins canals volen comunicar les seves informacions: vídeos, podcast, etcètera.
--‘La Vanguardia’ ingressa actualment més per publicitat digital que per publicitat de paper. Tenim més ingressos publicitaris que fa 10 anys.
--La bona marca de 'La Vanguardia' se sustenta en la imatge del diari de paper, que és molt influent. El nostre famós semàfor és paradigmàtic. No surt a la web, només al paper, i té un enorme impacte cada dia. No podem renunciar. Els diaris que es plantegen deixar de treure les edicions de paper els dies feiners i només fer-ho els caps de setmana poden fracassar.
--Robots redactant notícies? Hi ha diaris digitals a Espanya que ho han provat i tenen bons resultats d’audiència. Però nosaltres hem rebutjat algunes ofertes que hem rebut per raons ètiques.

Albert Sáez
--Estem travessant un bon moment per tres motius: 1) Hi ha més demanda d’informació que mai; pel temps que s’hi dedica i per com circula la informació. L’exigència de transparència per part del públic beneficia el periodisme; 2) sabem més dades que mai dels lectors gràcies a internet. Abans decidíem per intuïció, perquè ignoràvem què buscava el lector. 3) Podem decidir què expliquem i com ho expliquem, perquè hi ha moltes més possibilitats multimèdia (video, gràfics, podcast)
--Les promocions de màrqueting de fa anys ens van fer perdre el món de vista. Les empreses periodístiques, que llavors més que un negoci tenien un xollo, gastaven més diners en promocions de paelles i olles que en aconseguir bona informació.
--Hem començat els murs de pagament (una denominació gens afortunada per a la qual caldria cercar una alternativa) fa una setmana i, per tant, no tenim resultats. Al paper, la publicitat representa el 60% dels ingressos i les vendes, el 40%.
--Abans veníem informació a l’engròs. I ara la venem al detall. Amb el paper venem tot el producte, tot el mostrari, totes les notícies. Ara, per cada notícia al digital gairebé hem d’establir un pla de màrqueting, una a una.
--Amb la subscripció de la versió digital ens veiem obligats a fer més servei que producte. La versió de paper l’hem de mantenir tot el temps que puguem.
--La relació amb els anunciants ha canviat. Com que gràcies a internet tenim informació molt actualitzada dels nostres lectors, podem organitzar clústers de publicitat per als nostres anunciants.
--Podem usar la nostra marca també per als esdeveniments, que és una font d’ingressos molt important que compromet poc la independència del mitjà.
--Per als diaris de paper hem de frenar la desaparició de quioscos. Hem de cercar llocs alternatius de venda i ajudar els quiosquers que queden.
--Cal posar més joves a la redacció. A les redaccions hi ha franges d’edat que no estan representades. Cal més gent jove manant. No podem tractar els joves com espècimens. Els hem d’entendre i als mitjans parlar del que parlen els joves.
--La portada del digital no és tan important com la portada del paper. I poso en dubte que la portada del paper sigui gaire important per al lector que s’acosta al quiosc per escollir una capçalera o una altra.
--La majoria dels nostres lectors de digital venen a través d’una notícia que els ha aparegut al mòbil. Per això quan van redissenyar la web d’’El Periódico’ van dibuixar cada notícia pensant que era per ella mateixa la portada del diari.
--L’èxit d’una nova subscripció comença en el buscador Google. Els joves que no ens coneixen ens han de trobar quan busquin informació sobre qualsevol qüestió.
--Robots redactant notícies? Si es per reduir costos anem malament. L’automatització porta a productes estandarditzats i homogenis i és absurd oferir els mateix que la competència. Només pot servir per millorar la qualitat de vida de la redacció.

Esther Vera
--Les inèrcies mengen les estratègies de les empreses periodístiques. Els periodistes hem de canviar aquesta prepotència amb que veiem el món. Ens creiem tocats per una vareta divina i no som més importants que els fusters que van haver de fer front a la irrupció d’Ikea. Ens han atropellat les noves tecnologies i ens hi hem d’adaptar. Hem de baixar del púlpit i dialogar amb els lectors.
--L’’Ara' va néixer fa 10 anys. Sempre hem volgut el lector que busca una informació diferenciada. Preferíem els subscriptors que els clicbaits de notícies sense substància.
--Hem de fer periodisme de qualitat pel qual valgui la pena pagar. I crea més subscriptors una bona crònica des de Kabul o un article d’opinió interessant que una peça frívola que generi clics.
--Els diaris actual se semblen més a una cada de noticies de 24 hores que a un diari de fa 30 anys.
--Volem ser lliure, rigorosos, innovadors, ràpids, independents i diferents. Apostem pel periodisme clàssic però amb noves tecnologies.
--Tenim les redaccions massa homogènies i això ens allunya dels potencial nou lector. Hem de buscar més diversitat ètnica, religiosa i lingüística.
--Els 63% dels nostres ingressos procedeixen de les subscripcions i de les vendes de diaris. Per aconseguir més diners de la publicitat, hem posat al servei dels anunciants diferents eines interactives per adaptar els nostres canals al que ells necessiten per arribar als seus potencials clients.
--Les dades que tenim dels lectors les hem d’usar amb transparència i respecte.
--Per aproximar-nos als anunciants i als lectors, nosaltres el que oferim es un periodisme d’artesania, que consisteix en sortir al carrer i informar amb llibertat, coratge i rigor d’una manera diferent de la resta dels diaris.
--Calen més joves a la redacció però que siguin permeables. Perquè hi ha joves impermeables a les novetats i, en canvi, vells que son permeables.
--Al digital hem creat verticals de cultura, motor, llibres, etcètera dirigits a segments socials como dones i joves, per atraure nous lectors.
--Cal seguir presentant bones portades de paper, encara que la gent arribi al diari a través de les notícies del digital.
--Les redaccions –i les empreses en general— son cada vegada més horitzontals i menys verticals. Quan vam canviar els canals digitals hi va participar tota la redacció. Com diu una directiva de Silicon Valley en una entrevista que hem publicat fa poc, l’èxit professional s’aconsegueix després d’estudiar, treballar en equip i no ser un ‘gilipollas’.
--De dilluns a divendres hem de publicar diaris no menys bons però sí més senzills, perquè lluitem contra el temps de les persones. Menys notícies però millor triades i més explicades. I el cap de setmana oferir diaris que, amb una mica de sort, ens durin fins el dimecres per què hi ha suplements reportatges llargs, etc.
--Llegir reportatges al paper potser és més còmode, però ens hem acostumat a llegir articles llargs al mòbil.
--Robots a la redacció? Aposto per la diferència. Per tant, si hi ha una feina que pot fer un robot, perquè hi ha una persona fent-la ara? No hem de fer les coses que poden fer uns robots.

La trobada d’aquests tres periodistes, moderada per Milagros Pérez Oliva, va tenir lloc a la sessió inaugural del cicle ‘Diàlegs sobre el futur de la premsa al segle XXI’, que organitza Intermèdia Comunicació amb el suport del Col·legi de Periodistes i Dircom Catalunya amb la col·laboració de la Fundació La Caixa.

El debat sencer de Jordi Juan, Albert Sáez i Esther Vera es pot veure a Youtube.

27 sept 2021

L’ascensor avariat

Josep-Maria Ureta

“En les ànimes de les persones, el raïm de la ira 
s’està omplint i es torna pesat, 
llest per a la verema”. 
'El raïm de la ira', de John Steinbeck (1939)

Sol ser a finals d’any, quan es parla, escriu i debat sobre els Pressupostos de l’Estat, que apareix periòdicament el debat sobre l’increment del salari mínim interprofessional (SMI) i les previsibles conseqüències que pot tenir en el mercat laboral. Dues son de les més freqüents: que cal relacionar aquests augments amb la negociació col·lectiva i la productivitat, i que la mesura comportarà (segur, segons el Banc d’Espanya, BdE) la pèrdua de llocs de treball.

Cap de les dues afirmacions son certes tan bon punt es contrasten
Fotograma del film 'El raïm de la ira', de John Ford.

amb el què diuen les estadístiques anuals d’anys o dècades anteriors. La darrera vegada, fa un parell d’anys, quan el govern espanyol de coalició va incrementar fortament el SMI (més aviat el va actualitzar després d’anys de mantenir el mateix) i el BdE va augurar la pèrdua de 150.000 llocs de treball. Més aviat va ser el contrari, se’n van crear 130.000, cosa menys propagada per alguns mitjans.

Tanmateix, hi ha una altra afirmació que encara està més arrelada en la doctrina econòmica de molts acadèmics: salaris i productivitat estan relacionats: si la segona millora, tard o d’hora es trasllada als sous dels treballadors (avís: el tard pot ser una generació).

Doncs vet aquí que Miquel Puig ho nega i ho demostra abastament en el seu darrer llibre 'Els salaris de la ira' (La Campana). Aquest economista i professor, amb llarga experiència en la gestió pública (amb un curt període a la multinacional Abertis) reprèn un dels temes recurrents a altres obres escrites per ell entre el 2013 i el 2015: 'La sortida del laberint', 'La gran estafa', 'Un bon país no es un país 'low cost''. A aquests textos hi ha una constant: revisió de tesis econòmiques dominants des de l’estadística, el rigor i un innat –i molt d’agrair— sentit de la divulgació. Des d’aquells textos coneixíem, sobre tot, els efectes perversos del model de creixement basat en llocs de treball precaris, de baixa exigència formativa i escassa retribució. Ras i curt: un model basat en la captació de turisme massiu acaba sent incompatible amb el manteniment de l’Estat del benestar vigent.

Revisar els clàssics


El nou llibre de Puig és aquesta vegada més a prop de l’assaig que els anteriors, una tesi personal (i de vegades apassionada) d’Economia política. És per això que hi ha freqüents referències als
quatre grans teòrics liberals de l’economia del XVIII i XIX: Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill i Alfred Marshall. Tots quatre son presents en les grans decisions polítiques preses fins aquest segle. Altra cosa és amb quina intenció. El que fa Miquel Puig es recordar-nos, de manera planera, la importància d’aquests quatre evangelistes (tan propers tots a la filosofia moral) i com ens han explicat al llarg de tres segles com es relacionen els tres elements bàsics de la producció: terra, capital i treball.

Però aquesta vegada Puig tria un dels elements menys estudiat singularment i no en relació amb els altres dos: el treball. I vet aquí les dues aportacions d’impacte: no hi ha hagut mai relació directe entre treball i productivitat. I amb xifres: entre el 1600 i el 1800 els salaris es varen mantenir estables, mentre la productivitat (primera i segona revolució industrial) augmentava el doble. Això permet encunyar l’expressió “Gran Glaciació Salarial”. O sigui, l’ascensor (social) fa temps que està avariat. Tesi: l’evolució dels salaris està més vinculada a la quantitat de ma d’obra disponible en cada moment (relacionat amb taxa de fecunditat i d’immigració, sigui l’època que sigui).

Elements pel debat i, de passada, proposta perquè el món de l’opinió publicada revisi els tòpics que relacionen salaris i producció. Aquí hi haurà discrepàncies, segur, amb la tesi de Puig que rebutja una afirmació habitual: “La mecanització genera tants llocs de treball com els que destrueix”; i en proposa una de més dura de pair: “Com a la primera revolució industrial, la quarta la protagonitzaran els fills dels que estan perdent la feina”. Es més: “Un comptable no es reconverteix en cuiner si no, com a molt, en ajudant de cuina”. Segona tesi: “La productivitat no es pot mesurar individualment si no col·lectivament, atesa la divisió del treball”.

Ací és on apareix l’anàlisi dels efectes de la liberalització comercial, la innovació tecnològica, la deslocalització, la immigració que força la baixa salarial. Dades ben útils pel debat. La única posició de Miquel Puig és senzilla: el nou model ha creat molts més perdedors dels que és reconeixen.

Vinculat hi tenim la qüestió del salari mínim i la seva influència. Una dada curiosa: el 1963 s’estableix a Espanya el salari mínim de 60 pessetes dia, 1.800 pessetes al mes, que era el 25% del PIB per ocupat. ¿Ara es més o menys? ¡Fins al final de mandat de Mariano Rajoy, havia baixat al 14% del mateix càlcul! O sigui: per mantenir la proposta franquista constant, avui el SMI hauria de ser de 1.400 €.

Desigualtat en front d’equitat


'Els salaris de la ira' és un títol que ens porta quasi inconscientment a la novel·la de John Steinbeck 'Las uvas de la ira', publicada el 1939, en plena Gran Depressió, de la qual en va fer una pel·lícula John Ford el 1940 protagonitzada per Henry Fonda. En Puig no fa cap referència a aquests text i film en el seu llibre. Però és fàcil la relació d’una i altra obra –Puig és, a més, un bon vinater del Montsant— en la referència al raïm que acaba acotant el cap esperant la verema. Dur però eloqüent.

D’altra banda i un cop queda clar el paper dels salaris en l’evolució del creixement econòmic, amb l’amarga constatació de que la tendència es mantenir-lo al mínim possible i no pas relacionat amb la productivitat (cosa ben difícil de mesurar en els serveis) Miquel Puig assenyala que després dels Gloriosos Trenta (1945-1975) ara els dos nous enemics de la classe treballadora son els rendistes i el grans gestors d’empreses amb sous a vegades 1.000 vegades superiors al dels seus empleats (McDonalds, per exemple).

Senyal de que Puig és ara regidor de l’Ajuntament de Barcelona és la seva aportació, en xifres, del cas de l’explosió immobiliària de Barcelona, a la qual critica sense miraments. Un sol exemple: la renda mitjana d’un veí de Barcelona és un terç superior a la d’un veí de Saragossa... però si s’afegeix la despesa del lloguer, les rendes s’igualen. El rendisme és, a parer de Puig, el nou enemic dels treballadors. Sense embuts.

És a la segona part del llibre on l’autor contrasta el seu primer Gran Glaciació Salarial amb el què hi ha ara: Gran Disparitat Salarial. Els apòstols del benefici col·lectiu del creixement sostingut diuen que avui els assalariats estan molt millor que abans.

Aquí caldria introduir una altra branca de la ciència econòmica que ha estat emergent les darreres dècades, l’economia conductiva o psicològica, tal com la descriu el premi Nobel --que patrocina el Banc de Suècia-- Richard Thaler. Mentre els de la satisfacció parlen de que “el que importa és el que tens i no el què tenen els altres”, els de l’àmbit del comportament adverteixen que “de fet ens importa el què tenim però també el què tenen els altres”. Que creixi el pastís pot alimentar millor a tothom, però com és distribueix també importa. Es a dir, la equitat segueix sent un valor en retrocés.

Conscient de que pot ser malinterpretat, Puig fa també cites de Thomas Piketty i el seu 'Capital i ideologia', de qui accepta la descripció del nou repte mundial, el concepte de frontera, en sentit simbòlic, que ve a dir que l’Estat del benestar actual s’enfronta al dilema de o discriminar (la immigració) o desmantellar. En canvi, la solució de Piketty de l’impost universal sobre el patrimoni no convenç a Puig, que prefereix la política de rendes, combinar la solidaritat amb els refugiats i preservar els drets dels autòctons.

¿I com? No toca, perquè estem davant d’un llibre d’economia política, no de política econòmica. Escrit sense ira, pecat capital que els escolàstics del segle XVI com Jerónimo de Ripalda descriuen com “apetito de venganza desordenado” i recomanen combatre’l amb mansuetud. ¿Més?

26 sept 2021

Antonio Franco, un revolucionari de la premsa

Aquestes son algunes de les reaccions que ha suscitat la mort d'Antonio Franco Estadella a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació. 

Andreu Claret
Llegireu semblances encertades que parlen d’un gegant del periodisme. Els qui no coneixeu tota la seva trajectòria el descobrireu al capdavant de grans iniciatives destinades a impulsar
Els redactors d''El Periódico de Catalunya'
el dia del seu primer número, el 26 d'octubre del 1978.
Foto publicada a Facebook per Antonio Rubio,
sota l'epígraf: "¡Oh capitán, mi capitán!".
Franco, a la dreta.

una premsa catalana rigorosa, popular i progressista. Vaig fer les meves primeres passes com a periodista sota la seva batuta, en un setmanari que duia Europa a la capçalera i el govern civil al clatell. Era molt abans que fundés 'El Periódico'. Hi vaig descobrir un home immens, de talla i de cor, que ens animava a desafiar el censor amb intel·ligència sense sacrificar mai l’ofici. Gran Antonio. Gran amic. Que descansi en pau.


Gabriel Jaraba
No puedo escribir de la muerte de Antonio Franco. Fue mi director en 'El Periódico', pero también mi redactor jefe en 'Diario de Barcelona'. Y en 'Barrabás', y 'El Papus', y en el Grup de Periodistes Democràtics. Me ayudó, ayudó a muchos amigos, me enseñó a levantarme y me mostró cómo ser un periodista. Me transformó de cabra loca en periodista riguroso. No puedo escribir sobre él porque ha sido mucho, mucho más. Con él desaparece el último director de periódicos, y ahora le sucede otra manera de hacer diarios. No puedo escribir sobre él porque aquello era otra cosa, otra pasión. Él se consideraba "un salvaje". Yo y otros lo éramos también: salvajes. Y ya está.

Ángel Sánchez
Trabajé con Antonio Franco 22 años en las dos etapas en que dirigió 'El Periódico de Catalunya.' Así pues, siempre estuve a sus órdenes. Y puedo decir que mandaba mucho y casi siempre bien. Visto ahora con la perspectiva del tiempo transcurrido, considero que aprendí más de lo que pensaba. No le entusiasmaban las críticas, pero yo, que tenía un año más que él, me callaba lo menos posible. A algunos que procedíamos del desaparecido 'Mundo Diario' nos tildaba de rojos, pero nos respetaba. En el fondo, intuía que también éramos bastante franquistas. Franquistas de Antonio Franco, por supuesto.

Enric Sala
La condició capital de l'Antonio Franco s'explica per dues coordenades. Per un costat, ha estat molt probablement el periodista català més important dels darrers 40 anys, justament els millors anys del periodisme a casa nostra (des de la Transició fins l'ensulsiada dels diaris en paper), i el seu mestratge ha marcat a gran part dels periodistes que després han tingut o tenen càrrecs de responsabilitat. Per l'altre, la seva personalitat abassegadora es traduïa la immensa majoria de vegades en un tracte personal cordial i afectuós --una raresa en els directors de mitjans--, que compatibilitzava amb un alt nivell d'exigència professional. Haver treballat molts anys amb ell va ser un privilegi dels que deixen empremta.

Carmen Umbón
Para no incurrir en repeticiones de “gran periodista” y “gigante de la información” abordaré otra faceta de la personalidad de Antonio Franco, la más cercana a mí y a la que tuve la oportunidad de aproximarme por ser miembro del comité de empresa, ya que nunca pertenecí al núcleo de sus íntimos. Sin embargo, tengo que aclarar que, pese a que yo tenía la mala costumbre de saltarme la cadena de mando si tropezaba con problemas y recurría directamente a él, su puerta nunca estuvo cerrada y siempre me atendió con cariñosa consideración.
No hace falta entrar en detalles para explicar que a veces los encontronazos por cuestiones laborales eran inevitables, pero las crisis se acababan resolviendo amistosamente, desde la lealtad, la comprensión y el respeto. Incluso el afecto.
En mi época era frecuente que los aspirantes a un puesto de trabajo, que no eran estrellas del periodismo ni profesionales de solvencia probada, entrasen en las redacciones para sustituir a alguien de baja transitoria. En muchas ocasiones el contrato temporal no llegaba a materializarse y eso era fuente de tormentosas escenas, pero era una gran oportunidad y no faltaban los y las aspirantes. No recuerdo en qué fecha, una compañera (con contrato temporal, o tal vez sin él) se quedó embarazada y su periodo de permanencia en 'El Periódico' finalizaba poco antes del parto. Se nos ocurrió que una salida airosa, fácil de conseguir y barata podría ser prolongar su presencia legalmente unos meses más  para que pudiera acogerse a los beneficios de la baja de maternidad, y después la empresa ya decidiría sobre su futuro. Antonio montó en cólera: “Del diario que yo dirijo no se despide a ninguna embarazada”. No nos dejó ni explicarle que, en realidad, no se trataba de un despido. Media hora más tarde estaba en plantilla.

Mariángel Alcázar Modrego
Mi primer cabreo con Antonio Franco tuvo lugar en 1978, en la escalera de Lauria 35 (Barcelona) que comunicaba la sede de 'El Noticiero Universal', en cuya redacción yo trabajaba, y el piso donde
Franco, a la redacció d''El Periódico', el 2011.
(Foto: Albert Bertran)
estaban preparando los números cero de 'El Periódico'. Que no me hubiera llamado para formar parte de la redacción fue un palo. A mis 21 años yo ya quería trabajar con él. Tuvieron que pasar cuatro años hasta que fui convocada, pero él ya se había ido a 'El País'. Antonio, cual hijo pródigo, volvió a su casa y trabajé con él casi veinte años. Siempre me llamó Roberta, por lo de 'Roberto Alcázar y Pedrín', y cuando, desde su despacho, me llamaba a grito 'pelao' siempre era para pegarme una bronca por no haberme exigido lo suficiente. Su lema siempre fue: “Ante la duda, periodismo”. Nunca quiso ser una estrella del periodismo, pero su luz y su ejemplo nos enseñó a ser libres, a no rendirnos y, sobre todo, a no claudicar ante el poder.
Antonio Franco me convirtió en la periodista que soy y yo me empeñé en cambiarle el estilismo e incluso le arrastré un día a Loewe para que se comprara una chaqueta de ante. Siempre austero, se la compró por darme gusto pero años después me dijo: “Roberta, tenías razón; hay idiotas que me ven con esta chaqueta y se creen que soy de los suyos”. Y que no se me olvide, con toda su envergadura y su vehemencia, siempre defendió a las redactoras y nunca admitió que nadie se pasara con ellas. Gracias, Antonio. (DEP)

Lo traté más a fondo en su segunda etapa en 'El Periódico' (1988-2006) cuando yo era director de 'La Vanguardia' y él dirigía 'El Periódico'. La rivalidad y la competencia entre los dos diarios era fuerte, pero a través de un amigo común, el hace poco desaparecido Carlos Pérez de Rozas, establecimos una línea de contacto. Nos peleábamos cada día por las noticias y luego en el quiosco, pero sabíamos que teníamos lectores plurales que apreciaban la independencia de criterio. Yo valoraba –y vigilaba– a mi principal competidor y coincidía con Antonio Franco –que había tenido una oferta para dirigir 'La Vanguardia'– en que la lucha entre dos grandes diarios distintos y con públicos plurales nos forzaba a cuidar la pluralidad y la calidad. La competencia nos hacía mejores.

A él le debemos la irrupción en el mercado del primer diario moderno del último tramo del siglo XX y del advenimiento del XXI, 'El Periódico de Catalunya', "un producto popular, de centro izquierda, catalanista y del Barça", su tarjeta de visita, en el que experimentó y maduró cada uno de los pasos que trastocaron conceptos y modos de ejercer el oficio.

José Antonio Sorolla (d'un article a 'El Periódico')
El nivel de autoexigencia primero y de exigencia a los demás después de Antonio Franco era tan alto que casi nunca estaba completamente satisfecho del producto que llegaba cada mañana a los quioscos. Se podría afirmar de él aquello que se decía de Luis Cernuda: que Cernuda y satisfecho eran términos incompatibles. Los consejos de redacción de 'El Periódico' o de 'El País' eran muchas veces de una autocrítica feroz. Empezaban siempre por el análisis del diario del día para entrar después en las propuestas y en la preparación del periódico del día siguiente. Nada que ver con otro estilo de dirigir periódicos que se caracteriza por la frivolidad, el autobombo y el menosprecio de la competencia.

Emilio Pérez de Rozas (d'un article a 'El Periódico')
Ese grandullón, un ser incapaz de hacer daño a nadie (queriendo), estaba hecho del material con el que se hace los sueños. Pero era duro porque quería que fuésemos los mejores. O lo intentáramos. Nunca olvidaré cuando acababan los consejos de redacción a media mañana y todos bajábamos pausadamente las escaleras del altillo de Consejo de Ciento donde nos reuníamos tras recibir sus tremendos varapalos por aquella cagarruta o cierta indefinición.

Jordi Bianciotto
Ens ha deixat el director fundacional d''El Periódico', Antonio Franco. Un periodista de raça, instintiu, i un director de diari amb totes les lletres, amb un talent monumental i una gran capacitat d'interpretar un temps i una societat. Vaig tenir-hi una relació mínima, haig de dir, però li agraeixo que fa molts anys, als 90, permetés que comencés a publicar articles al diari, a la llavors secció d'Espectacles. Gràcies, Antonio.

Montse Baraza
Siempre estaré agradecida a Antonio Franco por abrirme las puertas de El Periódico. Se va un grande del periodismo, visionario, apasionado, exigente y honesto. Muchos aprendimos de él. Le echaremos de menos.

Andreu Missé i Pere Rusiñol (d'un article a 'El País')
Fue la honestidad periodística. El compañero Antonio Franco era un compendio de equilibrio y humildad. Ningún poder político o económico se había atrevido a forzarle la mano. (...) Jamás presumió de intelectual, ni de cultura, ni de saberes especiales, con la excepción de sus pasiones deportivas. Su inteligencia natural y conocimiento de lo que ocurría y necesitaba este país lo demostraba cada día con una maestría intachable.

Xavier Vidal-Folch i Lluís Bassets (d'un article a 'El País')
Una gigantesca figura humana, que ha sabido trasladar su envergadura física y moral, y su gran olfato por las noticias y las tendencias sociales, al quehacer democrático de su ciudad y su país, con un profundo sentido de la equidad (“hay que ser justos”, era su lema); la honestidad profesional (“chequear, chequear, chequear”, exigía); y la urgencia del cambio permanente, siempre desde la primera persona del plural: “Nosotros hemos estado, hemos empujado…”, musitaba estos últimos días, sonriendo, entrecortado, “… y además, nos hemos reído mucho”.

Màrius Carol (d'un article a 'La Vanguardia')
He tenido buenos directores, pero me gustaría resaltar al que me ayudó a ser periodista: Antonio Franco. Era un bulldozer, además de su aspecto de quarterback, resultaba un director que transmitía su entusiasmo a la gente. Así que venía, te daba dos hostias en la espalda y te soltaba: ‘Venga, vamos a salvar el mundo’. Me enseñó lo que era el periodismo y lo que era arremangarse en este oficio. 

Antoni Maria Piqué (d'un article a 'El Nacional')
Gracias a gente como Antonio Franco, el periodismo es hoy una profesión de profesionales —o lo puede ser. Todos estamos en deuda con él, los periodistas y los ciudadanos. No sólo porque él es abanderado de la primera generación de universitarios que quiso vivir del periodismo, que no lo compaginaba con otros trabajos principales o se lo tomaba como un complemento salarial o una prebenda al margen. Sobre todo porque en las redacciones de Antonio Franco se han hecho profesionales, a veces al estilo salvaje, muchos de los buenos periodistas del país. Todos le deben alguna cosa, muchas cosas, la primera de todas haberlos descubierto casi a primera vista. También porque, durante cuatro décadas, los diarios de Antonio Franco eran el contraste necesario, decisivo, valiente, tanto al oficialismo político y periodístico que se vivía en Catalunya como a un modelo de diario pesado, gris y formalista.

Pedro Palacios Salvador
Se va otro de los nuestros. Un hombre integro, honesto e insobornable. Un gigante acorde a su talla XXL. Un grande del periodismo de la transición. Siempre respetuoso, tolerante, culto y humilde. Futbolero y cule empedernido que dio vida en Barrabás a su otro yo: Antonio Bigata. Toda mi amistad y respeto para él, familia, amigos y compañeros en este momento tan duro. Guardaremos con orgullo su memoria y su amistad. DEP



Luis Ángel Fernández Hermana
A los pocos días de que regresara a 'El Periódico' como director, en 1988, Antonio Franco, a quien solo conocía de referencia, me convocó a su despacho. Tras una serie de preguntas y respuestas protocolarias, me dijo que él no estaba a favor de incluir temas de ciencia en un diario, precisamente mi especialidad junto con tecnología y medio ambiente, pero que ofreciera temas a la sección de Sociedad y ya veríamos cómo iban las cosas. Digamos que, aparte de la tensión normal que brota entre dos personas que no se conocían, que debían resolver su relación laboral y profesional, y que pisaban terrenos jerárquicos diferentes, uno director, el otro redactor de temas que, aparentemente, se iban al garete, el encuentro fue interesante. Ni siquiera se habló de salario…

De todas maneras, digamos que a primera vista no fue una conversación muy halagüeña. En ese contexto no cabía ni siquiera aquello tan socorrido de: "Mire usted que la gente se vuelve loca por los temas de ciencia". De todas maneras, quedaban muchos cabos sueltos y me hacía responsable de la carga de la prueba. A pesar de lo cual, sin saberlo, ni comerlo, ni proponerlo (aunque no me extrañaría que, como zorro viejo, él sí lo hubiera planificado), aquella reunión inauguró una década fructífera y repleta de inesperados acontecimientos, algunos determinantes, por lo menos profesionalmente para mí, y que nos llevó a los dos a sentarnos muchas veces el uno frente al otro, ya fuera para orientar temas picantes de la época, o para fijar el rumbo de algunos de los editoriales que empezó a solicitarme. Y para más cosas que no vienen al caso.

Siempre bajo la sombra de que "esto de los temas de ciencia, no estoy a favor", 'El Periódico' no se perdió, creo, ningunos de los eventos y de los personajes relevantes en el campo de la información científica, tecnológica y medio ambiental. Antonio consideró siempre que el diario debía estar presente, en vivo y en directo, en los acontecimientos que venían marcando la actualidad y comprometiendo el futuro. No te ponía el dedo en el pecho, pero había que estar atento. En ocasiones, 'El Periódico' fue, incluso, el único medio de España registrado en ocasiones como la primera conferencia sobre cambio climático celebrada en Hamburgo. Antonio no decía mucho (en serio, cumplía con su palabra de lo que le gustaba), pero el mensaje de que había que estar, llegaba. Sobre todo a mí y, progresivamente, a él mismo y a los demás.

Los dos aprendimos a movernos sobre terrenos nuevos que se agitaban con una violencia sísmica y abrían canales desconocidos hasta entonces que había que aprenderlos sobre la marcha. Nunca perdió el paso y lo lideró frente a otros medios en muchas ocasiones. Y lo recalco porque otros en su posición, sí lo perdieron. La curiosidad, uno de los ingredientes cruciales para conocer la sociedad en la que vive el periodista, se acrecentaba constantemente como su volumen... bueno, sí, corporal. Pasaban muchas cosas sorprendentes, de considerable envergadura, y no le gustaba ni siquiera imaginar que no las iba a tratar adecuadamente, con la importancia que les correspondía a los lectores.

Dejando de lado ahora el 'caso Filesa', en los que aclaró las dudas de algunos con un buen enjuague de periodismo privilegiado por un ejercicio de servicio público, a Antonio, como a tantos en la industria de los medios de comunicación, Internet le cayó como una losa. La Red nos puso a todos al borde del precipicio, sin saberlo, y sin siquiera imaginar que ahí, al otro lado del ordenador, se abría un abismo. Yo llevaba la información sobre Internet en 'El Periódico'. Traté de darle toda la información necesaria para que decidiera la mejor manera de gobernar lo que apuntaba como una transición hacia algo completamente nuevo en la historia de la información social. La pregunta que me repetía Antonio era la de siempre: ¿El lector entiende lo que hacemos? ¿Nosotros entendemos lo que quiere el lector?

Estas dos preguntas, que habían llenado las estanterías de los estudios de la información y la comunicación durante un par de siglos, ahora reaparecían con un tono diferente, encapsuladas en una tecnología todavía en la primera fase de su metamorfosis. La estela del primer paso que dio Antonio y el equipo de la dirección de 'El Periódico' todavía "moja". Promovieron la publicación de una página entera cada sábado dedicada a Internet, Telemática.

Andreu Farràs
Pocs periodistes van revolucionar més el periodisme espanyol de l’últim quart del segle XX que Antonio Franco. Ell, amb el suport empresarial d’un altre visionari, Antonio Asensio, va encapçalar l’equip de joves professionals procedents sobretot de 'Diari de Barcelona' i 'Mundo Diario' que al 1978 van saber crear un diari amè, fàcil de llegir, d’esquerres i, al mateix temps, molt rigorós. L’aparença d’'El Periódico de Catalunya' recordava els tabloides britànics i alemanys, però el contingut no hi tenia res a veure ni conceptual ni ideològicament: estava ben redactat, editat i documentat; la maquetació estava cuidada fins a l'últim filet i va implantar definitivament el costum de premaquetar abans d'escriure el text; i la línia editorial era progressista i catalanista. Un diari dels anomenats de qualitat amb un embolcall atractiu i divertit, destinat a les persones que volen conèixer què passa el món però que no els agrada llegir grans "parrafades", una publicació allunyada dels rotatius grisos, amb pesats pans de lletra i sense a penes fotos ni il·lustracions. "Seriós no ha de voler dir avorrit", era la consigna. Ni resultar atractiu significava ser sensacionalista.
La revolució de Franco va arribar tan amunt que va aconseguir remoure els ciments del secular 'statu quo' de la premsa barcelonina: 'El Periódico' va descavalcar 'La Vanguardia' del primer lloc del rànquing de lectors i va obligar el comte de Godó, amb la direcció de Joan Tapia, a canviar radicalment el disseny de les pàgines de l'envellit portaavions del carrer de Pelai. Anys després, Franco i Tapia recollirien el mateix dia el premi Ortega y Gasset que concedia l’empresa editora d’'El País' (la bíblia periodística de la Transició), presidida per Jesús Polanco
Ara potser diré una exageració. O no. Però la influència d’'El Periódico' de Franco, l'empremta de l'estil de fer periodisme que ell i el seu equip van marcar en les joves generacions de periodistes (la majoria ara sexagenaris i septuagenaris) va ser tan profunda que els tres últims directors i altres quadres alts de 'La Vanguardia', l'etern rival, han estat abans redactors de base durant molts anys d’'El Periódico'. 
Altres dos salts mortals que ningú fins llavors havia fet (amb èxit) i que va gosar provar l'intuitiu Franco va ser la incorporació de fotos en color (els diaris "seriosos" s'hi van resistir però van claudicar anys després) i l'aparició d'una edició catalana del buc-insignia del grup editorial d’Asensio. Un diari amb dues llengües va ser quelcom insòlit (una capçalera no controlada per Pujol escrita en català!) que en va ampliar la base de lectors fins al punt que les enquestes de la Generalitat indicaven que 'El Periódico' era, a començaments d’aquest segle, el mitjà de paper més llegit pels votants d’Esquerra Republicana en xifres absolutes. Internet i el procés independentista ho tornarien a capgirar tot, però aquesta és un altra història.

Un amic de l’ofici no suporta aquells obituaris que de fet comencen amb un “el mort i jo” i que serveixen sovint més per destacar la vida i els mèrits de qui escriu que no pas el que va fer el finat. Espero que el col·lega em dispensi que expliqui que, per casualitats de la vida, vaig tenir l’oportunitat (llavors ho vaig veure així) i el privilegi (ara així ho considero) de dinar amb Franco el passat 13 de juliol. Va acompanyar-nos a un grup de quatre amics del diari que ens trobem de tant en tant per petar la xerrada. Vam alegrar-nos de trobar-lo força animat malgrat el terrible càstig que patia amb les inacabables sessions mèdiques per combatre el càncer. Tant eixerit estava que no va deixar d’explicar-nos anècdotes, expressar opinions i –sense pretendre-ho perquè, encara que el seu físic imposava, era un paio força modest— donar un munt de lliçons de vida i de periodisme. Quin extraordinari llibre de memòries hauria pogut escriure! Però s’hi negava. Era conscient de que des dels alts càrrecs que havia ocupat havia tingut l'oportunitat de conèixer secrets polítics i empresarials –cap il·legalitat, per suposat— que no deixarien en gaire bon lloc als seus protagonistes.

Mentre ens cruspíem diferents tipus d’arròs, ens contava confidències –veritables primícies!-- sobre personalitats i personatges que ens sorprenien, divertien o ens deixaven perplexos. Felipe González, José María Aznar, Antonio Asensio, Jesús Polanco, Juan Luis Cebrián, Jordi Pujol, Alfons Quintà, Manuel Milián Mestre, José María García, Emilio Romero, Manuel Martín Ferrand, Manolo Campo, Jaume Roures,… van anar desfilant per aquell 'off the record' exclusiu, que era una mostra de confiança (d’aquí ve confidència) que mai trairem els quatre que l’escoltàvem embadalits.

Vam parlar dels nous amos d’'El Periódico', del nou disseny del diari i ens va dir que llavors encara desconeixia quin era el destí que Antonio Asensio fill, 'El Niño', tenia reservat per a la en el seu moment espectacular i fotogènica redacció del diari del carrer de Consell de Cent, la tercera que jo vaig arribar a conèixer com a treballador del diari i que Franco i alguns integrants del seu staff van convertir en una impressionant fàbrica de reportatges i exclusives, un equip de periodistes que creien i gaudien del seu ofici i una de les millors escoles pràctiques de periodisme d’Espanya. 

El genial cronista parlamentari Víctor Márquez Reviriego, que va popularitzar el terme "culiparlantes" per definir els diputats que als inicis de la Transició només servien per escalfar els escons del Congrés, va dir de l'aleshores president de la cambra baixa, el socialista Gregorio Peces-Barba, que era "un latifundio de humanidad". Em permeto parafrasejar-lo per assegurar que Antonio Franco ha estat "un latifundi de periodisme".

Postdata: també va ser pioner en la manera de parlar; era la única persona coneguda que et deia a la cara "joputa", "canalla", "bandido" o "cabrón" i no t'ho prenies malament.

24 sept 2021

Els diaris s’autoavaluen


Mitjà digital

Subscripció anual

Subscripció mensual

Abc

99,99 €

9,99 €

El Confidencial

89 €

 

El Diario.es

80 €

 

El Mundo

69 €

7,99 €

El Periódico

67 €

10 €

El País

60 €

10 €

El Nacional.cat

60 €

 

La Vanguardia

59,99 €

5,99 €

Ara

59,99 €

9,99 €

Nació Digital

59,90 €

 

Vilaweb

60 €

 

El Punt Avui

48 €

 

Catalunya Plural

40 €

 

El Español

39 €

 

Dades preses el 24 de setembre del 2021 a les respectives webs.

Andreu Farràs
Amb l’arribada de la tardor i el començament del curs, El Periódico ha estat el darrer dels grans diaris en incorporar el mur de pagament a la seva versió digital. S’està acabant l’accés a la informació gratuïta a la Península. O, si més no, la possibilitat de llegir des de qualsevol dispositiu les informacions periodístiques pròpies de les redaccions i les opinions de columnistes qualificats sense haver de pagar res. La lentitud dels reflexos dels editors ja ha causat prou estralls en les últimes dècades. La decisió d’obrir les
webs només als subscriptors ha arribat possiblement massa tard. Els empresaris han trigat molt en adonar-se que no podien sobreviure només amb els minúsculs ingressos dels anuncis per internet mentre les vendes dels diaris de paper queien per un precipici sense fons ni possible recuperació. Tot i així, val més tard que mai.

Primer, els editors –potser amb l’ajut dels seus poderosos creditors-- van haver de decidir quan bastien el mur de pagament; uns van ser més àgils que altres. Després, han hagut de determinar quin preu posaven a les seves tarifes.

Fins no fa gaires anys, la majoria dels diaris de paper tenien el mateix preu. Potser perquè llavors tenien certa influència i autonomia, els editors (presumptament) de les principals capçaleres pactaven entre ells els preus. Per tant, (també suposadament) actuaven en càrtel, però cap autoritat encarregada de vetllar per la lliure i recta competència gosava dir res. O potser també aquell silenci tenia un preu...

Els temps han canviat i, ara, cada mitjà, sigui natiu digital o no, fixa el preu que considera just i necessari per cobrir les despeses de la seva publicació, entre les quals les nòmines dels seus treballadors. Un d’aquests mitjans, a l’hora de justificar per què fan pagar, afirma: “Detrás de cada noticia está el trabajo de todo un equipo de periodistas que velan por traerte una cobertura rigurosa y amplia”. Quan costa aquest treball? Quant costa aconseguir aquesta informació "rigorosa i àmplia"?

El poeta Antonio Machado, que tenia poc d’economista, afirmava en rodolí que “solo el necio confunde valor y precio”. Però els economistes que assessoren les empreses periodístiques sí ho fan. I cada editor ha determinat una nota-preu al treball dels seus periodistes.

Al quadre superior es poden observar els preus-avaluacions que els editors d’alguns dels mitjans de comunicació més llegits a Espanya i Catalunya s'han fixat per a qui vulgui accedir al bo i millor de la seva web. Cal precisar que algunes tarifes pertanyen a campanyes promocionals, si bé també s’ha s'afegir que les ofertes son constants en aquests mateixos mitjans, possiblement perquè no hi ha manera de que els lectors estiguin disposats a pagar per quelcom que fins fa quatre dies era de franc. Els editors amb reflexos paquidèrmics els han malacostumat. Alguns digitals natius no tenen cap mur de pagament i consideren la tarifa un donatiu per poder continuar oferint "una informació seriosa i independent".

21 sept 2021

El periodisme de trinxera, un obstacle per als nous professionals

Siscu Baiges
Els joves periodistes que es formen a les facultats de Comunicació es topen amb un panorama mediàtic que sembla més un camp de batalla ideològica que un ventall d’opcions professionals divers i apassionant. De tota la vida, cada mitjà de comunicació ha tingut un segell ideològic determinat. Fa un munt d’anys, tots sabíem que 'El País', la SER i 'El Periódico' eren bastant pro-sociates, que 'El Mundo', l’'Abc' i la COPE eren conservadors, que l’'Avui' era nacionalista català i que Catalunya Ràdio i TV-3, per un costat, i Radio Nacional de España i TVE, per l’altre, coixejaven una mica o molt del partit que governava Espanya i Catalunya, en aquells moments. I 'La Vanguardia' volia quedar bé amb els dos governs alhora.

Enmig d’aquest panorama, però, era possible que els periodistes
exercissin la seva professió amb una certa dignitat i llibertat. He dit "certa", eh! Tots els que hem treballat de periodistes els darrers 30 o 40 anys podem explicar històries de censures, imposicions, acomiadaments per raons ideològiques i pressions variades.

Des de fa uns anys, molts mitjans han radicalitzat les seves posicions partidàries. La introducció de l’element “independència de Catalunya” en el debat polític i social n’és el factor més determinant. Estem vivint un periodisme de trinxera que no només asfixia l’objectivitat de les informacions sinó que deteriora la credibilitat del periodisme i complica la vida dels professionals de la comunicació que surten de les nostres universitats.

Tinc exalumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona que sé que estan treballant en mitjans on se’ls demana redactar notícies no per informar del que han vist o escoltat sinó per afegir llenya al foc de la discussió entre independentistes i no independentistes. No se’ls valora pel que han après a les aules universitàries sinó per la seva ductilitat en convertir-se en peons de batalla en una guerra en la qual ells no necessàriament estan definits o interessats.

És bo que els mitjans tinguin la seva línia editorial ideològica sempre i quan no es produeixin monopolis excessius o estiguin sobrerepresentades unes opcions per damunt de les altres. I és millor que n’hi hagi que donin veu a opinadors enfrontats i que promoguin el debat més que l’insult i la caça de l’adversari polític. I és molt pitjor, lamentable, que els mitjans públics prenguin partit en aquesta guerra.

A la Universitat s’explica als estudiants allò que les notícies han de contenir la resposta a les 5W ('what', 'when', 'where', 'who' i 'why') (què ha passat, quan, on, qui ho ha fet i perquè). Hi afegim una H, de 'how' (com ha passat). Darrerament, també se’ls explica (ells ja ho veuen i ho saben) que vivim temps de periodisme de trinxera. Tot i així, la funció de la Universitat és formar bons periodistes, no soldats de cap exèrcit.

13 sept 2021

Gervasio Sánchez recuerda a Ricardo Ortega y ataca a Antena 3 y Aznar

Gervasio Sánchez, uno de los reporteros de guerra españoles más reputados de España, ha escrito recientemente un hilo en Twitter en memoria de su “querido compañero” de fatigas periodísticas Ricardo Ortega, y aprovecha para recordar también el “vergonzoso” y “cobarde comportamiento” de Antena 3 frente a las presiones del entonces presidente del Gobierno José Maria Aznar.
Recogemos en PAIOS a continuación el aplaudido hilo de Twitter escrito por el reportero y fotoperiodista Gervasio Sánchez el pasado 11 de septiembre así como la entrevista que le hizo el youtuber Jordi Wild.

En memoria de mi querido Ricardo Ortega

En primer lugar quiero dar las gracias públicamente a Matías Prats
Matías Prats y Ricardo Ortega, en directo,
el 11 de septiembre de 2001.
por emocionarse este mediodía a recordar la figura del gran Ricardo Ortega, asesinado en Haití, durante su inolvidable cobertura en Nueva York del 11 de setiembre. Pero también quiero recordar el vergonzoso comportamiento de A3 Noticias con este gran periodista en 2003 cuando sus crónicas de la política estadounidense no fueron bien recibidas por el gobierno de José María Aznar, obsesionado por seguir las mentiras de Estados Unidos.
Las presiones de la Moncloa a Antena 3 y la cobardía de sus directivos, entre ellos el de la dirección de informativos Gloria Lomana, provocaron el fin de su trabajo en la corresponsalía. Queridos Jordi Évole, Jordi Wild, Arturo Pérez-Reverte, Ana Pastor, Andreu Buenafuente os animo a recordarlo.
Coincidí con Ricardo Ortega en Afganistán a finales de octubre de 2001. Puedo asegurar que era uno de los mejores periodistas que he conocido. Ya había hecho una gran cobertura (la mejor) en Chechenia. Había sido un gran corresponsal en Rusia y Estados Unidos.
El comportamiento de vergonzoso de Antena 3 continuo meses
José María Aznar y Gloria Lomana.

después con los despidos de 215 trabajadores; entre ellos 54 redactores, varios de los cuales habían sido críticos con el canal por el seguimiento que hizo de la política dictada por los fontaneros de Aznar en la Moncloa.
Estoy harto de que en el periodismo español no haya memoria de los hechos cobardes de directores y sucedáneos y que casi nunca se critique hechos que nos convierte en colaboracionistas de los políticos y los empresarios sin escrúpulos.
El mejor homenaje que podemos hacer a un periodista que dio su vida por este oficio es recordar sus hechos más valerosos. Pero también recordar los hechos censurables que le hicieron mucho daño y que posiblemente le hizo tomar decisiones arriesgadas sin el apoyo de su empresa.
[En la noche del pasado 11 de septiembre] hice algunos de estos comentarios en La Sexta Noche [canal propiedad de la misma empresa que Antena 3] y empecé este hilo en Twitter. Esta mañana [del 12 de septiembre] quiero recordar algunos hechos de entonces y no olvidar a los responsables de defenestrar a Ricardo Ortega como corresponsal de Antena 3.
Un gran amigo periodista que estaba en el 2001 en Nueva York me cuenta: "Seguí de cerca las broncas y el malestar de sus jefes en la tele porque Ricardo hacía preguntas incómodas y nunca se callaba. Le costó el puesto". Parece que habla de la prehistoria del periodismo.
Estimado Albert Rivera: La persona que aceptó las presiones de la Moncloa y se carga al Ricardo Ortega se llama Gloria Lomana y está en tu máster de liderazgo. Sinceramente estas personas no lideran nada. Al contrario, sólo escupen al periodismo de calidad e independiente.
Estimado Pablo Casado: Dijiste un día que Gloria Lomana era una gran profesional. Nunca una gran profesional haría lo que hizo con Ricardo.
Leo en un currículo de Lomana y me sonrojo: en octubre de 2015, recibió el First Amendment Award que concede la Fundación Eisenhower por la Defensa y Promoción de la Libertad de Prensa y que en su caso, además, le reconoce la difusión de información independiente, rigurosa y veraz durante más de 12 años al frente de los informativos de Antena 3 Noticias. Cuando alguien censura a un compañero por hacer bien su trabajo no se merece este tipo de premios. Es un insulto para el resto de los premiados.
Alguien me recuerda: "Ricardo protagonizó uno de los mejores directos en el que dijo: "A estas alturas, ¿quién cree que existen las armas de destrucción masiva de las que tanto hablan?". Aznar colapsó. Se vivió aquello muy bien en la redacción".
Lomana convulsionó, comenzó a gritar, seguramente pidió perdón a Aznar, guardó pleitesía al poder (algo tan normalizado en este país da igual quien esté al frente) y le cortó la cabeza a Ricardo Ortega. A cambio le dieron premios tal como refleja su currículo. Vergonzoso.
Queridas compañeras y queridos compañeros de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) y de la Asociación de la Prensa de Madrid (APM): tenemos que seguir denunciando este tipo de comportamientos aunque hayan pasado 18 años, para evitar que responsables como Gloria Lomana sigan haciendo el sucio y encima den clases de liderazgo.
Queridos Jordi Évole, Arturo Pérez Reverte, Jordi Wild, Carlos Franganillo, Pedro J. Ramírez, Antoni Bassas, Fernando Garea, David Jiménez, David Broncano, Mikel Ayestarán, Xavier Aldekoa, Fernando Rueda: os ruego que leáis este hilo sobre Ricardo Ortega en 2003 y si estáis de acuerdo lo retuitéeis. Abrazos.
Queridas Ana Pastor, Rosa Montero, Rosa María Artal, Montserrat Domínguez, Helena Maleno, Aurora Mínguez, Eva Hache, Rozalén, Mavi Doñate, Magda Bandera, Maruja Torres: por favor leeros este hilo y ojalá guste lo suficiente para recomendarlo a vuestros seguidores. En memoria de Ricardo”.

Entrevista de The Wild Project a Gervasio Sánchez: