El bon periodisme no ha d’amagar la informació

Siscu Baiges

Ryszard Kapuscinski defensava allò que “per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”. No hi estic d’acord. Conec bons periodistes que són autèntiques males persones.

Un altre debat en el nostre sector és si el periodisme que oculta

Foto de l'accident de Vila-seca,
firmada per Alba Mariné i publicada
per 'Diari de Tarragona' el 13 de juny.

informacions, les distorsiona o falseja obertament se’l pot qualificar així o cal buscar-li un altre qualificatiu.

El meu parer és que periodistes són els que treballen als mitjans de comunicació, facin com ho facin, informin o menteixin, siguin bones o males persones.

Si els retiréssim l’etiqueta de ‘periodistes’ a tots aquells que juguen brut o fan trampes amb les seves informacions reduiríem molt els membres de la nostra família professional.

Hi he pensat en veure com alguns mitjans amagaven la implicació de trens de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) en els accidents que es van produir el 16 de maig a Sant Boi de Llobregat i el 12 de juny a Vila-Seca. Als mitjans propers o convençuts de la causa independentista --inclosos TV3 i Catalunya Ràdio-- els costava un munt informar que un tren de FGC estava implicat en un accident, especialment en el de Sant Boi on va morir el maquinista del tren de la Renfe afectat. El manual del bon independentista (abans nacionalista) diu que Renfe funciona fatal i que els trens de FGC funcionen amb una qualitat i puntualitat suïsses.

Un mitjà que es va retratar molt en això que dic és el 'Diari de Tarragona' en les seves informacions sobre l’accident de Vila-Seca. Una locomotora d’una empresa propietat de FGC es va saltar un semàfor i va topar de cara amb el tren de RENFE que feia el recorregut Barcelona-Tortosa. Els dies 12, 13 i 14, el 'Diari de Tarragona' va publicar diverses informacions sobre l’accident al seu portal. En vaig veure quatre. En aquelles notícies, la paraula Renfe hi sortia 16 vegades i les sigles FGC només un cop, i era per explicar que la locomotora causant de l’accident estava alquilada a l’empresa Cargometro, participada en un 51% per FGC i en un 49% per Captrain.

Però el detall més divertit i exemplificador pels estudiants de Periodisme eren les quatre fotos que acompanyaven les notícies. A les quatre hi sortia el tren de Renfe i en tres d’elles es llegia perfectament el nom de l’empresa. La locomotora de FGC sortia en tres fotos. En una pràcticament ni es veia. En una altra sí que es veien les sigles FGC. La millor era, tanmateix, la que no deixava veure aquestes sigles perquè l’enfocament de la fotografia les ocultava darrera una branca d’arbre molt oportuna.

Periodisme és també això. Com ho és que Carles Puigdemont estigués negociant amb uns emissaris russos que li oferien soldats i diners a canvi que proclamés la independència de Catalunya i la convertís en un paradís fiscal per les criptomonedes i una part de la 'Brunete mediàtica' catalana miri cap a un altre costat. O que l’invent del 'CatalanGate', preparat a consciència durant dos anys pel sanedrí independentista, sigui una veritat indiscutible de la qual no es poden tractar els punts foscos.

Periodisme és que Elisenda Paluzie agraeixi a un senyor que es diu Elies Campo que el 'CatalanGate' no hauria existit si no hagués estat per la seva dedicació, que TV-3, RAC1 i 'Ara' li dediquin entrevistes extenses i que, quan es descobreixi que és un impostor, que es feia passar per un alt càrrec de l’empresa Telegram Messenger, ningú no demani excuses per la relliscada monumental en què han incorregut. Cristina Puig, Jordi Basté, que són els que el van entrevistar, són periodistes. No sé si bones o males persones. Tendeixo a pensar que són bones persones.

I, a més a més, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Un Minotaure en el procés

Josep-Maria Ureta 

                                    “El Minotaure és un personatge important de la història i de la actualitat. És el poder 

 abstracte en teoria, és una realitat quotidiana 

que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi 

estan familiaritzats, altres que 

 no saben com fer-s’hi. 

Aquest és el cas històric de Catalunya”.

Jaume Vicens Vives, 

'Noticia de Catalunya', 1960.

Va ser el dilluns 13 de juny que es va fer la presentació oficial de llibre de Manel Pérez 'La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida' (Península). La bona promoció prèvia havia fet que el text ja fos el més venut entre els mal anomenats de “no ficció”, segons diversos diaris i en classificacions propiciades també pel sector.

Casa del Llibre de Rambla de Catalunya, 7 de la tarda. Sala plena

a vessar, cosa poc habitual, més de 200 persones. ¿Lectors? Sí, ¿Interessats? També. ¿Per raons personals? ¡I tant! Hi ha índex onomàstic per als precipitats.

Fer una ullada des del darrera, dempeus estant, serveix per a una classificació ràpida dels presents. Sánchez Llibre/Joan Pujol/Sánchez Carreté en representació de Foment, passat i futur més que present. I l’'omnifactor' Jordi Alberich, abans al Cercle, ara al Foment, tot un indici de qui mana més avui. Ben a prop Javier Pacheco (CCOO). Com que el Cercle d’Economia és protagonista essencial del llibre (assaig) de Manel Pérez, sumem tres expresidents presents ben coneguts: Anton Costas (ara a Madrid), Salvador Alemany (incombustible) i Joan Josep Brugera, (tan discret com dominador). I a banda dels assessors de comunicació sempre carregats de targetes de visita, un reguitzell d’influents clàssics: Miquel Roca, Enric Crous, Josep Miquel Abad, Xavier Melero, Josep Mateu, Joaquim Coello, David Madí, Felip Puig,...

De la part acadèmica, dos assistents que tenen el mèrit de l’anticipació. El catedràtic de la UAB Josep Oliver, infatigable analista de com la pèrdua de pes industrial acaba traslladant-se a la pèrdua de poder econòmic i àdhuc polític, i Pedro Nueno (IESE), impulsor abans que ningú del debat sobre la importància estratègica de l’aeroport del Prat i profeta des dels anys 90 de l’emergència xinesa.

I, es clar, també hi era qui ja coneixia què és el poder des de molt abans de ser conseller, Jaume Giró, i va fer exactament el que mana cert protocol: arribar una mica després (primera fila assegurada) i marxar una mica abans (fora preguntes no pertinents). I Giró sí surt al llibre, es clar.

¿Tots aquests citats surten al llibre del Manel Pérez? No, o poques vegades. Més aviat formen part del què descriu en Pérez sobre els graus d’influència. Ho veurem més endavant. Però comptat i debatut, si algú dels presents es podia considerar com a genuí burgès, propietari dels mitjans de producció, era Javier Godó, comte de Godó. Cap més de la seva estirp voltava per la sala.

Qui entén el poder?

Si m’entretinc en aquesta descripció de l’acte del 13 de juny és per posar atenció a com entenien els presentadors el text del Manel Pérez. Jordi Amat, d’una indiscutible experiència en temes de burgesia, no debades és el millor descriptor de les tertúlies Pla-Vicens Vives, va recuperar a Josep Maria de Segarra, qui el 1961 ja dubtava de les capacitats reals de la dita burgesia. Quant al procés, Amat ja va ser pioner en la desqualificació dels protagonistes, als que titlla de confabuladors irresponsables mesos després del 1 d’Octubre del 2017.

Per la seva banda, Francesc-Marc Àlvaro va reclamar més que comprensió pels dits “irresponsables” i va llençar una valoració mesuradament provocadora, tot recordant Hitchcock i la seva capacitat d’engany posant al film una escena que semblava important per no ho era: se’n diu 'macguffin'. Una manera de dir que el títol parlava de burgesia però de fet aquesta era intranscendent.

En el torn del públic assistent, va parlar l’economista Miquel Puig, autor d’uns quants llibres d’economia els darrers anys, dels que fan revisar uns quants tòpics sobre el futur econòmic de Catalunya i, tot repescant la al·lusió als 'macguffins' va sentenciar per la directa: el llibre va precisament de que les nostre elits no han entès a Vicens Vives i la imatge del Minotaure. No saben què és el poder i la seva capacitat de devorar a qui s’hi enfronta.

Puig, tot i la brevetat, va deixar un esment que també cal tenir en compte a l’hora de saber què passa si es troben dos poders emergents, el polític i l’econòmic i un se sotmet a l’altre. El llibre d’Éric Vuillard, 'L’ordre del dia' (Edicions 62, 2018), un text dels dits de “literatura de no ficció”, en el que es narra la reunió secreta, el 20 de febrer de 1933, entre Hitler i 24 empresaris alemanys (BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken...) que varen comunicar al 'führer' el seu suport econòmic a canvi d’estabilitat. Poca broma quan els dos poders es troben de veritat.

Trama i ordit

Hi haurà, segur, qui acusi al llibre del Manel Pérez de reduccionista o desenfocat. De la primera proposta cal acceptar l’oferta que fa el mateix autor des del principi: anem a una narració en la que el poder polític català s’expressa i s'entén només com a qui té representació democràtica, sobretot a partir de la mort del dictador Franco. És un enfoc original i útil, a més.

Tanmateix, un dels grans encerts del llibre es posar en joc també el protagonisme empresarial català (no polític, era una dictadura) a partir del anomenat Plan de Estabilización de 1959. Manel Pérez, aquí, aporta –com en altres molts passatges del llibre— un pessic que fa mal als historiadors del règim, encara actuals: aquest pla de rescat de l’economia espanyola va ser dissenyat i en bona part executat sota les ordres dels Estats Units. En tot cas, llarga vida i record a Joan Sardà Dexeus, un dissident immaculat contra la dictadura, que va anteposar el benestar dels seus conciutadants amb la seva saviesa econòmica.

Manel Pérez deixa clar des del principi que el concepte de burgesia es genèric, ambivalent i poc definitori del què ha estat aquesta classe social en la historia de Catalunya. La indefinició va bé com a subjecte per fer avançar la narració, però acabarà topant i dividint-se a partir de principis de segle. També mereix un avís de que, en aquest cas, dir burgesia no equival a dir èlits barcelonines. Lluny ja del llegendari 'Las buenas familias de Barcelona' de Gary Gray Mcdonogh (Princeton 1986) o el més nostrat 'La burgesia catalana' de Francesc Cabana (Proa 1996). La burgesia com a concepte ja no és la barcelonina.

(Consignem aquí també la presencia discreta i inesperada a l’acte del dia 13 d’un altre columnista maleït, Manuel Trallero, autor del contundent, metòdic i documentat 'Pujol, todo era mentira'. (Almuzara 2019)).

El llibre del què parlem aquí va de com els representants de les elits empresarials intenten influir en el procés polític que es desferma a finals del 2000 quan per interessos polítics contraposats les dues faccions principals de la política catalana (CiU i PSC) creuen que l’Estatut del 1979, fill directe de la Constitució, que havia de ser una esponja, s’ha convertit en una pedra.

En terminologia tèxtil clàssica (al cap i a la fi, el nostre origen de la primera i precària industrialització) el llibre que referim té molt clar la part longitudinal fixe –de dalt a baix--, que és l’ordit (els poders de tota mena pels quals s’ha de passar) i se centra amb prou encert en la trama –de banda a banda--, els intents d’enllaçar-ho tot: societat, política, economia.

Ai, el Cercle

I va ser un fracàs. Amb una tècnica de cronista com solen fer tots els periodistes de llarga experiència, Manel Pérez ens va portant a tots els esdeveniments transcendentals del procés polític des dels darrers 20 o 25 anys, però amb uns protagonistes que no han tingut tant relleu als (diuen) 850 llibres sobre el dit procés. L’historiador Joan Esculies avisa de que a diferència de tants altres llibres, aquí tenim “com la burgesia catalana va ser incapaç de frenar el curs precipitat dels esdeveniments. L’anàlisi de Pérez és de 'longue durée'”.

Si hi ha una contradicció flagrant i continuada en el títol del llibre és considerar com un tot la burgesia catalana i, per abstracció, la barcelonina. No ho és i s’ha ben palesat durant el procés polític que desemboca l’octubre del 2017. Si alguna cosa els unia, era que la DUI no entrava en els seus plans de cap de les maneres. Altra cosa és saber qui va trucar a Zarzuela i qui a Sant Jaume.

Encerta del tot en Manel Pérez quan tria com a eix conductor del seu relat les reunions del Cercle d’Economia, els seus documents, les seves contradiccions internes, els dubtes de adherir-se o no a proclames cuinades lluny de la seva influència. Tanmateix, pels menys avesats, cal recordar que el Cercle ho és d’economia, és a dir, no és un cercle d’empresaris com s’entesta a qualificar-lo la premsa centralista (que a més es fa dir nacional). Un repàs als noms de les successives juntes del Cercle de les darreres dècades ho deixa prou clar. I és per això també, que els documents del Cercle sempre han pretès respondre a la seva essència fundacional com li agradava a Jaume Vicens: influir.

La patacada ha estat memorable i en tot cas el llibre que comentem aporta noms, dates i fets que ho corroboren.

Tot i que només surt de resquitllada al llibre, si alguna vegada la burgesia catalana/barcelonina va saber teixir (trama/ordit) una bona peça de la millor qualitat va ser l’impuls de la candidatura pels Jocs Olímpics del 1992. De vegades hem comentat amb la Neus Tomàs (eldiario.es) que, per aquella ocasió, el símbol dels cinc anells olímpics podien tenir també cinc noms de la dita burgesia catalana de l’època. Samaranch (burgesia franquista), Ferrer Salat (burgesia industrial europeista), Maragall (burgesia catalanista-cultural), Narcís Serra (burgesia acadèmica) i Leopoldo Rodés (burgesia dels serveis, no propietaris però cosmopolites).

Amb aquest exemple també hi afegíem amb la Neus la imatge de

Manel Pérez (Pedro Madueño / La Vanguardia).

Saturn: de lluny sembla tenir un sol anell, però de prop veus que son molts més anells que estan enllaçats a l’espai, però no es toquen. Una imatge de com es comporta la burgesia nostrada.

Coincideix amb el llibre que comentem, també, l’aparició d’un article molt racional, directe i sense concessions de Josep Maria Bricall a la revista Política & Prosa on fa una dissecció del procés dels darrers anys i reclama a les forces polítiques seriositat i sentit de govern, abans que res.

El poder financer

Cal fer un esment singular a la part que el Manel Pérez dedica als dos bancs catalans que tenen protagonisme des de finals del segle XX, un cop desaparegudes, a més, les caixes d’estalvi comarcals i, de passada, eliminat el poder de les burgesies locals. Una altra pèrdua.

La descripció de Manel Pérez sobre el paper de Josep Oliu i d’Isidre Fainé és agosarada, adequada i ajustada al què (se suposa) va passar. ¿Qui era el més reticent a obeir les ordres (sí, ordres, res de suggeriments) del poder central va ser Josep Oliu. Però el Sabadell va haver de traslladar la denominació societària a Alacant. ¿Qui va ser més astutament disposat a atendre els suggeriments del ministre correligionari Luis de Guindos? Isidre Fainé. Llegir des de la pàgina 153 del llibre.

Y també, si cal, es pot recomanar un llibre totalment ocultat o silenciat sobre el poder de La Caixa quan la dominaven Vilarasau, Fainé i Brufau. Apunteu i no costa de trobar: 'Rasetti & Co, una història de banquers' (Editorial Círculo Rojo). Escrita per Gerard Palacín Artiga, un antic controlador de gestió i comptabilitat de La Caixa i que ha narrat en forma de novel·la la seva experiència. No costa identificar els personatges.

En aquesta penúltima part del llibre Manel Pérez desplega tot el coneixement sobre les mogudes, iniciatives, intoxicacions i falsedats que es va desfermar en la darrera etapa del procés. Alguns passatges eren desconeguts fins ara.

La gran pregunta va ser: ¿Sabadell i Caixa Bank varen traslladar les seves seus per estar contra el procés polític català o perquè no tenien més remei, és a dir, per pressió política?

El llibre opta per la descripció jurídica i mediàtica. Però hi ha un text prou sòlid del 6 d’octubre del 2018 publicat al diari 'Ara' i no desmentit que explica el xantatge del poder central als dos bancs catalans retirant tots els comptes de les administracions públiques dipositats a Sabadell i La Caixa.

L’estratègia central va ser prou indicativa: si als bancs se’ls podia obligar, ¿què no farien les empreses vinculades estretament al mercat espanyol, sigui de compres i de vendes? D’aquí surt la xifra de les 4.000 empreses (dada tampoc comprovada) que tenen activitat a Catalunya i la seu a can Pistraus.

Conclusió. El catalans no coneixen el poder del Minotaure, que devora tot el que se l’hi oposi. Les anomenades elits de propietaris de medis de producció i els professionals d’èxit que creien saber com tractar el Minotaure, també han estat devorades. El dit procés polític català ha escarmentat i de quina manera a tots aquells que fa dècades asseguraven que podien ser influents a Catalunya i a Madrid. Desconeixen el poder del Minotaure.

Per citar a un gran mestre de les apostes borsàries i que sap sortir-se’n, Warren Buffet, “quan ha baixat la marea del procés s’ha vist els qui nedaven nus”. És a aquests a qui Manel Pérez dedica el seu llibre.

El audiovisual español se muere y estos son quienes lo matan a sabiendas

Protesta de representants de les productores audiovisuals
davant del Congrés dels Diputats, el maig passat

Dardo Gómez

"En un alarde de desvergüenza se ha aprobado la venta de un derecho ciudadano a las grandes empresas. Quienes votaron a favor o se abstuvieron, han demostrado su profundo desinterés por la comunicación libre y utilizan sus escaños para esconder su profundo desprecio a la democracia real mientras nos hunden en la inmundicia".

Esto lo escribí en abril de 2021 y así se publicó en nuestra revista 'El Observador': “Si alguien había pensado que se abría una puerta para introducir mejoras que habrán de rescatar el derecho a la información de la ciudadanía ya puede olvidarlo. Nada de eso ocurrirá, y otra vez ganarán los malos”. Hablaba de la anunciada reforma de la Ley General de la Comunicación Audiovisual de España, con la cual en 2010 nos había castigado el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero con la bendición de casi todos nuestros legisladores, que votaban sin oler la mierda. También entonces hubo quien votó tapándose las narices, y conservó su escaño.

Con ese regalo el PSOE mostraba su buena voluntad hacía las patronales del audiovisual español. Sin embargo, quedaron algunos flecos que no aseguraban la total venta del derecho a la información de la ciudadanía a los accionistas de esos medios. El PP, cuando llegó al Gobierno, se ocupó de echar más mierda a la ya puesta por Zapatero y Rajoy, al enmendar a la CNMV, consagró la concentración de medios, que dejó la televisión privada en manos de dos grandes corporaciones, y facultó a las televisiones públicas para que pudieran externalizar la casi totalidad de sus producciones. Todo una pura vergüenza.

La historia de un fraude múltiple anunciado

Esa infamia ya tenía antecedentes, la degradación de RTVE fue uno de ellas y ejecutada por el mismo Zapatero desde el momento en que anunció, tras ganar las elecciones del 14-M, que crearía un comité de sabios: el Consejo Independiente de Reforma de los Medios Públicos de Comunicación. El objetivo enunciado era que estos sabios diseñarían un modelo de medios públicos "independientes en defensa de la cultura, del idioma, de la protección a la infancia y como instrumento para transmitir valores cívicos".

Rubricó el falsario que "salga la propuesta que salga" la aceptaría "de principio a fin", y para hacernos picar designó a gente sin tacha para esa tarea. Les refresco la memoria: los académicos Fernando Lázaro Carreter y Emilio Lledó, Fernando Savater, más los catedráticos Victoria Camps y Enrique Bustamante. Éste último ha sido reconocido como el mayor experto español en medios públicos modernos y democráticos.

¿Dónde estaba la trampa? Pues que meses después y cuando ya el trabajo estaba lanzado el ejecutivo introdujo un 'topo' que había de satisfacer las intenciones de la patronal: Fernando González Urbaneja, presidente de la Federación de Asociaciones de la Prensa Española (FAPE) y de la Asociación de la Prensa de Madrid (APM). Este personaje sirvió a Zapatero para fines similares por lo menos dos veces.

En unas jornadas parlamentarias, organizadas por el Grupo Socialista antes de llegar al poder, prometió --junto a la apertura de RTVE que nos ocupa-- la promulgación de un Estatuto del Periodista Profesional. No se desdijo, pero utilizó las malas artes de González Urbaneja que primero decapitó al secretario general de la FAPE, José María Torre Cervigón, para retirar a su organización del Foro de Organizaciones de Periodistas, que había acuñado el proyecto, y dar la excusa al PSOE de que el estatuto no era viable sin la unidad de los periodistas. Aguas podridas...

Cuando en febrero de 2005, a nueve meses de su designación, los 'sabios' entregaron su brillante informe sobre los medios públicos a la vicepresidenta primera del Ejecutivo, María Teresa Fernández de la Vega, éste iba acompañado del “voto particular” de González Urbaneja.

En su engendro, este personaje motivaba su voto discrepante en sus diferencias con el resto del consejo y señalaba que el informe presentado por ellos "se atasca en una visión quietista de la actual estructura y de la oferta de RTVE, [...] reinventa el mismo modelo, aliviándole de la deuda engendrada durante estos años", y centraba su alegato no en asegurar el derecho a la información, sino en las mismas razones económico-financieras que defendía a la patronal del audiovisual.

Los sociatas aplicaron el 'plan Urbaneja'... ¿Alguien lo dudaba?

Doce años después, más de lo mismo

No ha sido mucha la ciudadanía española que estaba al tanto de que el Gobierno estaba trabajando, desde hace más de un año, en la reforma de esa miserable Ley General de la Comunicación Audiovisual de España de 2010.

El pretexto para meterle mano a ésta norma fue que el Parlamento y el Consejo europeos venían instando a España, desde hace cuatro años, que la adaptara a los nuevos desarrollos tecnológicos en el campo de la comunicación; normas que, no hay que engañarse, refuerzan las posiciones de las empresas privadas en todos los países europeos.

Pero nosotros partíamos en desventaja para esta reforma, ya que estamos en un escalón bastante más bajo. Países como Francia, Alemania o Portugal disponen de normas del audiovisual que blindan sus medios públicos, que garantizan la existencia de los medios comunitarios y participativos y disponen de consejos del audiovisual que --en alguna medida-- facilitan el ejercicio del derecho a la comunicación de sus ciudadanías.

Aquí estamos en bragas, vendidos a las corporaciones y, además, la inmensa mayoría de nuestros legisladores son analfabetos en la materia y los que saben algo están al servicio de las multinacionales. Los pocos decentes han votado en contra de esta reforma que se prometió abierta a admitir las propuestas necesarias para corregir los errores de la ley y democratizarla.

Se hizo el paripé de solicitar enmiendas cuando sabían bien que si se movía algo debía de ser para privarnos de más derechos, pero todas las organizaciones sociales sensibles por el derecho a comunicación presentaron sus propuestas, aunque de puertas adentro todas sabían que eso era una farsa.

Algunos diputados mostraron gran sensibilidad por la protección de las lenguas cooficiales como los catalanes de Junts y PdeCat y dieron la batalla por esto, pero no mostraron ningún otro perfil progre, y fieles a sus amos votaron a favor de esta inmundicia.

Lo cierto es que todos los que votaron a favor o se abstuvieron han llevado esta farsa vergonzante hasta el final, y han sacado adelante una supuesta adecuación a las normativas europeas. Quienes pensamos que esa demanda de enmiendas era una farsa no nos hemos equivocado; sin embargo, tampoco hemos pecado de ingenuos.

Era necesario presentarlas para que quedara acreditado cuáles eran las normas imprescindibles para dotar a nuestra sociedad de un sistema de comunicación democrático y para que ninguno de los corruptos que lo han evitado pueda alegar ignorancia ante su felonía. Y sus nietos puedan averiguar cuál era la ética de sus abuelos.

Todo ha sido para peor

Si hoy todo esta peor en la comunicación española, tanto en la pública como en la privada; se comprueba fácilmente recorriendo el articulado de la nueva ley y comparándolo con la reformada. Veamos algunas de esas “reformas”:

Contra lo que señala el espíritu de la norma europea queda bendecido en España que dos empresas se repartan el 80% del mercado y puedan deformar la cultura y la información de los españoles con los contenidos que ellas deciden. Estos, claro, son y serán lo que les den mayores beneficios y no son los económicos los más peligrosos.

La vieja lógica democrática de que se debería establecer un reparto equitativo por tercios de las licencias entre el servicio público de comunicación, los audiovisuales comerciales y las iniciativas sociales, no está ni se le espera.

En 2000 el Consejo de Europa recomendó a todos los Gobiernos del continente la creación de un organismo regulador, si ya no lo tenían; y en 2004 manifestó en un informe que era imperativo y urgente la creación de una autoridad del audiovisual “con una composición y funcionamiento independientes, y potestades que garantizasen su autoridad sobre todos los operadores del sector audiovisual”. Pues bien, España seguirá siendo la excepción en Europa.

Eso sí, se mantiene el modelo introducido, en su momento, por el Consejo de Ministros de Rajoy, que permite la privatización de servicios esenciales como los informativos en los medios de comunicación públicos e incluso hace permisible la eliminación del servicio público audiovisual en las autonomías. La privatización de estos servicios es la forma más eficiente para que el partido de turno decrete cómo se debe respirar en ellos.

Es reconocido por todos los entendidos en el tema que para romper la dictadura cultural en el audiovisual es fundamental contar con productoras independientes que rompan el corsé que imponen las multinacionales del sector y, además, que esa independencia sea protegida por la Administración. La cosa no estaba muy allá, porque las ayudas de la Administración eran paupérrimas, pero era distinguible qué era una productora independiente frente a los monstruos de las multinacionales que han creado productoras satélites para que, en fraude de ley, puedan acceder a las ayudas públicas.

Ahora, se ha facilitado el fraude con un nuevo redactado confuso que considera productora independiente a la que “no está vinculada de forma estable en una estrategia empresarial común con un prestador del servicio de comunicación audiovisual [...] y que asume la iniciativa, la coordinación y el riesgo económico de la producción de programas o contenidos audiovisuales, por iniciativa propia o por encargo, y a cambio de una contraprestación los pone a disposición de dicho prestador [antes decía de un prestador] del servicio de comunicación audiovisual”. Es decir, que con este nuevo engendro cualquiera de las empresas que disponen del 80% del sector español, pueden crear un chiringuito exclusivo para ellos y poner la mano. Todas las asociaciones del sector lo han denunciado.

Nuevamente, los medios comunitarios y participativos son los grandes olvidados y deberán seguir esperando aquella regulación de sus servicios que está prevista en la ley desde 2010 y que administraciones autonómicas como la catalana siguen pateando fuera del campo con la mentira de que no tienen competencias para hacerlo. Falso de toda falsedad...

El capítulo de las perversiones introducidas o de las mejoras “olvidadas” es más largo pero, para no revolver más en esta llaga de nuestra democracia, sólo digamos que este engendro que ofende la inteligencia omite de forma expresa (valga la licencia) la definición de misión de servicio público para todos los prestadores, tanto públicos como privados, que garantice el pluralismo, la responsabilidad editorial y la libertad de expresión y, claro, no se asegura la financiación estable de las empresas de servicio público, incluyendo la Agencia Efe. En fin...

Hundidos en la mierda más arriba del cuello

Una ley del audiovisual afecta a múltiples sectores industriales y comerciales esenciales para la información, la difusión de la cultura global y también de las regionales y locales. Además, afecta a la libertad de expresión de toda la ciudadanía y a cada uno de sus integrantes que quieren ejercer de forma individual o colectiva su derecho a la comunicación.

Estos derechos tienen pocas posibilidades de sobrevivir cuando se deja en manos de las grandes multinacionales de la comunicación todos los resortes para imponer sus mensajes y contenidos --de todo tipo-- y se deja abandonada y a su triste suerte a la ciudadanía, para que los primeros la intoxiquen de la manera que más les convenga.

Los que nos han vendido están allí, en el Congreso de los Diputados; llamen por sus nombres a los que nos han dejado inermes ante la codicia y ante los intereses mezquinos de las grandes empresas de la comunicación.

Pero, han hecho más y más grave; han narcotizado a la mayor parte de la ciudadanía para que desconozcan los valores de su derecho a la información y a la comunicación y lo han hecho para que no puedan reconocer la inmundicia en que nos han hundido estos diputados traidores a los derechos humanos.

No sé cómo se puede salir de esta mierda pero, por favor, no hagan ola.

Artículo publicado en la revista 'El Observador'.