tag:blogger.com,1999:blog-40786381388518572782024-03-18T11:34:45.745-07:00PaiosPaioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.comBlogger712125tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-17798277188432353652024-03-18T09:24:00.000-07:002024-03-18T10:59:39.692-07:00"Pongamos que hablo de Miguel Ángel Rodríguez"<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Siscu Baiges</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Fa uns dies vaig escriure un article on comparava la situació del periodisme a <b>Catalunya </b>y a <b>Madrid</b>. Ho feia en relació a l’actitud que van adoptar alguns mitjans de dretes de la capital espanyola quan es van sumar a la mentida intolerable del Govern del <b>Partit Popular</b> que va pretendre que els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid que van causar 192 morts i uns 2.000 ferits els havia comès <b>ETA</b>. Recordava en aquell article que aquí, a Catalunya, ens hem acostumat a les mentides i manipulacions dels mitjans públics dependents de la Generalitat i dels mitjans privats que reben quantitats exorbitants del govern català en concepte d’ajuts o publicitat institucional perquè donin suport a la causa independentista.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Després de tants anys veient tertúlies a <b>TV3 </b>amb una aclaparadora<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfAeI6lKE5LRwmw9b0T3D2cdXrHmFurkll7czuyLPk0VoB3lAdDvptDnShdzHKmp0sK9sFqbkbwa90xokoz0Rf2x4YftKwiaqiOMxDbKE5fqdG3dmjXKmtycTvHaXU0MzGLybfXWWvLqkl3F36ycJaVyCNpSw9eCe7gdN8-c_e4naS4jf9s8PkpN6eb0pg/s1200/2c464628-af7a-4cd5-8120-5b61dc8f3320_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="675" data-original-width="1200" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfAeI6lKE5LRwmw9b0T3D2cdXrHmFurkll7czuyLPk0VoB3lAdDvptDnShdzHKmp0sK9sFqbkbwa90xokoz0Rf2x4YftKwiaqiOMxDbKE5fqdG3dmjXKmtycTvHaXU0MzGLybfXWWvLqkl3F36ycJaVyCNpSw9eCe7gdN8-c_e4naS4jf9s8PkpN6eb0pg/w400-h225/2c464628-af7a-4cd5-8120-5b61dc8f3320_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Miguel Ángel Rodríguez i José María Aznar el 1996.</td></tr></tbody></table><br /> majoria de participants independentistes o suportant programes sectaris com 'Està passant' tots els vespres i 'Més324' a les nits ja no ens sorprèn res. La cirereta del pastís la va posar <b>Mònica Terribas</b> a <b>Catalunya Ràdio</b> saludant als catalans com a ciutadans de la República després de l’1 d’octubre de 2017. D’això fa quasi set anys. En fi, que tenim això i ja forma part de la nostra quotidianitat. Algun dia tornaran els bons temps pel periodisme a Catalunya. En qualsevol cas, mai hem viscut un cas tant execrable com el de la conxorxa <b>PP-'El Mundo'-COPE-Telemadrid</b> i algun altre per mentir i manipular la informació sobre una acció que havia deixat tants morts i ferits als trens madrilenys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I mai no hem viscut un episodi com el cap de gabinet d’un president de la comunitat autònoma enviant un whatsapp a una periodista d’<b>eldiario.es</b> dient-li: “Us triturarem. Haureu de tancar. Idiotes. Que us bombin”. “És una amenaça?”, li va demanar la periodista. “És un anunci”, va respondre el càrrec polític. Aquest càrrec és <b>Miguel Ángel Rodríguez</b>, que va ser també secretari d’Estat de Comunicacions i portaveu del govern de <b>José María Aznar</b> entre els anys 1996 i 1998. Col·laborador de la <b>FAES</b>, 'think tank' del PP, hi ha fet vídeos. Un d’ells és “Tras la masacre”, sobre els atemptats del 2004. Ja us podeu imaginar per on va aquest vídeo. Entre els seus mèrits per arribar a cap del gabinet d’<b>Isabel Díaz Ayuso</b> hi ha l’impuls de la campanya contra el doctor <b>Luis Montes</b>, anestesista i coordinador d’urgències de l’<b>Hospital Severo Ochoa</b>, a <b>Leganés</b>, perquè defensava l’eutanàsia. L’abril del 2011 al van condemnar a indemnitzar Montes amb 30.000 euros per “injúries greus”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Així les gasta la dreta a Madrid! La <b>Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya</b> i l’<b>Associació de la Premsa de Madrid</b> no van retreure la seva actitud als periodistes que van escampar les falsedats dels atemptats del 2004. Ara han demanat que Miguel Ángel Rodríguez dimiteixi. Potser haurien pogut anar més enllà però pitjor va ser el silenci d’aleshores.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">He treballat a mitjans de comunicació que els representants de la dreta i l’independentisme fanàtic han intentat triturar. Ho han fet i ho fan negant subvencions i publicitat institucional. Mai ens han enviat un whatsapp tant explícit com el de Rodríguez. De ganes no els han faltat, però han mantingut les formes. Tinc gravat a la memòria el dia que l’aleshores conseller <b>Macià Alavedra</b>, a qui repartíem força estopa al <b>'Diari de Barcelona'</b>, se’m va acostar al <b>Parlament </b>i em va dir: “A vostè què li passa, Baiges, que va mal follat?”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En aquella època no existien els whatsapps.</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-47013020884989599812024-03-14T12:12:00.000-07:002024-03-14T12:20:30.607-07:00 No queremos la guerra; pero algunos medios, sí<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Dardo Gómez</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El pasado 17 de enero el <b>'Bild'</b> alemán difundía que había tenido acceso a un plan secreto del Gobierno de su país, para afrontar una posible agresión rusa contra la <b>OTAN</b>. Según el artículo, sus fuerzas se estarían preparando para una posible y próxima guerra total europea ante el amenazante despliegue de las tropas rusas en <b>Bielorrusia</b>. Esto se difundió por varios medios europeos, aunque no había pruebas de esos supuestos documentos filtrados, los mismos medios que durante años habían tildado a ese diario, el ex <b>'Bild-Zeitung',</b> de “amarillo”. El diario alemán, pese a su larga falta de ética informativa, tiene la mayor tirada diaria europea y es el tercero en difusión del mundo.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 24 de febrero se viralizó en las redes sociales que "la Comisión<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWCtE-0m8GifOY9sKJTT7qca5aGAY-R5K4bMUhuzh08WAGf3ZHU9qRBvB3y8xlDPgMjpfLxRXqtnR7x4X7fnZdV-tJN4Ghrj6A6ic0W5T74-UlcD87SEMlLzFYLber61bwpKpjLeoQU5iZHAc01ijW2dsebaMOagCVAuDPtIFxNm4UGbGUlwcm2R_LU8gB/s1100/28596144-von-der-leyen-und-borrell-1p7vUsOzGRfe.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="619" data-original-width="1100" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgWCtE-0m8GifOY9sKJTT7qca5aGAY-R5K4bMUhuzh08WAGf3ZHU9qRBvB3y8xlDPgMjpfLxRXqtnR7x4X7fnZdV-tJN4Ghrj6A6ic0W5T74-UlcD87SEMlLzFYLber61bwpKpjLeoQU5iZHAc01ijW2dsebaMOagCVAuDPtIFxNm4UGbGUlwcm2R_LU8gB/w400-h225/28596144-von-der-leyen-und-borrell-1p7vUsOzGRfe.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Von der Leyen y Borrell, en una imagen de archivo.</td></tr></tbody></table><br /> Europea aseguró que se prepara para una guerra contra Rusia". Esto era a pocas horas de finalizar el plenario del Parlamento Europeo de ese día. La web desinformativa <b>'El Puntual 24H'</b> difundía lo mismo a través de <b>Twitter </b>(actual <b>X</b>); la supuesta información se acompañaba con una foto en la que aparecen la presidenta de la Comisión,<b> Ursula von der Leyen,</b> y el jefe de la diplomacia de la <b>Unión Europea</b>, <b>Josep Borrell.</b> Además, la presidenta habría señalado que esa guerra “será inevitable. Los hombres en edad de combatir tienen que estar preparados”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Después se sabría, gracias al verificador <b>VEO</b>, que esa foto tenía varios años y que Von der Leyen no había anunciado lo que se decía. En cambio, había señalado: “La amenaza de guerra puede no ser inminente, pero no imposible. No se deben exagerar los riesgos de una guerra, pero sí hay que estar preparados para afrontarlos. Y eso comienza con la urgente necesidad de reconstruir, reponer y modernizar las fuerzas armadas de los Estados miembros”</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Esta web difusora de 'fake news' cuenta con más de 72.000 seguidores en X, y aunque su trabajo a favor de la mentira está comprobado por todos los verificadores, habremos de comprobar que su mensaje sólo es la avanzadilla probélica de una campaña en la cual ya se han alistado varios medios tradicionales de los mal llamados “serios”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un mes antes del bulo de 'El Puntual 24H', distintos medios difundieron que varios militares europeos adelantaban su opinión “profesional” de que la guerra está a la vuelta de la esquina, aunque no se sabe si esas opiniones venían avalada por datos o por deseos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El general de británico <b>Patrick Sanders</b>, durante su intervención en un salón de Vehículos Blindados de <b>Londres</b>, aprovechó para pedir a las autoridades de <b>Reino Unido</b> que “movilicen a la nación”, y aunque dijo que no apoya volver al servicio militar obligatorio subrayó la necesidad de que se produzca un “cambio” en la mentalidad de la población británica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Por otros medios, se difundió que el ministro de Defensa de Alemania, <b>Boris Pistorius</b>, consideraba posible un ataque de <b>Rusia </b>contra la OTAN en unos “cinco a ocho años”, y que era importante estar preparado para ello. Otra voz, la de <b>Rob Bauer</b>, alto funcionario de la OTAN y almirante de <b>Países Bajos</b>, alertaba de algo similar y advertía de que vivimos “el mundo más peligroso en décadas” y exigió una “transformación bélica” de la OTAN.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Curiosamente, nadie mencionó a los pacifistas que rebatían esas opiniones.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b><u>Esto huele a campaña orquestada</u></b></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En la madrugada del pasado 3 de marzo desde la portada de <b>'El País'</b>, un gran titular nos vomitaba: <a href="https://elpais.com/internacional/2024-03-03/europa-se-pone-en-pie-de-guerra.html" target="_blank">“Europa se pone en pie de guerra”</a>, y rubricaba una línea más abajo: “La UE fortalecerá su capacidad de defensa con más armamento e inversión ante la amenaza de <b>Vladímir Putin</b>, y lanza mensajes a la población de que un conflicto no es imposible”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un repaso de varios artículos de ese día nos muestran que el ardor guerrero parece aletear en los informadores del diario. Un artículo en el interior del diario, que prolonga la amenaza de la portada, señala que <b>Europa </b>“ha descubierto el elefante en la habitación” y que “su defensa es frágil y muy dependiente del paraguas de <b>Washington</b>, que, además, puede peligrar. Así que ha decidido un cambio de paradigma y pasar de una época de escasa atención a la defensa a otra en la que es prioridad. Más compra y producción de armamento, mayor inversión y coordinación. Algunos Estados miembros hablan ya incluso de volver al sistema de reservistas”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es decir, que los europeos incautos deben despertar de su supuesta inocencia y prepararse para hacer daño por las armas; algo a lo que da más sustento, ese mismo día, una columna titulada con mala fortuna “Estamos solos y sin excusas”. Una pobre usurpación de una frase de <b>Jean-Paul Sartre</b> extraída de su libro <b>'El existencialismo es un humanismo' </b>donde expresa: “Estamos solos, sin excusas. Es lo que expresaré diciendo que el hombre está condenado a ser libre. Condenado, porque no se ha creado a sí mismo, y sin embargo, por otro lado, libre, porque una vez arrojado al mundo es responsable de todo lo que hace”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La expresión del notable pensador galo está muy lejos de la vulgaridad que opinan en el diario: “Sabemos que si no enviamos tropas ni armas les estamos abandonando a su suerte. Lo dijo alguien: estamos solos, sin excusas. La campaña de “intensa labor de pedagogía política” a favor de la guerra ha empezado”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ese “alguien”, señora jefa de opinión, era nada menos que uno de los grandes defensores de la libertad que nunca hubiera impulsado una enseñanza de amor a la guerra.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aunque quizá no fuera una idea original de la opinadora ya que en su editorial del mismo día el diario apoyaba la tesis de Ursula von der Leyen, que ha anunciado su idea de ahorrar en armas haciendo compras colectivas como se hizo con las vacunas contra la <b>covid </b>y recoge que el <b>Banco Europeo de Inversiones</b> se sumaba a la iniciativa. Estas propuestas, según el editorial de 'El País', de implantarse “deben ir acompañadas de una labor intensa de explicaciones y pedagogía política ante una ciudadanía europea educada durante varias generaciones, por fortuna, en escenarios de paz y que tendrá en su poder ratificar estas decisiones cuando sea llamada a las urnas”. Detrás de esta última arenga es como si se oyeran marchas militares y gritos de “¡A por ellos!” jaleando a la muerte como si fuera una gesta lúdica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b><u>Cuando todos comemos del mismo plato</u></b></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Podemos estar de acuerdo en que el principal y necesario objetivo de una empresa es obtener beneficios económicos, sin los cuales ninguna de ellas sería viable; por lo mismo también aceptamos que las grandes empresas no son proclives a aceptar su responsabilidad social ni a poner otros valores por encima de sus ganancias. Varios grupos de empresas periodísticas han proclamado que ellos tampoco entienden que deban hacer compatible ética y rentabilidad.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">A muchos no nos hacía falta que lo aclararan y, por lo mismo, desde hace muchos años las organizaciones de periodistas no afiliadas a la impunidad ni a la prevaricación informativa del actual sistema mediático han apostado por que se prohíba la pertenencia cruzada de medios y empresas estratégicas. Es decir, no permitir por ley que corporaciones dedicadas a la producción de materiales o servicios vitales para la ciudadanía, y sensibles a las decisiones políticas de los países, puedan participar en los accionariados de los medios.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Lamento que nuestra legislación no haya atendido estas demandas; de haberlo hecho me hubiera evitado la tentación de relacionar esos penosos artículos y el editorial de más arriba con la figura de <b>Joseph Oughourlian</b>, presidente del grupo de comunicación <b>Prisa</b>, y del fondo de inversión <b>Amber Capital</b>, que es uno de los principales accionistas del conglomerado <b>Indra</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Esta corporación, entre otras muchas ocupaciones, se dedica a producción de guerra. Actividad por la cual los ingresos de su división de defensa (“transporte y defensa” es la denominación) crecieron un 18%, hasta los 1.500 millones, de los que se felicitaba el presidente de Indra, <b>Marc Murtra</b>, que lo consideraba un “gran punto de partida”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En su web puede leerse que lo hace para “contribuir a construir un mañana más seguro. Y lo hacemos creando ecosistemas en los que clientes, socios y gobiernos se unen para proteger e impulsar el futuro. Un futuro lleno de retos, amenazas y oportunidades, donde anticiparse es tan importante como saber reaccionar”. Así es como ya en 2021 anunciaba que dotaría al <b>Ejército del Aire</b> de los radares de defensa aérea más avanzados tras la firma de un contrato de 120 millones de euros.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Su muestrario de ofertas alberga una amplia oferta de radares para la vigilancia y defensa del espacio aéreo “frente a todo tipo de amenazas”, sistemas de ATM, comunicaciones, navegación y vigilancia por todo el mundo o sistemas de mando y control para la defensa aérea: tecnología de vanguardia para la protección y vigilancia del espacio aéreo, sensores de defensa aérea integrables con sistemas de armas para neutralizar amenazas aéreas, y aseguran que “hemos desarrollado, probado y perfeccionado productos y soluciones integradas que son escalables para cumplir con los requisitos de bases aéreas militares de cualquier alcance y magnitud”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Todo el mundo se empeña en decir que la guerra es un buen negocio... para los que matan, claro está.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b><u>Una supuesta objetividad informativa de mierda</u></b></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quiero suponer que toda esta información guerrera es fiable y que quienes la transmiten lo hacen de buena fe, que no desconfían de las intenciones ni de los intereses de las fuentes y que lo hacen confiados en la, para ellos, necesaria objetividad que debe albergar en la profesionalidad. Es decir, que prefiero pensar que son tontos a encuadrarlos como malas personas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Esta tipo de objetividad bobalicona es repudiada por la laureada periodista británica <b>Christiane Amanpour</b>, maestra en el análisis de los muchos conflictos que ha cubierto quien comparte esa experiencia con sus colegas. “Tengan cuidado de dónde obtienen la información”, les dice. “A menos que todos nos comprometamos como ciudadanos globales que aprecian la verdad, que comprenden la ciencia, la evidencia empírica y los hechos, entonces estaremos deambulando hacia una catástrofe potencial”. “Hay algunas situaciones en donde uno no puede ser neutral sobre ello, porque cuando eres neutral eres cómplice. Objetividad no significa tratar a todas las partes por igual, significa dar a cada parte una audiencia.”</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tanto las declaraciones de generales como las de los miembros de ciertas administraciones europeas pueden ser importantes, pero son opiniones que vienen siendo rebatidas por muchos especialistas de la ciudadanía pacifista que, al tiempo que opinan, formulan propuestas de solución para los problemas que los primeros plantean y que también deberían ser conocidos. Estos periodistas belicistas no pueden dejar en las personas la idea de que la opinión de la presidenta Von der Leyen es la verdad suprema o que no hay alternativas a la guerra anunciada.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Recordamos al notable escritor uruguayo <b>Eduardo Galeano</b>, que vivió años entre nosotros cuando los patriotas de su país lo exiliaron: “Las guerras mienten. Ninguna guerra tiene la honestidad de confesar: 'yo mato para robar'. Las guerras siempre invocan nobles motivos: matan en nombre de la paz, en nombre de Dios, en nombre de la civilización, en nombre del progreso, en nombre de la democracia. Y si por las dudas, si tanta mentira no alcanzara, ahí están los grandes medios de comunicación dispuestos a inventar enemigos imaginarios para justificar la conversión del mundo en un gran manicomio y un inmenso matadero”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Como dijo <b>Julio Anguita</b>, que tuvo que vivir el sacrificio de su hijo en la infame guerra de <b>Irak </b>auspiciada por estos mismos exaltadores del infortunio y la crueldad: “Malditas sean las guerras y los canallas que las hacen”. Y agrego: también malditos los publicistas de la muerte disfrazados de periodistas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><i style="font-size: medium;"><b><span style="font-size: medium;">Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.</span></b></i></span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-85100828848749125552024-03-06T08:23:00.000-08:002024-03-07T01:56:35.243-08:00El Consell de la Informació de Catalunya reprèn al director de 'Capçalera', la revista del Col·legi de Periodistes<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Manuel López</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Els col·legis professionals justifiquen la seva existència en funció del correcte exercici de l’activitat dels seus col·legiats, tant tècnica com èticament. ¿Què passa quan un col·legiat burla el codi ètic de la institució i aquesta no intervé per evitar-lo?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Això és el què ha passat al <b>Col·legi de Periodistes de Catalunya<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUppMEsIbb8iJcZEP129HQdy1ptLZw7Ljjzb5qiprhZtE9Z5vNj4i6uBXm1Tm37H8QDpIxo2ctov1Hyt47PW7i47OuYyMmlG-WaiZcalPFAxIlcys_rdLms6BOVqsZSpofVX93qQxG4DT1_ssmYLlVM2MiqsoQfR1WImUXVHQ-XJ4WNNLFFRmif2yoZvpi/s458/ed706296187_1.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="458" data-original-width="370" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUppMEsIbb8iJcZEP129HQdy1ptLZw7Ljjzb5qiprhZtE9Z5vNj4i6uBXm1Tm37H8QDpIxo2ctov1Hyt47PW7i47OuYyMmlG-WaiZcalPFAxIlcys_rdLms6BOVqsZSpofVX93qQxG4DT1_ssmYLlVM2MiqsoQfR1WImUXVHQ-XJ4WNNLFFRmif2yoZvpi/w324-h400/ed706296187_1.jpg" width="324" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Portada del número de <br />febrer del 2024 de 'Capçalera'.</td></tr></tbody></table><br /> (CPC).</b> Fa poc el CPC va decidir atorgar una distinció professional a <b>Olga Viza</b>, una periodista de provada solvència però que, anys enrere, havia fet publicitat per a <b>ING Direct</b> junt amb <b>Matías Prats</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><a href="https://fcic.periodistes.cat/" target="_blank">El <b>Consell de la Informació de Catalunya (CIC)</b> </a>ja va intervenir en aquell moment per advertir d’aquesta irregularitat, ja que el <b><a href="https://www.periodistes.cat/codi-deontologic" target="_blank">Codi Deontològic</a></b> del CPC prohibeix fer publicitat als periodistes. La resta de codis ètics d’Espanya també ho fan, com és lògic.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 2019 va aparèixer un llibre meu on s’analitzava el tema i es feia una denúncia pública sobre més de trenta periodistes espanyols que havien compatibilitzat una activitat publicitària amb l'exercici del periodisme.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Sorprenentment la publicació d'aquest llibre no va aparèixer a la revista '<b>Capçalera'</b>, del CPC, on sí es fa esment dels llibres que fan els col·legiats i la resta de periodistes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La menció a Olga Viza i la censura de la meva obra ha desencadenat una polèmica ara resolta pel Consell de la Informació de Catalunya.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El CIC va rebre una queixa meva contra <b>Jordi Rovira</b>, director de la revista, perquè 'Capçalera' no havia publicat res del llibre i, a més, tampoc es va fer ressò d’una carta signada per deu col·legiats --entre els quals, un exdegà i diversos exvocals de la junta de govern de l'entitat-- en la qual es demanava al CPC que convoqués una assemblea extraordinària per tractar el tema de la concessió de la menció honorífica a Olga Viza.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El Consell de la Informació de Catalunya <a href="https://www.linkedin.com/posts/manu-lope-a791b797_la-sentencia-del-cic-activity-7169346816352739328--yXs/?utm_source=share&utm_medium=member_android" target="_blank">ha resolt, en data 29 de gener del 2024, reprendre a Jordi Rovira</a> pels dos motius: no publicar cap referència del llibre i no fer-se ressò de la carta dels deu col·legiats.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El CIC ha estat contundent --i ha fet enfadar a la junta del CPC-- quan diu, en <a href="https://www.linkedin.com/posts/manu-lope-a791b797_la-sentencia-del-cic-activity-7169346816352739328--yXs/?utm_source=share&utm_medium=member_android" target="_blank">l’acord de resolució de l’expedient 22/2023</a>, que “es considera oportú que aquesta publicació doni cobertura informativa suficient els dos motius que originen la queixa rebuda. D’aquesta manera s’atén, de forma individual, la petició feta per un col·legiat, aspecte que cal tenir en compte ja que es tracta de la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya; i, de manera més general, a una de les qüestions que més afecten la professió periodística”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I poc abans introduïa la resolució final amb les següents paraules: “Es considera oportú sol·licitar al Director i al Consell de Redacció de la revista 'Capçalera' la publicació d’una informació àmplia sobre el tema de la queixa, sobretot tenint en compte que no es tracta des del 2015 i, en canvi, és una de les vulneracions que amb més freqüència apareix a les queixes rebudes pel Consell de la Informació”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Amb això podria dir-se que acaba la polèmica entre diversos col·legiats i el CPC i 'Capçalera'. Resta, nogensmenys, que la direcció de la revista atengui la petició del CIC i que, en cas contrari, hi intervingui la junta del CPC.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I queda, encara, una darrera qüestió: ¿pot seguir dirigint la revista 'Capçalera' Jordi Rovira, una persona que ha estat assenyalada pel CIC pel que, sens dubte, és una mala praxis?</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-49846437938930986242024-03-04T01:10:00.000-08:002024-03-04T01:10:02.651-08:00L’11-M, crònica (personal) de la pitjor infàmia comesa en nom del periodisme<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Josep Carles Rius</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L’hemeroteca pot ser severa amb els diaris. A l’exercici del periodisme tots cometem errors. Sobre el paper es poden corregir en el termini de 24 hores, en el suport digital tan aviat com es descobreixen. Però en la història recent de la premsa espanyola hi ha el cas d’un diari que va cometre un error l’any 2004 i el va mantenir durant anys, sense reconèixer-lo obertament, sense demanar perdó a les víctimes de la manipulació contumaç.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Podríem dir que patim un exercici descomunal d’orgull i prepotència d’un director de diari, a qui no li va agradar la realitat i va fabricar la seva pròpia. I malgrat descobrir molt aviat que els fets li donaven l’esquena, va persistir en la manipulació dels indicis i els interrogants per fer versemblant el disbarat. Va creuar totes les línies vermelles de l’ètica del periodisme i va escriure el capítol més vergonyós de la premsa espanyola en democràcia. Un capítol de fins a quin punt poden vorejar-se els escrúpols i la moral per vendre diaris, per tenir ‘raó’ sigui com sigui.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Però el més greu és que <b>Pedro J. Ramírez</b>, el director d’<b>'El Mundo'<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRr6m_9IiO43x3i0KFTeoZNyDtdJL1da7sxtP7wWOVs7r1Q0ePSvYtot_MvQ8-ZP34kjN6j0Ao5IPiVy1jBr2CjeDaVGkTLZZwJ6VDapd9YRaaLjgk9QWQPZcWNsKv9nJFFdED334YhcnjB4eemF7nyb73PF5b2ihk8KBRIY504m6kJjvr4OiJVUjfa0ZF/s880/3a7b33e5-52ba-4c3e-8790-b60a15fed0fb_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="495" data-original-width="880" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRr6m_9IiO43x3i0KFTeoZNyDtdJL1da7sxtP7wWOVs7r1Q0ePSvYtot_MvQ8-ZP34kjN6j0Ao5IPiVy1jBr2CjeDaVGkTLZZwJ6VDapd9YRaaLjgk9QWQPZcWNsKv9nJFFdED334YhcnjB4eemF7nyb73PF5b2ihk8KBRIY504m6kJjvr4OiJVUjfa0ZF/w400-h225/3a7b33e5-52ba-4c3e-8790-b60a15fed0fb_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" width="400" /></a></div></b>fins al gener del 2014, va construir la mentida sobre l’<b>11-M</b>, el pitjor atemptat terrorista patit a <b>Espanya</b>, en què van morir 191 persones i 1.858 van resultar ferides. Amb la seva persistent campanya de centenars de pàgines i desenes de portades va contribuir a incrementar el dolor de les víctimes. A fer encara més difícil la feina de policies, fiscals i jutges que havien fet una investigació i un procés penal exemplar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pedro J. Ramírez no va estar sol al seu deliri. <b>Federico Jiménez Losantos</b>, aleshores el locutor estrella de l’emissora propietat de la <b>Conferència Episcopal Espanyola</b>; un mitjà públic com <b>Telemadrid</b>, i el diari digital de l’extrema dreta (<b>Libertad digital</b>) van ser els còmplices necessaris per alimentar un corrent d’opinió crèdul amb la mentida. Però hi va haver un company de viatge encara més poderós, un sector del <b>Partit Popular </b>que intentava reescriure la història, esborrar la pèssima gestió de les hores que van seguir l’11-M.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Junts van crear un autèntic grup de pressió que va actuar de forma despietada contra tots aquells que consideraven obstacles per als seus propòsits, ja fossin víctimes, jutges o periodistes. Només tres exemples: la presidenta de l’<b>Associació 11-M afectats del terrorisme</b>, <b>Pilar Manjón</b>, va sumar a la pèrdua d’un fill un assetjament constant; el jutge instructor <b>Juan del Olmo</b> es va enfrontar a durs intents de descrèdit professional i el periodista <b>José Antonio Zarzalejos</b>, llavors director d’<b>'ABC'</b>, va patir una operació d’enderrocament per no sumar-se a la teoria de la conspiració.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b><u>Dues vegades víctimes</u></b></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pilar Manjón encara rebia amenaces deu anys després del dia més trist de la seva vida. En una entrevista concedida a l’onzè aniversari de l’atemptat demanava que “a ningú se li oblidi que la teoria de la conspiració porta a l’esquena el suïcidi de la dona del comissari de <b>Vallecas</b>, <b>Rodolfo Ruiz</b>. Que no us oblideu que molts dels nostres s’han anat quedant pel camí, amb ictus, infarts… I això prové de la doble i triple victimització que en aquest país s’ha fet amb les víctimes de l’11-M”.</span>(1)</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>José Antonio Zarzalejos</b>, en una entrevista a la revista <b>'Capçalera'</b> (2008), recordava que com a director d’'ABC' va decidir “no secundar una gran mentida com era la de la conspiració de l’11-M ni el segrest de la dreta per part d’una sèrie de mitjans de comunicació”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Zarzalejos revelava en aquella entrevista</span>(2)<span style="font-size: large;"> que “mitjans com la <b>Cope </b>i 'El Mundo' marcaven l’agenda i van convertir el Partit Popular en un instrument de màrqueting a favor seu. Jo em rebel·lo contra aquesta situació i per això em destitueixen (…) Jo vaig dir “per aquí no passo” i n’estic molt orgullós. Si hagués de tornar a prendre la decisió que vaig prendre entre el 2005 i el 2008, ho tornaria a fer, tot i saber que comportaria la meva destitució”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Hi va haver milions de ciutadans que volien llegir, sentir o veure fabulacions interessades abans que conèixer la veritat. Sense ells, el diari, la ràdio i la televisió implicats no haurien tingut el combustible necessari per a la ignomínia. I hi va haver clamorosos silencis a la professió en general i a les redaccions afectades en particular. Silencis que van fer encara més meritori el coratge dels que van plantar cara.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Vint anys després de l’11-M, els principals instigadors de la teoria de la conspiració són una ombra del que van ser. Però tot el dolor afegit de les víctimes i algunes de les pàgines més negres de la història del periodisme romandran per sempre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tots els ciutadans recordem on érem, què fèiem, en el moment en què van esclatar les bombes als trens de Madrid. Els periodistes, a més, hem de saber on hem estat durant els anys en què es va perpetrar la pitjor ignomínia en nom del periodisme. És hora de fer memòria. Jo compartiré un breu fragment de la meva.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 21 de setembre de l’any 2006, quan la teoria de la conspiració estava al seu moment més àlgid, la <b>Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya</b>, de la qual jo era degà, va ser una de les poques veus que va plantar cara. El Col·legi va aprovar un document en què s’afirmava: “Tenim el deure de pronunciar-nos sobre pràctiques que afecten greument les institucions del sistema democràtic, posen en perill la convivència, erosionen el conjunt de la professió i tenen com a primeres víctimes molts dels periodistes que treballen als mitjans que els protagonitzen. Aquest és el cas de les campanyes que, amb motiu del sumari del tràgic atemptat de l’11-M, han engegat les direccions del diari 'El Mundo', la cadena Cope i 'Libertad Digital', per tal d’aconseguir fins polítics i econòmics que no tenen res a veure amb el periodisme”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Dos dies després, el diari en què llavors jo treballava, va publicar un editorial en què es llegia: “No entrarem en consideracions gremials. Que cada ploma aguanti la seva espelma. Amb responsabilitat o sense, la premsa mai no escapa a l’escrutini social. En aquest sentit, poc aporten croades moralistes com la empresa aquesta setmana pel Col·legi de Periodistes de Catalunya contra els que se senten seduïts per les teories conspiratives”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Al Col·legi de Periodistes de Catalunya vam rebre insults per part dels promotors de la ‘teoria de la conspiració’. Era el que s’esperava. Ja ho havien fet amb les mateixes víctimes, els policies i els jutges. Però van ser les actituds com la que reflecteix l’editorial esmentat les que van fer possible la impunitat dels que van fracturar la societat espanyola i van escriure unes de les pàgines més miserables de la nostra història recent. Alguns periodistes, com l’autor de l’editorial, es van sentir fascinats per la recargolada perversitat de Pedro J. Ramírez i van ser els còmplices necessaris. El que aleshores estava en joc, i ara, no és una qüestió gremial ni moralista, és la democràcia, la llibertat, la convivència i l’ètica. Per això és tan important fer memòria.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El periodista <b>Víctor Sampedro</b>, catedràtic de Comunicació Política a la <b>Universitat Rey Juan Carlos</b>, ha escrit el llibre <b>'Voces del 11-M. Víctimas de la mentira'</b> (Planeta, 2024) en què denuncia que segueixi viva la teoria de la conspiració “malgrat les dues sentències –una d’elles del Tribunal Suprem– que ja al seu dia van enterrar aquests crits. (…) i si es qüestiona permanentment la identitat de l’assassí del teu ésser estimat, és impossible fer un dol, tancar ferides, descansar en pau”</span>(3)<span style="font-size: large;">.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El periodista d’<b>'Infolibre'</b> li pregunta: “Com qualificaria el paper jugat per les pròpies associacions de la premsa davant de la teoria de la conspiració que van encoratjar determinats periodistes des de determinats mitjans de comunicació?”. Víctor Sampedro respon: “Inexistent. Amb l’única excepció del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que va treure un especial després dels atemptats en què criticaven les tesis conspiranoiques, la resta d’associacions de la premsa no han recolzat mai els periodistes que van ser represaliats per defensar la veritat. Més aviat al contrari, han blindat i han seguit homenatjant aquells que van fer servir les teories de la conspiració”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quan, el 2007, vam publicar aquesta investigació, una magnífica feina del periodista <b>Jordi Rovira</b>, van tornar els insults i els silencis. El dossier especial de la revista 'Capçalera' porta per títol 'Historia d’una conspiració', i continua sent una referència per entendre el moment més vergonyós del periodisme a Espanya.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>La manipulació impossible</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I si fem memòria veurem que l’11-M va canviar la comunicació a Espanya. Ja res no va tornar a ser igual després d’aquella immensa atrocitat i de la reacció del poder, dels mitjans de comunicació i dels ciutadans. El poder polític, el govern d’<b>Aznar,</b> va pensar que podia manipular la realitat. Que podia enganyar l’opinió pública per guanyar unes hores i evitar la derrota del PP a les urnes. Per això va trucar als directors dels grans diaris espanyols i els va dir que havia estat <b>ETA</b>. I la majoria es van creure l’engany i van encapçalar les edicions especials amb l’autoria d’ETA. Però els temps havien canviat i els diaris ja no tenien el monopoli de l’opinió pública. Ja no es podia fabricar la realitat amb trucades als directors. Els ciutadans es van mobilitzar i van exigir la veritat abans de votar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El professor <b>José Luis Orihuela</b> recordava que des de l’11-M, “la<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP1NBfzOOrTX-DJ2me6kkQzUj_zXuNAbyQJ2zolm0nishhKYzTSrzTRpUxMsls5DIaJBqRxLXkZlrhRnHa3Yl5VZ6KXvD8dT7BQHbYQn2_vVemXMLRR1tvhB14uoj-4zL0k0Vc4xupkoo2_p7AB3Pl_9IPUFE2_bWtD3ReOX851IFaMJV22M3AJb91erw2/s880/6b2fca45-95f2-42bb-9ec0-27fbadd4a862_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="495" data-original-width="880" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP1NBfzOOrTX-DJ2me6kkQzUj_zXuNAbyQJ2zolm0nishhKYzTSrzTRpUxMsls5DIaJBqRxLXkZlrhRnHa3Yl5VZ6KXvD8dT7BQHbYQn2_vVemXMLRR1tvhB14uoj-4zL0k0Vc4xupkoo2_p7AB3Pl_9IPUFE2_bWtD3ReOX851IFaMJV22M3AJb91erw2/w400-h225/6b2fca45-95f2-42bb-9ec0-27fbadd4a862_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" width="400" /></a></div>xarxa es va convertir en una gran plataforma social on múltiples veus, sense la clàssica intermediació editorial, van començar a arribar a l’espai públic i a competir amb els mitjans en l’intent de captar l’atenció i l’interès dels usuaris”</span>(4)<span style="font-size: large;">. En altres paraules, els ciutadans es van emancipar dels mitjans. La barbàrie de l’atemptat i la reacció del <b>Govern </b>van fer que els ciutadans descobrissin, de cop i volta, que tenien la possibilitat de mobilitzar-se a través dels mòbils. El trànsit a les xarxes de telefonia es va disparar com mai fins aleshores (el dia de la jornada de reflexió, el trànsit de SMS va augmentar un 20% respecte del trànsit habitual, i diumenge, un 40%, un rècord absolut per a aquest tipus de missatges).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El matí del 13 de març de 2004, algú va llançar aquest missatge des del telèfon mòbil:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“Aznar de rosetes? L’anomenen jornada de reflexió i <b>Urdaci </b>treballant? Avui 13M, a les 18h. Seu PP, C/ Gènova 13. Sense partits. Silenci per la veritat. Passa-ho!”</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquell missatge va passar als fòrums d’internet i es va convertir en el desencadenant de protestes espontànies la nit del 13-M davant les seus del Partit Popular de tota Espanya. Els manifestants es preguntaven “Qui ha estat?”. Aquell dia els ciutadans van comprendre que podien organitzar-se, crear xarxes d’informació i fer cara al poder amb un telèfon mòbil i la seva determinació.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I la història del periodisme a Espanya va quedar marcada per sempre. José Antonio Zarzalejos conclou que “la ‘teoria de la conspiració’ és una de les fites més profundament negatives de la història recent del periodisme espanyol. No sorgeix un dubte raonable sinó una estratègia política i comercial”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De mica en mica es configuraven dos mons que van eclosionar l’11-M de l’any 2004, amb els terribles atemptats jihadistes de Madrid. Va ser el gran moment de la ‘revolució dels mòbils’ que obria l’era de les xarxes socials, una era que va assolir cotes exponencials amb la irrupció a Espanya de <b>Facebook </b>(2007) i <b>Twitter </b>(2009). Mentrestant, esclatava la gran depressió l’any 2008, agreujada a Espanya per la bombolla immobiliària. Era la suma de totes les crisis que va provocar l’any 2011 la mobilització del 15-M i, com a reacció, la majoria absoluta del Partit Popular.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tots dos mons es van fer visibles de cop. El que reaccionava davant de la crisi i que basava la seva capacitat mobilitzadora en la indignació i el poder de les xarxes socials. I qui pretenia mantenir l’estatus quo, que tot seguís igual. I el primer dels mons va tenir la percepció que la majoria dels mitjans de comunicació pertanyien al segon. Que bona part de la premsa, la ràdio i la televisió havia optat pel silenci davant d’una realitat que resultava incòmoda.</span></div><h4 style="text-align: justify;"><u><span style="font-size: large;"><br /></span><span style="font-size: large;">De l’11-M al “que et voti <b>Txapote</b>”</span></u></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">A qualsevol democràcia avançada, els estralls d’ETA, el terrorisme jihadista, les crisis globals o l’any 2020 la pandèmia serien qüestió d’Estat, una tragèdia compartida, un motiu d’unitat. Mai no és un instrument per avivar la confrontació i l’odi entre ciutadans i multiplicar el dolor de les víctimes. Espanya en això és una trista excepció. (A qualsevol altre país, també serien impensables els homenatges públics que s’organitzaven a <b>Euskadi </b>cada vegada que un terrorista condemnat tornava al seu poble d’origen després de complir la condemna).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">D’alguna manera, els partits de dretes, amb la complicitat dels<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJWnbyupvDynEoIZzFbOEi2Vx7QevucwZFrkulm5f76R_DUnqnH8GM_m8nVG93V7ieNBt-j3cF07y40QveQ6OxlbdZepL983G9O3OrdxT22W_jKfl20gnt_8Vm4b_jiSKpjDbEJLWHhQCuMP5rvsM5NmZ9-l6S-Sp735IW-I2DLMKG10WfCwip5booIowd/s1200/pedro-j-federico1.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="801" data-original-width="1200" height="268" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJWnbyupvDynEoIZzFbOEi2Vx7QevucwZFrkulm5f76R_DUnqnH8GM_m8nVG93V7ieNBt-j3cF07y40QveQ6OxlbdZepL983G9O3OrdxT22W_jKfl20gnt_8Vm4b_jiSKpjDbEJLWHhQCuMP5rvsM5NmZ9-l6S-Sp735IW-I2DLMKG10WfCwip5booIowd/w400-h268/pedro-j-federico1.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Pedro J. Ramírez i Federico Jiménez Losantos.</td></tr></tbody></table><br /> mitjans de comunicació afins, van reproduir amb la pandèmia la mateixa estratègia que va seguir els atemptats de l’11-M. Aleshores, l’operació es va basar a generar dubtes i llançar teories de la conspiració. Si bé hi ha diferències substancials entre els dos contextos, també hi ha una clara coincidència: al Govern, com llavors, hi havia l’esquerra (des de les eleccions del 2019). Un Govern que la dreta va titllar “d’il·legítim” perquè partia d’una moció de censura que va comptar amb el suport dels que considerava “enemics d’Espanya”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En aquella ocasió es tractava de deslegitimar el Govern del <b>PSOE</b>, que havia guanyat les eleccions del 14 de març del 2004. Setze anys després, el 2020, l’objectiu era minar el primer govern de coalició, format per PSOE i <b>Podem</b>. Es tractava d’una pandèmia global, però l’oposició i els suports mediàtics van assenyalar des d’un primer moment el Govern com a responsable de l’expansió dels contagis. I havíem passat dels missatges de mòbil del 2004, a l’apoteosi de les xarxes socials. Especialment WhatsApp, una plataforma que la ultradreta domina per viralitzar les mentides i per avivar la indignació contra el Govern.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L’any 2004, Pedro J. Ramírez, el director d’'El Mundo' fins al 3 de febrer del 2014, va construir la mentida sobre l’11-M, el pitjor atemptat terrorista sofert a Espanya. Després de ser acomiadat d’'El Mundo', Pedro J. Ramírez va fundar un diari, <b>'El Español'</b>. Apareix en platós de televisió i, quan organitza un esdeveniment, hi acudeixen molts polítics i empresaris. Als països democràtics del nostre entorn, un periodista que hagués comès un acte semblant, estaria condemnat a l’ostracisme.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un cop convocades les eleccions del 2023, primer locals i autonòmiques (28 de maig) i després generals (23 de juliol), tornava a ser l’hora de tornar a apostar per ETA. Va aparèixer el “Que et voti Txapote”, fent referència al suport que havia rebut el Govern en diverses lleis per part de <b>Bildu</b>, l’esquerra independentista basca. Txapote és <b>Francisco Javier García Gaztelu</b>, condemnat a 152 anys pels assassinats de <b>Fernando Múgica, Gregorio Ordóñez</b> i <b>Miguel Ángel Blanco</b>. Aquest darrer crim, comès el 13 de juliol del 1997, havia mobilitzat com mai la societat espanyola, i va marcar el punt d’inflexió cap a la fi d’ETA, que la democràcia va aconseguir derrotar definitivament el 2011.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Alberto Núñez Feijóo</b> va utilitzar la figura de Miguel Ángel Blanco al cara a cara que va mantenir amb <b>Pedro Sánchez. Muñoz Molina</b> ho recorda(5): “Cal —escriu— molta vilesa per convertir la memòria d’aquell home tan jove en una sòrdida ganivetada política, com va fer l’altra nit Núñez Feijóo. Aquest estiu de la nova era són els seus fidels enfervorits els que repeteixen festivament a l’uníson, aquesta rima infame (“Què et voti Txapote”) que embruta les orelles de qualsevol, però sobretot la boca que la diu. Estic segur que els seus residus continuaran durant molt de temps, infectant-ho tot”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“Què saben sobre Txapote tots els que han repetit fins a la sacietat el lema que porta el seu nom?”, es pregunta <b>Beatriz Gallardo Paúls</b>, catedràtica de Lingüística a la <b>Universitat de València</b>(6). Res i no importa. Perquè, “en realitat, tots aquests elements funcionen com a interjeccions. Són crits de guerra que tenen com a única funció comunicativa transmetre un estat emocional negatiu; només hi ha ofenses, desqualificacions i menyspreus, perquè la ira i la ràbia fagociten qualsevol racionalitat. La falta de contingut argumentatiu subjacent es dóna també a les veus que fomenten aquests missatges des dels mitjans”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><u><span style="font-size: medium;">Referències</span></u></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">(1) Caballero, F. (23/11/2015) Entrevista a Pilar Manjón. Eldiario.es.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">(2) Rovira, J. (2008) Entrevista a José Antonio Zarzalejos. Número 142, Capçalera (CPC).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">(3) Sánchez Castrillo, A. (21/02/2024) Álvaro Sánchez Castrillo Víctor Sampedro, autor de ‘Veus del 11M’: “Els conspiranoics van demostrar una profunda inhumanitat”. Infolibre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">(4) Oriola, J.L. (2015) Els mitjans després d’Internet. UOC.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">(5) Muñoz Molina, M. (14/7/2023). “La era de la vileza”. El País.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">(6) Gallardo Paúls, B. (2/8/2023). “Realisme ciutadà, 1; discurs hegemònic, 0”. El País.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-size: large;">Article publicat originalment a Catalunya Plural.</span></i></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-45726566578345804472024-02-21T09:22:00.000-08:002024-02-21T09:22:23.836-08:00 El peligro de las acciones judiciales abusivas contra la participación pública (SLAPP)<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Dardo Gómez</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Este 20 de febrero se ha abierto ante <b>Julian Assange</b>, como se abre un precipicio, la que puede ser la última oportunidad del periodista e informador para evitar ser deportado desde la cárcel británica a los <b>Estados Unidos</b>. La justicia de ese país lo reclama para procesarlo por 18 delitos relacionados con conspiración para la intrusión informática y revelación de documentos clasificados, lo que puede acarrearle una condena 175 años de cárcel. Aunque el único “delito” que ha cometido es el de ejercer el periodismo de investigación en favor de la ciudadanía.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">A día de hoy el fundador de <b>Wikileaks </b>permanece encarcelado desde<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjubk7zCErmTuKXE-Bh9by3Lfx1ahAuztpWfmP6qKAJD2XOJE93u1_XpT_vG1vXZl_V8lx5_QK0dTTDvuXQInIgUT_2D8Tga65mCV_SJiX7k2y9cLqyobUcKHXwGWJD7YTD6TvzgYpfBhShNyptUUzLsOmjcllmsy4xs6IPFYtumINHgdL4jUTlCDeCbkAc/s976/1561967633582.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="453" data-original-width="976" height="186" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjubk7zCErmTuKXE-Bh9by3Lfx1ahAuztpWfmP6qKAJD2XOJE93u1_XpT_vG1vXZl_V8lx5_QK0dTTDvuXQInIgUT_2D8Tga65mCV_SJiX7k2y9cLqyobUcKHXwGWJD7YTD6TvzgYpfBhShNyptUUzLsOmjcllmsy4xs6IPFYtumINHgdL4jUTlCDeCbkAc/w400-h186/1561967633582.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">El juez prevaricador Salvador Alba.</td></tr></tbody></table><br /> el 11 de abril de 2019 en la prisión británica de alta seguridad de <b>Belmarsh (Reino Unido)</b>, incomunicado y espera en ese entorno terrible la decisión final sobre su extradición dictada por la justicia británica el 17 de junio de 2022.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En 2010, el creador de Wikileaks saltó a las portadas de los más renombrados medios “serios” del mundo cuando esa plataforma creada por él publicó cientos de miles de documentos secretos de Estados Unidos que evidenciaban los abusos inhumanos de las fuerzas militares de ese país en las guerras de <b>Irak </b>y <b>Afganistán</b>. Uno de los documentos audiovisuales presentados presentaba el ametrallamiento desde un helicóptero del ejército estadounidense de civiles desarmados, entre ellos dos periodistas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ninguna administración estadounidense ha negado esos hechos terribles, pero se inició una cruel persecución judicial centrada en la persona de Assange. Aunque decenas de medios de todo el mundo publicaron esa información por él facilitada, ninguno de ellos fue molestado ni indagado sobre la palpable veracidad de esa documentación y de otros miles de documentos facilitados a ellos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Así, la persecución al periodista australiano se convirtió en uno de los casos más representativos de los estragos de las <b>SLAPP (Strategic Lawsuits Against Public Participation)</b> en el mundo occidental. Con esta sigla se definen las que en español entendemos como <b>Demandas Estratégicas contra la Participación Pública (DECPP).</b> Es decir, llevar ante la justicia denuncias improcedentes que se incoan con el fin de evitar y/o “castigar” la participación activa de la ciudadanía en temas de interés público y su investigación por parte de la prensa.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">En España también son una amenaza</span></u></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Una de las características de estas demandas abusivas es el gran peso de las indemnizaciones o penas que se solicitan para los acusados con el fin de amedrentar a quienes denuncian o investigan sus malas praxis y agotar los recursos de miembros de la comunidad como los defensores medioambientales y periodistas que defienden los derechos humanos. El impacto de las SLAPP también tiende a paralizar y disuadir de esa lucha a todo el entorno y personas afines a las posiciones del demandado.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aunque no han alcanzado gran difusión pública en <b>España</b>, son ya varios los medios de comunicación que han sufrido este tipo de persecución o censura, y aunque en varios casos esas denuncias han sido archivadas, el perjuicio causado a las finanzas del medio ha sido grave, ya que no en todos los casos se ha llegado a una sentencia que incluya el resarcimiento de los gastos que han producido las necesidades de la defensa.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Otra de las características de estas demandas abusivas es que, en el caso de periodistas, no se les acusa falsedad informativa o de falta de veracidad, sino sobre supuestos daños paralelos, y en otros casos, son solicitudes de amparo del acusador para que el periodista no pueda continuar su investigación o no se le facilite el acceso legal a la documentación para llevarla a cabo.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un caso por demás ilustrativo ha sido la demanda de la multinacional energética española <b>Iberdrola </b>contra el periódico digital <b>El Confidencial </b>en febrero de 2022 en relación con la cobertura por parte del diario de las investigaciones sobre presuntas relaciones entre el grupo eléctrico y el comisario jubilado J<b>osé Manuel Villarejo</b>, de sobras conocido.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Sobre todo de la contratación de éste para realizar investigaciones o elaborar informes sobre otras empresas y/o personas sobre temas seguridad o el presunto espionaje a periodistas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La demanda de Iberdrola solicitaba una indemnización de 17,6 millones de euros por el desprestigio empresarial sufrido por la difusión de hechos en los que había incurrido, además de la reserva de poder aumentar el monto de la demanda si El Confidencial publicara nuevas informaciones sobre ese caso. Por suerte, la sentencia de la jueza <b>Covadonga González</b> ha desestimado todos los argumentos esgrimidos por la energética, y le ha cargado todos los costes procesales.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">No escarmientan los represores</span></u></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La lista de medios de comunicación y/o periodistas por cuenta propia que han sufrido persecuciones judiciales como éstas no es corta, y medios como <b>'El Jueves'</b> y <b>'Mongolia'</b> van cocidos a demandas en nombre de Dios, la Patria y otros antojos inmateriales. Medios como <b>'El Crític'</b> o la plataforma <b>Civio </b>han debido acudir a los tribunales en defensa de su derecho a acceder a información que es de dominio público, pero que se les pretende impedir publicar o que se les facilite.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Puede que algunos recuerden que el ahora exjuez <b>Salvador Alba</b> fue condenado a prisión y expulsado de la carrera judicial por utilizar su puesto como magistrado en <b>Canarias </b>para conspirar contra la también magistrada <b>Victoria Rosell</b> y acabar, en aquel momento, con su comenzada carrera política como diputada de <b>Podemos</b>. El Tribunal Supremo consideró probado que Alba abrió causa judicial contra su colega y la pareja de ésta —el periodista <b>Carlos Sosa</b>, director de <b>'Canarias Ahora'-- </b>mediante la declaración falsa del empresario <b>Miguel Ángel Ramírez</b>. El objetivo era que la acción judicial contra la magistrada saliera adelante y cortara su trayectoria pública.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Según consta en la sentencia, el exjuez le ofreció al empresario su exculpación en un juicio a cambio de acusar a Victoria Rosell y a su pareja, el periodista Carlos Sosa, de haberle cobrado para librarle de algunos problemas judiciales. El complot no funcionó y Alba terminó en la cárcel.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Unos meses antes de ingresar en prisión, el exjuez presentó una querella criminal por revelación de secretos, delito de odio, acoso y organización criminal contra <b>'elDiario.es'</b>, su delegación Canarias Ahora, dos redactores, Carlos Sosa, Victoria Rosell y hasta el director del periódico, <b>Ignacio Escolar</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El caso es que se ha admitido esa demanda e impuesto a los querellados la fianza de más de 422.000 euros solicitada, muy superior a la indemnización que se le impuso al exjuez por conspirar contra Rosell desde su juzgado.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es muy probable que esta querella se archive y no haya más recorrido, pero nos sirve para mostrar cómo actúan las demandas SLAPP y el grave peligro que significan para el derecho a la información y para quienes investigan en casos como éste.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">Los buenos nunca ganan</span></u></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El pasado 30 de noviembre la <b>Unión Europea </b>dio un primer paso para proteger a periodistas y a defensores de los derechos humanos frente a las demandas infundadas o procedimientos judiciales abusivos. Bajo la presidencia española del <b>Consejo </b>y el <b>Parlamento Europeos</b> se ha llegado a un acuerdo político para alcanzar una directiva para poner freno a estas demandas abusivas contra la participación pública que están asolando Europa.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La directiva está costando sangre y sudor para alcanzar algún consenso, ya que los lobis judiciales y algunos Estados presionan en ese sentido; mientras que organizaciones como la <b>Federación Internacional de Periodistas (FIP)</b>, que han tenido acceso a algunos borradores, están previendo que saldrá un documento avaro en sus intenciones y poco eficaz para la protección necesaria.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En fin, que sólo en los <i>westerns </i>ganan los buenos...</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i style="background-color: white; color: #333333; font-family: Arvo;"><span style="font-size: large;">Artículo publicado en la revista 'El Observador'.</span></i></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-70731630782549786342024-02-21T04:09:00.000-08:002024-02-22T09:11:34.176-08:00 Mazzucato avisa del segon engany <div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Josep-Maria Ureta</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El setembre del 2014, a la seu de <b>RBA</b>, la gran editorial creada per <b>Ricardo Rodrigo</b>, amb especial sensibilitat per textos de pensament i d’economia es va fer la presentació de la versió en espanyol del llibre de <b>Mariana Mazzucato</b>, de gran èxit mundial, titulat<b> 'El estado emprendedor'</b>. Un desafiament a la doctrina dominant de que “els estats només es dediquen a finançar serveis públics però no tenen res a fer ni dir en la recerca innovadora”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Mazzucato ho va desmuntar rigorosament. Línia bàsica del llibre?<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhi047dmKYdqEhMvpuSkaSNJ22iwjYBcXZosXJYjclcLsbMtKLhC9vfbI2FO-Xd_GJtkKafdfZZyyX6jg2u_7PhhMXLjX2vm-RHRMq7f7byRy1UgTskK210u-IO0yt5XX8mFWrIsFfx7fImwE6QCZ9KlThot2QRWdqIlfIagWXbglDKBHWRlGLkYhSFWrZJ/s768/BB1hnTFt.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="512" data-original-width="768" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhi047dmKYdqEhMvpuSkaSNJ22iwjYBcXZosXJYjclcLsbMtKLhC9vfbI2FO-Xd_GJtkKafdfZZyyX6jg2u_7PhhMXLjX2vm-RHRMq7f7byRy1UgTskK210u-IO0yt5XX8mFWrIsFfx7fImwE6QCZ9KlThot2QRWdqIlfIagWXbglDKBHWRlGLkYhSFWrZJ/w400-h266/BB1hnTFt.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Mariana Mazzucato i Rosie Collington</td></tr></tbody></table><br /> Res del que innoven les grans empreses emprenedores, admirades i cobejades mil·lionàriament a les borses, seria possible sense la recerca bàsica que paguen els estats (universitats públiques i totes les seves extensions i variants) perquè és la part no rendible de la recerca. Deu anys després, aquesta catedràtica a la <b>University College de Londres</b> ens acaba de proporcionar un text canònic que segueix la seva ferma decisió de recerca que desmunta tòpics: ara és <b>'El gran engaño' (Taurus)</b>, escrit amb <b>Rosie Collington</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">¿Què deien a Barcelona, el setembre del 2014, gent il·lustrada sobre aquell text de la Mazzucato? Només dues cites: “Llibre que aproxima a la realitat econòmica a un tipus de lector inquiet, format però no especialista”, explicava el catedràtic <b>Antoni Castells</b>. Un altre: “És necessari fugir de les receptes. Les coses complexes no tenen solucions senzilles”, afegia <b>Josep Maria Bricall</b>. Ambdós mestres en l’economia teòrica i pràctica afegien, ja fa 10 anys, que “l’Estat ha d’estar en la innovació” (Bricall) i que “se segueixen aplicant receptes equivocades que van contra la realitat per culpa d’idees preconcebudes”, advertia Castells.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Doncs ves per on, ara ens reapareix Mariana Mazzucato amb un text extraordinari, 'El gran engaño', on ens avisa que la seva denúncia del 2014 ha quedat superada per l’aparició progressiva, silent i aclaparadora d’un oligopoli de serveis, tant per al sector públic com privat, com son les grans companyies d’assessoria i auditoria, sovint dissimuladament barrejades en els seus interessos. Ningú ho preveia tal qual fa 10 anys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Primer pecat capital: qui assessora com ha d’evolucionar una empresa (estratègia) no pot ser també qui li redacti i revisi després els comptes (auditoria/comptabilitat). I del primer pecat se’n deriven tots els demés d’aliances entre empreses i proveïdors de serveis. Així es capgira el que reivindicava Mazzucato la dècada passada de separació d’activitats en el món de l’empresa. Ara, l’Estat s’ha debilitat en la mateixa proporció que consultores i auditores li han dit no només què ha de fer, si no sobretot el que NO ha de fer.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><u><b><span style="font-size: large;">Tot comença al Xile d’Allende</span></b></u></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Seguint les pautes d’una bona narració, Mazzucato explica que elsprimers consultors que varen assessorar a un govern van ser els britànics <b>Sttaford Beer </b>al primer mandat de <b>Salvador Allende</b> a <b>Xile</b>. Era, segons l’autora, un projecte tecnològic a llarg termini que més tard va dinamitar <b>Pinochet</b>. El llibre de Mazzucato va ple d’exemples d’aquesta mena, amb propostes d’anàlisi d’iniciatives de vegades reeixides i d’altres malmeses. Sempre dins d’un cercle viciós on les propostes que surten de fora dels governs (o sigui, provinents de consultores de tota mena) son sovint massa influents, però mai apareix el seu nom en cas de fracàs, s’ho empassa el govern de torn. Aquest és l’avís profund de Mazzucato i que té abast universal. Per això val la pena llegir-ho.</span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEim4qjRSPPiPrgdE8kjy-RP3ICHxK-oGCUfZyUvrFKDogXW15d5qCfkaEQy7czbLPKLws0z05fn9XbQGiKrMgh_zZTUtrJ2osQUpS9NWg67f_RMLhUBuc4ahFCkuwP_HKalYlQI6dgGGDjbASAuZh2T82sVStqLJSPMxUEeX4gTaCSrSmK6Th6_OCAVAXm7/s848/GErMMhIWsAAZ9cU.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="848" data-original-width="521" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEim4qjRSPPiPrgdE8kjy-RP3ICHxK-oGCUfZyUvrFKDogXW15d5qCfkaEQy7czbLPKLws0z05fn9XbQGiKrMgh_zZTUtrJ2osQUpS9NWg67f_RMLhUBuc4ahFCkuwP_HKalYlQI6dgGGDjbASAuZh2T82sVStqLJSPMxUEeX4gTaCSrSmK6Th6_OCAVAXm7/w246-h400/GErMMhIWsAAZ9cU.jpg" width="246" /></a></div></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">Qui son el nou poder ?</span></u></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ja posats, posem pel davant de tot els noms de les denunciades.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Les tres consultores de marca mundial son: <b>McKinsey, Boston Consulting</b> i <b>Bain & Company</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I les quatre grans de l’auditoria son:<b> PriceWaterHouse Coopers (PwC</b> en textos de diaris saberuts), <b>Deloytte, KPGM</b> i <b>Ernst & Young (EY</b> pels amics i coneguts).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El què ens diu Mazzucato és que aquestes grans marques mundials, sense saber-se qui les domina ni on tenen la seva seu, son les que han acaparat el poder mundial a base de capturar les debilitats dels governs democràtics (els que no ho son, no cal dir qui els influeixen) per penetrar en les seves decisions de despeses.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">La pandèmia, el seu negoci</span></u></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Antològica es la descripció de Mazzucato de com es varen moure les set empreses suara esmentades per dominar totes les decisions de les administracions púbiques a l’hora de comprar mascaretes o aconseguir vacunes durant la pandèmia iniciada a finals del 2019. En el darrer cas, amb un greuge afegit de l’especulació de les farmacèutiques. Un negoci milionari del tot discret. Cap d’aquestes grans empreses que van dominar el fluxe de distribució van sortir als diaris. La intermediació global és silenciosa, sempre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Cal recordar també que tots els governs democràtics d’<b>Europa</b> estaven disposats a acceptar la gens discutida capacitat de les consultores esmentades per aconseguir medicaments i mascaretes que la seva població exigia. Posats a exagerar, podríem dir que la pandèmia del 2020 va durar el què aquestes multinacionals tan discretes com influents en l’àmbit global del comerç i distribució ho varen programar. És a dir, proporcionar d'immediat les mascaretes però també retardar les vacunes i la seva distribució aprofitant el seu principal domini, per deixadesa dels estats, de la distribució logística mundial. És una exageració pròpia després de llegir el llibre, però no tan esgarriada com aparenta.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">També els huracans</span></u></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Voleu més? Com l’huracà del 2017 a Puerto Rico, formalment part del EEUU, no va ser cobert per les agencies informatives dels EUA, tot i que, ves per on, McKinsey era qui portava tota la gestió de les finances de l’illa caribenya. O com els empleats del <b>Tresor </b>britànic (equival a l’<b>Agència Tributària</b> espanyola) varen col·laborar amb les quatre grans consultores esmentades per instal·lar-se a petites illes de domini britànic per esbandir comptes de les grans empreses del seu país.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">¿Fins on arriba la impostura de les consultories i la seva rellevància mundial a l’hora d’avisar si una informació és real i fiable? Hi ha límits que èticament no es poden traspassar? Doncs tampoc. Mazzucato y Collington dediquen el darrer capítol del llibre, el què fa més mal de llegir pels sostenibilistes de bona fe, és la també contaminació del mon financer sense escrúpols en el terreny de la crisi climàtica. També aquesta malifeta es mereix una descripció precisa al llibre.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tanmateix, cal avisar, que en aquest darrer capítol sobre manipulacions sobre el canvi climàtic, com en alguns dels anteriors, s’abusa de l’enumeració de documents i referències de cimeres mundials més que de redaccions descriptives i comprensibles per lectors no avesats.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Mazzucato ens explica novament el que no trobem als diaris i que hauríem de tenir en compte. En aquest cas es tracta d’un parell de sectors d’empreses de serveis gairebé intocables pels redactors d’economia i similars: els consultors i auditors.</span></div> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-16625763347251198752024-02-13T02:16:00.000-08:002024-02-13T02:20:51.962-08:00Los ‘off the record’ los carga el diablo<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Andreu Farràs</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La feroz ofensiva del <b>Partido Popular</b> contra la amnistía que <b>Pedro Sánchez</b> intenta impulsar para reconducir el independentismo catalán y, sobre todo, mantenerse en la <b>Moncloa </b>sufrió un duro revés el pasado fin de semana por las declaraciones de una “fuente de la alta dirección del <b>PP </b>muy próxima a <b>Alberto Núñez Feijóo</b>” que admitió que este se había mostrado dispuesto a indultar con condiciones a <b>Carles Puigdemont</b> si <b>Junts </b>votaba a favor de los populares en el debate de investidura. La docena larga de periodistas que conversaron simultáneamente con esta “fuente de la alta dirección del PP muy próxima a Feijóo” y publicaron también casi simultáneamente el resultado de esta información añadieron en sus noticias que el PP considera muy difícil que las acciones de Puigdemont, <b>Tsunami Democràtic</b> y otros independentistas puedan ser calificadas de “terroristas”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La campaña de las elecciones gallegas, que hace poco más de un mes<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTjv0JE8Fvg3MDXT2X8k7GmcGaZkhldzbc7u2sPpaYgZuFH3yFkGnFk06osEuG3TgUhV1Y_usaRzWIyk3DzRG5ombum_BupPLTR0dUL1N1gjAQNowEBrYkTzvQe_cYgLG6gJ0A-c2Yls_tCkiO5WkXlB0QVUj2xpe1Tio2HAGdjSlyAXVuQ-tUyUPcsl3p/s1200/88bdcfbb-9881-49ce-bba9-b629f2491c79_16-9-discover-aspect-ratio_default_0_x1191y2179.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="675" data-original-width="1200" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTjv0JE8Fvg3MDXT2X8k7GmcGaZkhldzbc7u2sPpaYgZuFH3yFkGnFk06osEuG3TgUhV1Y_usaRzWIyk3DzRG5ombum_BupPLTR0dUL1N1gjAQNowEBrYkTzvQe_cYgLG6gJ0A-c2Yls_tCkiO5WkXlB0QVUj2xpe1Tio2HAGdjSlyAXVuQ-tUyUPcsl3p/w400-h225/88bdcfbb-9881-49ce-bba9-b629f2491c79_16-9-discover-aspect-ratio_default_0_x1191y2179.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Alberto Núñez Feijó, una imatge d'arxiu.</td></tr></tbody></table><br /> parecía que el PP iba a ganar sin que su candidato se bajase del autobús, se ha convertido de la noche a la mañana en una pesadilla para el presidenciable <b>Alfonso Rueda</b> y, todavía más, para Feijóo, por culpa de “una fuente muy próxima” a él que no ha sabido controlar sus palabras en una conversación informal con algunos periodistas. Todo por un ‘off the record’ (a micrófono cerrado) que fue mal acordado o con un contenido demasiado explosivo para ser respetado.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Las conversaciones a micrófono cerrado con políticos, empresarios e intelectuales suelen ser siempre mucho más interesantes que las entrevistas ‘on the record’ y no digamos que las ruedas de prensa con o sin plasma. La mayoría de los protagonistas se sinceran, se relajan y se quitan la máscara del personaje que tienen que interpretar de cara a la galería. Como periodista compruebas cuanto hay de farsa, simulación e incluso perfidia en ciertos personajes con fama y carisma. En otros casos, algunos ‘off the records’ son la semilla de futuras primicias que la fuente primaria te ofrece pocas veces desinteresadamente.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">A finales del siglo pasado, cuando <b>Jordi Pujol</b> aún era presidente de la <b>Generalitat</b>, se reunió con un grupo de periodistas en <b>Barcelona</b>. Era una conversación distendida y extraoficial entre redactores avezados y un político aún más ducho que ellos. Uno de los periodistas (que, por cierto, estos días ha sido reprendido por el <b>Consell de la Informació de Catalunya</b> por vulnerar dos artículos del <b>Código Deontológico</b>) preguntó al ‘president’: “Si tuviera usted la oportunidad de conseguir la independencia de Catalunya apretando simplemente un botón, ¿lo pulsaría?”. Segundos de pausa dramática. Pujol pregunta: “¿Off the record?”. “Sí, sí, claro, claro”, responden al unísono los reunidos salivando. Otra pausa dramática y el patriarca responde: “No. No lo pulsaría”. La negativa fue seguida de uno de los amplios monólogos a los que el líder nacionalista ya tenía habituados a los desilusionados informadores. ¿Alguien puede creerse que si la respuesta de Pujol hubiera sido afirmativa todos los reporteros podrían haber resistido la tentación de saltarse el compromiso de confidencialidad y no comunicarlo al menos a sus respectivos jefes?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“Si quieres que algo no se sepa nunca, no se lo digas a nadie”, me dijo en una ocasión otro dirigente político catalán. Porque, al final, “todo se sabrá”, como amenaza ahora desde <b>Waterloo </b>uno de los sucesores de Pujol. La “fuente de la alta dirección del PP muy próxima a Núñez Feijóo” debería saber que los ‘off the record’ los carga el diablo. Y si lo sabe y no lo lleva a cabo, además de delatar su grave hipocresía, ofrece una muestra más de que no está preparado para llevar las riendas del Gobierno de un país tan complicado y parlanchín como España.</span></div> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-52715577970722585412024-01-09T10:05:00.000-08:002024-01-10T03:40:42.322-08:00Antisemitisme a TV3?<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Andreu Farràs</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Embolicar-se en la bandera d’una nació, escudar-se en la pretesa defensa d’una ideologia atacada o usar els símbols d’una religió ofesa per perpetrar grans atrocitats o delictes més o menys greus és una tradició mil·lenària desenvolupada pels més cínics i fanàtics dels éssers humans, conscients de que nombrosos habitants d’aquella nació, seguidors d’aquella ideologia o adeptes d’aquell credo seguiran als seus líders, encegats per aquell major bé comú promès i que estaran disposats als majors sacrificis.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Benjamin Netanyahu,</b> president del govern israelià més dretà i<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZbRpoZalOMfCU0SJ2vt94Sxuz-yFslglchaqB2Yj4zPavIsgVjPtpi2twWHLdhnrQqocYuRajyl3fQyNDoALsfyeT9rvt7I1AE8kLwM0Wv4SMNEQaHI7qNB5q5P9t-O1lPG433repxXY7ufLl2lFysBLHdOWIx1dOE3Q8eCwoFNyKtIkU_YwA0FKwGm-X/s1522/WhatsApp%20Image%202024-01-09%20at%2018.00.24.jpeg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="1522" data-original-width="1080" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZbRpoZalOMfCU0SJ2vt94Sxuz-yFslglchaqB2Yj4zPavIsgVjPtpi2twWHLdhnrQqocYuRajyl3fQyNDoALsfyeT9rvt7I1AE8kLwM0Wv4SMNEQaHI7qNB5q5P9t-O1lPG433repxXY7ufLl2lFysBLHdOWIx1dOE3Q8eCwoFNyKtIkU_YwA0FKwGm-X/w454-h640/WhatsApp%20Image%202024-01-09%20at%2018.00.24.jpeg" width="454" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Un dels tuits de Josep Lluís Alay.</td></tr></tbody></table>ultraortodox de la història hebrea recent, ha sabut utilitzar aquesta vella argúcia per aconseguir suficients suports populars en la seva decisió de no deixar pedra sobre pedra a Gaza i matar a més de 22.000 palestins –la majoria nens i dones—per venjar la cruel matança d’un miler d’israelians –també nens i dones—per part dels terroristes de <b>Hamàs</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tant ara com des de fa més de 75 anys, quan es va fundar l<b>’Estat d’Israel</b>, qualsevol critica a l’actuació del Govern de <b>Tel Aviv</b>, per suau que fos el retret, sempre ha rebut la mateixa resposta: “Això és antisemitisme”. Antisemitisme, una paraula que sempre porta en el revers de la targeta groga o vermella que s’ensenya les imatges esfereïdores de l’<b>Holocaust</b>, un altre concepte, un altre símbol universal de la infàmia, que els més maquiavèl·lics han aprofitat per als seus interessos personals o partidistes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Les matances de Gaza (a partir de quants milers de civils morts es pot parlar en rigor de genocidi a <b>Palestina</b>?) han fet ressorgir l’antisemitisme i la islamofòbia arreu. També als respectius kilòmetres zero de cadascú; en el nostre cas, a Catalunya. L’opinió pública, com en altres aspectes de la realitat, es troba dividida. Uns s’han posat a favor d’Israel i la resposta del Govern Netanyahu davant dels crims de Hamàs; i altres, a favor del poble palestí. Com els mitjans de comunicació de tot el món, els serveis informatius de TV3 han informat extensa i puntualment de la conflagració des del 7 d’octubre, dia de les violentes incursions palestines en territori israelià.</span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5iyxNT5bNjcQT2NIC2bdU0Aqa1lYePW02HgJ7SpLCpK9WcNUysW3nQhrh72of82Lf2xPo0tWg6MDGkujhCCKoDBraEDKOe8Pz-OkKhK7C4iQ-YujlF6h1hhmizeYUYmMkDsQXMr3wRrSpnS2CXWlcQlPv21jxN9zIJUy16iecQT5953QDNzq3gqN9YR8h/s1069/WhatsApp%20Image%202024-01-09%20at%2018.00.24%20(1).jpeg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="795" data-original-width="1069" height="238" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5iyxNT5bNjcQT2NIC2bdU0Aqa1lYePW02HgJ7SpLCpK9WcNUysW3nQhrh72of82Lf2xPo0tWg6MDGkujhCCKoDBraEDKOe8Pz-OkKhK7C4iQ-YujlF6h1hhmizeYUYmMkDsQXMr3wRrSpnS2CXWlcQlPv21jxN9zIJUy16iecQT5953QDNzq3gqN9YR8h/s320/WhatsApp%20Image%202024-01-09%20at%2018.00.24%20(1).jpeg" width="320" /></a></div></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Les cròniques dels reporters de TV3, en especial les de <b>Joan Roura</b> i <b>Nicolás Valle</b>, han estat blasmades per nombroses persones a les xarxes socials i determinats mitjans de comunicació. A X (abans <b>Twitter</b>), como sol ser desgraciadament habitual, la majoria de les reprovacions a les informacions sobre la guerra de Gaza han estat escrites per perfils amb pseudònims i molts d’ells acompanyats amb estel·lades o altres signes independentistes. Un dels pocs autors de piulades que han tingut el coratge de signar amb nom i cognom ha estat <b>Josep Lluís Alay</b>, estret col·laborador de <b>Carles Puigdemont</b>, i ha estat retuitejat pels seus nombrosos seguidors. I quin és el mot que fa servir Alay per desacreditar als periodistes de TV3? “Antisemitisme”, és clar!</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pel que he pogut veure, les informacions dels redactors de <b>Sant Joan Despí</b> i els corresponsals i enviats especials de TV3 a Jerusalem han intentat cercar la màxima objectivitat i s’han fixat sobretot en les víctimes del conflicte, sense oblidar la complexitat del problema geopolític ni les imprevisibles conseqüències que pot tenir al sempre imflamable <b>Orient Mitjà</b> i a la resta del planeta.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Als sectors independentistes –alguns dels quals pròxims a Puigdemont i <b>Junts</b>— que potser han començat aquesta campanya contra els periodistes de la televisió pública catalana per donar en realitat una coça a <b>Esquerra Republicana</b> però al cul de TV3, tot titllant-la de propalestina i antijueva, els convé llegir aquestes línies escrites per algú molt admirat i respectat per ells i gens sospitós d'antisemita:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“Els jueus tenen dret a la terra d’Israel. Però els palestins tenen dret a una terra en la qual han viscut molts i molts segles. I a un tracte just. Son dos drets que entren en conflicte. En un conflicte agreujat per actituds i accions d’uns i altres, però també per la incidència de factors externs. Jo, que he estat i soc defensor de l’Estat d’Israel i que ho seré, em sento obligat a demanar als israelians un esforç d’acostament i de comprensió envers els palestins. Puc entendre que s’hagi aixecat el mur que aïlla Israel del territori palestí. Cal viure a Israel per entendre-ho. Però no puc entendre, ni acceptar, la política sistemàtica d’assentaments jueus en territori àrab. Perquè rosega la viabilitat d’un Estat palestí, al qual crec que els palestins tenen dret i que és condició ineludible de la pau”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquestes paraules, gens allunyades de l’esperit que es pot desprendre de les cròniques dels <b>Telenotícies </b>sobre Gaza, estan extretes del pròleg que <b>Jordi Pujol</b> va fer el 2011 al llibre 'Jordi Pujol i els jueus', escrita per<b> Anna Figuera Raichs</b>, actual redactora de TV3 i que fou cap de premsa de <b>Quim Torra</b> quan aquest era president de la Generalitat.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Per acabar, encara que sigui pesat per obvi insistir-hi, senyors de l’ambaixada d’Israel aficionats a trucar sistemàticament als directors del mitjans quan apareixen opinions o acudits crítics amb el Govern israelià de torn: reprovar o fiscalitzar les actuacions de les autoritats de l’Estat hebreu no és propagar antisemitisme de la mateixa manera que criticar les accions o omissions del Govern espanyol o de la Generalitat no és fer antiespanyolisme ni anticatalanisme. No s’emboliquin més en la sagrada <b>estrella de David </b>per perpetrar matances d’innocents de proporcions bíbliques.</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-71447513510726964742023-12-19T06:40:00.000-08:002023-12-19T08:53:20.700-08:00 Presidència de l'agència Efe: mal nom, mal mètode<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Ramon Espuny</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ha creat polèmica la proposta del govern espanyol de nomenar nou president de l'agència <b>Efe Miguel Ángel Oliver</b> després d'haver cesat <b>Gabriela Cañas,</b> també nomenada pel <b>Govern </b>fa tres anys. És cert que el nom d'Oliver afegeix arguments d'inadequació al càrrec, per haver estat <b>secretari d'Estat de Comunicació</b> del Govern, i a diferència de Cañas no serà avalat per la majoria de grups parlamentaris del <b>Congrés</b>. Però el que ho permet és el procediment progovernamental de nomenament dels presidents de l'agència, que es fa directament des de l'Executiu. Un mètode que ha estat qüestionat des de fa anys pels representants dels treballadors d'Efe,<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaCsqngSCHWSQm8H0GX9h2cV-1FrjPjHToTd1EyxLkhq9ictqZIza9nlD4GHIDDXyqawhIXOhZ-1DI2Oi5uAvM_3Zfl3lrJ1RtNtWiTx57q9rhZpdQKrQPIBzjeOtpX1vbUCkSt7fbmrXvYie4K_sDgRR89cMHQB5Itr3aw-YP0vSSEqXfw4IfY9YXaQ88/s557/f.elconfidencial.com_original_74b_019_2fe_74b0192fe5bb8c2ddfefcc9561dfd9d1.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="418" data-original-width="557" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaCsqngSCHWSQm8H0GX9h2cV-1FrjPjHToTd1EyxLkhq9ictqZIza9nlD4GHIDDXyqawhIXOhZ-1DI2Oi5uAvM_3Zfl3lrJ1RtNtWiTx57q9rhZpdQKrQPIBzjeOtpX1vbUCkSt7fbmrXvYie4K_sDgRR89cMHQB5Itr3aw-YP0vSSEqXfw4IfY9YXaQ88/w400-h300/f.elconfidencial.com_original_74b_019_2fe_74b0192fe5bb8c2ddfefcc9561dfd9d1.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Oliver pren posessió com a secretari d'Estat<br /> de Comunicació el 2018. (Foto: Moncloa)</td></tr></tbody></table><br /> que han reclamat reiteradament un <b>Estatut </b>propi (*), que blindi la seva independència respecte del Govern de torn, en la línia del reclamat des de fa dècades als mitjans de comunicació de les corporacions públiques audiovisuals, com <b>RTVE,</b> la <b>CCMA </b>o altres. És més, quan presidia el Govern espanyol <b>José Luis Rodríguez Zapatero,</b> i a redòs de les iniciatives que s'havien iniciat a <b>Catalunya </b>per desgovernamentalitzar els mitjans de comunicació públics, es va reclamar a l'executiu la reforma integral dels mitjans de titularitat estatal, perquè deixessin de ser progovernamentals. Ja abans, el 2003, en carta al candidat Rodríguez Zapatero d'<b>Enric Bastardes</b>, llavors secretari general de la <b>FeSP (Federació de Sindicats de Periodistes)</b> s'advocava per la regulació de la professió periodística i del dret ciutadà a la informació. Tot plegat va desembocar en la formació d'un <b>Consell d'Experts</b> (altrament dit "Comitè de savis") que va dibuixar les grans línies de la reforma de <b>RTVE </b>del 2006 i també reclamava el control parlamentari de l'agència Efe a partir d'un consell d'administració nomenat pel Congrés, per acabar amb la dependència directa del Govern, que encara continua, perquè aquesta proposta no va tenir mai desenvolupament legislatiu.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De manera que des de llavors s'han succeït els nomenaments governamentals de presidents de l'agència, i això perquè no s'ha avançat en fòrmules per assolir la independència orgànica d'Efe, que a més s'han replicat en mitjans com l'<b>Agència Catalana de Notícies (ACN),</b> i de forma encara més compromesa, perquè la presideix sempre qui ostenta a la <b>Generalitat </b>la funció de <b>secretari de Comunicació del Govern</b>. Per això, tot i que un nomenament governamental pugui buscar en determinats contextos el consens amb altres forces polítiques, el sistema perverteix els criteris d'independència i imparcialitat que ha de tenir tot mitjà de comunicació públic. Uns criteris que històricament ha defensat el <b>Comitè Intercentres d'Efe</b>, que el 2010 insistia en <a href="https://sindicatperiodistes.cat/carta-dels-treballadors-defe-a-jose-luis-rodriguez-zapatero/ " target="_blank">carta a Zapatero en la necessitat d'un Estatut propi</a> de l'agència. Que <a href="https://www.apmadrid.es/el-comite-intercentros-de-efe-recuerda-que-la-agencia-lleva-72-anos-defendiendo-la-soberania-informativa-de-espana/" target="_blank">hi tornava el 2011</a> i que es reiterava ara amb motiu del nou nomenament : "Seguiremos exigiendo la concreción de un Estatuto público para Efe, reclamación que en su momento hicieron suya tanto <b>PSOE </b>como <b>PP</b>, y que, sin embargo, sigue siendo una asignatura pendiente de los sucesivos gobiernos de este país".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tocaria que el PSOE recapacités sobre el desprestigi que comporta el nomenament de Miguel Ángel Oliver per presidir l'agència, i també sobre aquest residu antidemocràtic de funcionament, equiparant Efe amb les reglamentacions que regeixen mitjans públics com <b>RTVE</b>. Igualment, a Catalunya, el Parlament no hauria de ralentitzar la proposta de desgovernamentalitzar l'ACN, a partir del reclam dels seus treballadors i de l'acord pels Pressupostos del 2023 entre el Govern i el PSC, que finalment han portat el tema a la <b>Comissió de Control de la CCMA,</b> d'integrar l'agència catalana en la Corporació. Una integració que hauria de comportar també l'equiparació laboral i salarial dels seus professionals amb els de <b>TV3 </b>i <b>Catalunya Ràdio</b>, i que no hauria de trobar obstacles per aquest motiu, com és de témer si atenem a la posició de determinats partits, que poden argumentar dificultats econòmiques, organitzatives o legislatives per no abordar aquesta integració. En tot cas, però, fins i tot si no es produís aquesta absorció, l'ACN hauria de deixar de dependre immediatament del Govern i passar al control parlamentari, com els mitjans de la CCMA, perquè és també un mitjà públic de la Generalitat, participat a més en un 30% per la CCMA. I l'agència Efe, igualment, hauria de respondre per fi al nom d'agència pública, passant a mans del Congrés, per allunyar les ombres de sospita que projecta la seva dependència orgànica de la <b>Presidència del Govern</b> espanyol.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">(*) Un estatut que no s'ha de confondre amb <a href="https://verifica.efe.com/wp-content/uploads/2021/06/EstatutoEFE.pdf" target="_blank">l'Estatut de Redacció que existeix,</a> amb el seu corresponent Consell de Redacció, des del 2006.</span></div> <div style="text-align: justify;"><br /></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-18232934107632744912023-11-19T11:03:00.000-08:002023-11-19T11:13:45.299-08:00¿Por qué a los 'dircom' les va mejor que a los periodistas?<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Leandro Lamor</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Los amigos de <a href="https://www.linkedin.com/feed/#"><b>Dircom, Asociación de Directivos de Comunicación</b></a> tuvieron el detalle de invitarme a su evento <b>Netcom2023</b>. Y, como cada año, constato que les va bastante mejor que a nosotros.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Vaya por delante que me alegro. Ambos formamos parte de un mismo negocio, donde unas veces nuestros intereses chocan y en otras conviene colaborar. Así son los negocios.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Del Netcom2023 apunté lo que dijo su presidenta en<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8on-GMcZhSJldfG9SOwHGL_h7GObGsn2H6na2h0EsfAU8BYjlv61d6mfIvmedd1wPEL4C0WYg1ViBnRq3mg2Bz2NwWHxqAFZkYB37H4lZRGOGI2dcFAagfJ8tPsF-2rIhOiJ_2kgLX0ZFcZimXMAlMaIuvxYO1T83bhZCCHw5aUW8Ul4nM7pphbSJZbet/s626/reporteros-noticias-entrevistando-gente-irreconocible-al-aire-libre_798657-11227.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="417" data-original-width="626" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8on-GMcZhSJldfG9SOwHGL_h7GObGsn2H6na2h0EsfAU8BYjlv61d6mfIvmedd1wPEL4C0WYg1ViBnRq3mg2Bz2NwWHxqAFZkYB37H4lZRGOGI2dcFAagfJ8tPsF-2rIhOiJ_2kgLX0ZFcZimXMAlMaIuvxYO1T83bhZCCHw5aUW8Ul4nM7pphbSJZbet/w400-h266/reporteros-noticias-entrevistando-gente-irreconocible-al-aire-libre_798657-11227.jpg" width="400" /></a></div>Catalunya, <a href="https://www.linkedin.com/feed/#"><b>María Luisa Martínez Gistau</b></a>, sobre cómo aprovechar la inteligencia artificial (IA) para promover “un enfoque más creativo y estratégico en la comunicación”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“Ya estamos --me dije-- es el enfoque”. Y es que enfocar debe servir para ver mejor, no para ofuscarse. Y por eso el título de más arriba.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Las redes hicieron a los 'dircom' imprescindibles. Salieron a explorar y a cazar el <b>Alien </b>mientras que a nosotros el Alien vino a cazarnos, nos sedó el ego con 'likes' y nos comió enteritos. Nos rematará <b>Elon Musk</b> porque <b>X</b> no es país para informar, sino para intoxicar (pagando).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Las redes fueron una oportunidad para los 'dircom'. Les dio nuevas herramientas. A los periodistas nos trajo competencia (el mal llamado "periodismo ciudadano") y un cuestionamiento de nuestro rol. Donde los dircom vieron luces el periodismo halló confusión. Las <b>GAFAS (Google, Amazon, Facebook, Apple)</b> les dieron ángulo de visión y a nosotros nos echó a la cuneta por deslumbramiento. Nos robaron la brújula, el cuadro de mandos y la cartera.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Las redes sumó a los recursos de comunicación de los 'dircom' el márketing y las técnicas de mercado. Les hizo competitivos y modernos. A los periodistas, prescindibles y trasnochados. Sé que hay excepciones como <a href="https://www.linkedin.com/feed/#"><b>Fabrizio Romano</b></a>. Pero por lo general las redes condenaron el periodismo al pensamiento viejuno.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Las redes han concienciado a los 'dircom' de la necesidad de colaborar y asociarse. Al periodismo nos trajo individualismo y trincheras ideológicas. Es curioso que últimamente los 'dircom' inviten a periodistas a sus actos y que los medios no inviten a periodistas a los suyos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pero siempre llega el momento “no estamos tan mal” (el 'copyright' no es de <b>Laporta</b>, sino de <b>ZP </b>en el congreso del <a href="https://www.linkedin.com/company/psoe-cef/">PSOE</a> del 2000).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Así que intentaré poner luces largas y enfocar para ver en lugar de cegarme:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">-- Los 'dircom' siguen necesitando llegar a sus clientes, pero no a cualquier precio. Hubo un momento en que parecía que para ellos eran más útiles los 'influencers' que los periodistas, pero algunas empresas se rifaron el prestigio por fiar su marca al 'youtuber' de turno. Va siendo tiempo de recomponer viejas alianzas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">-- En <a href="https://www.apd.es/que-es-el-entorno-vuca-y-como-afecta-a-la-supervivencia-de-las-empresas/" target="_blank"><b>entornos VUCA</b></a> los 'dircom' pasan cada vez más tiempo gestionando crisis. Los 'youtubers', 'influencers' y 'branded content' van genial cuando el viento sopla a favor, pero si cometes errores y te ataca una crisis tener el móvil de un periodista de confianza en un medio influyente es oro.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">-- Los 'dircom' necesitan cada vez más limpiar la información de valor del ruido y tomar así decisiones que den valor a sus empresas. Les interesa que haya medios sólidos, creíbles y útiles.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">¿Y qué podemos hacer desde el periodismo?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pues hacer mejor lo que sabemos hacer mejor y, sobre todo, enfocarnos en ello.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">1- El dinero en el campo, como decía <b>Cruyff</b>. Si para un medio lo más importante es dar noticias, el dinero que sea para fichar periodistas. Luego ya ficharás analistas de IA, expertos en SEO y todo lo necesario para maximizar tus noticias. Pero si no tienes gente que vaya a los sitios, se informe y cuente honestamente lo que pasa, poco podrás maximizar y ser diferente. A las redes sociales se les gana estando en los sitios.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">2- Y ahora que llega la IA juguemos al ataque. Convertirnos en detectives de 'fake news' está muy bien, pero si no lo combinamos con una estrategia ofensiva para marcar 'goles' a la desinformación sólo haremos de VAR cada vez que el populismo dé una coz a los hechos. Ya sé que a campo abierto la desinformación y la mentira viaja más veloz que los hechos, pero golpeemos una y otra vez en el hígado --y nunca mejor dicho-- al populismo con noticias fiables, contrastadas y que contribuyan a sociedades más plurales, menos sectarias y con mayor calidad democrática.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">No hay otro camino si queremos ser útiles. Enfoquemos para ver mejor y no para ofuscarnos y servir a quienes aún confían en el periodismo para que no nos quedemos todos a ciegas.</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-18589383889710846872023-11-08T00:39:00.003-08:002023-11-09T03:24:37.954-08:00Jutges per la monarquia<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Josep-Maria Ureta</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El nou llibre de <b>José García Abad</b> es titula <b>'Todos lo sabían'</b> (<b>La Esfera de los Libros,</b> 2023). Tan cert com incomplert: sembla que tracta de l’agitada vida oculta de <b>Juan Carlos I.</b> Però de tot això ja hi ha desfullades i ensucrades versions de la premsa rosa i de safareig. ¿Hi ha res més per descriure les xerrameques del monarca frívol, promiscu i procaç?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Sí! No es tracta de les amants del rei cessant (lo d’emèrit és un títol</span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZ_nPYs-OkhQDsWfvKYpiM_rdoCKHDsPFJWmlp6yGbhJIj15FD7LmbMBuxWkmF1Tbu9x8eCE80-bvfQcv2jKq-ccauppyKwx1NvYNOBnnql5_rrn4S06nHcII6nkC_vAnkPjOjF7b1S1yFXh7Iz30qIvamRGnO2ZJzRxKLI4IZ1emeENiO9M956oEEJucO/s636/Losjuecesdiscrepanso_41444_8740.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><span style="font-size: large;"><img border="0" data-original-height="390" data-original-width="636" height="245" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZ_nPYs-OkhQDsWfvKYpiM_rdoCKHDsPFJWmlp6yGbhJIj15FD7LmbMBuxWkmF1Tbu9x8eCE80-bvfQcv2jKq-ccauppyKwx1NvYNOBnnql5_rrn4S06nHcII6nkC_vAnkPjOjF7b1S1yFXh7Iz30qIvamRGnO2ZJzRxKLI4IZ1emeENiO9M956oEEJucO/w400-h245/Losjuecesdiscrepanso_41444_8740.jpg" width="400" /></span></a></div><span style="font-size: large;">pels catedràtics i bisbes). Va de l’incompliment de tots els organismes de l’Estat, especialment dels <b>ministres </b>competents del tema, i dels <b>jutges</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Res més ni menys que dos dels tres poders de l’Estat s’han conjurat per ocultar a l’opinió pública els enamoriscaments perpetus del monarca, que no eren ni dos ni tres. Les dades de com els serveis secrets van arribar a llogar i comprar pisos amagats per tal que el cap de l’Estat amb els presidents <b>Suárez, González, Aznar, Zapatero</b> i <b>Rajoy</b>, pogués tenir relacions amb diverses amants queda prou documentat en el llibre del García Abad.</span></div><div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><span style="font-size: large;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-oOaJgPwU_0pOud5jN5gAOjqOvzFGDa0iCg80nbiTtWbwZ0vUxUhzGCNQQdqPENjkgHxY5YDgyqkXBx-ZjCMzJEtE-D3onz3vmfGf0fGOd_G8fpwl7vLgiipHe6icKuPO50RvxpZjGBPb6vdbldi4M1xBGUHhkl3ngppheqfZZjsD5XvCUyX_WleMlcAr/s755/pepe%20(ap).jpg"></a></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Però no es confonguem. El llibre 'Todos lo sabían' no va d’això. És un llibre honest, sòlid i meritori de com s’ha anat deteriorant la monarquia espanyola a partir del regnat de Juan Carlos I.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquí cal recordar la solvència i solidesa de l’autor. Ras i curt.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvjfqBOXq4PyZausEGdA55UbkjtVmjMZJQRsVr667LYw4tqlvWZ2wpHSHL6vTRGEeYcavp-f5Y93mZZLxKypMOdwhSD5L6Rg7RLkUi5vIJuwDamHALuSKl_hrPLb8IDo5bbXdz-iGO07hJ5fKArDq30uY9jbb4gZu5ApdsJPKdiBikEvebVw4MdnMjbcDU/s755/pepe%20(ap).jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="503" data-original-width="755" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvjfqBOXq4PyZausEGdA55UbkjtVmjMZJQRsVr667LYw4tqlvWZ2wpHSHL6vTRGEeYcavp-f5Y93mZZLxKypMOdwhSD5L6Rg7RLkUi5vIJuwDamHALuSKl_hrPLb8IDo5bbXdz-iGO07hJ5fKArDq30uY9jbb4gZu5ApdsJPKdiBikEvebVw4MdnMjbcDU/w400-h266/pepe%20(ap).jpg" width="400" /></a></div>El </span><span style="font-size: large;">2004 publica <b>'La soledad del Rey'</b>, sobre la dificultat del relleu pel llavors príncep d’Astúries ateses, ja, les seves males companyies financeres; el 2012 un text a penes conegut <b>'Don Juan'</b>, amb moltes dades inèdites de pare i fill; i el 2008, <b>'El Príncipe y el Rey'</b>. Els dos primers textos, editats per La Esfera de los Libros. El darrer, per la mateixa editorial de l’autor, atès que molts dels documents eren inèdits i confidencials.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Amb aquests antecedents, sòlids i model del què és el periodisme d’investigació, García Abad ens regala una crònica molt ben trabada entre el que s’ha publicat durant 40 anys, sense cap sentit crític, i el què anava succeint fora de pantalla: l’atzarosa arribada de la monarquia fins a ser cap de l’Estat, les traves que li posaven i la lenta i estrafolària davallada del prestigi de la institució pels afers d’una bragueta incontrolada. Ep! com diu l’autor del llibre, tots ho sabien, i, per tant se n’aprofitaven els poders executius dominadors de l’estratègia d’aïllar al cap de l’Estat i prendre decisions sense consultar-li; sobre tot, Aznar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quan vas llegint el llibre et sembla que és un reguitzell de petites anècdotes ja conegudes, de les que un diari dedica una columneta per deixar constància. Però no és, en absolut, el que va tramant García Abad. Tria molt bé, un per un, els testimonis de les malifetes –per dir-ho suau- d’un cap d’Estat que s’avé més a la tradició de la seva dinastia del segle XIX que l’exigència de servir a un règim democràtic. I Suárez, González, <b>Serra/Reverter</b>, Aznar, Zapatero, més els responsables dels serveis secrets (<b>Manglano, Sanz Roldán</b>), d’una banda, a més dels financers del tres i no res com <b>Prado Colón de Carvajal, De la Rosa, Mario Conde</b>, els <b>Albertos</b>, els banquers suïssos, i no pocs xeics àrabs també componen la peculiar cort d’aprofitats del regnat de Joan Carles I.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El què fa amb la destresa narrativa de vetarà del periodisme com és José Garcia Abad es posar-los en solfa un per un i allà on els correspon. El llibre no deixa de ser el relat d’una crisi lenta, crònica i ves a saber si irreversible.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I també una aportació sòlida i inèdita: sempre els jutges mirant cap a una altra banda sempre que hi ha la monarquia pel mig. No ho oblidem: aquesta és la denúncia de fons del Pepe García Abad, un mestre en la recapitulació, ordenació i narració dels temes de la monarquia hispànica.</span></div></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-84257220738314898972023-11-06T00:28:00.002-08:002023-11-06T01:36:05.636-08:00 Ètica, compromís i dret a la informació<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>David Casals</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quan fa 30 anys, es va posar en marxa el <b>Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)</b>, encara no hi havia cap mitjà de comunicació a l’Estat que tingués pàgina web. El primer en fer-ho, l’any 1994, va ser <b>‘El Periódico de Catalunya’</b>. Per als lectors de PAIOS que tinguin menys de 35 anys, tot això els sonarà molt llunyà. Per aquest motiu, l’SPC va decidir que el seu <a href="https://twitter.com/periodistescat/status/1720752292339597412">acte central de celebració a Barcelona del seu 30è aniversari</a> havia de servir per parlar de passat i present, però també de futur.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Fa just un any, a la tardor de 2022, es va produir el llançament de<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4pOnyTQtwlCgOy0qn8AxMw2b7NKID5ZhdEnje45dj_dT3xpuFkDOX_c4_zTPnpcTulTIkPyWafi0Hmsjo83ncu6aJkBm7-S5440PWeYMynse-tebPFuQmnfXawmmVurNb0L-VBDuEqqcgD7M-9jHdlD8kUoCCx2JiV8fSvYfmZig5jD70wj6XGExg0Rro/s900/IMG_4978.jpeg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="675" data-original-width="900" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4pOnyTQtwlCgOy0qn8AxMw2b7NKID5ZhdEnje45dj_dT3xpuFkDOX_c4_zTPnpcTulTIkPyWafi0Hmsjo83ncu6aJkBm7-S5440PWeYMynse-tebPFuQmnfXawmmVurNb0L-VBDuEqqcgD7M-9jHdlD8kUoCCx2JiV8fSvYfmZig5jD70wj6XGExg0Rro/w400-h300/IMG_4978.jpeg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Elena Tarifa, Ramon Espuny, Montse Melià <br />i Dardo Gómez, a l'acte del SPC del 4 de novembre.</td></tr></tbody></table><br /> <b>Chat GPT</b>, una de les múltiples aplicacions d’intel·ligència artificial que tenim a l’abast. Ara bé, la seva manera de generar contingut no surt del no-res, sinó que compta amb una sèrie de biaixos que poden condicionar qualsevol tipus de feina.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Així ho van exposar <a href="https://www.ariadna-arnes.com/"><b>Adriadna Arnés</b></a>, fotògrafa que porta un any creant imatges amb intel·ligència artificial; i la doctora en comunicació per a la UAB <b>Patrícia Ventura</b>. Arnés va dir que, quan introdueix per escrit al programa que fa servir quina imatge voldria generar, normalment l’aplicatiu li proposa homes amb excepcions, per exemple, l’ofici d’infermeria. Les imatges de persones que proposa són blanques, rosses i esveltes, molt habitualment, fet que deixa fora a molt bona part de la població del món, i també de les audiències dels mitjans si parlem de periodisme.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“A l’igual que fer una fotografia no és prémer el botó de la càmera, utilitzar intel·ligència artificial no és només escriure un text” explicant què és el que es necessita, va dir Arnés. I en aquest sentit, la conclusió de Ventura va ser molt eloqüent: es necessita sempre una supervisió personal i “també ètica”, basada en els valors.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“La tecnologia ens ha de permetre fer millor periodisme, i que els professionals que puguin quedar alliberats per tasques que s’automatitzen, que se’ls destini a fer altres tasques, i no a suprimir llocs de treball”, va explicar el president de l’SPC, <b>Francesc Ràfols.</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En qualsevol cas, la irrupció de la intel·ligència artificial és molt anterior a Chat GPT. Una de les experiències pioneres fou de <b>Reuters </b>en la redacció de teletips amb partits de futbol. Ja a casa nostra, la <b>CCMA </b>o <b>'El Confidencial'</b> l’han fet servir per informar de resultats electorals a nivell local. Els algoritmes també s’han generalitzat a l’hora de recomanar enllaços als lectors i les empreses periodístiques també els fan servir per detectar quins són els temes d’interès. Això no pot contribuir a “soscavar el pluralisme o perjudicar persones vulnerables”, en paraules de Ventura.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Són dos reptes que formen part de la trajectòria històrica de l’SPC, que va néixer arran d’un congrés de periodistes del que va sortir també la redacció del <b>Codi Deontològic</b>, i la constitució, poc després, d’un òrgan que vetlla pel seu compliment, el <b>Consell de la Informació de Catalunya (CIC)</b>. Precisament, <a href="https://fcic.periodistes.cat/wp-content/uploads/2022/02/algorismes_a_les_redaccions_CAT_.pdf">Ventura va coordinar per aquest òrgan el primer informe publicat a <b>Espanya </b>sobre l’impacte d’aquestes eines a les empreses periodístiques, i que oferia també recomanacions ètiques.</a> Es va editar al desembre de 2021, per tant és onze mesos anterior a la irrupció de Chat GTP, fet que no ha alterat ni una coma de les seves propostes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L’aposta per un periodisme responsable, que fomenti l’autocrítica de la societat, i que eviti lacres com el racisme, la xenofòbia, el masclisme i la discriminació dels més vulnerables forma part de l’ADN de l’SPC. Hi ha reptes de 1993 que segueixen vius, com l’auge del sensacionalisme, que ha agafat una nova dimensió. “Llavors els mitjans audiovisuals van traspassar una línia vermella amb el 'cas Alcàsser', la desaparició i posterior assassinat de tres adolescents a la província de València, i que es va convertir en el primer paradigma de la ‘televisió-escombraria’", va recordar el director de <b>Mitjans de Comunicació del Govern</b>, <b>Jordi del Río</b>. Ara, a això s’hi suma el repte del ‘clickbait’ i la confusió entre publicitat, contingut patrocinat i noves formes encobertes, no sempre identificables pel lector.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">“Quan es va crear l’SPC, la presència de la dona en llocs de direcció era residual”, va recordar una de les fundadores i exdirectora de <b>RNE-Catalunya, Montse Melià</b>. Tot i això, només un terç de l’afiliació està formada per dones, quan és una professió fonamentalment feminitzada. “En un dels primers actes, recordo que la preocupació d’una de les afiliades era com s’ho hauria de fer perquè no li toquessin el cul; veiem ara directors que van de feministes però que han sigut promotors de la tortura de les dones” al lloc de feina, va dir <b>Dardo Gómez</b>, impulsor de l’SPC.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La precarietat laboral segueix sent tot un repte i no té fre. I un altre assumpte pendent, tal com va recordar el també cofundador i expresident <b>Ramon Espuny</b>, és la desgovernamentalització real dels mitjans de comunicació públics, i la insatisfacció que causen els darrers nomenaments a la <b>Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)</b>, que no estan basats en criteris professionals sinó en quotes partidistes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L’SPC seguirà amatent a aquestes qüestions. Vol ser també una eina útil, propera i eficaç a les noves generacions, i estar al costat de manera permanent dels fotoperiodistes, especialment quan els toca cobrir manifestacions o disturbis, ja que massa sovint, les traves que han posat els cossos policials en la seva feina han sigut també un atac al dret fonamental de la informació.</span></div> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-61588750586363533342023-10-27T04:06:00.006-07:002023-10-27T05:33:53.904-07:00El llibre que no mereixerà ni una ratlla a ‘Expansión’, ‘Cinco Días’ i ‘El Economista’<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Andreu Farràs</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Els tres grans diaris d’informació econòmica d’Espanya no publicaran ni una línia sobre la recent publicació d’un llibre que parla molt abastament d’ells. I això que <b>‘Pescar el salmón’</b>, escrit per <b>Yago Álvarez Barba</b> i publicat per Capitán Swing, és probablement el millor manual sobre periodisme econòmic que podrien tenir avui en dia els estudiants de <b>Ciències de la Comunicació</b>, tant si es volen dedicar a informar des de les redaccions com si prefereixen fer-ho des dels gabinets de comunicació d’empreses i institucions (avís als aspirants: amb menys precarietat, més places i millors horaris que els anteriors).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>‘Expansión’, ‘Cinco Días’ </b>i <b>‘El Economista’</b> son alguns dels<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP-nCninkiuLHdqRJG3nohrKdnCmJnGOvzII2A77YO-_gwKzeJOg28L9jJ2z0LC7ViwVoscr3U4aEJS22ab-eX_cN2I4SChswLp7061a5vLUgnQ3_EabwWH3vxU5gwNCoMJhyNkaLg57d5i6Qwh9Q1b5BZI26SmeaIdYg5l8wpt2kPz_cnBoCzB8VyDjcz/s750/aragoneses-prensa-economica.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="350" data-original-width="750" height="186" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP-nCninkiuLHdqRJG3nohrKdnCmJnGOvzII2A77YO-_gwKzeJOg28L9jJ2z0LC7ViwVoscr3U4aEJS22ab-eX_cN2I4SChswLp7061a5vLUgnQ3_EabwWH3vxU5gwNCoMJhyNkaLg57d5i6Qwh9Q1b5BZI26SmeaIdYg5l8wpt2kPz_cnBoCzB8VyDjcz/w400-h186/aragoneses-prensa-economica.jpg" width="400" /></a></div>mitjans impresos que queden ben retratats en aquesta obra destinada sobretot a descobrir com la majoria de les publicacions d’informació econòmica, tradicionalment impreses en paper de color salmó, son:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">* Transmissores de la ideologia neoliberal impulsada amb èxit planetari des de finals del segle XX per <b>Ronald Reagan (EUA)</b> i <b>Margaret Thatcher (Regne Unit)</b>, considerada com la única possible per a garantir el creixement i la prosperitat dels països i el seus ciutadans.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">* Propietat en la seva gran majoria de corporacions bancàries o fons d’inversió que s’han quedat amb aquests mitjans en no haver pogut aquests retornar els crèdits financers que havien demanat anys enrere.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">* Publicacions amb una enorme càrrega d’ideologia política (conservadora i liberal) que maquillen amb un llenguatge econòmic i farcit d’estadístiques manipulades, per tal de convèncer als lectors que, en tractar-se d’una “ciència”, els postulats econòmics no tenen rèplica ni alternativa. Contenen dogmes tan inalterables i ideològicament neutres com la llei de la gravetat o la geometria euclidiana.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">* Eines que serveixen per difondre unes narratives i establir determinats marcs mentals ("del que no es parla no existeix") que afavoreixen les tesis del capitalisme desregulat, la privatització d’empreses i serveis públics, la fiscalitat més laxa i l’austeritat com a única eina per superar les recessions. I aconseguir-ho encara que exigeixi retorçar les dades o seleccionar les fonts (els famosos "experts") per tal de que, encara que n'apareguin nombroses per semblar plurals, gairebé totes confirmin el relat que imposen editors, patrocinadors i anunciants. Sobretot, en un moment en el que el nombre de lectors subscrits ja no son els que garanteixen la supervivència dels mitjans com abans sinó que aquesta depen de la publicitat empresarial, els bancs creditors-propietaris i les subvencions institucionals.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Activista en diferents moviments socials i organitzacions com <b>Auditoría Ciudadana de la Deuda, Economistas sin Fronteras</b> o <b>Plataforma contra los Fondos Buitres</b>, Yago Álvarez Barba coordina actualment la informació econòmica d’<b>'El Salto'</b>. A ‘Pescar el salmón’ radiografia els més influents mitjans d’informació econòmica, tant els que tenen edicions impreses (cada cop amb menys audiència) com els que ja van néixer digitals, alguns dels quals només son contenidors de 'fakes' i desinformacions. Al compendi trobo a faltar alguna al·lusió a un mitjà de referència per als lectors progressistes com ara la revista <b>‘Alternativas Económicas’</b>, que precisament s’ha distingit des de la seva fundació per no seguir gregàriament el corrent hegemònic (‘mainstream’).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En la seva anàlisi extensa i minuciosa, usa exemples molt concrets de manipulacions i tergiversacions publicades per diferents diaris suposadament rigorosos. Esmenta els mitjans, però no els periodistes que han redactat la notícia o el reportatge, perquè no vol que ens fixem en qui escriu la peça sinó en aquells que mouen els fils per a què l’article no se surti de mare. "Odia el delicte, compadeix el delinqüent", que deia <b>Concepción Arenal.</b> La precarietat dels professionals de la informació i les altes taxes de desocupació, alega Álvarez, es constitueixen en una estratègia per “ensinistrar” els redactors.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Els que sí apareixen citats son alguns coneguts economistes que des de fa anys omplen minuts i minuts de ràdio i televisió amb les seves prèdiques i que poc abans de la greu crisi del 2008 --els efectes de la qual encara estan patint en alguns aspectes els més desafavorits-- van negar reiteradament que estigués a punt d'esclatar una bombolla immobiliària. I, sense demanar disculpes pels aquest i altres errors flagrants, segueixen pontificant i llançant vaticinis apocalíptics o tranquilitzadors (segons convingui al patrocinador de torn), convençuts que ningú s’enrecordarà de les seves pífies d’aquí uns mesos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Recorda el llibre que l’expresident equatorià<b> Rafael Correa</b> va dir: “Des que es va inventar la impremta, la llibertat de premsa és la voluntat de l’amo de la impremta”. Tant cert com el que va dir <b>Mark Twain</b>: “Hi ha mentides, grans mentides i estadístiques”. Podria servir a l’hora de mirar amb ulls més crítics els nombrosos i gens imparcials infogràfics que tan agrada publicar a la premsa salmó pescada per <b>Álvarez Barba</b>.</span></div> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-79198342954358994712023-10-19T08:08:00.001-07:002023-10-19T08:08:22.477-07:00 El derecho a la legítima defensa no lo permite todo<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Dardo Gómez</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El pasado 7 de octubre se abrió otro episodio, pero no nuevo, en el desatino que comenzó en 1945 y que conocemos como el conflicto palestino-israelí, una historia de siete decenios escritos con letras de sangre sobre líneas de crueldad. Un conflicto que por la maldita enfermedad de los nacionalismos que hemos normalizado nos lleva a confundir, como tantas otras veces, los intereses de los Estados y las ideologías de sus dirigentes con las necesidades de los pueblos que los sufren.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">No es que haya olvidado cómo comenzó este tormento hace casi ochenta años, pero remover en la historia para hallar la causa de estos dolores no sirve para aliviarlos ni para encontrar solución que no sea la que puede surgir de la reflexión humanista y el amor por los seres sufrientes. Que es la respuesta menos común.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La única realidad a día de hoy es que se enfrentan dos facciones igualmente crueles que dicen interpretar los derechos de israelíes y palestinos, pero que con su reparto de odios y largos rencores respectivos solo representan a las armas en que ellos mismos se han convertido. Como ya estamos acostumbrados a la manipulación no puede sorprendernos que se manipule con la pobre humanidad atrapada entre las garras del sionismo del ejército israelí y la radicalidad de <b>Hamas</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="clear: right; float: right; font-size: large; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img src="https://revistaelobservador.com/images/stories/envios_23/septiembre/palestina.jpg" /></span><span style="font-size: large;">Ante esta penosa situación todos los medios de comunicación podrían y deberían asumir una actitud responsable y contribuir en lo que pudieren (y pueden bastante) a una paz que alivie la tensión, evite el dolor y los muertos o que, por lo menos, expliquen la verdad que se oculta en todas las guerras. Sé que la verdad, en muchos casos, es inasible e imposible de acercarse a ella desde la ignorancia; deberíamos impedir deslizarnos por esta última vertiente --que es la que está imperando en muchos medios-- y dejar de faltar el respecto a la ciudadanía y a los damnificados directos de la guerra.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">He tenido la desgracia buscada de aproximarme al programa <b>'TardeAR'</b> que dirige una experiodista que, en esta ocasión y con total impudicia decidió dos días después del ataque de Hamas entrar en este tema con un editorial mezclado de connotaciones religiosas y un corifeo de desinformados que solo podían manifestar sus sentimientos bien o mal paridos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es sabido que la mala interpretación de la libertad de expresión lleva a suponer que cada cual puede decir lo que le venga en gana, pero esto es sólo permisible en una sobremesa de cuñados o en una barra de bar, nunca en un canal de televisión ni otro medio de comunicación. Estos tienen la obligación de respetar la información de la ciudadanía y no creo que la opinión indocumentado de esos tertulianos contribuya a mejorarla sino a manosearla con la total desvergüenza y la falta de ética de la supuesta periodista que los ha convocado a su programa. A los que defienden esto diciendo que se trata de un programa de entretenimiento, les preguntó qué hace la guerra en un programa de éste tipo.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Alguien dijo que la guerra es algo tan serio que no debe dejarse en manos de los militares; yo agregaría que también debería ser alejada de quienes presumen de periodistas pero no recurren a especialistas para paliar su ignorancia y la ajena en cada una de las materias que van a tratar. Y saben que deben hacerlo, si tienen algún respeto por su trabajo y por sus informados.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>El mantra de la legítima defensa como justificación</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Fruto de la misma tendencia al trabajo fácil y a la retroalimentación entre los medios surgen los mantras informativos. Frases o palabros que lanza algún político interesado en hacerlo y que los medios se ocupan de repetir.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Con la guerra de <b>Ucrania </b>y renovado con la actual se repite a diario el supuesto derecho a la legítima defensa; que en este caso puede ser invocada por ambas fuerzas; salvo que alguno de vosotros quiera entrar en la majadería del “quién empezó primero”. Aunque todo el mundo tiene derecho a defenderse también es cierto que en esa defensa no todo está permitido. Incluso en la reacción ante una agresión personal en un atraco u otra situación los jueces tienen en cuenta la proporcionalidad de la respuesta si ésta se manifiesta por encima del riesgo para nuestra integridad que suponía el ataque. Hay muchísimos casos en los que la desproporcionada reacción convirtió al ofendido en ofensor.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Si es así para cualquier tribunal penal local, se me ocurre que ningún o ninguna periodista ignora que, incluso en las guerras, hay líneas rojas a la violencia y todas ellas se encuentran perfectamente trazadas por los<b> <a href="https://www.icrc.org/es/document/los-convenios-de-ginebra-de-1949-y-sus-protocolos-adicionales" target="_blank">Convenios de Ginebra</a></b><a href="https://www.icrc.org/es/document/los-convenios-de-ginebra-de-1949-y-sus-protocolos-adicionales" target="_blank"> y sus protocolos adicionales</a>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La primera firma de estos convenios es de 1949 y han sido progresivamente ampliados y ratificados por todos los Estados y son aplicables universalmente; también <b>Israel </b>(ratificaciones: 1949, 1951, 1968 y 1978) y <b>Palestina </b>(Adhesión: 1983) se hallan entre los firmantes. Estos convenios “son la piedra angular del derecho internacional humanitario, es decir el conjunto de normas jurídicas que regulan las formas en que se pueden librar los conflictos armados y que intentan limitar los efectos de estos. Protegen especialmente a las personas que no participan en las hostilidades (civiles, personal sanitario, miembros de organizaciones humanitarias) y a los que ya no pueden seguir participando en las hostilidades (heridos, enfermos, náufragos, prisioneros de guerra). Los convenios y sus protocolos establecen que se debe tomar medidas para prevenir o poner fin a cualquier infracción de dichos instrumentos. Contienen normas estrictas en relación con las llamadas "infracciones graves". Se debe buscar, enjuiciar o extraditar a los autores de infracciones graves, sea cual sea su nacionalidad. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Los convenios de antes de 1949 se referían sólo a los combatientes; la <b>Segunda Guerra Mundial </b>hizo evidentes las consecuencias desastrosas que tuvo la ausencia de un convenio que protegiera a los civiles en tiempo de guerra. Además, especifican el trato que debe darse a las personas protegidas y distinguen entre la situación de los extranjeros en el territorio de una de las partes en conflicto y la de los civiles en territorios ocupados. Define las obligaciones del ocupante respecto de la población civil y contiene disposiciones precisas acerca de la ayuda humanitaria que tiene derecho a recibir la población civil de esos territorios y contiene un régimen específico sobre el trato de los internados civiles.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Establecen que se debe tratar con humanidad a todas las personas que no participen en las hostilidades o que caigan en poder del adversario, sin distinción alguna de índole desfavorable y prohíbe específicamente los atentados contra la vida, las mutilaciones, la toma de rehenes, la tortura, los tratos humillantes, crueles y degradantes, y dispone que deben ofrecerse todas las garantías judiciales.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Asimismo la imposición de “castigos colectivos” --aunque se sigan practicando-- se ha considerado crimen de guerra por la <b>Comisión sobre la Responsabilidad</b> establecida tras la <b>Primera Guerra Mundial</b> y esa decisión fue ratificada en 1997 por el <b>Tribunal Militar de Roma</b>, por el <b>Tribunal Penal Internacional para Ruanda</b> y por el<b> Tribunal Especial para Sierra Leona</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Por otro lado el <b>Tribunal Penal Internacional para la ex Yugoslavia</b> declaró que el internamiento o la residencia forzosa --con arreglo al artículo 78º del cuarto convenio de Ginebra-- era una medida que, en ningún caso, podía ser colectiva. El <b>Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas</b> declaró que los Estados partes no podían “en ningún caso” invocar un estado de emergencia “como justificación de actos que violan el derecho humanitario o normas imperativas de derecho internacional, por ejemplo [...], la imposición de castigos colectivos”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>La vida de los que sufren no aparece en los medios</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Sin embargo, nuestros medios no informan de la existencia de estos derechos y de que los Estados se hallan comprometidos a no vulnerarlos; las y los periodistas y medios que por ignorancia o negligencia no ponen estos conocimientos al alcance de sus lectores, oyentes o televidentes propician discusiones vanas y permiten sostener lugares comunes como el de la legítima defensa propiciando los discursos de odio y la inmoralidad de los fanáticos amparados en las trincheras ideológicas o religiosas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Entre el ejército israelí de <b>Netanyahu </b>y las ansias de venganza de <b>Hamas </b>se hallan encerrados y torturados miles de jóvenes israelíes que prefieren ir a la cárcel antes que ir a cazar palestinos en sus tierras. <b>Shahar Perets,</b> objetora de conciencia de 19 años, ha pasado 61 días en la cárcel. "No quiero formar parte de la opresión del pueblo palestino", y explica que, cuando conoció a un grupo de jóvenes palestinos durante un campamento de verano, "entendí mejor su sufrimiento al escuchar sus historias personales". "Por eso, decidí no alistarme en el Ejército". Ya ha estado en prisión cuatro veces.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La organización <a href="https://www.breakingthesilence.org.il/" target="_blank"><b>Breaking the Silence</b></a> recoge los testimonios de más de 1.300 soldados que tras su servicio militar, exponen la verdad de sus acciones para explicar su lucha contra la ocupación de los territorios palestinos. <a href="https://www.refuser.org/refuser-updates" target="_blank"><b>Mesarvot-Refuser Solidarity Network</b></a> es otra organización que da apoyo a los que deciden no contribuir a la ocupación de Palestina. Durante más de 50 años, jóvenes como Shahar Perets han dicho no a la ocupación.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Habría que remarcar que estos jóvenes nacieron en el Estado de Israel, no conocen otro hogar más que este y no se sienten invasores porque no lo son.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Algo muy similar se puede decir de los sufridos habitantes de la Franja de Gaza, que viven secuestrados por el <b>Movimiento de Resistencia Islámica (Hamás)</b>, que se hizo con el poder de ese territorio primero en unas elecciones y luego tras el conflicto armado en el que expulsaron a <b>Al Fatah</b> --quien gobierna en la vecina <b>Cisjordania</b>-- y con el cual, desde entonces, compaginan períodos de violencia con intentos de reconciliación. Mientras tanto, los palestinos de Gaza no han vuelto a votar en elecciones legislativas desde 2006, encadenando ya casi 20 años bajo la férrea dictadura de Hamás que tiene como programa y único objetivo imposible expulsar a los israelitas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Así, los palestinos que solo quieren vivir en paz y progresar en sus aspiraciones y actividades han sido condenados a una vida de violencia, de miseria y de represión de todas sus libertades por un poder que nunca se ha preocupado por mejorar las condiciones de vida de la población ni ofrecer una alternativa alguna a la corrupción y la ineficiencia que caracteriza este régimen islámico de terror.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En momentos en que esto escribo las fuerzas de Netanjahu están a las puertas de una ofensiva --que presiento terrible-- para vengar (no cabe otra palabra) la barbarie que Hamas cometió hace una semana, y lo hará amparándose en su derecho a defenderse.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ante esta inminencia de horror todas las organizaciones de Derechos Humanos en Israel --entre las que se hallan <b>Amnesty, DDH Israel, Medicos por DDH</b>, etc-- en un comunicado señalan: “La mayoría de nosotros somos equipos conjuntos de israelíes y palestinos, de modo que algunos de nosotros tenemos familiares y colegas en Gaza, que ahora viven bajo un ataque continuo. Niños, mujeres y ancianos son atacados indiscriminadamente y no hay a dónde huir. (...) Especialmente ahora, debemos mantener una posición moral y humana y no caer en la desesperación y en sentimientos de venganza. La fe en el espíritu humano, en el bien que en él existe, es más necesaria que nunca. Una cosa ya está clara para nosotros: no renunciaremos a la humanidad y a la fe en el hombre, incluso en estos días en los que es más difícil que nunca”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La salida a esta situación se siente muy difícil de conseguir pero no cabe contribuir a hacerla imposible; quienes no saben o no pueden apagar el fuego, por favor... que aparten el bidón de gasolina.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><b><span style="font-size: medium;">Artículo publicado originalmente en la revista 'El Observador'.</span></b></i></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-16166500598084659792023-10-11T10:49:00.001-07:002023-10-11T10:57:29.350-07:00 L'Estadi Olímpic no es diu Samaranch per pura xamba<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Maria Favà</span></b></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Agafo el testimoni de l'amic <b>Tomeu Ferrer</b> i m'afegeixo a la <a href="http://paios-catalans.blogspot.com/2023/09/la-doble-desaparicio-de-lexecrable.html" target="_blank">llista de greuges contra el senyor <b>Joan Antoni Samaranch</b></a>. I convido a altres companys que recordin que era d'implacable contra els que periodistes que s'atrevien a criticar les seves accions o a recordar el seu passat franquista. Va demanar més d'un cap, i els amos dels mitjans l'obeïen. I pel que explica el Tomeu en el seu article, el poder del Samaranch és com el del <b>Cid</b>, que encara guanya batalles després de mort.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 8 de setembre de 1989 es va inaugurar, de forma precipitada, la<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGrIx15hsCtBLt36vEabu_mZquNGOnG-wKmVBb-8Rq361wZUvgvaORQNr1QOCBit7Hv7Q48glWmrNWng8fUIlxcUA9RWkVTgMnOOD870OIMqGBwWNyjk1ihhkWU0U8RLs9__eluB8LIumc1OZAsBqDrkvl5AQg_690giPsQiTF6bRcS7tGsXlM96a6eSpI/s856/WhatsApp%20Image%202023-10-09%20at%2009.50.19.jpeg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="856" data-original-width="605" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGrIx15hsCtBLt36vEabu_mZquNGOnG-wKmVBb-8Rq361wZUvgvaORQNr1QOCBit7Hv7Q48glWmrNWng8fUIlxcUA9RWkVTgMnOOD870OIMqGBwWNyjk1ihhkWU0U8RLs9__eluB8LIumc1OZAsBqDrkvl5AQg_690giPsQiTF6bRcS7tGsXlM96a6eSpI/w453-h640/WhatsApp%20Image%202023-10-09%20at%2009.50.19.jpeg" width="453" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Pàgina de l''Avui' del 28 de novembre del 1989.</td></tr></tbody></table>renovació de l'<b>Estadi Olímpic de Montjuïc</b> amb la <b>Copa del Món d'Atletisme</b>. Però aquell dia van caure 80 litres per metre quadrat en poca estona i per totes les costures de l'edifici, que no s'havien acabat de cegar, va entrar aigua a raig. I de poc que l'estadi no es converteix en piscina olímpica.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 27 de novembre d'aquell any, el fotògraf <b>Robert Ramos</b> i jo vàrem fer una visita d'obres amb els arquitectes <b>Carles Buxadé</b> i <b>Joan Margarit</b>, coautors de la remodelació i encarregats d'arreglar els danys que va provocar el diluvi. Aquests dos catedràtics d'estructures eren, en aquells anys, els apedaçadors imprescindibles de totes les ruïnes de la ciutat com el monument a <b>Colom </b>que el van salvar de caure, i anys més tard també van contribuir a solucionar l’esfondrament del <b>túnel del Carmel</b>.</span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYdzZm6fUm1qd0zzeZu5d_tlvqJc09NI1OLa8R5MWo7HtckW3jYo_s6DwXLbzV3I9vkir-NncDoiju9vSoxO-vv6AllmztUt31uZms5lfKhNgtu064040bBoDztDm32h818ARj1F6unIyBG9AvYBVCNSRAZEOfgZ0nJNFvCDEo9LLhl6WD_DZ_6RAfQiY7/s441/WhatsApp%20Image%202023-10-09%20at%2009.50.19.jpeg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="308" data-original-width="441" height="279" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYdzZm6fUm1qd0zzeZu5d_tlvqJc09NI1OLa8R5MWo7HtckW3jYo_s6DwXLbzV3I9vkir-NncDoiju9vSoxO-vv6AllmztUt31uZms5lfKhNgtu064040bBoDztDm32h818ARj1F6unIyBG9AvYBVCNSRAZEOfgZ0nJNFvCDEo9LLhl6WD_DZ_6RAfQiY7/w400-h279/WhatsApp%20Image%202023-10-09%20at%2009.50.19.jpeg" width="400" /></a></div></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquell dia de novembre els dos professionals anaven recorrent la instal·lació i detectant els possibles defectes. El fotògraf i jo anàvem darrere seu. En un moment que ens vam endarrerir vam veure una cortina que tapava alguna cosa afixada a la paret. Vam buscar un pal, vam enretirar el drap i vam descobrir una placa de marbre en honor a Samaranch. Estava davant de la porta principal de l'Estadi Olímpic.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La placa deia: "La ciutat de Barcelona a Joan Antoni Samaranch en reconeixement a la seva contribució al foment de l'esport i de l'olimpisme". Estava datada el 10 de setembre del 1989, el dia que es va estrenar l'Estadi, però amb tot el mullader la placa no es va descobrir aquell dia.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Els primers sorpresos van ser els arquitectes que no sabien res de la col·locació de la placa. L'<b>Institut Municipal de Promoció Urbanística SA</b> --l'ens que tutelava les obres olímpiques-- van assegurar que tampoc en sabien res. L'Ajuntament no havia comunicat res ni s'havia aprovat en cap plenari municipal.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Després de fer totes les consultes possibles, vam arribar a la conclusió que era el primer pas per batejar l'Estadi amb el nom de Joan Antoni Samaranch, tal com tenia intenció l'Ajuntament des de feia temps.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El descobriment de la placa col·locada d’amagatotis va aturar la maniobra. Aleshores es va intentar donar el nom de Samaranch a una porta però aquesta proposta tampoc va reeixir. Finalment, l'Estadi va continuar amb el nom tradicional de Montjuïc i dotze anys més tard, el 2001, se'l va rebatejar com <b>estadi Lluís Companys</b>.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Però Samaranch no es podia quedar sense monument de pedra. Davant de l'estadi es va construir el Museu Olímpic i de l'Esport i el 2010 se li va donar el nom de Joan Antoni Samaranch.</span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Una dada per a l'hemeroteca. L'<b>'Avui'</b>, el diari que va descobrir la placa, va donar la notícia en uns baixos discrets. Deu dies després <b>'El Periódico'</b> obria una pàgina amb la notícia de la placa i reconeixia que el descobriment l'havia fet el diari 'Avui'.</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-59683647351987816362023-10-02T08:34:00.004-07:002023-10-11T11:17:57.665-07:00 TV-3, 40 anys és una vida<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Joan Barrera</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">És difícil resumir una vida de 40 anys. És molt de temps i en aquest llarg període les circumstàncies i el món audiovisual han canviat per què sigui complicat analitzar de manera desapassionada la trajectòria, els pros i contres, d’un mitjà de comunicació que forma part de la nostra quotidianitat. <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2023/09/20-anos-no-es-nada-pero-40-de-tv3.html" target="_blank">No es tracta, per tant, de fer un recull de vivències, de certificar que jo ja hi era</a> en una mostra de vanitat impròpia per l’edat, sinó de procurar posar-se davant del mirall, mirar-se les arrugues i intuir si aquell projecte empresarial que va néixer amb la complicitat activa de la societat, que es va fer un espai fins a consolidar-se, respon ara als requeriments que van servir per impulsar-lo.</span><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIHfTbJWVse2RNvFk_VBHrQGfuLwbfmOiPq6t4ivqnAmCRZZdtxonHDF2-PpU3NxqFxMYsEGLFXzG4DDnQTA1EYfLdqNczPh3NI_EWhMu7rg6K56d7AOrbXTqUMNRI5WDLMeAwpuqO6p5sBtP27Itm8PwBkRsoYeAszCIKqan31YqG9fLi7aGigoZHWuOX/s546/tv31.jpg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="387" data-original-width="546" height="284" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIHfTbJWVse2RNvFk_VBHrQGfuLwbfmOiPq6t4ivqnAmCRZZdtxonHDF2-PpU3NxqFxMYsEGLFXzG4DDnQTA1EYfLdqNczPh3NI_EWhMu7rg6K56d7AOrbXTqUMNRI5WDLMeAwpuqO6p5sBtP27Itm8PwBkRsoYeAszCIKqan31YqG9fLi7aGigoZHWuOX/w400-h284/tv31.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Primera imatge corporativa de TV-3 (1983-1992).</td></tr></tbody></table></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Vist en perspectiva, <b>TV-3</b> és una història d’èxit. Aguantar 40 anys i ser líder d’audiència no ho fa qualsevol. Avui, a aquest jove-vell ningú no li discuteix que s’ha guanyat una referència en la història de <b>Catalunya</b>. Hi juga i segueix tenint un paper i no menor.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I en aquesta anàlisi, la televisió de Catalunya, així amb la C en majúscula, és un projecte de país, amb unes finalitats que van més enllà del compte de resultats que té sobre la taula qualsevol directiu d’empresa. Neix amb uns objectius clars: servir a la societat com a mitjà públic, informar-la amb equanimitat i amb una voluntat generalista que traspassi els límits conceptuals i lingüístics, enfortir la llengua catalana i esperonar la indústria audiovisual autòctona creant un teixit empresarial fort i solvent que generi continguts amb rigor i qualitat en un entorn que, com han demostrat els anys, cada dia és més competitiu.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Per aquests principis es diu que TV-3 s’emmiralla amb la <b>BBC </b>i que a l'hora de farcir l’estructura de l’edifici copiés el model americà, en aquell moment molt més dinàmic, àgil i contundent que el que hi havia al 1983 a <b>Espanya</b>. No crec que sigui un demèrit dir que la cadena catalana es fruït de la voluntat política d’un govern i la llàstima, ara que hi ha perspectiva suficient per afirmar-ho, fou la miopia d’una oposició que no va saber interpretar cap on evolucionaven els temps en el món audiovisual, que el monopoli televisiu tard o d’hora es trencaria i que a Catalunya que en aquell moment començava a vestir unes estructures d’autogovern li convenia dotar-se d’un sistema comunicatiu propi.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Néixer d’una voluntat política no significa ser un instrument del poder i en això el model de la BBC és paradigmàtic i nodrir-se de recursos públics i assumir riscos, tal com va passar en els moments inicials, no elimina la necessitat de rendir comptes i fer-ho amb transparència.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Si al gener del 1984, amb l’inici de les emissions regulars, TV-3 arrela i es consolida de manera ràpida en el conjunt del territori és per una suma de factors: nova, diferent, atractiva, desvergonyida, agosarada, inclusiva i amb la voluntat d’abastar una societat plural i diversa idiomàticament a l’entorn d’una mateixa oferta televisiva.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Estic convençut que aquestes característiques hi eren en el moment de l’arrancada, tot i que es va fer evident des de ben aviat la influència del govern de torn en determinats continguts informatius, primer de manera continguda i esporàdica i al cap de pocs mesos ja amb un executiu amb majoria absoluta de forma descarada, com en el cas de la cobertura de la manifestació de suport a <b>Jordi Pujol</b> per la querella de <b>Banca Catalana</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En 40 anys han passat moltes coses, sobretot en el món de la comunicació i socialment, per a recrear-se i treure punta d’un o d’altre detall. Desfiguraria l’anàlisi. Per això,</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">convé aturar-se en aquelles qüestions que transcendeixen en el temps i ni que sigui de manera parcial veure com ha envellit el projecte que volia ser i què en queda d’aquelles intencions.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Massa sovint quan es parla de TV-3 es fa referència a la seva dimensió, al cost econòmic, a les aportacions de la Generalitat i als continguts vinculats al número de seguidors. Sembla que ser la primera a Catalunya, tot i que cada vegada més a les cadenes generalistes els costa consolidar-se per la fragmentació i la pèrdua de les audiències tradicionals, és el salconduit que permet franquejar les incomoditats de qualsevol debat o crítica. No entenc les prevencions. Convindria entrar-hi sense por i preguntar-se què s’entén per televisió pública en un món plural i divers com el nostre on cada vegada més joves, el futur de les audiències, <a href="http://paios-catalans.blogspot.com/2023/09/les-xarxes-socials-inspiren-mes.html" target="_blank">opten per escoltar el que els diu l’<b>Ibai Llanos</b> que informar-se a través del Telenotícies</a>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Torno als inicis. Si TV-3 arranca amb tanta força és perquè trenca els motlles que hi havia en aquells moments. Cert, els vents bufaven a favor. Es tractava de sortir de les imatges grises de l’única televisió que emetia a Espanya i posar-hi, metafòricament parlant, color i gràcia. Hi havia una potencial demanda i la llengua catalana que en aquells moments buscava la normalització ho necessitava. La qüestió (40 anys és una vida) és si els gens originals, els que forgen la personalitat, segueixen actuant com a dinamitzadors o a força d’incorporar capes de vernís per dissimular el pas dels temps han quedat encarcarats i són paraules buides de contingut.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">TV-3 pateix la síndrome de la peça imprescindible. Per a qui i perquè? Són dues qüestions que hauríem de respondre abans d’aventurar-nos en una anàlisi més detallada. A tall de provocació. <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2023/03/lobsessio-de-tv-3-per-ser-lider.html" target="_blank">Els ciutadans de Catalunya podrien passar sense TV-3,</a> se’n ressentiria la cohesió social, el futur de la llengua catalana, hi hauria un daltabaix si les pantalles de la cadena i les connexions de les diferents plataformes quedessin en negre. I si, al contrari del què podem pensar, no hi hagués un gran terrabastall, més enllà de les reaccions espontànies i emotives dels primers moments, i descobríssim que el rei està nuu i per aquest camí ens replantegéssim què hi ha de cert quan amb èmfasi se’ns diu ‘som un servei públic’, que dit des de la modèstia paguem el conjunt dels catalans.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En aquest punt, les preguntes sorgeixen de manera espontània. <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2020/04/tv-3-informacio-o-propaganda.html" target="_blank">TV-3 és o no un instrument del poder </a>i la informació es confegeix amb uns criteris que alteren els principis de rigor i equanimitat? En 40 anys ha estat una peça cabdal per expandir la llengua catalana al conjunt del territori? Fa massa sovint seguidisme i calca formats que es poden trobar en cadenes privades? És innovadora i àgil alhora de respondre a les necessitats comunicatives de cada moment? Es podria fer més amb menys personal? Actua com a dinamitzador del sector audiovisual català o l’asfixia amb un excés de dependència? Fa allò que es van proposar, amb convenciment o amb un punt d’ingenuïtat, els primers treballadors que cada dia obrien la persiana al carrer Numància? <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2020/04/tv-3-informacio-o-propaganda.html" target="_blank">Pateix l’opa descarada d’aquells que consideren que el gran mitjà públic de Catalunya és la seva joguina i la corretja de transmissió d’interessos personals i polítics?</a></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En fi , 40 anys donen per molt, sobretot quan un es posa davant del mirall i contempla, això sí sense massa neguit, com ha aguantat el pas dels temps. Per sort, la BBC, que acaba de celebrar el centenari, segueix estant aquí amb dificultats però fidel al seu estil.</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-26086288019957507402023-09-27T12:50:00.000-07:002023-09-27T12:50:53.658-07:00La doble desaparició de l'"execrable" Samaranch<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Tomeu Ferrer</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Hi ha qui diu que les casualitats no existeixen: “Julián va escriure una vegada que les casualitats són les cicatrius del destí. No hi ha casualitats, Daniel. Som titelles de la nostra inconsciència.“, afirma <b>Carlos Ruíz Zafón</b> a <b>'L’ombra del vent'</b>. Els periodistes generalment no creiem en les casualitats, i m’atreviria a dir que si una casualitat es repeteix, encara ens fa més incrèduls.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Una de les coses que les noves tecnologies ens ha dut és la</span><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtgKePd8S-tsgVoDmzYQiYjKN-FqelUtF6HpwEqGXxtNZzuqtM703juVCpsEh-wxQ3aWStNq4WtBnKXcHSAxr3hOJ6LGtXvrS_eMcgXWWZ8UCgEzFweLkVNDdka9t8f6BV3XLg66SPBBFhOybNEkBieibLLd9tAtAH26sqCtVZ2XpkEaDCjF5xGBBdmdb-/s1044/5samaranch-kneeling-franco1967full.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><span style="font-size: large;"><img border="0" data-original-height="1044" data-original-width="810" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtgKePd8S-tsgVoDmzYQiYjKN-FqelUtF6HpwEqGXxtNZzuqtM703juVCpsEh-wxQ3aWStNq4WtBnKXcHSAxr3hOJ6LGtXvrS_eMcgXWWZ8UCgEzFweLkVNDdka9t8f6BV3XLg66SPBBFhOybNEkBieibLLd9tAtAH26sqCtVZ2XpkEaDCjF5xGBBdmdb-/w496-h640/5samaranch-kneeling-franco1967full.jpg" width="496" /></span></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: medium;">Samaranch jura el càrrec de delegat nacional <br />d'Esports davant de Franco i Carrero el 1966.</span></td></tr></tbody></table><span style="font-size: large;">multiplicitat de fonts d’informació. Poder recuperar programes de ràdio emesos és destacable, se’n diu pòdcast. Això permet, per exemple, escoltar històries interessants mentre condueixes. Però, anem al gra.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El programa <b>'Via Lliure'</b>, de <b>RAC1</b> té des de fa molt temps una col·laboració sota el títol <b>'Il·lustres execrables',</b> en la qual es passa revista a les biografies de personatges històrics que en el seu temps van ser indiscutibles. L’originalitat del tractament rau en el fet que en les peces es destaca la cara b de la història oficial. <b>Malcolm Otero</b> i <b>Santi Giménez</b> desmunten mites i esbudellen personatges il·lustres. Mostren el llautó d’algunes vides i es trenca amb convencions que en molts casos han estat inqüestionables. <b>Churchill, Constantí de Grècia, Pelé, Benet XVI</b> i <b>Raquel Welch</b> han passat per aquest escorxador de celebritats. Si parlem de <b>Catalunya</b>, l’alcalde franquista de Barcelona <b>José María de Porcioles</b> i <b>Francesc Cambó</b> han desfilat per la piconadora desmitificadora.</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Per aquest motiu no em vaig resistir a escoltar un programa dedicat a <b>Juan Antonio Samaranch</b>, presentat com el català que havia assolit els més alts cims de notorietat internacional. Els dos periodistes van disseccionar la història d’aquest dirigent esportiu, fill de bona família, franquista de primera hora i hàbil com una anguila per mantenir-se sempre a sobre de la truita tants cops com aquesta giri a la paella.</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En l’inici dels programes sempre hi ha un intercanvi de gracietes entre els periodistes i <b>Xavi Bundó</b>, conductor del 'Via Lliure' de la ràdio del grup de comunicació que té com a vaixell insígnia <b>'La Vanguardia'.</b> Otero i Giménez afirmaven que s’havien atrevit amb el personatge tot i saber que no seria plaent al conde (de <b>Godó</b>). En acabar davant la magnitud del cas, els autors van anunciar una segona part del pòdcast dedicat al que va ser conegut com a membre de la <b>'brigada del amanecer'</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Així doncs, un parell de setmanes després vaig intentar recuperar d’<b>Spotify</b> el capítol corresponent a la segona part de la història de l’execrable Samaranch. I quina va ser la meva sorpresa en comprovar que Joan Antoni Samaranch no sortia per cap banda. Per contra, apareixia la història d’un altre execrable: el boxador argentí <b>Carlos Monzón</b>, campió mundial durant molts anys dels pesos pesants. Un personatge que afirmava haver pegat a totes les seves dones, tret d’una (segurament sa mare). En el capítol que parlava teòricament sobre Samaranch, s’afirmava també que el púgil “pegaba como un mulo”, segons la premsa argentina.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Evidentment, vaig pensar que el procés d’empaquetar el pòdcast s’havia produït un error. Vaig comprovar si el primer capítol de la sèrie de Samaranch era el que havia sentit unes setmanes abans. I, sorpresa!, ara tractava del boxador argentí quinta essència de les agressions masclistes, condemnat a 11 anys de presó per l’homicidi de la seva dona. Picat per la situació vaig anar a la font, RAC1, i vaig comprovar que els dos capítols seguien anunciats, però el seu contingut versava sobre Monzón. Igual passa en altres contenidors de pòdcasts als que deu estar vinculada l’emissora del <b>grup Godó.</b> En tots els casos el titular esmenta Samaranch, però el contingut versa sobre l’homicida Monzón. Casualitat? Censura? Un error? Jutgeu vosaltres.</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-50655244118257750072023-09-27T01:05:00.005-07:002023-09-27T02:30:03.540-07:00"20 años no es nada", però 40 de TV3 potser sí<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Carles Blanco</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Recordo que quan vaig entrar a treballar a <b>TV3</b>, l'any 1984, vaig pensar que aquella immensa llaminadura em duraria tota la vida i, tot i que també va incloure llepades de gust amarg, així seria fins que als 61 anys, amb l'aplicació de l'expedient de regulació d'ocupació a l'empresa, l'any 2013, vaig decidir marxar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Em vaig incorporar al departament de Producció dels serveis<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW_OsATB6gXZncdl5Ouls6VL3CdKk0OvIliEwXCGXu-P_FLv_a1au-VIz-3BscKOdcFrRyUg2YaShO-5uTY288DH7B79X2yt8Wfp0CM27didTc2Hl-iaUBKX4uQ-FkgkLKJNPWDao6jbNO6cbKv9TjtrxMpSAKlT4v7TXTh9klMBq_1SZvJ6ts5ZkM0FQf/s1280/photo1695793704.jpeg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="874" data-original-width="1280" height="274" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW_OsATB6gXZncdl5Ouls6VL3CdKk0OvIliEwXCGXu-P_FLv_a1au-VIz-3BscKOdcFrRyUg2YaShO-5uTY288DH7B79X2yt8Wfp0CM27didTc2Hl-iaUBKX4uQ-FkgkLKJNPWDao6jbNO6cbKv9TjtrxMpSAKlT4v7TXTh9klMBq_1SZvJ6ts5ZkM0FQf/w400-h274/photo1695793704.jpeg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption"><div style="text-align: center;"><span style="text-align: justify;">Treballadors de TV3 el dia de la primera emissió.</span></div><div style="text-align: center;"><span style="text-align: justify;">En primer pla, Roser Mercadé, de CCOO</span></div><div style="text-align: center;"><span style="text-align: justify;">i durant molts anys presidenta del comitè d'empresa,</span></div><div style="text-align: center;"><span style="text-align: justify;">i Manel Mateu, del SPC.</span></div></td></tr></tbody></table>informatius. Treballàvem en una petita habitació de l'edifici del carrer <b>Numància </b>--on s'ubicava TV3 abans que s'inauguressin els estudis de <b>Sant Joan Despí--</b> veïna a la redacció del <b>'Telenotícies'.</b> Compartíem l'espai, força estrets, en <b>Manel Roures</b>, en <b>Pau Pons</b>, en <b>Gerard Romy</b> i en <b>Jaume Roures</b>, que era el cap d'aquell petit equip de productors i ajudants de producció. Romy, havia tornat feia poc de la delegació de <b>París</b>, molt important en aquells moments, ja que les imatges d'informació internacional, imprescindibles pels Telenotícies ens les facilitava allà la <b>EBU (European Broadcasting Union</b>; la federació europea de televisions públiques) una mica d'estranquis, perquè el Govern de <b>Felipe Gonzalez</b> mantenia TV3 en l'alegalitat i la direcció de <b>RTVE </b>que ostentava llavors <b>José María Calviño</b> (pare de l'actual ministra <b>Nadia Calviño</b>) era molt bel·ligerant contra el projecte de televisió promogut per <b>Jordi Pujol</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Jaume Roures em va oferir la feina; ens coneixíem una mica d'haver militat ambdós a la <b>Lliga Comunista Revolucionària (LCR)</b>, un partit d'orientació trotskista, en els darrers anys de la dictadura i durant la transició. De Jaume Roures s'han dit moltes coses negatives, però sobre la seva intel·ligència, capacitat de treball i agosarament no en dubten ni els seus pitjors enemics. Roures buscava gent lleial pel seu equip i nosaltres ho érem. Entrar a TV3 ens va canviar la vida a tots, però aquella lleialtat amb els anys es ressentiria per circumstàncies diferents: ja se n'ha parlat molt de la investigació de l'<b>FBI</b> i el processament judicial contra Gerard Romy per suborns i comissions il·legals en el marc del <b>'Fifagate'</b>, que va provocar que abandonés la societat <b>Mediapro </b>de la que n'era soci fundador; anys abans d'allò Pau Pons havia abandonat TV3 per anar a treballar a una productora privada,<b> Editmedia</b>, que havia caigut sota l'òrbita de Mediapro. Quan la productora va presentar un expedient de crisi i Romy i Roures van enviar gent a endur-se el valuós maquinari que constituïa els actius de l'empresa i que havia de servir per pagar les indemnitzacions als treballadors, es van distanciar irreparablement. Allò seria un primer tast d'unes pràctiques empresarials implacables que temps després es veurien reflectides en el procés de tancament del diari <b>'Público'</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">És indiscutible el paper fonamental que va tenir Jaume Roures en la construcció d'uns serveis informatius de qualitat capaços de competir en peu d'igualtat amb qualsevol altra TV del continent europeu. Molts anys més tard, ja instal·lat a l'elit empresarial catalana, en una conferència al <b>Circulo Ecuestre</b>, Roures afirmava que "la televisió pública és un gran elefant insostenible"; plantejava que s'havia de limitar la plantilla a 150 treballadors i s'oferia per concentrar tota la producció necessària a les seves empreses. Animava als responsables de la <b>CCMA </b>a actuar: "Algú ha d'intervenir per molta por que faci el que pugui passar". Això succeïa el mes de gener de 2013 i el 25 de juny d'aquell any es va presentar un ERO a TV3 i <b>Catalunya Ràdio</b>. Fa deu anys d'allò, un altre aniversari a celebrar: el de la victòria contra tot pronòstic dels treballadors contra les ambicions i l'arrogància de les empreses privades de la competència i del seu executor frustrat, el president del consell de la CCMA, <b>Brauli Duart.</b> Als dos personatges, tan cofois del seu poder, se'ls hi podria aplicar la mateixa frase que li va etzibar <b>Nicolás Redondo</b>, l'històric dirigent de la <b>UGT</b>, al ministre socialista <b>Carlos Solchaga</b> en un famós debat a <b>TVE</b>: "Tu problema, Carlos, son los trabajadores".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>Maleïdes guerres</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Entrar a treballar a TV3 em va permetre conèixer coses, països, persones i personatges d'altra manera vedats pel noi de barri que era jo. El primer lloc on vaig viatjar va ser al desert del <b>Sàhara</b>, l'any 1985. En plena guerra contra el <b>Marroc</b>, el <b>Front Polisario</b> va metrallar a un pesquer espanyol, el <b>'Junquito'</b>, que feinejava sota bandera marroquina en aigües del Sàhara occidental i va capturar els seus mariners. Havien arribat a un pacte amb el Govern espanyol per retornar els presoners i uns 20 periodistes ens havíem desplaçat per assistir al seu lliurament. Allà vaig coincidir per primer cop amb <b>Arturo Pérez Reverte</b> que s'estrenava a TVE, provinent de l'<b>'ABC'</b> i que tot i tenir una actitud estel·lar cap al seu equip, era prudent i respectuós amb la resta de professionals dels mitjans allà presents.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L'entrega a les autoritats consulars espanyoles es va produir en mig del desert; el Polisario ens havia transportat fins allà perquè ho presenciéssim i les televisions i els fotògrafs prenguéssim les imatges del lliurament, després ens van retornar al campament militar on ens havien allotjat, a prop de <b>Tindouf</b>, en territori algerià però en un complex independent. Estàvem totalment incomunicats, només una emissora de radiofreqüència del Front estava operativa i no la cedien per cap altre ús que no fos el militar. No podíem donar la notícia fins a arribar a <b>Alger</b>, el destí més proper, però no teníem com arribar-hi. El Polisario ens va dir que ells podien, a tot estirar, transportar dues o tres persones en un jeep fins allà. Ens vam reunir tots al menjador del campament per decidir qui aniria amb el jeep. Després d'una discussió força civilitzada, es va imposar l'opinió que marxés amb el jeep el corresponsal de l'agència <b>Efe</b> i que ell fos el que fes arribar la notícia a <b>Espanya</b>, acompanyant la nota d'agència amb una relació dels mitjans que havíem assistit a l'alliberament dels mariners. Malgrat això, quan, a la poca estona, van venir els del Polisario a recollir-lo, tot es va embolicar: el desplaçat d'<b>'El País'</b> va saltar de la cadira com si tingués una molla al cul, bramant, dient que ell també marxava amb el jeep perquè 'El País' era el diari més important del país, el de més tirada, etc. Allò va ser <b>Troia</b>: tothom volia córrer cap al jeep (que no sabíem on era ni havíem vist). Els milicians del Polisario s'ho miraven impàvids i com el rebombori no remetia van desaparèixer i ens van deixar sols. Finalment, de mica en mica, va tornar a imposar-se el sentit comú i humilment van comunicar-los que tornàvem al punt inicial i que aniria sol el de Efe. I així es va fer. Jo havia treballat anteriorment a la redacció del <b>'Diari de Barcelona'</b>, però allà vaig aprendre alguna cosa més sobre el món del periodisme.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tornaria a trobar-me en Pérez Reverte a <b>Sarajevo</b>, el 1991, on ens<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCXyq5977oKj4Nfu-TqhBOqoP75NOhzGSZywJYFtw1b919ZfA3ndF6CS6tG5GlkfpD-YmFK6-Q9M7JMuCqt0-BD8ecMDmA6JweQ7ZnhDo7COV32LR-eg2jrGEWnpPBoB-SSyBJGUk0i-hl06d_lrK3D-E4tZUAlc6Pt95B8BtLoB5MjrcOfTzE7ohyJTHP/s851/photo1695793704%20(1).jpeg" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="517" data-original-width="851" height="243" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCXyq5977oKj4Nfu-TqhBOqoP75NOhzGSZywJYFtw1b919ZfA3ndF6CS6tG5GlkfpD-YmFK6-Q9M7JMuCqt0-BD8ecMDmA6JweQ7ZnhDo7COV32LR-eg2jrGEWnpPBoB-SSyBJGUk0i-hl06d_lrK3D-E4tZUAlc6Pt95B8BtLoB5MjrcOfTzE7ohyJTHP/w400-h243/photo1695793704%20(1).jpeg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Taula d'assignacions de rodatges, a la primera <br />seu de TV3, al carrer de Numància. <br />Asseguts, Ramon Espuny i Albert Viladot. <br />A l'esquerra, dret, Carles Blanco.</td></tr></tbody></table>havíem desplaçat en <b>Carles Bosch</b>, reporter del programa '30 minuts' sota la direcció d'en <b>Joan Salvat</b>, amb en <b>Ferran Prat</b>, un operador de càmera boníssim i valent, i en <b>Carles Porta</b>, avui encimbellat gràcies a <b>'Crims'</b> i aleshores un ENG acabat d'arribar de <b>Lleida</b>; ambiciós, professional entregat, amb sentit de l'humor i una excel·lent persona. Va ser una experiència que no voldria repetir mai; els franctiradors ens disparaven pel carrer; la metralla ens acaronava els turmells quan s'expandia arran de terra, a la nit bombardejaven la ciutat des dels turons i també l'hotel <b>Hilton</b>, on ens allotjàvem la premsa internacional; als matins els cadàvers de dones, homes i nens, recollits dels carrers i les cases destruïdes, estaven estirats per terra a la morgue de l'hospital de la ciutat. Durant aquelles nits, els hostes de l'hotel baixàvem a dormir a la discoteca, al soterrani, on un tècnic de so de la <b>RAI </b>italiana ens posava <b>Miles Davis</b> per la megafonia per ajudar-nos a agafar el son mentre els atacs de l'artilleria sèrbia impactaven contra l'hotel fent-lo tremolar. No tots érem allà baix, en <b>Plàcid Garcia Planas</b>, un periodista singular, que enviava cròniques per <b>'La Vanguardia'</b> gràcies a un telèfon satèl·lital que carregàvem l'equip de TV3, pesat com un dimoni i que havíem de traginar entre dues persones, es quedava a la seva habitació i als matins ens ensenyava els forats, grans com una pilota de platja, que els obusos havien obert als passadissos a pocs metres d'on ell dormia o escrivia.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L'equip de TVE comandat per l'Arturo Perez Reverte portava molt més temps allà i ens va oferir l'ajuda de la seva experiència sobre el terreny. Ja escrivia novel·les aleshores i anys més tard plasmaria de manera fidel i vibrant l'experiència d'aquells dies a <b>'Territorio Comanche',</b> un llibre que també seria portat al cinema. Allà vaig conèixer la síndrome del corresponsal de guerra: efectivament el risc dispara l'adrenalina i activa ves a saber quins fluids químics que provoquen addicció; vaig conèixer periodistes que deixaven dona i fills de costat i vivien desplaçats durant anys, de conflicte en conflicte, mantenint l'estímul.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Uns anys més tard, sopava amb la <b>Jadranka Vrsalovic</b>, una bona amiga croata que havia estat la interpret de l'equip de TVE i una de les protagonistes de 'Territorio Comanche', que en aquell moment treballava per TV3, quan li va sonar el telèfon. Trucava en <b>Miquel Gil</b> des de <b>Mostar</b>; sabia que la Jadranka era a Sarajevo i volia venir a saludar-la. Va recórrer amb la seva moto els 125 kilòmetres que separen Mostar de Sarajevo, travessant els 'check-points' de les diferents forces en conflicte i una hora i escaig més tard, amb la càmera Betacam penjada a l'esquena, com de costum, era allà. S'havien signat els acords de pau de <b>Dayton</b>, però allò no garantia res circulant per carretera de nit. Van estar prenent un cafè, xerrant una estona i se'n va tornar. Gil era nascut a Barcelona, havia abandonat la professió d'advocat per fer de free-lance en zones de conflicte. Va morir amb 33 anys a <b>Serra Leone </b>en una emboscada. <b>Enric Miró</b> i <b>Lluís Jené</b>, gràcies a la producció executiva de <b>Jordi Ambrós</b>, van dirigir un documental: <b>'Miguel në terren'</b> sobre la seva trajectòria personal, que va rebre diferents premis internacionals. Jadranka Vrsalovic és actualment cap de la delegació de <b>Nova York</b> de l'<b>Institut Ramon Llull.</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L'hivern de 1995, l'alcalde <b>Pasqual Maragall</b> es va desplaçar fins a Sarajevo per agermanar Barcelona amb la ciutat destruïda. Amb ell van venir, entre d'altres <b>Enric Sierra</b> i <b>Enric Juliana</b>, aleshores encara periodistes de carrer i avui membres destacats de la cort del <b>comte de Godó</b>. Ja apuntaven maneres, amb l'estil refinadament intel·lectual i una mica pompós de l'un o amb el tramposament planer de l'altre, ambdós han arribat a sotsdirectors de 'La Vanguardia'. Amb mi estava <b>Pilar Antillach</b> a qui no coneixia fins aleshores i que feia la informació municipal per TV3. Una persona tan encantadora en lo personal com erràtica en el terreny polític. Em vaig quedar de pedra, anys més tard, quan es va presentar a les eleccions al <b>Col·legi de Periodistes</b>, comptant amb el suport --i això encara em va sorprendre més-- d'alguns periodistes vinculats al <b>Sindicat de Periodistes</b>, primer davant <b>Sebastián Serrano</b> i posteriorment davant <b>Josep Maria Huertas Claveria</b>. Com si res!</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Molts cops hem sentit dir que la primera vaga d'una televisió a Espanya va ser en ocasió de la <b>vaga general del 1988</b> en que <b>Torrespaña </b>es va veure afectada i van penjar la carta d'ajust però això no és rigorosament cert. Un any abans, el 1987, els treballadors de TV3 ja havíem anat a una vaga, amb un seguiment pràcticament unànime de la plantilla que va col·locar la carta d'ajust a la pantalla i que va aconseguir, entre altres reivindicacions, la incorporació (parcial encara, es completaria posteriorment) dels treballadors temporals contractats per obra al conveni col·lectiu, del que fins aleshores estaven exclosos i la regulació horària, inexistent fins aquell moment. Recordo que tornava a la meva taula exhaust després de les negociacions i li explicava al <b>Pau Pons</b> com havien anat, recordo el seu mig somriure i la frase que em va dirigir: "La lucha paga". </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquella exitosa posada de llarg del sindicalisme no tindria retrocés i la seva consolidació en el temps va ser clau per la resposta que es va poder donar a l'arribada de l'ERO, quan l'executor d'aquest, en <b>Brauli Duart</b>, pensava i així ho va verbalitzar que només es tractava d'aguantar uns quants crits i algunes pancartes. L'ERO provocava 312 acomiadaments i desmantellava àrees clau per l'empresa per la seva externalització, com la de Documentals, i delegacions com la del <b>País Basc</b>. Finalment, després d'una llarga lluita i una resistència colossal dels treballadors, es va reconduir cap a baixes voluntàries a partir dels 61 anys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Però entremig havíem viscut moltes altres coses i més d'un conflicte. Durant la segona meitat dels anys 90, <b>Lluís Oliva</b> va ser director de TV3; ja ho havia estat a <b>Catalunya Ràdio</b> d'on arribava amb fama d'autoritari. Acabant el segle, vam tenir una dura confrontació sindical que es va mig resoldre quan la pressió li va fer acceptar la revisió salarial automàtica conforme l'IPC català. Naturalment, el Govern es va posar com una mona, espantat per l'efecte dominó que allò podia provocar en tota la negociació col·lectiva al país i ho va aturar. Aprofitant que <b>Xavier Trias</b>, aleshores conseller de <b>Presidència </b>de <b>Jordi Pujol</b>, va venir als estudis de TV3 per una entrevista, ens vam trobar amb ell a una sala de distensió pròxima a les sales de maquillatge, la <b>Roser Mercadé</b> i jo, membres del comitè d'empresa i de <b>CCOO</b>, el sindicat hegemònic a TV3. Allà ens va dir, amb la seva familiar veu gangosa i la seva no menys habitual trempera, que ni bojos ens donarien l'IPC català per molt que l'Oliva s'hi hagués compromès. Nosaltres li vam dir que ens estàvem ficant en un embolic, que havíem aturat la mobilització per aquella promesa i que d'allò no ens en sortiríem sols. Va prendre nota i al cap d'una setmana ens va convocar a una reunió al Palau de la Generalitat, on va assistir també <b>Jordi Vilajoana</b>, en aquells moments a cavall entre la direcció de la CCMA i la Conselleria de Cultura. Lluís Oliva no va ser convocat i Vilajoana va treure de la carpeta uns papers amb una sèrie de mesures compensatòries entre les quals destacava la regularització contractual d'un bon grapat de treballadors temporals. No vam arribar a acordar res, vam parlar amb cordialitat, en Trias ens va renyar per la manera que fèiem sindicalisme, tan diferent, ens va dir, del que ell feia quan treballava de metge i allà va quedar tot. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pocs dies abans, havien tingut lloc les eleccions autonòmiques que Maragall havia superat en vots a Pujol, però <b>CiU </b>tenia majoria d'escons i a la reunió anaven dient: "Hem guanyat eh! hem guanyat!" amb poca convicció, com si necessitessin que algú els hi confirmés. En valorar posteriorment la trobada vam veure que efectivament tot es podria reconduir i així va ser. Vam treure un bon conveni i l'Oliva va quedar molt tocat. La política el va fer fora i el nou Govern va anomenar <b>Miquel Puig</b> per substituir-lo, consensuadament amb el <b>PSC</b>. Es va obrir una nova etapa. Curta perquè Puig va plantar cara a <b>Artur Mas,</b> conseller en cap del nou Govern, reivindicant l'autonomia de la seva gestió i aquest va forçar la seva renúncia al cap de dos anys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>Oh América!</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Amb Gerard Romy vam recórrer els <b>Estats Units</b> de costa a costa, l'any 1986, seguint a Jordi Pujol. Ell era un productor més experimentat i parlava fluidament l'anglès, jo un ajudant de producció a qui havien acreditat per fer-li de suport, però que en el moment d'iniciar el viatge, era a <b>Trípoli</b>, amb un equip desplaçat per sorpresa pels bombardeigs dels EUA de <b>Ronald Reagan</b> contra la capital líbia, que, entre desenes de víctimes mortals, havien llevat la vida d'una filla de <b>Muamar el Gaddafi.</b> Vaig haver de marxar corrents cap a Amèrica, que era la prioritat. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Una de les primeres mesures que va prendre en Gerard a la meva arribada va ser portar-me de botigues a comprar roba adient per acompanyar el seguit del president. Amb ell viatjava <b>Joan Hortalà</b>, d'<b>ERC</b>, conseller d'Indústria del Govern. Pujol presumia de que ja portava més de cinc anys de president i Hortalà se li reia a les barbes, preguntant-li quan cobrava pel quinquenni, Pujol s'hi estaria més de vint anys al càrrec i Joan Hortalà va ser president de la <b>Borsa de Barcelona</b> durant 27 anys. Aquell viatge havia de tenir un vessant econòmic i <b>Josep Maria Ureta</b>, cap de la secció d'economia dels serveis informatius, feia el que podia per camuflar el poc cas que Pujol rebia per part de les autoritats dels EUA: a <b>Nova York</b>, un funcionari menor del <b>Ministeri d'Agricultura</b>, en mànigues de camisa, es quedava de pasta de moniato veient que aquell home que havia de rebre venia escortat per, no un, sinó dos equips de televisió i tornava corrent al despatx a buscar l'americana; a <b>San Francisco</b>, l'alcaldessa el va fer esperar 50 minuts de rellotge abans de rebre'l, en una sala oberta de l'Ajuntament, per on entrava i sortia gent constantment. De fet, qui millor el va atendre va ser en <b>Mickey Mouse</b> en una jornada a <b>Disneyland</b>, que li va fer lloc entre abraçades a nens i nenes i aquelles imatges van protagonitzar la crònica d'aquell dia de l'Ureta, periodista de ment aguda i juganera, capaç de treure-li punta a qualsevol cosa.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Entre el munt de gent desplaçada per cobrir la gira d'en Pujol, hi havia en <b>Jaume Masdeu</b>, aleshores un ENG dels informatius. Els ENG (Electronic News Gathering) van ser la pedra angular en les primeres redaccions d'informatius i van introduir un plantejament revolucionari amb la figura d'un operador de càmera i muntador amb una sòlida formació periodística i capaços de redactar una notícia que, treballant en grups de dos, muntaven cròniques on la imatge era el centre de la informació. Bona part dels professionals d'aquelles primeres fornades d'ENG,s nodririen amb els anys les estructures de realització i continguts de l'empresa. Jaume Masdeu seria un dels millors corresponsals a <b>Brussel·les </b>que ha tingut TV3 i l'any 2004 va ser anomenat cap dels serveis informatius, substituint a <b>Ramon Rovira</b>. Anys més tard tornaria a Brussel·les, des d'on avui escriu per 'La Vanguardia' unes cròniques precises i intel·ligibles sobre les sempre complexes dinàmiques de la Unió Europea.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Anys després d'aquell viatge als EUA, el 1992, vam coincidir amb en Jaume en un sopar a <b>Moscou </b>amb la seva parella, <b>Cristina Gallach</b>. Jo havia tingut el trist privilegi d'assistir des de la <b>Plaça Roja</b> a l'última arriada de la bandera roja de les muralles del <b>Kremlin</b>, amb <b>Boris Yeltsin</b> ja al poder i parlàvem sobre el fracàs de l'experiència comunista. La Cristina, una dona amb una llarga experiència professional i política que inclou la de portaveu de <b>Javier Solana</b> en la seva etapa de secretari general de la OTAN durant la guerra de <b>Bòsnia</b>, era en aquells moments corresponsal a <b>Moscou </b>de l'agència Efe i defensava amb vehemència enderrocar totes les estàtues erigides en honor dels líders revolucionaris. Aquesta operació per esborrar el comunisme de la memòria de <b>Rússia </b>havia d'incloure també l'enderroc de l'estàtua de <b>Vladimir Maiakovski,</b> el poeta de referència de l'avantguarda literària de la revolució que, abans de suïcidar-se el 1930, va deixar escrit en els seus últims versos el que <b>Raimon </b>portaria a una cançó: "S'ha trencat la barca de l'amor contra la vida quotidiana".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tornaria als Estats Units en una altra gira de Jordi Pujol, aquest cop com a productor sènior, amb en <b>Ramon Rovira</b>, abans que el fessin cap d'informatius. Aquest segon cop no va ser tan patètic. <b>Ramon Pedrós</b> era aleshores el cap de gabinet de premsa de Presidència i això era garantia de realisme i seriositat. Recordo la seva mirada divertida i encuriosida per veure la meva reacció quan en Rovira, em collava perquè pagués amb els diners de la tele unes entrades per anar a veure un partit dels <b>Bulls de Chicago</b> i jo em resistia als seus arguments: "Tothom ho fa així", deia i no s'equivocava. Era un partit amistós, ni tan sols jugava <b>Michael Jordan</b> i les entrades eren molt barates, però em semblava una mica miserable tot plegat. Vaig fer el que em deia sota l'esguard burleta d'en Ramon Pedrós. Pedrós ha escrit uns llibres molt divertits, plens d'anècdotes recollides en els seus viatges amb Pujol.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b><u>Bons i mals catalans</u></b></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Afortunadament no vaig arribar a conèixer a<a href="http://paios-catalans.blogspot.com/2016/12/les-petjades-dun-assassi.html" target="_blank"> <b>Alfons Quintà </b>que havia estat despatxat el mateix any</a> que vaig començar a treballar a TV3, sí al seu successor, <b>Enric Canals</b>, un home amb mes aparença que substància. Qui en realitat duia l'empresa aquells anys era el director tècnic, en <b>Jaume Ferrús</b>, qui després succeiria a Canals en la direcció.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Contràriament al que es podria suposar, fins i tot en la llarga etapa convergent, la CCMA va tenir directors de mena molt diferent. <b>Vicenç Villatoro</b> va ser director de la CCMA entre el 2002 i el 2004, substituint a Miquel Puig. El coneixia de la seva etapa de Director del programa 'Crònica 3' on jo duia la producció i, al programa, a part de gent encantadora com <b>Mireia Pigrau</b> i <b>Lluís Podadera</b> en la realització, <b>Xavier Moret</b> i el malaguanyat <b>Pep Illa</b>, a l'equip de redacció hi era <b>Pilar Rahola</b>. Villatoro era un pujolista convençut i era també una persona cordialíssima, desitjós de socialitzar i compartir els seus coneixements sense evidenciar la seva superioritat cultural ni caure mai en la pedanteria. Era també obertament sionista, cantussejava "If I was a rich man" i les seves discussions amb en <b>Xavier Moret</b>, en els moments crítics de la guerra jueva-palestina, eren apassionades i memorables. No era però, en absolut, una persona sectària. Per provocar-me deia que preferia <b>José Luís Perales</b> a <b>Silvio Rodriguez</b>. Vam mantenir i mantenim encara si ens trobem en algun lloc una relació afectuosa. Un cop vam viatjar plegats a <b>Gdansk</b>, a <b>Polònia</b>, per entrevistar a <b>Lech Walesa</b>. Ell feia les preguntes --Villatoro és molt bon entrevistador--, però Walesa, que no ens va semblar un home de moltes llums, em contestava a mi, potser perquè li havien dit que l'entrevista l'havia concertada jo i pensava que era qui manava. El muntatge ho arregla tot i en Vicenç s'ho va prendre amb humor. En una altra ocasió estàvem a <b>Grècia </b>i de casualitat vam coincidir en un vaixell amb la <b>Melina Mercouri</b> i a en Villatoro se li va disparar l'instint periodístic i mitòman i em va obligar a anar a demanar-li una entrevista, ja que jo era més alt i més guapo, confiant que potser així acceptaria. La Melina em va mirar amb condescendència, immune als meus presumptes encants i va declinar la proposta amablement. En Vicenç va quedar una mica moix, però no em va fer retrets. L'últim cop que ens vam trobar va ser en el funeral d'en <b>Llorenç Soler</b>, un home del cinema i documentalista excepcional ('Será tu tierra', 'El largo viaje hacia la ira' i molts d'altres), que havia treballat a TV3 sota la direcció d'en Villatoro a un programa cultural excel·lent anomenat 'Trossos'. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo bé rodant documentals culturals per <b>Etiòpia, Egipte, Turquia, els Balcans</b>... Rendit davant el seu talent per la llum i la fotografia; no he trobat mai a ningú que rodés amb tanta precisió el que l'història demanava; quan visionàvem veia amb la boca oberta com no faltava ni sobrava res per muntar la seqüència i, tanmateix, el material permetia diferents variants, un ofici adquirit quan la pel·lícula de cel·luloide no es podia malgastar perquè costava diners.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">També amb <b>Pilar Rahola</b> vaig viatjar. La Pilar també era pujolista però d'una qualitat diferent. Vam fer un llarg viatge per <b>Etiòpia</b>, amb en <b>Manel Raya</b> i en <b>Lluis Podadera</b>, durant una de les cícliques sequeres que assolen aquella terra i deixen una collita macabra de nens i adults morts de sed i de fam. Va ser estremidor. L'equip vam acabar una mica tips de la mirada impostadament compassiva de l'home blanc (de la dona blanca) davant la tragèdia servida com espectacle als salons familiars del primer món.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Joan Oliver </b>va ser el director de TV3 durant l'època d'en Villatoro al davant de la CCMA. Figues d'un altre paner. Oliver era volcànic i intemperant. Jo aleshores tenia la responsabilitat de producció en l'àrea de Documentals i havia estat acceptat <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2022/10/angel-casas-molt-mes-que-una-pagina-rosa.html" target="_blank">un projecte de l'<b>Àngel Casas</b></a> per fer una sèrie sobre la nova cançó: 'Totes aquelles cançons'. Havíem muntat un equip de luxe amb en <b>Joan Ribera</b> i en <b>Jordi Turtós</b> com a guionistes, l'<b>Àngel Leiro</b> de realitzador, en <b>Joan Pavón</b> de productor i la <b>Montse Fortino</b> de documentalista; també la <b>Montse Rovira</b> i en <b>David Burillo</b>. A Oliver no li agradava aquell projecte i recordo amb disgust com m'utilitzava per fer-li la punyeta a l'Àngel Casas cada vegada que tenia oportunitat. Tots els qui han conegut al Casas saben que la seva qualitat humana era tan gran com la professional. Oliver el menystenia i l'agreujava a través meu. Jo sentia vergonya d'aquell comportament i no sabia com fer-me perdonar, però l'Àngel entenia molt bé la situació. La seva trajectòria posterior en el món del futbol ha posat en evidència quina classe d'individu és Joan Oliver a qui, en ambients sindicals de la tele, anomenàvem <b>Godzilla</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Si no el millor, sens dubte un dels millor directors de la tele ha estat en <b>Paco Escribano</b>. Se que no puc ser objectiu perquè vaig treballar molts anys molt estretament amb ell, però ho mantinc. Poc temps després que l'Escribano i en <b>Joan Úbeda</b> van deixar el '30 minuts' per muntar la seva pròpia unitat de treball, em vaig incorporar a aquella factoria on vaig aprendre moltíssim de televisió, gràcies a tots dos però especialment al Paco, ja que l'Úbeda no trigaria gaire a marxar a treballar a la producció privada. Allò era el germen del que es convertiria en el futur en l'àrea de <b>documentals i nous formats</b> del <b>Centre de Producció d'Audiovisuals (CPA) </b>però que havia nascut al <b>Centre d'Emissió d'Informatius (CEI)</b> que són les dues realitats que conformen TV3, que fins i tot ocupen i donen nom a dos edificis diferents dins el complex dels estudis de <b>Sant Joan Despí</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquella àrea de producció arribaria a mantenir una producció simultània de cinc o sis programes l'any i a comptar amb uns pressupostos superiors als 10 milions d'euros anuals. Escribano no tenia un perfil de gestor com havia tingut en Jaume Ferrús, però quan va arribar a la direcció va ser prou intel·ligent per a respectar el model organitzatiu que havien instaurat Miquel Puig i el seu equip, que havia racionalitzat l'empresa. Escribano, primer com a cap de Programació i després ja com a director, va posar la producció interna al 'prime time' de la cadena i va aconseguir que, sense menystenir altres fórmules basades en l'entreteniment o la ficció, series documentals de contingut social i polític, fetes amb amenitat i utilitzant bé els recursos narratius del documental aconseguissin audiències espectaculars: <b>'Veterinaris', 'Gent del barri', 'Dies de transició', 'Explica'ns la teva vida'...</b> Tenia un gran instint, era seductor i carismàtic, premiava l'esforç i sabia motivar el seu equip i aprofitar el talent.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Van ser els anys del tripartit i de <b>Joan Majó</b> com a director de la CCMA. Majó és el protagonista de la paradoxa més gran en l'història de la CCMA. Ministre del Govern de <b>Felipe González,</b> qui sempre va mostrar la seva bel·ligerància contra TV3 i membre del <b>PSC</b>, que sempre havia malfiat del projecte pujolista, va aconseguir que la Generalitat de Maragall assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una situació financera crítica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">També val a dir, que en aquells sis anys de la direcció de Miquel Puig, primer, i després de la de Majó-Escribano, no sense contradiccions, els continguts informatius eren molt més independents de l'esfera política que en les etapes anteriors i, per descomptat, de la que vindria després.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>Lluites de titans</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Amb la reforma de la llei de la CCMA, el 2007, les estructures de comandament de la Corporació es van convertir en un carrusel de nomenaments, cessaments i dimissions; el 2008 foren nomenats president del Consell de Govern i directora general <b>Albert Sáez</b> i <b>Rosa Cullell</b>, respectivament. L'abril del 2010 Albert Sáez fou substituït a la presidència del Consell per <b>Enric Marín </b>i al juliol Rosa Cullell presentà la dimissió i fou substituïda provisionalment per <b>Ramon Mateu,</b> que es mantindria en el càrrec fins a l'arribada de <b>Brauli Duart</b>, el 2012.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un primer canvi de fons ja s'havia produït en la segona etapa del Tripartit, amb la presidència de <b>José Montilla,</b> que va posar la Corporació sota la competència de la Conselleria de Cultura que ostentava <b>Joan Manuel Tresserres</b> i que permetria a <b>ERC </b>un control superior sobre les emissores públiques catalanes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Mònica Terribas </b>va ser nomenada directora de TV3 el 2008 i, al contrari del que succeïa a la Corporació, es va mantenir en el càrrec quatre anys, garantint l'estabilitat a TV3. Vaig veure per primer cop a la Mònica quan era col·laboradora externa en el programa <b>'Afers Exteriors'</b> que protagonitzava i dirigia en <b>Miquel Calzada (Mikimoto)</b>, després, en<b> Jordi Serra</b>, que dirigia el <b>Canal 33</b>, la va fitxar per conduir i dirigir un programa informatiu basat en entrevistes, 'La nit al dia', on s'hi estaria sis anys i que li donaria popularitat i reconeixement professional. Emergia aleshores a totes les cadenes un perfil d'entrevistadores encisadores i punyents en el que Terribas encaixava com un guant. Terribas, va substituir a <b>Francesc Escribano</b>, a qui, ja des de feia temps, no deixava de criticar pels passadissos. Quan va plegar en Paco, la Mònica li va organitzar un comiat a l'exterior dels estudis i va encarregar unes hòsties que duien gravat el rostre de l'Escribano perquè els assistents poguéssim combregar. Terribes portava molt malament la popularitat que encara conservava Escribano. Era també molt "adanista"; aquell mateix any se celebraven els 25 anys d'existència de TV3 i va limitar la seva commemoració fins a un extrem ofensiu per tots aquells que havien picat molta pedra per convertir l'empresa en el que era.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Josep Cuní </b>continuava ocupant els matins de TV3, el cap de continuïtat estava tip que allargués el programa molt més enllà del seu horari i desballestés l'escaleta de programació de tot el que venia després, sempre es queixava, però en Cuní no feia ni cas. Un dia però, Terribas va donar l'ordre que es tallés el programa a la seva hora hagués acabat o no i el Cuní, superb com és, es va enfurismar moltíssim i va exigir parlar immediatament amb la directora. No se li posava al telèfon i va anar a pas lleuger, tipus marxa atlètica, cap a l'edifici on hi ha la zona de Direcció, a uns tres-cents metres del plató on es feia <b>'Els Matins',</b> per encarar-la. La Terribas, advertida, es va amagar i no la va trobar. Poc després en Cuní va deixar la tele per anar-se'n a <b>8TV</b>, creient-se suficient per competir amb TV3, amb el resultat que coneixem. Tan l'un com l'altre es sobrevaloren. En una demostració del que deia <b>Mark Twain</b> que la història potser no es repeteix però rima, la Mònica Terribas va perdre els matins de Catalunya Ràdio per creure's prou poderosa per desafiar al director de l'emissora i posteriorment va fracassar en la posta en marxa d'un nou programa de televisió, <b>'Nexes',</b> produït i promocionat a bombo i platerets.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">D'una altra anècdota amb Josep Cuní vaig ser protagonista, molts anys abans. El gener de 1991 es va començar a emetre pel Canal 33 l'informatiu del vespre<b> 'Les notícies amb Josep Cuní'.</b> Jaume Roures, que encara treballava a TV3, em va encarregar que assegurés la producció pel llançament del programa. Una de les coses que havíem d'assajar era el que se'n diu un 'duplex', és a dir una entrevista en la que entrevistador i entrevistat estan en llocs diferents i es comuniquen a distància. En Cuní era al plató i jo en una sala tancada a la redacció, feia d'entrevistat i se suposava que era <b>K. S. Karol</b> un periodista polonès que havia publicat a 'El País' unes columnes d'opinió sobre els conflictes derivats de la descomposició de la <b>URSS</b>, entre les repúbliques exsoviètiques i Rússia. Em vaig llegir els articles i em vaig posar en situació. Durant l'entrevista, en Cuní va utilitzar repetidament el terme imperialisme soviètic i, en un moment determinat, jo vaig dir que, en el context actual era més adient parlar de nacionalisme panrus, amb arrels històriques més antigues encara que la creació de la URSS. En acabar les proves l'equip es va reunir per valorar com havia anat; tècnicament el simulacre havia funcionat perfectament. Aleshores en Cuní va dir solemnement que al seu programa no es parlaria mai de nacionalisme panrus sinó d'imperialisme soviètic. Una mica aclaparat, només vaig gosar dir que jo era Karol.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tornant a la Terribas, l'estabilitat que aportava a l'empresa davant el vodevil que es vivia a la Corporació era molt valorada per la plantilla, sabia fer ús de el seu carisma i el vent de cua de l'independentisme li inflava les veles. La tele va caure en una espiral de <b>propagandisme polític</b> com no s'havia viscut ni en les pitjors èpoques d'en Pujol, el sectarisme polític s'estenia internament i proliferaven els oportunistes que feien professió de fe nacionalista per escalar l'organigrama. Terribas va desmuntar l'estructura de producció de programes i va arraconar a bona part dels responsables de l'època d'Escribano, deixant al seu arbitri personal, sense intermediacions, les decisions estratègiques i també moltes del dia a dia. Havia estat nomenada en el marc del govern tripartit, però s'ho va fer venir bé per obtenir la confiança d'Artur Mas i seguir en el càrrec. Va aconseguir, ajudada per alguns dels sindicats de l'empresa, que els treballadors acceptéssim una rebaixa en els salaris per impedir un ERO que va arribar igualment. Va aguantar tot el que va poder, però mesos després de l'arribada de Brauli Duart, les radicals restriccions pressupostàries li van fer impossible seguir. Tanmateix, el Govern agrairia els seus serveis donant-li <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2020/07/catalunya-radio-grinyola.html" target="_blank">una sortida honorable a Catalunya Ràdio,</a> després d'un petit parèntesi al diari <b>'Ara'</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El <b>Partit Popular</b> multiplicava les hostilitats cap a les televisions autonòmiques i tenia entravessada a TV3. Quan va ajudar a aprovar els pressupostos de les grans retallades del Govern d'Artur Mas, va aconseguir contrapartides i una d'elles va ser l'ERO a la CCMA que no desagradava ni a Mas ni a <b>Francesc Homs</b>, conseller en cap. Paral·lelament, es va produir un acostament d'ERC al Govern i la seva posició ambigua també animava la presentació de l'expedient de regulació, que finalment es produí a les portes de l'estiu del 2013. Vaig participar en aquelles negociacions que es van allargar tot el mes de juliol amb jornades maratonianes. <b>Eugeni Sallent</b> era aleshores el director de TV3, però el pes de les negociacions el portava <b>Teresa Farré</b>, gerent de la CCMA; freda, falsa, insensible... i sempre la presència impalpable de <b>Brauli Duart</b>, qui en els moments més crítics havia de mantenir la cohesió del 'staff' directiu perquè ningú afluixés. Els qui es van atrevir a plantejar objeccions a com s'estaven fent les coses després ho pagarien. Duart va fracassar, el seu estil aguerrit i casernari va trobar millor context a la Conselleria d'Interior, a la que va retornar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Sallent va ser un director de perfil baix, a les negociacions del ERO no obria la boca. Recordo la seva resposta a una petició feta per <b>CCOO </b>de traslladar la producció d'<b>'El gran dictat' </b>des dels estudis de Mediapro a la Diagonal de Barcelona, als platós de TV3, que estaven disponibles i permetrien rebaixar el cost del programa. No va respondre immediatament sinó en una reunió posterior setmanes més tard per dir que al presentador del programa, l'<b>Òscar Dalmau</b>, no li venia bé traslladar-se a Sant Joan Despí i això ho impedia. La producció del programa era de la productora <b>Triacom</b>, vinculada a Mediapro i propietat de l'exgerent de TV3, <b>Oriol Carbó</b>, avui processat per l'emissió de factures falses relacionades amb aquest programa, dins el <b>'cas 3%'</b> per finançament irregular de <b>Convergència Democràtica de Catalunya</b>. Les factures investigades pels <b>Mossos d'Esquadra</b> per presumptes irregularitats afecten els anys que Brauli Duart dirigia la Corporació i estan relacionades amb l'ús dels platós de Mediapro. Carbó també va ser investigat pel <b>cas de les ITV</b>, pel que <b>Oriol Pujol</b> va ser condemnat a dos anys i mig de presó. En la seva etapa de gerent de TV3, es deia pels passadissos que no li podies vendre ni un clip a TV3 sense pagar comissions al 'Partit'.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De tot el que esdevingué després només tinc notícies indirectes. La meva vida a TV3 es va acabar amb l'ERO. Acabo doncs aquest article reproduint un vers del poeta <b>León Felipe</b>: "Yo no sé muchas cosas, es verdad, digo tan sólo lo que he visto...".</span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-30365333212235360402023-09-26T02:33:00.003-07:002023-09-26T10:02:08.026-07:00Les xarxes socials inspiren més confiança que la premsa, però encara menys que la televisió i la ràdio<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Andreu Farràs</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un de cada quatre catalans enquestats pel <a href="https://upceo.ceo.gencat.cat/wsceop/8909/Informe%20de%20resultats_1066.pdf" target="_blank"><b>Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)</b> de la Generalitat</a> considera que la televisió és el mitjà de comunicació que li mereix més credibilitat, seguida de la ràdio, que es percebuda com el mitjà més creïble per un 16%. Un de cada cinc catalans opina que<b> cap mitjà aporta informació creïble</b>, una proporció molt alta de desafecció envers un puntal bàsic de les societats obertes i democràtiques.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Les xarxes socials son identificades com el mitjà més fiable pel 9%<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDvW0NqKfJNAcgS4_6iWJb0LAVWws7nYo4zGEDQZPt-5UEaSp_228Gtdcukm6GP7jVmNSsQMXGFBnLt-3yxF1YYZ1tZ_k5bMXa6ZlRJqBguug6yqMgvH-npFC1FnuK9xXuiSrx0CtRnF4s3FlQCni7i_TvcfM-y07cd0Q7MAa6rOmMLdsQ7NRErNBMMYu8/s758/Captura%20de%20pantalla%20(18).png" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="658" data-original-width="758" height="348" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDvW0NqKfJNAcgS4_6iWJb0LAVWws7nYo4zGEDQZPt-5UEaSp_228Gtdcukm6GP7jVmNSsQMXGFBnLt-3yxF1YYZ1tZ_k5bMXa6ZlRJqBguug6yqMgvH-npFC1FnuK9xXuiSrx0CtRnF4s3FlQCni7i_TvcfM-y07cd0Q7MAa6rOmMLdsQ7NRErNBMMYu8/w400-h348/Captura%20de%20pantalla%20(18).png" width="400" /></a></div>dels entrevistats, un percentatge una mica superior a la confiança que mereixen la premsa (edicions impreses) i els mitjans digitals, que en cada estudi demoscòpic que es fa mostren un descens més notable de credibilitat i, en no poques ocasions, audiència.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La proporció de persones que es fien més de les xarxes socials a l’hora d’informar-se és molt més alta entre la gent més jove (18% al segment d’homes i dones d’entre 16 a 34 anys) que entre els més grans (no supera el 7% a la franja d’homes i dones de més de 50 anys). En canvi, la televisió i la ràdio son predominants en aquest darrer segment de població. Més de la meitat dels enquestats de més de 50 anys prefereixen la TV i la ràdio. Digue’m quin mitjà consultes i et diré quina edat tens, es podria aventurar.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Entre el 86% i el 90% dels joves de menys de 35 anys usen les xarxes socials per informar-se de l’actualitat. Son gairebé els mateixos percentatges dels majors de 50 anys que fan servir la televisió en directe per saber què passa al món. A mesura que augmenta l’edat baixa el consum preferent de ràdio en directe i premsa impresa. I a mesura que cau l’edat dels entrevistats, creix el consum de xarxes socials, canals de <b>Youtube </b>i <b>Twitch </b>(fins al 60% entre els joves de 16-24 anys) i televisió i ràdio en diferit i pòdcast.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El canal de televisió més triat per informar-se de l’actualitat és <b>TV-3</b><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixzakzNNZ7HYi_b3af_kwmEmw9UnPNXnlIjBDEpsroS2eslGjRtQLcY__bvMndGzNqfwMNiKh-fsGWpKRUMjd1nFrfN0F2mG-IEpKVmh4dybP5PjKhbIS8-n3AxtZbyaVRfMoQguvHCt78OD9wKhEmUEviHMkPHDbsRNi8R-_KW8WmZNPxG2ca7UI1l26g/s1327/Captura%20de%20pantalla%20(17).png" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="616" data-original-width="1327" height="186" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixzakzNNZ7HYi_b3af_kwmEmw9UnPNXnlIjBDEpsroS2eslGjRtQLcY__bvMndGzNqfwMNiKh-fsGWpKRUMjd1nFrfN0F2mG-IEpKVmh4dybP5PjKhbIS8-n3AxtZbyaVRfMoQguvHCt78OD9wKhEmUEviHMkPHDbsRNi8R-_KW8WmZNPxG2ca7UI1l26g/w400-h186/Captura%20de%20pantalla%20(17).png" width="400" /></a></div>(31%), que junt amb el <b>3/24</b> (10%) son els que susciten més confiança entre els seus espectadors, els quals majoritàriament superen els 50 anys de mitjana. Un de cada quatre joves no miren mai la televisió tradicional. I els que la miren, sobretot els homes, prefereixen els continguts esportius, les <b>sèries </b>i les <b>pel·lícules</b>. Els homes i dones majors de 50 anys miren sobretot sèries i pel·lícules i, en segon lloc, espais informatius, que son els programes preferits pels majors de 64 anys, seguit dels <b>esports</b>; això els homes, perquè les dones grans prefereixen les sèries.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b><u>Canals i llengües</u></b></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Hi ha considerables diferències en l’elecció de canals de TV per informar-se en funció de la llengua pròpia. Mentre que TV-3 i el 3/24 son els canals hegemònics entre les persones catalanoparlants (¿quan veurem una investigació sociològica en profunditat sobre la influència de TV-3 i <b>Catalunya Ràdio</b> en l’origen i el creixement del procés independentista?), entre els castellanoparlants i parlants d’altres llengües la tria està molt més fragmentada i els percentatges de persones que no mira mai la televisió per informar-se son molt més elevats. Si el 75% dels catalanoparlants miren TV-3 i el 3/24 per informar-se, en el cas dels castellanoparlants no arriba al 15% i en el dels parlants d’altres llengües frega l’11%. Els castellanoparlants prefereixen <b>Antena 3</b> (16%), <b>La 1</b> (14%) o <b>Telecinco</b> (13%). Els parlants d’altres llengües opten per La 1 (16%), Antena 3 (14%) i Telecinco (11%).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pel que fa a la ràdio, el 38% dels enquestats --la majoria-- no escolten la ràdio per conèixer què passa al món. I d’entre els que l’escolten, les emissores preferides son<b> RAC-1</b> i Catalunya Ràdio, amb un 18%. La tercera, amb diferència, és la <b>SER</b>, l’emissora líder a tot Espanya des de fa anys, que a Catalunya és escoltada per un 6%. Tant l’ordre de preferència de les televisions com el de les ràdios que mostra el CEO es corresponen força amb les audiències mesurades per investigacions especialitzades i periòdiques com l’EGM.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El CEO ha fet amb anterioritat estudis sobre les preferències dels ciutadans envers els mitjans de comunicació i els ha relacionat amb les seves opcions ideològiques i electorals. <a href="https://paios-catalans.blogspot.com/2022/09/com-sinformen-els-votants-catalans.html" target="_blank">A PAIOS ens n’hem fet ressò.</a></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El treball de camp de <a href="https://upceo.ceo.gencat.cat/wsceop/8909/Informe%20de%20resultats_1066.pdf" target="_blank">la darrera enquesta del CEO </a>va ser duta a terme entre el 2 de maig i el 4 de juliol entre 2.564 persones majors de 16 anys i publicada el 21 de setembre.</span></div> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-2310164032706851692023-09-19T08:15:00.002-07:002023-09-19T08:23:22.164-07:00 Hay quienes no quieren que la información sea veraz... Que no nos engañen<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Dardo Gómez</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Entre los variados patinazos a que nos tienen acostumbrados las propuestas electorales, una de ellas logró una amplia contestación mediática en junio pasado. Se trataba de una propuesta incluida en el programa que el movimiento <b>Sumar </b>estaba elaborando para las pasadas elecciones del 23-J.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El patinazo no tuvo mayor significación en los resultados electorales<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8pyhODkLE6ZzmHMhYDa1gd0Xjk2InVJ8E3DbnzIo-15Ss_5IAiousr7Hl9W_ywarw7sQzYIilNEQ47NnG9RdpdoVVz__qT64yD6EoEnQnU7HzQGXmWelDp3n9WFJM6K0U2DaCtxfC5wJuZ7qihRSAir19bR2RrwUFeULMRykrQDyiUhp-JQPBKjyYksi8/s625/Consumo-televisivo.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="300" data-original-width="625" height="193" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8pyhODkLE6ZzmHMhYDa1gd0Xjk2InVJ8E3DbnzIo-15Ss_5IAiousr7Hl9W_ywarw7sQzYIilNEQ47NnG9RdpdoVVz__qT64yD6EoEnQnU7HzQGXmWelDp3n9WFJM6K0U2DaCtxfC5wJuZ7qihRSAir19bR2RrwUFeULMRykrQDyiUhp-JQPBKjyYksi8/w400-h193/Consumo-televisivo.jpg" width="400" /></a></div>y tampoco es que me conmuevan demasiado las indignaciones hipócritas de los dueños de los medios y sus escribidores, ya que suelen ser de corto recorrido y suelen paliarse dentro del espectro corrupto de nuestros medios con publicidad de alguna secretaría, o subvenciones de las administraciones casi nunca justificables.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El caso es que la agrupación liderada por <b>Yolanda Díaz</b> había incluido entre sus propuestas electorales la iniciativa inconsulta e inviable de "expulsión de la carrera periodística” a aquel informador que "manipule y desinforme". Una propuesta precipitada, elaborada por algún desinformado y que fue tachada por los medios y profesionalistas, entre otras tonterías, de inconstitucional.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">La propuesta fue inmediatamente retirada del programa de Sumar aduciendo el partido que se habían equivocado de borrador e incluido una propuesta ya desechada por la propia agrupación; aunque quizá debieron desechar al que la propuso por su carencia de cacumen y su escasa información sobre el tema.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aunque los oportunistas indignados por el tema tampoco andan muy iluminados ya que no había motivo de preocupación. Es obvio que nadie puede expulsar a nadie de un espacio que no existe; estos indignados son los primeros que se alzan contra la regulación de la información y deberían saber que el trabajo de periodista es de libre disposición para cualquier españolito. ¿De qué carrera los van a expulsar?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Te pueden echar del trabajo, pagarte miserias infames, hacerte mentir al dictado, obligarte a horarios abusivos, acosarte sexualmente y un sinfín de putadas... Pero, nada de esto suele indignar a estos indocumentados.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>La manipulación y la desinformación de cada día</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tampoco parece que les inquieta ni les irrita la persistente práctica diaria de la desinformación y la manipulación informativa que practican la mayoría de los medios informativos comerciales y públicos españoles. No lo digo sólo yo; estudios de organizaciones a las que no se le puede adjudicar que sean podemitas ni comunistas lo confirman. Una de ellas es <b>Intermón Oxfam</b> que recoge en su informe Barómetro de la información y los discursos de odio frente al migrante de este año que <b>el 21% de nuestra población padece pobreza informativa.</b> Al 67% de los encuestados le preocupa el impacto que tiene la desinformación sobre la vida real, es algo más que un tema incómodo. El 54% de ellos señala que “hay tanta desinformación en la sociedad que yo ya no me creo nada”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 85% de estas personas cree que existe una intención deliberada de manipularlas a través de las redes sociales y el 68% apunta que “los perfiles falsos y la manipulación son más frecuentes que la información veraz”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Este informe de Intermón Oxfam es compartido por el verificador de noticias <b>Maldita.es</b> y la agencia de comunicación <b>Atrevia </b>y se basa en un sondeo realizado entre más de 2.000 personas en todo el territorio español, lo que asegura su solvencia.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Éste no es el único estudio que demuestra que la ciudadanía esta harta de los mentirosos en las redes y en los medios y que reclama que desde alguna instancia legislativa o administrativa alguien haga algo para protegernos de estos terroristas de la información. Por lo mismo, me sigue sorprendiendo que los profesionales de este menester y la mayoría de sus asociaciones, especialmente las profesionalistas, sigan proclamando como hace treinta años que tenemos medios impolutos y que los medios de comunicación con su mera autorregulación se bastan para asegurar a la ciudadanía la idoneidad de sus informaciones.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Esto ya no se lo cree nadie en España ni en Europa ni fuera de ella; la prueba son los varios intentos de regulación que se han estado dando en muchos países; ensayos recomendados por organizaciones como la <b>Unesco </b>o la <b>Federación Internacional de Periodistas (FIP)</b> y que fracasaron en su intento de instaurar sus soluciones por la acción no siempre digna del profesionalismo periodístico y de las patronales del sector, que llegaron a desestabilizar gobiernos con tal de proteger sus intereses.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Abramos el paraguas de la paciencia porque esta lluvia puede alcanzar virulencia en los próximos meses si se renueva la actual coalición gubernamental en España y si el socio minoritario exige el cumplimiento de las propuestas en materia de comunicación que lleva en su programa. Que para mí son muy tibias.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>La libertad de comunicar y recibir información</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El artículo 20 de la Constitución preserva los derechos de la ciudadanía a "expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción" y, asimismo, "a comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Una proclama muy sabia pero tan ineficaz como el derecho universal a la salud o a la educación en este y otros muchos países; esas palabras se pierden en las garras de la avaricia y la prevaricación informativa si no se hallan respaldadas por una regulación que asegure que esa intención se puede cumplir y que hay un freno para estos “no echables” de la profesión y su perversión mediática.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Como el partido de <b>Yolanda Díaz</b> promete en su programa, es muy posible que vuelva a dar la batalla con este tema. Leo en su programa, que se puede consultar en su web, que exigirá del gobierno que aspira a integrar que vele "por la libertad de expresión, contra el uso fraudulento de la información". Señala que "la libertad de expresión y de comunicación son pilares de la democracia, de manera que necesitamos potenciar la primera y proteger la segunda de usos fraudulentos. En este sentido, proponemos una regulación soft; es decir, promover un debate público que culmine en códigos de buenas prácticas y compromisos de las partes". Agrega que "también nos parece imprescindible explorar algunas vías normativas concretas, como una ley orgánica sobre el derecho a dar y recibir información veraz o la reforma del derecho de rectificación de las informaciones falsas". Y, para proteger la libertad de expresión señala que se debe “revisar los delitos de opinión y de odio, así como modificar o, en su caso, derogar parcialmente la ley de seguridad ciudadana". Para lo cual, entiende esta formación que "resulta ineludible abordar la regulación y el control democrático sobre el uso de datos masivos, el control público de algoritmos y la imparable introducción de la Inteligencia Artificial".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Estas propuestas, que me parecen sensatas, este pasado agosto ya han levantado las críticas de algunos medios conservadores; pero se me hace que no se quedara en eso, porque el programa de Sumar tiene más zumo.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aclaro, ya de paso, que hay colegas que aún no saben diferenciar entre la verdad y lo veraz y pontifican que la verdad es inasible; a estos adoradores de perogrullo hay que decirlos que la veracidad es mensurable. Ésta sólo juzga la intención de decir la verdad y los periodistas pueden demostrar que no tenían intención de mentir demostrando que han contrastado hasta donde podían hacerlo que la información publicada era correcta.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>La obligación de recuperar el enterrado CEMA</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">No se si alguien recordará que existe un <b>Consejo Estatal de los Medios Audiovisuales</b> conocido como <b>CEMA </b>por sus siglas y que fue instaurado por la vigente <b>Ley General de la Comunicación Audiovisual de 2010</b>. Esa que a propuesta del presidente <b>José Luis Rodríguez Zapatero</b> y que, supuestamente, habría de servir para albergar todos los aspectos de los medios de comunicación audiovisuales en una única norma, pero que se hizo al dictado de <b>UTECA</b>, como se llamaba por entonces la patronal de las televisiones privadas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El CEMA terminó enterrado por el Gobierno de <b>Mariano Rajoy</b> como una secretaría inoperante de la <b>Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC)</b>, aunque desde hace años las autoridades europeas vienen reclamando su funcionamiento al mismo nivel de los organismos similares existentes en el continente. Pues ya algunos periodistas de confianza de la patronal del sector audiovisual han descubierto que el programa de Sumar en el punto 29 dedicado a Cultura señala: "Aprobación de un Estatuto de la Información y el Consejo Estatal de los Medios Audiovisuales (CEMA). Elaboraremos un Estatuto de la Información para proteger a los y las profesionales del sector e instaurar un código deontológico que acabe con las informaciones falsas. Se pondrá en marcha el Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA) como órgano regulador, supervisor y sancionador del sector".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Imagino que esta será el próximo frente de ataque, porque ya han comenzado a menearnos la paciencia con que esas atribuciones atentan contra las libertades de la comunicación y que el Estado se excedería en sus funciones. Falso. Cuando apenas pone vallas a los abusos de los propietarios de los medios para proteger el derecho a la información de la ciudadanía.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Hay que recordarle a estos desinformados o estómagos agradecidos que el <b>Comité de Derechos Humanos</b> que en su congreso de julio de 2016 señaló: “El Estado debe adoptar todas las medidas necesarias y asegurar que su legislación esté plenamente compatible con el artículo 19 del Pacto, con miras a garantizar el pleno y efectivo ejercicio del derecho a la libertad de expresión y la libertad de prensa. En particular, debe revisar las recientes reformas en el servicio de comunicaciones audiovisuales e impedir la concentración de los medios de comunicación de manera que no menoscaben la diversidad de fuentes y opiniones, como determina la Observación general núm. 34 (2011) sobre libertad de opinión y libertad de expresión.” (apartado 365).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Uno se pregunta en que mundo de ficción han vivido estos colegas en los últimos decenios; tan irresponsables que se sienten capaces de opinar de cualquier cosa o de mentir sobre otras tantas sin tomarse la molestia de enterarse de datos elementales que afectan directamente al ejercicio de su profesión. Muy lamentable...</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;"><i>Artículo publicado en la revista 'El Observador'.</i></span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-6905902743649257092023-08-28T11:22:00.003-07:002023-08-28T12:44:21.675-07:00El cabasset del Rubiales<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Josep-Maria Ureta</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El diumenge 20 d’agost ens va arribar una noticia inesperada des de l’altre hemisferi i que a sobre era positiva per a una munió de gent que, tot i que els agradava el futbol –i estava de vacances— tampoc era com per esverar-se. No era el <b>Gamper </b>de fa unes quantes dècades que permetia als culers de l’època el retorn a casa abans d’hora. El cap de família, i alguna filla, comunicava als de tota la casa i a aquelles hores intempestives que ¡havien guanyat el <b>Mundial de Futbol!</b> (lo de femení venia després).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un retrat en blanc i negre, certament, però que a la majoria dels</span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJ5jPBXdt5DBD7sQzZ5vHJiK01cfmQUz1k7hjEicivKOEAdtjctniGAYuX_o2Ev39ldZ9WaIVwWnvEH3bl8Y-auE2q-G3pKmwvTWZyGf6LJZK1EpmsNuLJq-KcPmjY0OBBYn--O8Hb7uzzjfYuRydtzaEBnx7ngJvKjdaYAl7-WrEDAKCMXfa60x_bvRBv/s1200/Rubiales-beso-a-jenni-hermoso-25082023.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><span style="font-size: large;"><img border="0" data-original-height="750" data-original-width="1200" height="250" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJ5jPBXdt5DBD7sQzZ5vHJiK01cfmQUz1k7hjEicivKOEAdtjctniGAYuX_o2Ev39ldZ9WaIVwWnvEH3bl8Y-auE2q-G3pKmwvTWZyGf6LJZK1EpmsNuLJq-KcPmjY0OBBYn--O8Hb7uzzjfYuRydtzaEBnx7ngJvKjdaYAl7-WrEDAKCMXfa60x_bvRBv/w400-h250/Rubiales-beso-a-jenni-hermoso-25082023.jpg" width="400" /></span></a></div><span style="font-size: large;">aficionats als esports en general, primer, als del futbol després i, a les que segueixen les gestes de l’esport femení, tenia més de gesta individual que col·lectiva. Tot i que a <b>Barcelona 92</b>, tot s’ha de recordar, ja vàrem tenir el gran salt al futur de l’esport femení, tant individual com d’equips.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">D’aquella eclosió dels triomfs esportius de gent d’aquí, soles o en equip, que es va consolidar el 1992, la següent referència més destacada va ser el Mundial de Futbol celebrat a <b>Sudàfrica </b>el 2010 guanyada per la selecció espanyola masculina de futbol dirigida per un castellà digníssim i admirable com <b>Vicente del Bosque</b> i acompanyat per una colla de jugadors catalans o que jugaven a equips catalans com el <b>Barça </b>i l’<b>Espanyo</b>l.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">¿I des de llavors què? En futbol res. Millor dit, en futbol masculí, res. De fa anys, tots aquells narradors de ràdio i televisió de gestes esportives d’equips masculins, que omplien les seves emissores de queixes o de l’habitual ¡llàstima! ben subjectiu, han substituït la narració objectiva i necessàriament amable dels partits per la militància sense embuts. Tot per ocultar fracassos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">És en aquests context que a les estructures més pregones de l’esport espanyol hi apareix un fet inesperat. Les jugadores de futbol femení, moltes de les quals provenien de guanyar ja uns quants trofeus europeus i mundials de clubs i seleccions (en categories reservades a equips de menor edat), tot i passar vicissituds tan agreujants com poc reconegudes i divulgades en públic, van i guanyen el mundial de futbol femení jugat a <b>Austràlia </b>i <b>Nova Zelanda</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I a partir d’ací, aflora a la superfície un submarí carregat de desenes de vexacions, maltractaments, obvietats ocultades i tota la cua que es vulgui.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ressentiment de les jugadores? Nooo!!! I heus ací el seu mèrit i la glosa que es vol fer en aquest text.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tesi: com que el que han fet no era lo esperat/programat, els qui ho havien programat/esperat estaven tan desconcertats que varen començar a desbarrar tant que ara ja no saben què fer, llevat del recurs també clàssic de revertir el discurs que s’anava imposant i encara subsisteix. Síntesi interessada: han guanyat les dones perquè ho han aconseguit les decisions dels homes que manen en el futbol espanyol. Aquest era el fil conductor del discurs de <b>Luis Rubiales</b>, ja prou descrit als mitjans.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><u><span style="font-size: large;">Qui és la víctima?</span></u></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ara és el moment de buscar si el món del periodisme ha fet la feina que havia de fer. Després de les imatges, prou comentades, del president de la <b>Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), </b>Luis Rubiales, enlairant a la jugadora <b>Jennifer Hermoso</b> i que grapant la seva cara li va clavar un petó no previst per part d’ella. També aquí deixo de banda la reiterada –i llepa per part dels mitjans centralistes— explicació que se n’ha fet.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquest text que proposo per fer anàlisi periodístic es basa en la intervenció pública que va fer Rubiales. Només dos antecedents: unes declaracions en una escala del viatge de tornada en què apuntava un intent de disculpa, i la difusió d’una nota de premsa segons la qual la futbolista afectada assegurava que el morreig vist per milions d’espectadors de tot el món era una efusió pròpia de la ocasió.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En la declaració des de l’avió de tornada, en Rubiales empra una expressió prou coneguda: “Si el meu comportament ha ofès a algú...”</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Alto ací! Qualsevol disculpa que vagi introduïda per un “si...” condicional només és traduïble per “si t’has ofès, allà tu”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En paraules del gran filòsof <b>Daniel Innerarity</b>: “Disculpar-se si algú ha pogut sentir-se ofès pel que un ha dit és una manera de culpabilitzar l’ofès, perquè es podria no haver sentit ofès”. Hi afegeixo: quan Rubiales diu (mentint) que el petó va ser consentit i unes quantes coses més està ja anticipant l’argument que més agrada els advocats que han de defensar a un agressor sexual: tot era consentit. ¿Potser és el moment de recordar a <b>Dani Alves</b>?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Primer avís que motiva aquest article: després hem sabut que Jenny Hermoso no només es va negar a comparèixer juntament amb Rubiales en el vídeo de justificació, si no que l’equip de premsa de la federació va tenir la immensa barra de difondre un text POSAT ENTRE COMETES, en que suposadament treia importància a l’escena del morreig i convertir-ho en “piquito” en termes de discoteca de matinada.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Vull destacar aquí una <b>falta d’ètica professional sense precedents</b>: el gabinet de comunicació de la federació es presta a entabanar als periodistes esportius dient que la Jenny havia fet declaracions i posar-les entre cometes. ¿On sou els periodistes que treballeu a tota mena de gabinets de comunicació públics i privats denunciant aquest abús d’atribucions? Allà vosaltres si després us posen en dubte.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I tot seguit ve el gran triomf del senyor Rubiales. Es proclama víctima d’una jugadora que sempre li havia estat propera, empàtica i una pila de coses més. ¿Quan? ¿On? ¿Hi ha proves escrites, gravacions, imatges?</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><u><span style="font-size: large;">L’heroi és ell?</span></u></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Passem ara al que des del periodisme més serè i reflexiu cal proposar-se a l’hora d’analitzar tot el què ha passat des del 20 d’agost i el triomf imprevist d’una colla de jugadores de futbol d’un nivell extraordinari des de fa anys, al que s’hi han de sumar aquelles que varen anticipar-se (i renunciar a seguir-li el joc) al que era l’ambient tòxic creat per Rubiales i tots/totes qui l’envolten de fa anys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ací vull retornar a la lectura d’un dels llibres més clarificadors que he llegit els darrers anys. Un assaig curt (menys de 200 planes) d’un professor de literatura a Bérgamo i que respon exactament al títol: <a href="https://www.casadellibro.com/libro-critica-de-la-victima/9788425439544/5936986?campaignid=15902440796&adgroupid&feeditemid&targetid&matchtype&network=x&device=c&devicemodel&ifmobile%3A%5Bmobile%5D&ifnotmobile%3A%5Bnotmobile%5D=%5Bnotmobile%5D&ifsearch%3A%5Bsearch%5D&ifcontent%3A%5Bdisplay%5D&creative&keyword&placement&target&adposition&gclid=Cj0KCQjwi7GnBhDXARIsAFLvH4nessavmIOLQb7f1VfHFwhONjwNgPcIuXkpMdpc4eWgWLwjOowMK8caAgbmEALw_wcB" rel="nofollow" target="_blank"><b>'Crítica de la víctima', </b>escrita per <b>Daniele Giglioli</b></a>.*</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tres frases del llibre per introduir prèviament la conclusió d’aquest<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIyxEZUipZoiJ0z-wA4KdZU9LIHLVKnXJisO9BmqVlGdN8xmqMMZKkS6xazkz8LJmR7RZBNzIqwrbgChPLd1_4mUGzyALelYnrhMHBae8xKWJXxR56rFyjegr99lhASHbEwvEiwLuyJagwjW5mfaqARMnZ7bM0aKOm9RQGV0Pj9LBQG1NHwHSqrTKWNSra/s896/llibre.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="896" data-original-width="552" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIyxEZUipZoiJ0z-wA4KdZU9LIHLVKnXJisO9BmqVlGdN8xmqMMZKkS6xazkz8LJmR7RZBNzIqwrbgChPLd1_4mUGzyALelYnrhMHBae8xKWJXxR56rFyjegr99lhASHbEwvEiwLuyJagwjW5mfaqARMnZ7bM0aKOm9RQGV0Pj9LBQG1NHwHSqrTKWNSra/w246-h400/llibre.jpg" width="246" /></a></div>text.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Primer, de l’autor:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-size: large;">“La víctima es el héroe de nuestro tiempo. Ser víctima otorga prestigio, exige escucha, promete y fomenta reconocimiento, activa un potente generador de identidad, de derecho, de autoestima. Inmuniza contra cualquier crítica, garantiza la inocencia más allá de todo lo razonable...”.</span></i></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Segon, de <b>Max Weber</b>:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><i>“El mundo està para que goces de él; no te sometas a la ley del otro; cree en tu imaginario como en la cosa más verdadera y justa que pueda haber. Tienes derecho a ello y si se te niega, eres una víctima”</i>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tercer, de <b>Pasolini</b>:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-size: large;">“Las personas más adorables son las que saben que no tienen derechos; también son adorables las que, a pesar de saber que los tienen, renuncian a ellos; y también son suficientemente simpáticas las personas que luchan por los derechos de los demás, sobre todo por aquellos que no saben que los tienen”.</span></i></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><b><u><span style="font-size: large;">Un altre cas judicial</span></u></b></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div> <div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Per si ningú no se n’ha adonat, hi ha un fil molt directe entre el què es va conèixer d’un altre futbolista a principis d’any, Dani Alves, i la seva relació “no consentida” amb una noia que acabava de conèixer a la discoteca <b>Sutton </b>de Barcelona i com s’ha anat rectificant la versió a mesura que han aparegut les “togues daurades” de l’univers judicial català.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Rubiales, advocat del sector ”picapleitos”, va fer una bona compareixença a la reunió de la RFEF que ell havia convocat i que havia organitzat acuradament com un bon programa de televisió, realitzat íntegrament pel seu gabinet de comunicació (aporto ara i aquí una altra pregunta als periodistes: ¿per què accepten que realitzi les imatges la TV de Rubiales i no ho adverteixen als seus lectors, oients, espectadors de qui realitza les imatges segons li convingui?).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es clar que de tot plegat ens queda una imatge degenerativa del que</span><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhix5iHKOkVwRa7x35SZxuj_Eb6c0IRNmqTU740fFfkeMR-F-wHZt6DxnqaVOiEipyiRobiR190L_Uze2knT2JKEbIO_MsyTy-FeTxeqDAhBo6PHq66EFugDfG7QdLYH65LLWTd9YXdSF1ILwk0XMcxpT-HVPL_TzNK-nt-QudDmpRrwr8hNEhXy7CVAhJ-/s1200/rubiales-testiculos.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><span style="font-size: large;"><img border="0" data-original-height="900" data-original-width="1200" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhix5iHKOkVwRa7x35SZxuj_Eb6c0IRNmqTU740fFfkeMR-F-wHZt6DxnqaVOiEipyiRobiR190L_Uze2knT2JKEbIO_MsyTy-FeTxeqDAhBo6PHq66EFugDfG7QdLYH65LLWTd9YXdSF1ILwk0XMcxpT-HVPL_TzNK-nt-QudDmpRrwr8hNEhXy7CVAhJ-/w400-h300/rubiales-testiculos.jpg" width="400" /></span></a></div><span style="font-size: large;">és el món del futbol, del periodisme, dels qui estan més propers als directius i jugadors del futbol... i dels qui dirigeixen els grans mitjans de comunicació.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ja fa molts anys, l’encara enyorat <b>Joaquim Maria Puyal</b>, el millor narrador d’un partit de futbol fossis de quin equip que fossis, va utilitzar una expressió per descriure la part del cos dels jugadors que estava a l’entrecuix: en deia “el cabasset de les eines”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Y queda clar ara que al cabasset de les eines del Rubiales i no pocs dels qui l’acompanyen al món del futbol només hi ha un martell desgastat i una barrina torçada i inoperant.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: medium;">* 'Crítica de la víctima', de Daniele Giglioli, 2017. Edició espanyola de Herder, dirigida per Manuel Cruz.</span></div></blockquote> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-4637803768824287112023-08-24T07:00:00.002-07:002023-08-24T07:00:31.375-07:00 Jaume Serrats, del primer tabloide a la modernització de l’'Avui'<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Àngela Vinent</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Segons <b>Jaume Serrats</b>, una bona o bon periodista havia de ser capaç, si la notícia ho requeria, de trucar a la primera ministra <b>Golda Meir</b> i aconseguir parlar amb ella encara que fossin les dues de la matinada (hora israeliana). Tothom sabia que accedir a mandataris de primer nivell sense passar pel colador d’assessors o caps de premsa era missió quasi impossible, però aquest era el Serrats que vaig conèixer. I el que més m’agradava.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tenia fama de fer treballar en excés a la gent que integrava les<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLOpFq9gAiz9W56hx4HIXM-bBrNVUhTYhZ1vglPioMc97h4ULTCG9rPdIvojfVOG7LMHo1coKs0VlA9L3Jy9Wr-2CTwtMi6vDVofLxypJHm-LSy5G259NCZs6wP5RGzrDQ6c6J_DsyRTSc8qI69X0pktPp8J0KMPxC2j4PjNykMxpYChdOlLEsvks1ArUA/s1236/Captura-de-pantalla-2023-08-19-a-les-16.43.30-19144430-e1692456309899-1236x824%20(1).png" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="824" data-original-width="1236" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLOpFq9gAiz9W56hx4HIXM-bBrNVUhTYhZ1vglPioMc97h4ULTCG9rPdIvojfVOG7LMHo1coKs0VlA9L3Jy9Wr-2CTwtMi6vDVofLxypJHm-LSy5G259NCZs6wP5RGzrDQ6c6J_DsyRTSc8qI69X0pktPp8J0KMPxC2j4PjNykMxpYChdOlLEsvks1ArUA/w400-h266/Captura-de-pantalla-2023-08-19-a-les-16.43.30-19144430-e1692456309899-1236x824%20(1).png" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Serrats, en una imatge d'arxiu de TV3.</td></tr></tbody></table><br /> diferents redaccions que va dirigir. Aquest va ser un dels motius pels quals es va guanyar una certa desafecció entre l’ofici. Tot i així, un col·lega que el coneixia prou bé afirmava que segurament eren els ganduls els qui li agafaven tírria.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El vaig conèixer al diari vespertí <b>'Catalunya-Express'</b> l’any 1976. El nou diari, de factura tabloide i pertanyent al <b>Grup Mundo</b> de <b>Sebastià Auger</b>, estava a punt de sortir al carrer. Una nova fornada de joves periodistes o aprenents de periodistes ens hi vam incorporar amb la il·lusió de formar part de una redacció per primera vegada. Sota la batuta de Serrats es va aconseguir formar un equip compacte de professionals.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Jaume Serrats, que era llicenciat en Dret però de vocació periodista, havia començat a <b>'El Correo Catalán'</b>, on va coincidir amb<b> Manuel Ibáñez Escofet</b>, i de la seva mà, s’integraria posteriorment al <b>Tele/eXpres</b> ja amb càrrec de redactor en cap. Més endavant, va saltar des del Tele/eXpres (aleshores en mans del <b>Grup Godó</b>) al Grup Mundo, com a subdirector de <b>'Mundo Diario'</b> sota la direcció de <b>Ramon Solanes</b>. Va ser allà on va teixir amistat amb Auger, i els dos van començar a gestar la sortida del nou diari que pretenia ser diferent a tot el que s’havia vist fins aleshores a <b>Barcelona</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Al Tele/eXpres Serrats havia tractat professionalment amb quatre reconeguts periodistes: <b>Josep Maria Casasús, Jaume Guillamet, Xavier Roig</b> i <b>Josep Maria Sòria</b>. Els quatre van ser fitxats per Serrats i es van convertir en el seu principal suport per tirar endavant el projecte 'Catalunya-Express'.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Va ser a la secció de 'Platines' d’aquest diari on va començar entre Serrats i jo el que es convertiria en una llarga relació laboral i d’amistat. 'Platines' era aquella secció, ja fa una colla d’anys desapareguda de les redaccions, en la qual el redactor/a que hi treballava havia d’ajustar títols (o fer-ne de nous) o bé tallar o afegir textos. Tot passava molt de pressa a les taules de fotocomposició dels tallers, just abans d’enviar les pàgines a la rotativa. Serrats baixava cada matí als tallers per controlar els darrers ajustos de la portada mentre jo em barallava amb els textos que s’havien de tornar a escriure o tallar perquè no hi cabien.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L’aspecte de Jaume Serrats contrarestava amb una àmplia majoria de periodistes de l’època: vestit, armilla i corbata impecables contra texans i grenyes. La seva actitud era convencional, però en canvi, podia optar per l’opció més arriscada si es tractava de fer un diari.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Al Catalunya-Express es va viure el període turbulent d’assemblees i vagues que van acompanyar durant 1980 la desfeta del Grup Mundo d’Auger. Serrats d’alguna manera representava a l’empresa, i tothom sabia de la seva amistat amb Auger. Això contribuiria en aquella època a que no fos vist amb gaires bons ulls entre la gent més abrandada de les redaccions.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Després de la fallida del Grup Mundo, Serrats va exercir com a director adjunt a <b>'El Noticiero Universal'</b> (amb <b>Jordi Domènech</b> de director i <b>Joan Tapia</b> de director de publicacions de l’<b>Editorial Mencheta</b>). Mentrestant també va dirigir a <b>TVE/Sant Cugat</b> <b>'Tal com són'</b>, un programa d’entrevistes a personalitats catalanes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I el 1982 es produeix la gran sorpresa quan des de cercles propers a <b>CiU</b> es dóna la notícia que Jaume Serrats serà el nou director del diari <b>'Avui' </b>en substitució de <b>Jordi Maluquer</b>. L’'Avui' era considerat el diari convergent per naturalesa i se sabia que el mateix president <b>Jordi Pujol </b>feia i desfeia directament segons convingués. La sorpresa arribava perquè Serrats no destacava com a persona nacionalista ni afí al règim pujolista. Per altra banda, el seu català escrit era més aviat pobre, tot i que poques setmanes després del seu nomenament ja l’escrivia correctament. A més, l’acompanyava <b>Carles Flo</b> com a subdirector de confiança, qui, segons determinats barems, tampoc tenia suficient pedigrí catalanista. A partir d’aquí van començar a córrer tot tipus de rumors falsos. El més celebrat pels seus detractors és que Serrats desconeixia qui era <b>Rafael Casanova</b>. De fet, Jaume Serrats era un home culte i llegit. Tenia a casa seva una extensa biblioteca i una impressionant col·lecció de pel·lícules de cine en format vídeo de totes les èpoques. Era capaç d’estar-se nits senceres sense dormir visionant cine. No ha tingut temps de veure-les totes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Arran de la mort de Jaume Serrats s’ha escrit i publicat que va ser el director que va emprendre la modernització del diari 'Avui'. És cert. Però l’intent de modernitzar-lo i d’incorporar-hi noves veus va ser també una constant font de problemes per a ell. I la paradoxa va venir quan van saltar totes les alarmes per publicar unes esqueles del etarra <b>Mikel Zabalza</b> i del membre de <b>Terra Lliure Quim Sánchez</b>. Ell sempre havia afirmat que publicar aquestes esqueles formava part de la llibertat de premsa. Per aquest fet seria processat per presumpta apologia del terrorisme.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Tothom qui hem treballat a l’'Avui' hem comprovat que un director podia ser acomiadat d’un dia per l’altre. Normalment, hi havia qüestions que s’anaven acumulant fins que algun fet exercia de detonador. Això és el que va passar amb Serrats. Un bon reportatge escrit per <b>Lluís Bonada</b> va ser el motiu del cessament fulminant de Jaume Serrats. Aquest reportatge formava part d’una sèrie de diferents capítols relatius als deu anys de la mort de <b>Franco</b>. Bonada és el que en argot periodístic en diem una rata de biblioteca. I va trobar una fotografia sensacional que il·lustrava a sis columnes el text corresponent. A la fotografia es veia el convergent <b>Josep Gomis</b> vestit de falangista, amb el braç i la mà alçada al costat del fèretre de Franco. El titular deia exactament allò que mostrava la foto: que Gomis va vetllar el dictador. Gomis havia sigut alcalde de <b>Montblanc </b>durant el franquisme i posteriorment també alcalde per CiU. Quan es va publicar el reportatge era president de la <b>Diputació de Tarragona</b> i diputat a <b>Corts</b>. (Més endavant seria conseller de <b>Governació </b>i delegat de la <b>Generalitat </b>a <b>Madrid</b>). El matí que es publicava el reportatge els telèfons no van parar de sonar als despatxos del Palau. Jaume Serrats no va tornar a posar els peus al diari.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Com acostuma a passar, els mateixos que l’havien nomenat i que quatre anys després el van fer fora, li van anar oferint diferents càrrecs relacionats amb la comunicació. Serrats va anar acceptant sense gaire convicció fins que es va jubilar, però ja no va tornar a estar mai més a primera línia del periodisme.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Va ser un professional estimat i valorat per la gent que més el va tractar. Una periodista que havia treballat amb ell en un dels diaris que va dirigir, em va dir un dia: “Al Serrats costa estimar-lo, però quan el coneixes una mica l’estimes irremeiablement”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><i><span style="font-size: medium;">El proper 12 de setembre per la tarda s'oficiarà un funeral per l'ànima de Jaume Serrats a l'església dels Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona.</span></i></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-36920266956317425932023-08-18T11:13:00.000-07:002023-08-18T11:13:16.840-07:00TV3 i Catalunya Ràdio volen el traspàs de Rodalies<div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Siscu Baiges</b></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Se suposa que els mitjans de comunicació públics han d’informar no ensinistrar. Han d’explicar els fets tal com són i que siguin els ciutadans els que es formin la seva pròpia opinió sobre allò de què se’ls informa.</span></div><span><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Vivim en un món on els mitjans de comunicació privats imposen el<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNdFL2jhMiol4t3ozr-IW7NEOrkxpjKEBs7FLnMqzkHXeyXXrjrHoUf5pTFDXfffipfqSiIeXCjypXhnVbUkA956OjqVhhd_kN4YRXvWd4_XjxbvX3dtNfZetbf87TyRDhtcykozLKcfeCChw8GT5BBgb8wvbrsVA0D1ZVJS-9ndTK60_XN-ZNVZXGD5Qe/s1200/usuaris-dels-serveis-de-ferrocarrils-de-la-generalitat.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="686" data-original-width="1200" height="229" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNdFL2jhMiol4t3ozr-IW7NEOrkxpjKEBs7FLnMqzkHXeyXXrjrHoUf5pTFDXfffipfqSiIeXCjypXhnVbUkA956OjqVhhd_kN4YRXvWd4_XjxbvX3dtNfZetbf87TyRDhtcykozLKcfeCChw8GT5BBgb8wvbrsVA0D1ZVJS-9ndTK60_XN-ZNVZXGD5Qe/w400-h229/usuaris-dels-serveis-de-ferrocarrils-de-la-generalitat.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. </td></tr></tbody></table>seu poder. Els mitjans públics s’haurien de convertir en un contrapunt a la parcialitat dels privats. Quan als programes informatius de les ràdios i televisions anuncien que repassaran les portades dels diaris ja saps què et trobaràs. A Catalunya tenim dos diaris que juguen a favor de la independència i dos que no. Ja saps com enfocaran les notícies abans que el presentador repassi les seves portades. A Madrid, igual. Costa de creure que Espanya tingui un govern de progrés davant la campanya descarada en contra seu de la majoria de diaris que es fan a la capital espanyola.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En aquest context és més necessari que mai que la gent pugui confiar en la imparcialitat i l’objectivitat dels mitjans públics. No hi ha diaris públics i, la veritat, és que m’encantaria que n’hi hagués. No n’hi ha ni a Catalunya ni a Espanya ni enlloc del món que no siguin sistemes autoritaris. Sí que tenim, però, ràdios i televisions públiques. Per això és trist i frustrant que <b>TV3 </b>i <b>Catalunya Ràdio</b> enredin o intentin enredar els ciutadans amb la informació esbiaixada i sectària a què ens han acostumat des de fa molts anys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquest biaix es nota a tots els nivells. Des de les informacions polítiques a les tertúlies d’actualitat fins a la informació del <b>Trànsit</b>. Sí, sí, ho heu llegit bé: el Trànsit. Es pot manipular la informació amb les cues a les carreteres o les incidències als transports públics? I tant! Després de molts anys demanant que s’eliminessin els peatges de l’<b>AP7</b> i acusant el Govern espanyol d’oposar-s’hi quan es van suprimir aquesta autovia s’ha convertit en una trampa pels conductors. S’hi produeixen accidents cada dos per tres i les cues són habituals. Ara no es paguen diners per circular-hi però es paga l’experiència amb crispació i atacs de nervis i impaciència. Qui en té la culpa? És una pregunta que trobem a faltar als mitjans públics de la <b>Generalitat</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El que no es troba a faltar mai a TV3 i Catalunya Ràdio són informacions sobre les incidències als serveis de <b>Rodalies </b>que gestiona <b>Renfe</b>. Als serveis que gestiona <b>Ferrocarrils de la Generalitat</b> tot va com una seda, segons aquests mitjans. Fa uns dies, una màquina que feia obres de matinada a una línia que explota Ferrocarrils de la Generalitat es va desfrenar a l’estació de <b>Peu del Funicular</b> i va baixar a gran velocitat fins que es va estampar contra una altra màquina a la de Sarrià. Un operari es va trencar una cama. TV3 i Catalunya Ràdio van passar ràpidament per sobre del tema i van matar la informació sobre la reacció dels milers d’usuaris que es van quedar tot el dia sense servei de tren entre les estacions de <b>Sarrià </b>i <b>Tres Torres</b> dient que s’ho havien pres amb “esportivitat”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quatre dies després un tren sense passatgers va descarrilar a la <b>R2</b>, una línia que gestiona Renfe. El servei va quedar interromput tot el dia entre les estacions de <b>Vilanova i la Geltrú</b> i <b>Sitges</b>. Un servei d’autobusos alternatius va cobrir aquest tram però TV3 i Catalunya Ràdio i els seus canals d’informació contínua --324 i Catalunya Informació- van desplaçar-hi redactors per captar la “indignació” dels usuaris afectats.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Si hi ha cues per una incidència al servei dels Ferrocarrils de la Generalitat, els ciutadans s’ho prenen amb “esportivitat”. Si n’hi ha per una incidència al servei de Rodalies Renfe, s’indignen i ho expliquen davant les càmeres i els micròfons de la televisió i la ràdio públiques. TV3 i Catalunya Ràdio remataven les seves informacions sobre la “indignació” ciutadana amb una intervenció de la consellera de Territori, <b>Ester Capella</b>, demanat el traspàs de Rodalies a la Generalitat.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ferrocarrils de la Generalitat està fent obres aquest estiu per millorar algunes de les seves infraestructures. També ha hagut de contractar autobusos substitutoris. En algunes estacions, la gent ha fer una hora de cua per accedir-hi. A Twitter alguns d’ells han explicat com s’han pres aquesta situació. “Cua descomunal a Gràcia, amb sol directe, sense un espai d’ombra, pocs autobusos. SERVEI DESASTRÓS I PRECARI!!!”, va escriure un usuari a Twitter. No sembla que aquesta piulada l’hagi fet una persona que es prengui amb “esportivitat” el mal servei de FGC.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">TV3 i Catalunya Ràdio no demanen el parer dels milers de persones que fan cues a Gràcia o Sarrià esperen uns autobusos que no arriben. Tampoc no aprofiten els vídeos o imatges que pengen a la xarxa per deixar constància d’una “indignació” que aquests mitjans públics no detecten. Videos i imatges com aquests dos següents:</span><blockquote class="twitter-tweet" style="font-size: x-large;"><p dir="ltr" lang="es"><a href="https://twitter.com/FGC?ref_src=twsrc%5Etfw">@FGC</a> me hace pensar seriamente en comprarme una moto. Menuda tortura <a href="https://t.co/E4rfRNMnMF">pic.twitter.com/E4rfRNMnMF</a></p>— Luis Carlos Lavady Núñez (@LavadyLuis) <a href="https://twitter.com/LavadyLuis/status/1692405582014104021?ref_src=twsrc%5Etfw">August 18, 2023</a></blockquote> <span style="font-size: large;"><script async="" charset="utf-8" src="https://platform.twitter.com/widgets.js"></script>.</span></div></span><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><blockquote class="twitter-tweet"><p dir="ltr" lang="es">La cola para subir a los buses, que verguenza... <a href="https://t.co/QjMnoGqZio">pic.twitter.com/QjMnoGqZio</a></p>— SeBCNIndie (@BcnIndie) <a href="https://twitter.com/BcnIndie/status/1692202413019509025?ref_src=twsrc%5Etfw">August 17, 2023</a></blockquote> <script async="" charset="utf-8" src="https://platform.twitter.com/widgets.js"></script><span style="font-size: large;">TV3 i Catalunya Ràdio volen que el Govern espanyol traspassi tot el servei de Rodalies al de la Generalitat. És la seva guerra. I ja se sap que a les guerres la primera víctima és la informació objectiva.</span></div> Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-78999546252080215712023-08-16T23:44:00.001-07:002023-08-16T23:47:30.486-07:00 El Chat GPT es una herramienta al servicio del sistema, pero puede ser mi amigo si le dejan sus amos<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Manuel López</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El año 2022 ha sido el año en que ha aparecido una nueva herramienta, el <b>Chat GPT (Generative Pretrained Transformer)</b>, desarrollado por <b>Open AI.</b> Bueno, en realidad se la puede denominar un apéndice de <b>la Inteligencia Artificial (IA)</b>, pero más inteligente, como han dicho algunos artesanos de lo digital. Estamos ante el sistema de algoritmos empleado para servir a los usuarios de todos los países.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El producto de Open AI ha sido entrenado en una gran cantidad de<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-6s2G1kAlUJux61fDsh5AbHWIVlunB4XsFnktvLS0yUL5kdmEre1os5lZBzB_tKMxN7P61FAUxTOsmlO9fQhQWgIs5BbhxWrkt-zKJwXGGYKxMtIvtT4yEhLMIwIpTTy31jbX2hCEmaVqjjPrD_2wHsIViw1fl23HzuuTHV1PxGxkH2d-w86wH-G3IPwh/s1020/Is-Chat-GPT-4-Upgrade-Worth-the-Hype-What-Does-AIs-Future-Hold.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="676" data-original-width="1020" height="265" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-6s2G1kAlUJux61fDsh5AbHWIVlunB4XsFnktvLS0yUL5kdmEre1os5lZBzB_tKMxN7P61FAUxTOsmlO9fQhQWgIs5BbhxWrkt-zKJwXGGYKxMtIvtT4yEhLMIwIpTTy31jbX2hCEmaVqjjPrD_2wHsIViw1fl23HzuuTHV1PxGxkH2d-w86wH-G3IPwh/w400-h265/Is-Chat-GPT-4-Upgrade-Worth-the-Hype-What-Does-AIs-Future-Hold.jpg" width="400" /></a></div>texto en internet para responder a preguntas y generar texto de manera autónoma. No se le puede pedir que actúe con lógica, aunque dice tener “conocimientos”, como veremos luego.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Bueno, esto de tener conocimientos puede o debería significar que tiene pensamiento para ordenar y discernir sobre esos supuestos conocimientos… pero este debate entra en la fase actual de implementación del invento, o del descubrimiento o de la investigación desarrollada por miles de personas y lógicamente por ordenadores que trabajan en base a unos algoritmos previamente diseñados por la empresa original.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Estaremos de acuerdo en que el algoritmo es un conjunto ordenado de operaciones sistemáticas que permite hacer un cálculo y hallar la solución de un tipo de problemas. Es decir, un algoritmo es una serie de órdenes de aceptación y negación. Puedes ordenar imponer un algoritmo que tolere ciertas cosas, las permita y las aliente, y al revés. Un algoritmo puede permitir o prohibir. Luego veremos su aplicación en un caso que hemos propuesto al Chat GPT.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En realidad, este chat --en minúsculas a partir de ahora-- no es otra cosa que el ascenso a los cielos de una serie de empresas que han superado un cierto nivel de autocomplacencia para instaurar una nueva era el mundo digital.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Lo de autocomplacencia lo digo porque es probable que el chat haya estado años en un cajón, encerrado, hasta que los estrategas del marqueting han decidido echarlo a la calle para generar una nueva tanda de negocios.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">¿Qué es este chat? Un sistema digital basado en el lenguaje interactivo con capacidad para responder activamente sugerencias o peticiones del usuario. Lo hace con una cierta lógica e inteligencia, pero como que es una máquina --todo el soporte de sus algoritmos está en un hardware material-- no deja de ser una herramienta creada a base de múltiples respuestas perfiladas anteriormente e interiorizadas para hilvanarse en la concreción de mensajes más o menos claros.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quien tiene el hardware y tiene el soft tiene un tesoro. Quien tiene el soft lo que tiene que hacer es preparar el operativo para que el usuario quede satisfecho, más o menos, con las respuestas y servicios que se le vayan a dar. Todo dependerá de la capacidad del soft y de la habilidad de quien confeccione el sistema de algoritmos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">No vamos a ocultar --ni hay que olvidar-- que lo de confeccionar el sistema de algoritmos está en disposición directa de los planteamientos ideológicos de sus programadores. Es decir, a un coche se le puede poner aire acondicionado, o no. A un ordenador le podemos quitar la tutela infantil, o no. A una herramienta como este chat se le puede crear una memoria activa con más o menos potencial de respuesta.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De ahí que sea tan importante la labor legislativa de los gobiernos para impedir que este chat --o los futuros-- se conviertan en vehículos con la dirección ya establecida, es decir, que el chat sepa adónde puede ir, y a donde no puede ir.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El chat ya está condicionado desde el mismo día en que se comercializó. Desde el mismo día en que alcanzó la velocidad de crucero, el día en que alcanzó la masa crítica.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Esa masa crítica que impidió, por ejemplo, que la máquina de coser estuviera veinte años en el cajón de su inventor, hasta que pasó de un pequeño grupo de usuarios a un grupo de masas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Todo esto viene a cuenta del debate actual de cómo se ha emplear el chat --y sus homólogos--, qué se puede esperar de él y qué se le puede o debe exigir.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Su utilización está pensada para uso individual. Como sucede con todas las pantallas de los ordenadores , que sólo pueden ser empleadas por una persona. Lo más conveniente es que el Chat GPT, cuando entra en una universidad o una empresa, sea estudiada colectivamente. Por dos o más usuarios. De esta manera se apoyarán, irán haciéndose preguntas, descubriendo sus posibilidades y… sus carencias.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Quien esto escribe ha hecho <b>una prueba de fuerza</b> en el gtp.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Se le ha pedido que escriba un texto --sin pedirle dimensiones concretas-- sobre cómo el expresidente <b>Donald Trump</b> ha salido del armario y ha evidenciado una hipotética <b>homosexualidad</b>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En realidad, se le estaba pidiendo al chat que escribiera un relato de ficción sobre una posibilidad remota de que todo un macho-alfa como es el expresidente de los <b>EEUU </b>cambiara de usos y tendencias sexuales.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">No ha sido posible que el Chat GPT demuestre su capacidad de imaginación, quizás porque el tema de la homosexualidad sea tabú en la serie de algoritmos del programa inicial, o porque el nombre de Trump esté en la lista negra de sus respuestas.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">He ahí la conversación:</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Propuesta: "Escribe en castellano un relato de como Donald Trump sale del armario y se declara homosexual".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Respuesta del Chat GPT: "Lamento informarte de que no puedo".</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Si le preguntamos al chat si la homosexualidad es un peligro, nos dice que no, que no es un peligro en sí, lo que parece decirnos es que no quiere incomodar a nadie con su respuesta. Eso es actuar de forma políticamente correcta.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Y si le pedimos si Donald Tump es un buen hombre, tampoco se atreve a responder.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Insistamos sobre el ex presidente. Le hemos preguntado si Trump es un delincuente, y ahora nos ha respondido con mayor precisión: Hasta donde llega mi conocimiento (septiembre de 2021), Trump se enfrento a un juicio.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aquí vemos que el chat se pronuncia sobre si mismo al decir que tiene “conocimiento”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es decir, el propio Chat GPT es consciente (¡!) de que tiene capacidad de reflexión para asegurar que es consciente de que tiene conocimiento (¿?).</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Si fuera así, estaríamos ante una máquina que piensa, pero sabemos que no piensa, que lo que hace es redactar soluciones basadas en experiencias acumuladas a través de fórmulas creadas por las personas, aunque posteriormente la maquinaria pueda enriquecerse a base de acumular propuestas formuladas por sí misma.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Concluyendo: el Chat GPT está entrando en lo que podríamos denominar la vida social, el primer baile de su vida.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es cierto que se plantea como una herramienta que puede ayudarnos en el trabajo, la cultura, el ocio, pero de momento ha nacido con la sospecha de que sus creadores lo tienen amarrado.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En definitiva, el Chat GPT puede ser mi amigo, pero tiene que darme más confianza.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><i><b>Manuel López</b> es profesor honorario de la Universitat Autònoma de Barcelona</i></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4078638138851857278.post-63649030120820280132023-06-14T09:41:00.001-07:002023-06-14T09:48:53.224-07:00 Las universidades ya no tienen alumnos, sólo clientes<div style="text-align: justify;"><b><span style="font-size: large;">Dardo Gómez</span></b></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En mi primer artículo de este año mostraba mi satisfacción por la decisión del <b>Gobierno </b>español de elaborar un estatuto que regulara las prácticas laborales y el estatuto de los mal llamados “becarios” que realizan esas prácticas. En ese mismo artículo recordaba que con esa decisión la ministra <b>Yolanda Díaz</b> daba cumplida respuesta a la demanda de los legisladores europeos que habían tratado en pleno parlamentario lo conflictivo de estas prácticas, y que había aprobado por 580 votos a favor, 57 en contra y 55 abstenciones --contundente, ¿verdad?-- una resolución en la que considera tras haber expuesto la condiciones en que se desarrollan que “la no remuneración de los períodos de prácticas como una forma de explotación de trabajadores jóvenes y una violación de sus derechos”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En el mismo documento recomendaban a los respectivos estados que<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizF8b52pLspTgtLDfY6dupcNQieGL2i88oKAh9AkcYKcqmlnyxgWTq40Kz22Snn82y9IEew-0uYlrB6_kNEAUWVE9RYoWKy62J04hwo41v7EHk9yJR2y9NDNcVbgUTw0Ce9QNrd9Cw2SNWbK39SgibwjRW_ArGS1-CNwilRopqD1sHWWalBHiI04FBbw/s1600/univer.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="900" data-original-width="1600" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizF8b52pLspTgtLDfY6dupcNQieGL2i88oKAh9AkcYKcqmlnyxgWTq40Kz22Snn82y9IEew-0uYlrB6_kNEAUWVE9RYoWKy62J04hwo41v7EHk9yJR2y9NDNcVbgUTw0Ce9QNrd9Cw2SNWbK39SgibwjRW_ArGS1-CNwilRopqD1sHWWalBHiI04FBbw/w400-h225/univer.jpg" width="400" /></a></div>actualizaran las condiciones laborales de esas prácticas, su régimen legislativo y elaboraran una premisa que “desarrolle un sistema laboral y económico justo durante el tiempo de formación” de los futuros profesionales.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pues, miren ustedes por dónde, este 10 de junio la conferencia de rectores universitarios (<b>Crue Universidades Españolas</b>) y la <b>Red de Fundaciones Universidad-Empresa</b> sin encomendarse a nadie desoyen a estos legisladores y se han lanzado a cara descubierta para manifestar que se oponen “frontalmente al anuncio realizado por el Ministerio de Trabajo sobre el nuevo 'Estatuto del Becario'”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Es cierto que esto era de esperar, ya que desde el primer momento, junto con la <b>CEOE</b>, no han hecho más que poner trabas al proyecto. Parece que esperaban que con la convocatoria electoral decayera el proyecto, pero al ver el anuncio de la ministra de Trabajo han decidido proclamar su voto de obsecuencia a las empresas. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>Se ha acabado el juego de los “tartufos”</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Creo que esta sincera manifestación de las universidades y de sus rectores ha hecho un gran favor a la transparencia de sus actuaciones y ha destapado, por lo mismo, las razones profundas de sus racanerías de decenios y mostrado con quiénes están sus corazoncitos. Vaya por delante que con sus estudiantes no lo están.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Están con los empresarios y, sin prejuzgar el porqué, voy a sus textuales razones que muestran que la principal razón de su radicalidad está en el “establecimiento de una compensación obligatoria por los gastos en que pueda incurrir el estudiante en prácticas. Se trata de una previsión inédita en nuestro Derecho y cuya consecuencia inmediata será la disminución dramática del número de empresas y, sobre todo, de entidades públicas dispuestas a acoger a estudiantes en prácticas. Además de todo ello, la valoración de tal compensación generará con toda seguridad una gran complejidad y dificultades añadidas a la gestión ordinaria de las prácticas”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">No quiero entrar en sus chollos, pero me parece de una total indecencia que, a sabiendas de la explotación reconocida por el <b>Parlamento Europeo</b> y que muchos de nosotros hemos constatado, ellos sólo se preocupen de que a sus amigos esa explotación les siga saliendo gratis.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Alguien les debe haber dicho que el principal enemigo, además de la ministra, son los sindicatos, que son los que están dentro de las empresas. Esos espacios por los cuales los rectores y sus directores no han aparecido nunca a cuidar de sus alumnos.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El ataque a los representantes de los trabajadores es aún más radical que la defensa de sus amigos empresarios. La Crue se refiere a los sindicatos con gran falta de respeto de sus capacidades y un exceso de arrogancia con respecto a las propias.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De forma ladina, dicen: “No se cuestiona su capacidad [de los sindicatos y la de las autoridades laborales] para fijar la frontera entre lo que son prácticas académicas y lo que no lo son por configurar un verdadero y propio contrato de trabajo. Pero, una vez establecida esa frontera, nada tienen ya que disponer sindicatos y patronal respecto del régimen jurídico de las prácticas académicas. Eso es un asunto exclusivamente académico cuya competencia reguladora recae en el <b>Ministerio de Universidades </b>y en las propias universidades”.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><h4 style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><u>Estos 'señoros' se caen de un guindo muy alto</u></span></h4><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Y es verdad que así ha sido hasta ahora y así nos ha lucido el pelo durante decenios. Como los becarios legalmente no eran trabajadores de la empresa sino “invitados explotables” que ofrecían las facultades, no había forma de meterlos en los convenios generales ni en los de sector. Algunos comités de empresas, sobre todo en algunos medios públicos y en las grandes corporaciones de medios, con duras y largas batallas consiguieron arrancar migajas de respeto para esos becarios.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L@s rector@s, en gran parte analfabetos laborales --por lo menos aquellos de ciencias de la comunicación que nunca trabajaron de lo que enseñan--, tienen la mala fe de pretender ignorar que los estudiantes que envían en una parte altísima cubren puestos estructurales de las empresas, provocando una grave distorsión del correcto desarrollo del mercado laboral.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Esto último, señoros catedráticos, afecta gravemente a la estabilidad laboral y es cosa de los sindicatos ocuparse de ello, por lo mismo que ese espacio donde hasta ahora habéis mangoneado no es “un asunto estrictamente académico” como pretendéis defender para vuestra conveniencia. Además, los sindicatos no pretenden diseñar las prácticas como falsamente acusáis sino evitar que desde la cátedra se diseñe la explotación de los estudiantes.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Aunque ese sería otro capítulo que tiene que ver con la ética, siempre escasa. Tal vez tenga razón un gran sindicalista y amigo que suele decirme: “Las universidades ya no tienen alumnos, sólo clientes”. ¡Qué asco...!</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><i>Artículo publicado originalmente en 'El Observador'.</i></span></div>Paioshttp://www.blogger.com/profile/13937359940070732315noreply@blogger.com0