Paios

Josep Ma. Huertas i la premsa local i comarcal

2012-03-06T00:40:00.002-08:00

Joan Brunet i Mauri
Hi ha noms que, passi el temps que passi, han de quedar units a alguna causa concreta. I d’entre els noms i les causes que arreu podem trobar, associar el “nom” de Josep Ma. Huertas amb la “causa” de la premsa local i comarcal a Catalunya ni és difícil ni ha d’estranyar. I és que en Josep Ma. era una persona fortament compromesa amb la premsa local i comarcal i, per extensió, amb la comunicació local i comarcal. Ell creia amb aquesta tipologia de premsa –i per extensió amb la resta de mitjans locals i comarcals–, i no s’estava de recordar que era des dels mitjans de comunicació locals i comarcals que s’escrivia una part important de la història de Catalunya. No per casualitat en Josep Ma. Huertas va formar part de l’equip de periodistes que des del Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, quan aquesta institució era presidida per Francesc Martí-Jusmet, van impulsar el I Congrés de la Premsa Comarcal de Catalunya que va tenir lloc a Canyamars (El Maresme) entre els dies 15 i 17 de març de 1981 i del qual en va sorgir l’embrió que havia de conformar l’Associació Catalana de Premsa Local i Comarcal.

Tampoc no és casual que Huertas tingués molt a veure en el premi, també instituït per la Diputació de Barcelona, que porta el nom dels que foren historiadors de la premsa a Catalunya Rafael Tasis i Joan Torrent, i que juntament amb els premis Rosalia Rovira, Miramar, Arrel i Innova conformen els Premis de la Comunicació que cada any convoca la institució provincial. El compromís d’Huertas amb l’àmbit de la comunicació local i comarcal va ser una constant, tant en la seva vida personal com en la professional abans i després del seu pas pel Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona. En Josep Ma. no tenia mai un no quan es tractava de donar un cop de mà, d’aportar un consell als periodistes i a les periodistes que s’iniciaven –que ens iniciàvem– en la professió a través de publicacions locals i/o comarcals, o als responsables mateixos d’aquestes publicacions. Els uns i els altres recordarem sempre el seu mestratge.

Bo és recordar aquesta faceta d’en Josep Ma. Huertas, justament quan s’acompleixen cinc anys de la seva absència física, i quan el món de la comunicació viu dies força atzarosos.

Sinècdoque sensacionalista del 'NYT'

2012-03-02T03:01:00.006-08:00

Andreu Farràs

Ni la bíblia és perfecta. El tantes vegades elogiat The New York Times va obrir la portada de la seva edició del dijous 1 de març amb una fotografia a quatre columnes presa a Barcelona. A la imatge, un encaputxat s’enfrontava a un home de més de 50 anys, a la destrossada entrada d’una oficina del Banc Popular, al passeig de Gràcia. L’home de 50 anys, encorbatat, amenaçava amb una barra a l’intrús, que pretenia entrar a l’oficina per seguir trencant vidres i mobiliari. El diari nord-americà explicava en el breu text que acompanyava la fotografia que s’havien produït aldarulls "contra la política d’austeritat a Espanya". La imatge era molt impactant. I per als responsables de dibuixar la portada de NYT aquell dia la temptació d’aprofitar-la per expressar la tensió que es viu a Espanya deuria ser força gran. Van usar aquella fotografia d’agència com a sinècdoque icònica (una part pel tot) per explicar el que va succeir a Barcelona i altres ciutats importants de Espanya arran de la protesta d’estudiants, professors i personal no docent contra les retallades en les universitats públiques i, de pas, cridar l’atenció sobre el malestar social que es viu en un dels països mitjans de la Unió Europea, en plena recessió econòmica.

Aquella fotografia i altres semblants també van ser usades en les portades de la majoria dels diaris conservadors espanyols. Aquesta manipulació va ser denunciada per columnistes i opinadors de mitjans de comunicació més moderats, que van insistir en que aquell incident del Banco Popular i altres aldarulls que es van produir durant la manifestació d’universitaris van ser protagonitzats per un nombre molt escàs d'individus i que, a més, tenien poc o res a veure amb els organitzadors i protagonistes majoritaris de les protestes. Per als portaveus de la dreta mediàtica aquell raonament basat en fets objectius era estèril. Per a molts d'aquests opinadors dretans, l'objectivitat no existeix i, a més, no hi ha dubte que el PSOE és el responsable del caos organitzat a Barcelona, Madrid i València. I punto pelota.

Els que ja sabem de què van El Mundo, La Gaceta, ABC i La Razón les seves portades, editorials i columnes podien indignar-nos però no sorprendre'ns. Son absolutament previsibles. Però la portada del NYT sí que va decebre. De la biblia del periodisme internacional no ens ho esperàvem. Perquè va caure en l'error que de vegades nosaltres també cometem en intentar transmetre el que observem i coneixem als lectors: el sensacionalisme. Les primeres pàgines i les tertúlies enverinades d’Intereconomía, la COPE i d’altres no ens afecten; ens pensem que estem immunitzats contra les seves insídies. Però amb la tapa del NYT vam probar la nostra medicina i vam veure que cap periodista –i potser menys si viu a milers de quilòmetres de distància d’on es produeix la notícia-- està vacunat contra “la tendència a difondre les informacions d’una manera exagerada, que causi impacte, que cridi l’atenció”, que és la definició que dona al terme "sensacionalisme" el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si ens sembla esbiaixada la visió que ha donat la gran Dama Gris novaiorquesa de la protesta estudiantil barcelonina, ¿qui ens diu que potser nosaltres també exagerem, ens passem o som massa superficials amb les sinècdoques quan transmetem als lectors, oïdors i telespectadors altres realitats socials com la violència al País Basc, la tensió a Grècia, l’opressió a l’Iran o el despotisme de Chávez?

Políticos diletantes ¿y medios?

2012-03-01T00:45:00.000-08:00

José Sanclemente
Las palabras de moda en nuestro país son "ajuste" y "recorte".
Hemos de reconocer que todos nos estamos contagiando del virus que, al parecer, salió de Alemania, se instaló en Bruselas (que debe ser lo mismo) y se desplazó hacia el sur para permanecer en España por mucho tiempo.
Ya no son solo los políticos diletantes los que son incapaces de hacer frente a la crisis económica con otras fórmulas que no sean las de inyectarnos restricciones, reformas sobre la marcha y pesimismo a ultranza, sino que las empresas, los medios de comunicación y una buena parte de la sociedad ha asumido que esa terapia es la más adecuada.
Las voces contrarias de los Krugman, al otro lado del Atlántico, o las de los Antón Costas aquí son prédicas en el desierto que no llegan a nadie, visto lo visto, oído lo oído.
Nadie explica de verdad que un recorte o un ajuste no nos hace crecer ni siquiera como seres humanos, porque lo que estamos perdiendo es la capacidad de enfrentarnos con convicción a una crisis que ha venido para quedarse mucho tiempo, demasiado tiempo.
La gran crisis, la crisis de verdad, quizá está en los que antaño eran lo más poderosos. La banca está hundida en una ciénaga de arenas movedizas de la que hemos de sacar porque hemos vivido y convivido con ella y para ella en las últimas décadas.
La gente ya no nos fiábamos de los políticos y ahora tampoco de los bancos, algunos tampoco de la justicia y, desde luego, casi nadie de Bruselas. Vaya panorama cuando solo queda la calle como medio de expresión y protesta.
España ya empieza a parecerse a Grecia cuando nos queríamos mirar en el espejo de la Europa del norte.
Un directivo de una de las primeras entidades bancarias españolas decía en petit comité que según sus datos este 2012 será catastrófico y que el 2013 será malísimo y que solo a partir del 2017 levantaremos cabeza tras tener más de 6.000.000 de desempleados y una ruptura social sin precedentes. Alguien me contaba que ya se están habilitando comedores sociales en las zonas altas de la ciudad de Barcelona porque las clases medias, venidas a la ruina, aún conservan la vergüenza de bajar hasta los de los barrios deprimidos de la ciudad.
Suena horrible, ¿verdad?, suena tan irreal y pesimista como las propuestas de nuestros políticos que han de cumplir con el déficit de Bruselas. La fractura social está servida.
Los medios de comunicación ante estos hechos ya no deben ser meros retratistas de la realidad, sino que deben cuestionar los ajustes y los recortes. Nadie crece, ninguno crecemos a base de menguar.
O realmente hay una corriente crítica y potente hacia esos políticos incapaces o todos acabaremos por asumirlos de facto y considerar marginales al conjunto de ciudadanos que se manifiestan en la calle y que utilizan los comedores tanto de la parte alta de la ciudad como los de los suburbios.
Recortar 44.000 millones de euros en un año toca a casi 3.000 euros por español que puede ser un potencial trabajador. Eso no hay quien lo aguante y, sobre todo, no hay quien sepa explicar... quizá porque no tiene explicación.
En lo que respecta a los medios de comunicación, es difícil pedirles ese compromiso cuando están practicando la misma política que los políticos diletantes, vamos incapaces.
Me pedía el cuerpo decirlo, pero es que lo siento así. UN POCO DE CRÍTICA, POR FAVOR.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Projecte Reset

2012-02-29T04:02:00.000-08:00

Hola,
Som la Carme Riera i l’Alba Muñoz, dues joves periodistes independents catalanes. Us escrivim per presentar-vos el nostre projecte de mitjà de comunicació digital, participatiu i multimèdia a Internet, anomenat Reset. Es tracta d'una iniciativa que neix de la precarietat i la desconnexió de les noves generacions de professionals vers els mitjans tradicionals, i que està dirigida i alimentada pel gruix il·limitat de joves periodistes, fotoperiodistes i professionals audiovisuals de Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica.
La crisi al nostre sector no ens és vista només com una crisi de model econòmic i de negoci. No es tracta de que no trobem feina en sortir de les univeristats, sinó de que molts de nosaltres ja no ens sentim atrets (ni consumim) els mitjans tradicionals i mainstream per entendre i conèixer la realitat a fons. Des del nostre punt de vista, estem, sobre tot, davant d’una crisi de continguts, de valors i de creativitat.

Us fem arribar el material amb què estem difonent el projecte. Molt més que una web, es tracta d'un projecte que pretén empoderar [sic] a tots es periodistes (sobretot freelance) a través de diverses eines a la xarxa.

www.theresetproject.com
@theresetproject
theresetproject.tumblr.com

El relat de la por

2012-02-28T00:12:00.002-08:00

Joan Barrera
Reconec que em vaig quedar sorprès quan em va fer la pregunta. No me l’esperava. Va ser directe. Els mitjans de comunicació esteu jugant un paper determinant en difondre la por al futur. Jugueu, conscientment o inconscientment, la partida que volen els mercats financers per atemorir a la ciutadania i us empasseu totes les directrius, recomanacions i anàlisis sense valorar-les. Parleu molt de vosaltres, de la vostra crisi, però no de com reflectiu la realitat als vostres lectors. Heu perdut la perspectiva a peu de carrer i esteu sent utilitzats. ¿És aquest el preu per mantenir l’esperança de sobreviure, ara que van maldades?

La interpel·lació va ser dura. Poques vegades havia rebut una crítica tan contundent. La resposta, en una tertúlia de cafè, van ser un intent de contemporitzar, sense tancar-me en banda. En el fons perquè penso que el meu interlocutor sí que té una part de raó.

Estic convençut que els mitjans de comunicació no manipulen la realitat quan descriuen les conseqüències de la crisi. Només faltaria. Però la crisi, i els efectes personals i col.lectius que comporta, no poden ser el paradigma del discurs únic. Sembla com si imbuïts per un entorn advers, moltes redaccions estiguéssin atrapades i sense capacitat de veure-hi més enllà. Excita la desgràcia i reiteren els missatges adversos fins l’eternitat.

Sé que descobrint aquesta realitat, m’exposo a les crítiques més dures. O pitjor, que pateixo un rentat de cervell, impropi de qui està acostumat a seguir el relat informatiu des de diferents vessants. Però tinc dubtes en la forma com s'està transmetent la realitat que ens envolta. Dubtes per la incapacitat, massa sovint, d’anar més enllà i de trencar els estereotips i el llenguatge economicista i políticament correcte que s’ha apropiat de les redaccions, amb paraules ambigües que indueixen a la confusió i ajuden molt poc als ciutadans. La percepció és que la barca del periodisme navega entre missatges tètrics, sense un bri d’autocrítica, donant pas i veu a les mateixes persones que fins fa dos dies, en plena bombolla especulativa, esborraven la paraula recessió i crisi del seu llenguatge, justificant que estàvem instal·lats en el paradís terrenal.

L’altre dia, després d’empassar-me la bateria de preguntes del meu amic, vaig intuir que un dels mals del periodisme és que tenim mancances a l’hora d’informar. Comuniquem, però no informem. Estem perdent a un ritme vertiginós la capacitat per seleccionar allò que necessita el ciutadà per conèixer i entendre la realitat i d’aquesta manera tan acrítica, tan superficial, tan segura, una part significativa dels mitjans es converteixen en còmplices d’aquells que amb mà de ferro dibuixen un món sense futur.
(http://www.joanbarrera.com/)

"Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen..."

2012-02-27T05:11:00.002-08:00

Tomeu Ferrer
La frase és popular i la va aprofitar l'enyorada Montserrat Roig per titular una de les seves narracions. He pensat en aquesta frase feta en conèixer que el que el govern del PP a Badalona ha proposat per mantenir els mitjans de comunicació públics fer-hi una retallada que suposaria passar dels 66 operaris actuals a 26. A la pràctica suposaria deixar en quadre la ràdio, la televisió i la revista públiques.

No obstant, la mesura té una segona part. El govern municipal en minoria, que encapçala el senyor García Albiol, planteja a canvi de mantenir en marxa els mitjans públics, que els treballadors que quedin assumeixin una sèrie de tasques que els representants dels treballadors consideren que són impossibles de complir, sense rebaixar dràsticament la qualitat del producte: Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen...

El que planteja el govern del PP és un xantatge. I no hi ha gairebé ningú que ho digui amb aquestes paraules. Els opinadors mediàtics es fan, però, un fart de denunciar que els empleats de TMB poden fer vaga per reclamar que l'empresa compleixi amb el conveni...

Brindis al sol
CiU, de la mà de l'inefable Falcó, planteja incrementar la dotació econòmica i personal dels mitjans locals de Badalona fins a 46 empleats. Es tracta d'un brindis al sol per quedar bé. Perquè una solució com aquesta defensada pels regidor de la coalició de Mas i Duran Lleida no té cap virtualitat si no fa front comú amb els altres dos partits de tradició democràtica a la ciutat: PSC i ICV-EUiA. Es tracta doncs, d'intentar quedar bé sense fer res pràctic.

Però tornant als treballadors, la nova situació fruit de la crisi aboca a una part de les plantilles a l'atur i a la resta a una explotació sense pal·liatius. Aquestes alternatives fan que les hores extres no pagades es converteixin en pràctica habitual en moltes companyies que abans han acomiadat la meitat del seu personal sense que realment la feina hagi afluixat. Tot plegat té un efecte negatiu a curt però ens desperta del somni de pensar que hi havia algun desig de concertació social per part dels poderosos. Ho va dir clarament la senyora Thatcher al Parlament britànic: “Crec en la lluita de classes, i la pensem guanyar nosaltres”.

(http://reguereta.blogspot.com/)

El cierre de 'Público'

2012-02-25T00:43:00.003-08:00

José Sanclemente

Día triste para la prensa diaria española: el diario Público ha anunciado el cierre de su edición en papel. Un centenar largo de periodistas y empleados del diario se quedarán sin trabajo en los momentos en que los medios de comunicación escritos viven la peor crisis de la historia que yo he conocido.

Nadie ocupará el espacio que deja Público, es ese mi parecer. No habrá trasvase de lectores sustancial a otras cabeceras. El hueco que llenó con su nacimiento en el centro-izquierda más joven y algo cansado de las voces de los diarios establecidos no encontrará en estos momentos cauce de expresión suficiente.

El esfuerzo económico y periodístico ha sido importante. El desgaste de los últimos meses con el intento de aguantar el chaparrón de la crisis, también.

Jaume Roures y Tatxo Benet, al parecer, son los dos últimos millonarios de izquierdas puesto que no han conseguido arrastrar inversores afines para la causa.

Y es que debe ser muy complejo en este país encontrar quienes hoy en día quieran hacer apuestas por el papel. Los propios editores son los primeros que lanzan a los cuatro vientos que los periódicos tienen los días contados y con esos planteamientos solo se consigue alimentar la desconfianza en un sector que se está transformando a golpe de ERE y de cierres.

Es cierto que no se han alcanzado en Público los objetivos de ventas de ejemplares suficientes para mantenerlo a flote y que la crisis publicitaria castiga a todos, y sobre todo a los más débiles.

Pero también debe haber influido para tirar la toalla el que el proyecto mediático de Roures en La Sexta, a través de Mediapro, se haya diluido en brazos del grupo de Antena 3.

El panorama que vivimos en los medios apunta hacia la concentración de estos. Una concentración en la que dos más dos sumará tres cómo máximo, con ello quiero decir que los grupos se encogerán, soltarán lastre tras las fusiones, y menguarán las cabeceras y los programas en favor de la eficiencia financiera.

Antes se decía que los mercados los pondrán en su sitio y nos referíamos al mercado de lectores, telespectadores, oyentes y anunciantes... hoy los mercados que harán imperar su ley son los financieros.

Estos no entienden que somos mucho más pobres, en todos los sentidos, con el cierre de Público.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Mis 'ex'

2012-02-24T00:27:00.000-08:00

José Sanclemente
Últimamente voy acumulando llamadas de mis ex. Son excompañeros y excompañeras del sector de las empresas informativas que están perdiendo su trabajo en las radios, televisiones y periódicos de nuestro país.

Cuando me llaman, la mayoría lo hacen para decirme que son conscientes de que no encontrarán trabajo en otros medios de comunicación e incluso que están pensando en abandonar el sector. Otros, más radicales, piensan en abandonar el país: formarse fuera, aprender idiomas o, simplemente, buscarse la vida en otras fronteras.

Empiezo a acumular currículos de personas con las que he trabajado en uno u otro momento y que desconocía con detalle su alta formación, sus inquietudes y hasta sus hobbies. Tengo, con ello, una sensación de reencuentro en la que se produce una intimidad que no había conseguido con ellos cuando estaban a mi lado, en los medios de comunicación que compartimos laboralmente.

Empiezo a reunir suficiente personal para montar un par de diarios y me temo que en breve hasta tres. Pero sobre todo tengo la convicción de que ellos no son los responsables de que sus medios estén cerrando o pasen serias dificultades económicas y, sin embargo, son los que están pagando la crisis de la empresa periodística.

Por detrás vienen nuevas hornadas de periodistas, sobre todo audiovisuales, que ya saben que les espera un sinfín de puertas cerradas o, en el mejor caso, de trabajos mal pagados. Algunos me llaman para consultarme cómo veo un proyecto que quieren emprender en la red porque ésta no tiene barreras de entrada, pero si mucha competencia.

Los viejos periodistas ya no volverán. Recibieron en el mejor de los casos una indemnización razonable, que hoy ya no sería posible alcanzar, y orientan su vida de forma pausada y hacia otros horizontes. Los jóvenes, que están abandonando forzosamente los medios, andan despistados y lanzando currículos con poca esperanza.

Sé que esto es común a muchas profesiones. Los parados de los medios de comunicación son una ínfima parte de los cinco millones largos de nuestro país. Pero puedo asegurar que el goteo no ha acabado, porque no se ha tocado fondo en este sector y, sobre todo, porque a nadie se le ocurrirá crear nuevos medios en este contexto. Mucho antes volveremos a ver la actividad de las grúas levantando de nuevo edificios y eso, parece, que también tardará tiempo.

Mis ex no solo están pagando la crisis general sino la de unos medios que no han podido aguantar ante las nuevas tecnologías, la gratuidad de la información y la falta de apoyo de los consumidores y anunciantes. No lo tienen fácil.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

25 anys d’institució col·legial

2012-02-23T00:30:00.001-08:00

Joan Brunet i Mauri
Els 25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) és una bona ocasió per a repassar el què ha estat l’evolució de la professió al llarg dels darrers cinc lustres. Precisament això han i hem fet les persones que ens va correspondre la responsabilitat de dirigir la institució col·legial en el decurs d’un acte que ha tingut lloc al mateix CPC, i que ha estat presidit per l’emoció de l’efemèride i el record als degans que ja no són entre nosaltres, i que en qualsevol cas els tenim ben presents: Carles Sentís, Josep Pernau i Josep Ma. Huertas. Als dos primers els ha representat Margarita Rivière, que ha recordat el procés que va permetre arribar a la creació del CPC.

Finalitzat l’acte, mentre tornava a casa i repassava les paraules de la Margarita, però també les de Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Carles Rius i Enric Frigola (en representació del degà actual Josep Ma. Martí), m’he adonat que han estat dues les fases en les quals es podria concretar aquests 25 anys. Una primera de constitució del Col·legi i de posada en marxa del Codi Deontològic i del Consell de la Informació de Catalunya, més plàcida, i una segona en la que problemes de diversa índole han acabat per generar tensions i situacions que mai no hauríem volgut per a la nostra institució col·legial.

Entre mig d’aquests dues grans etapes se situa –talment com si d’una frontissa es tractés-- el meu mandat de degà entre els anys 2004 i 2006. Encara que no sigui gens fàcil referir-me a un període determinat de la vida col·legial de la que un mateix n’ha estat el protagonista, he aprofitat la meva intervenció –que en síntesi reprodueixo a partir d’ara-- per fer una mena de balanç d’aquells dos anys en els que, al meu entendre, es va començar a gestar la “tempesta perfecta” que actualment encara sacseja al Col·legi.

Les causes
L’origen d’aquesta tempesta perfecta cal situar-la, sumàriament i des del meu punt de vista, en aquests afers que ara resumeixo:
-- El cas Carmel, amb un rerefons complicat i un pretès debat sobre la llibertat d’expressió volgudament tret de context. Tot plegat enmig d’una actuació del Col·legi que no va ser –o no va voler ser-- entesa per a tothom, i que va merèixer posicionaments ben diversos, no sempre ajustats als fets, ni a les circumstàncies, i sobretot a la veritat.

-- El debat sobre l’Estatut del Periodista, i l’actitud i acord adoptat per la Junta de Govern el juny del 2005, que tampoc va ser entesa per tothom i que va generar un seguit d’acaraments poc desitjables, especialment –però no només-- entre el CPC i el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). Cal recordar que aquella Junta vam decidir que més que no pas apostar per un Estatut de la professió, el què segurament calia era una llei pel dret a la informació. (I he aprofitat aquest passatge per recordar que la llibertat d’expressió és encara avui una reivindicació i que el seu ple exercici és, també encara avui, una opció arriscada...).

-- El desencadenament d’una doble crisi que afectava directament als mitjans de comunicació (tecnològica i econòmica), i que començava a dibuixar un nou tipus de relacions (laborals, però també professionals), entre empreses i periodistes.

-- Una llei de l’audiovisual que s’estava discutint al Parlament i que seria aprovada un parell d’anys més tard, amb notables canvis en relació al text inicial. Una llei que per cert no ha estat mai del tot aplicada i que a hores d’ara està essent modificada, i que des del meu punt de vista suposa un retorn al control governamental dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC).

-- El llibre blanc de la professió, en el que ja s'apreciava el desgavell i les diferències laborals i professionals que s'han anat agreujant els darrers anys.

-- El debat etern, i a voltes superficial i equivocat, en relació a qui és o no és periodista i els efectes que això té sobre la deontologia professional, i en qualsevol cas l’acceptació de facto de l’existència de com a mínim dues tipologies de periodisme: el de mitjans i el de fonts.

-- I encara, convençut que possiblement no sigui del tot políticament correcte, el fet que el CPC es veiés des d’alguns despatxos –i cito literalment-- com a un cau de “socialistes i de progrés” o de la “crosta socialista” que calia foragitar de la institució col·legial.

La suma d’aquests i d’altres factors és la que va acabar per conformar la tempesta perfecta a la qual feia referència en començar. Una tempesta els efectes de la qual hem pogut anar observant, dissortadament, amb el pas dels dies i dels mesos, tant des d’un punt de vista col·legial com també laboral i professional. I sobre la vessant professional d’aquests efectes voldria posar ara l’accent per reivindicar --una vegada més i d’una manera pública-- el Codi Deontològic del 1992 que, al cap i a la fi, és un manual de bones pràctiques i de compromís amb la societat. També el garant que darrera de cada periodista hi ha un comportament ètic que ens fa diferents a aquells que reivindiquen el periodisme ciutadà com a una solució low cost per respondre a la necessitat d'informar, i als arribistes sense escrúpols.

I encara una constatació més, en aquest cas adreçada a l’Administració. En el camí fet fins ara, es nota una gran mancança impròpia d'una societat democràtica com la nostra i que cap govern ha decidit entomar: la Llei de Transparència que hauria de permetre als periodistes l’accés a totes aquelles dades i documents que són d'interès ciutadà i d’aquesta manera millorar també la qualitat de la informació.

Reivindicacions
Arribats a aquest punt de les meves paraules, m’he atrevit a apuntar que per fer front a aquesta situació amb la solvència necessària, només hi havia una sortida: més professió, més professionalitat, més lluita per la llibertat d’expressió i més dret a la informació...

És en aquesta línia que he afegit que hora devia ser de denunciar els periodistes i les periodistes que sense ser ni membres del col·legi ni tampoc llicenciats o llicenciades, actuen fonamentalment en l’àmbit de la premsa del cor i del sensacionalisme. Ho fan com a intrusos i contribueixen a crear una imatge que no es correspon gens ni mica amb la del conjunt de la professió.

He reivindicat també el dret a poder expulsar del Col·legi, o com a mínim denunciar públicament, als periodistes i a les periodistes que incompleixin reiteradament el codi deontològic...

I finalment he demanat que el Col·legi no es quedi al marge de les mobilitzacions sindicals contra la precarització laboral dels joves i l'expulsió de l'ofici de periodistes veterans i veteranes.

Epíleg
Les meves paraules finals han estat per animar a tothom a fer pinya, avui més que mai, entorn el CPC per tal de poder acarar els temps complexes i difícils pels que estem treballant, i he felicitat a la junta de govern per la seva aposta per la formació i pel reciclatge professional, precisament en moments com els actuals.

Josep Carles Rius ha estat qui ha tancat la ronda amb un record emocionat a Josep Ma. Huertas i al que fou secretari tècnic del CPC durant 20 anys, Albert Mussons. També ha fet un reconeixement al personal de la institució col·legial.

Llarga vida al Col·legi!

Un redactor de Murdoch: así pudo pasar

2012-02-20T04:16:00.001-08:00

Jose Sanclemente
Reconozco que anduve excitado desde el día en que supe que Rupert Murdoch nos visitaría en Fort Wapping. La noche anterior la pasé en la redacción y apenas pude hilvanar unas cabezadas sobre la mesa. Comprobé decenas de veces en mi ordenador que los archivos estuvieran convenientemente borrados, pero no tenía la certeza de que estos no estuvieran en el servidor del Sun.

En la redacción se decía que los de sistemas llevaban semanas haciendo rastreos y copias en presencia de un par de individuos encorbatados. Moore, mi compañero de sucesos y tribunales, dijo que se había cruzado con uno de ellos y que se parecía a un expoli de Scotland Yard que había conocido y que se había pasado a los de anticorrupción de la City.

Todos estábamos prevenidos de que nuestros correos electrónicos estaban siendo monitorizados y, con seguridad, las conversaciones telefónicas también. Mis confidentes ya no querían ponerse al teléfono y yo seguía la información de tribunales por las agencias. El fiscal Thorpe, una de mis mejores fuentes en la Corte de Justicia londinense, que tantos favores me debía, había desaparecido como llevado por el diablo, sin dejar rastro.

Fitz, mi jefe, llevaba detenido varios días. No sabía a ciencia cierta que es lo que tenían contra él. Se hablaba de 30.000 libras que habrían ido a parar a un poli... pero yo no sabía de qué caso se trataba. Le dí mil vueltas a los reportajes que me había encargado en los últimos meses, repasé sus mails y mis notas... y nada de nada. ¿Entonces por qué estaba tan acojonado? No tenía razones para preocuparme, me dije.

En la redacción habíamos celebrado varias asambleas pidiendo que restituyeran los sueldos a los cinco detenidos mientras no se demostrara su culpabilidad. El gerente y los ejecutivos del diario no sabían cómo reaccionar ante nuestras acusaciones de que estaban violando nuestras fuentes al ofrecérselas a la poli y estaban perdiendo el control de la situación. La tensión era tal que sabíamos que solo Murdoch podía arreglarlo. Estábamos convencidos que su visita devolvería el sueldo a nuestros compañeros, entre ellos mi jefe, pero sabíamos que nuestros documentos seguirían fluyendo hacia la poli con la intensidad del Thames bajo el Tower Bridge: Era el pacto que el editor tenía con el Gobierno para que la investigación no descendiera hasta las cloacas.

Dos horas antes de que Murdoch se paseara por la sala de redacción ya había recibido un mail de él dirigido a todo el personal con "la de cal y la de arena”. Además, los de administración se habían ocupado de lanzar el rumor de que en breve aparecería una edición dominical del Sun como demostración incontestable de que el jefe apostaba por el diario. Todo bien preparado. Así callaba las bocas de los que decían que nos cerraban como al News. “Este cuando viene no se anda con hostias, nos va a chapar con la excusa del lío”, decía Jason Veller, el más sindicalista de todos. Le llamábamos lío a lo de los sobornos. Nos parecía más llevadero frente a otros colegas y hasta para la familia y los amigos.
Murdoch entró flanqueado por el director y el gerente. También le acompañaban un par de personas que no reconocí. Se mostraba sonriente saludando a todo el mundo. Cuando llegó a mi mesa me tendió la mano y su cara arrugada se tornó en una expresión acartonada e inescrutable para mí. Hice ademán de levantarme y él tocó mi hombro para que no lo hiciese: “Siga con lo suyo, señor”.

Fueron solo unos segundos. Luego siguió hacia la mesa de Mariam, la de deportes, situándose detrás de mí. Instintivamente, con un gesto torpe, tapé con el diario la pantalla de mi ordenador. Murdoch se apercibió del hecho y posando de nuevo su mano sobre mi hombro me dijo: “The Sun no debe ocultar ninguna información… ¿y usted?"
Para cuando fui capaz de reaccionar, Rupert Murdoch ya había salido de la redacción. Por la noche, a pesar del cansancio, tampoco pude dormir.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Com afectarà la reforma laboral als mitjans de comunicació?

2012-02-19T00:39:00.003-08:00

Maite Ruiz
No hi ha dubte que la reforma laboral aprovada pel Govern del PP ens afectarà de manera negativa, com a qualsevol altra empresa, però si aquesta reforma tira endavant ja ens podem preparar per afrontar tot un seguit de noves retallades tant als mitjans privats com també als públics. La nova llei permet modificar la jornada laboral, els salaris, els sistemes de treball i les funcions quan "existeixin raons económiques, tècniques, organitzatives i de producció". És a dir, ho tenim clar, perquè totes les empreses de comunicació compliran no una, sinó totes les raons al·legables. A més, la llei facilitarà els acomiadaments col·lectius donada la seva reducció d'ingressos o ventes. Acomiadaments que se substituiran per aquests nous contractes Rajoy, es a dir, contractes d'un any de prova, després del qual et podran acomiadar sense haver-te d'indemnitzar. De veritat necessitem un any per saber si un periodista redacta bé o no? Si fa bé la seva feina o no? Per descomptat que no. Però això permetrà enllaçar un contracte anual amb un altre consolidant una ocupació més precària encara. O el que és pitjor, finalitzat el primer any, et canviaran la funció laboral i et mantindran a l'empresa amb un altre contracte Rajoy any rere any. I si no hi estas d'acord.... ja saps... acomiadament express que no costaràs ni un euro. I què ens trobarem? Major dualitat entre els treballadors, acomiadaments per "causes objectives més que dubtoses" i amb indemnitzacions més baixes, negociacions de convenis despenjats dels convenis col·lectius, contractes més basura si s'escau, gent al carrer, i bonificacions als empresaris.
Des de l'inici de la crisi s'han comptabilitzat 5.000 acomiadaments de periodistes i la llista no s'atura. L'última mostra la tenim a El Periódico de Catalunya, que ja ha advertit als treballadors que hauran d'acceptar una retallada salarial del 16% si no volen que apliqui la nova reforma laboral. Ho explica Juan Valera en Periodistas 21. #NoaltijeretazoenPeriodico. I això que El Periódico és el diari més venut a Catalunya (76.314 exemplars). Un suma y sigue a les retallades que estan patint altres diaris --ADN, El Punt Avui (felicitats, per cert, pel nou accionista) i Público--, les ràdios locals, autonòmiques i estatals, i que en breu s'hi sumaran les televisions públiques, amb 8.000 treballadors a les autonómiques i 6.500 a RTVE.
No sé quin futur ens espera. Però sí sé que aquesta reforma laboral no ens ajuda. Així que jo no en tinc cap dubte i el proper #19F sortiré al carrer a dir No a la Reforma Laboral.
(http://maiteruiza.wordpress.com/)

Ai, la premsa! En el fons som uns romàntics...

2012-02-17T12:29:00.001-08:00

Gabriel Pernau
Pena, molta pena per la situació que viu el sector de la premsa. No em vull posar nostàlgic, recordar l’edat daurada del periodisme escrit ni plantejar-me què pensaria el pare si li hagués tocat viure aquest final de cicle. Mira que se’ns havia avisat per activa i per passiva del que s’acostava. És més, aquests avisos els havíem escrit molts de nosaltres mateixos per als nostres lectors, però arriba l’hora i resulta que els periodistes no estàvem preparats per a això. Encara que de portes enfora semblem uns escèptics i uns descreguts, en el fons som uns romàntics. Estem tan obsedits a conèixer la realitat dels altres que no ens fixàvem en la que frega la nostra pell. I ara, de sobte, descobrim que el tren és a punt de passar-nos per sobre.

Els diaris de paper desapareixen. Queden les pantalles però el negoci fa aigües. I sense negoci, sense empreses periodístiques que facin diners, és molt difícil que hi pugui haver bon periodisme. I no em parleu de periodisme ciutadà, que una cosa és que qui és testimoni d’un succés enviï quatre tuits explicant el que ha vist i una de molt diferent elaborar una informació clara, objectiva i contrastada d’una forma que resulti atractiva per al gran públic.

Dijous passat, Dinaw Mengestu, un escriptor que col·labora en alguns dels grans mitjans dels Estats Units, explicava en una entrevista a El País que el van enviar a Uganda per escriure un gran reportatge, de deu o dotze pàgines. Quan vaig llegir que havia tingut un mes per recollir la informació i un mes més per elaborar-la i convertir-la en un text em van venir ganes de sortir al balcó i posar-me plorar. Dos mesos per fer un reportatge! En aquestes vuit setmanes, un periodista de casa nostra hauria escrit ben bé quaranta pàgines de diari!

És cert, el periodista reconeixia que havia estat un luxe, i d’acord, pocs mitjans al món es poden permetre un luxe qatarià d’aquest calibre. Però si baixem al nivell del nostre país ens trobem que les vies per fer bon periodisme s’extingeixen a una velocitat que alarma als periodistes i que hauria de preocupar també a la resta de la societat. Per al periodista, les tarifes han caigut tan en picat que ja no et pots plantejar d’anar als llocs per parlar amb la gent. Tot ho has de fer per telèfon o mail, de pressa de pressa, perquè si ets freelance i et paguen 150 euros la doble pàgina, l’única manera que et surtin els números és que siguis capaç d’escriure el text en dos dies com a màxim. I passar de seguida a un altre tema, que sigui divertit i enginyós, o sexy, com em va aconsellar una vegada un inexpert cap de secció.

Alguns pensareu que els periodistes hem estat uns ingenus i que no hem tocat de peus a terra, que això d’internet ja es veia venir, que la informació es llegirà cada cop més a les pantalles i que la gent vol accés lliure a la informació. D’acord, a això no ens hi hem oposat els periodistes. El problema és que l’euro i els vint cèntims que paguem –en el millor dels casos- pel nostre diari mai han servit per cobrir el que costa fer-lo. El benefici venia de la publicitat. Abans que existís internet els anunciants bombardejaven a tota la població per arribar a aquella petita part de consumidors que podien comprar els seus productes. Com que des que hi ha internet el bombardeig és micro --només va dirigit a les persones o col·lectius que els interessen-- els diaris ja no serveixen per a segons quines campanyes.

Sense publicitat no hi ha negoci, i sense negoci s’han de retallar despeses, acomiadar a gent, tancar corresponsalies a l’estranger o pel territori, reduir el mínim imprescindible el número d’enviats especials i retallar tarifes. Si les coses no canvien, no trigarem a veure algun diari català que només paga els viatges dels periodistes que segueixen al Barça, i que la informació sobre guerres o eleccions s'elabora amb el que qualsevol navegant una mica destre pot aconseguir per internet.

I tot això ens empobreix, fa que la nostra societat sigui menys democràtica i deixa els ciutadans més indefensos davant dels abusos de poder.

Ara bé, les persones interessades a saber què fa Belén Esteban, qui vulgui estar al dia dels últims models d'smartphones i o com ha anat l'entrenament del seu equip de futbol no han de patir. D’informació d’aquesta mai els en faltarà. Les grans cadenes de televisió, Apple o Turkish Airlines ja procuraran de fer-la arribar als seus destinataris de forma puntual.

twitter: GabrielPernau(http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/)

'Premsa en lluita', per què no?

2012-02-16T05:08:00.000-08:00

Tomeu Ferrer

En les circumstàncies actuals i les que previsiblement vindran, caldria que la professió periodística s'armés de nou. En èpoques anteriors davant períodes de gran tensió informativa i social els periodistes ens dotàvem d'un mitjà propi: Premsa en lluita. Un diari que permetia, durant les vagues generals, informar als ciutadans sense mediatització de les empreses ni dels seus encarregats a les redaccions.

Es tractava d'un exemplar únic que editava el Sindicat de Periodistes i que distribuïen periodistes durant les concentracions i manifestacions que es desenvolupaven durant les vagues generals. La confecció d'aquest diari era autogestionària i el finançament es basava en el treball voluntari i en els fons que es recollien durant la seva distribució.

Hi van haver altres experiències semblants a Premsa en lluita. Per exemple, en la dècada dels 90 del segle passat grups de periodistes de diferents mitjans van decidir publicar diversos números d'una revista en format de diari, denominada Diari de la Pau. Era, en aquella ocasió, un periòdic que recollia les informacions i opinions crítiques amb l'escalada bèl·lica que va suposar la primera guerra de l'Iraq. Periodistes i escriptors d'anomenada, com Manolo Vázquez Montalbán, hi van participar activament.

Pensava en la reedició de Premsa en lluita l'altre dia en veure com els treballadors de La Mañana, de Lleida, havien de realitzar una vaga després de no cobrar durant sis mesos. La seva veu només es podia sentir a partir de les xarxes socials d'Internet. Però no es pot oblidar que no tothom té accés a la xarxa, i menys els més pobres.

Pensar en la possibilitat de posar en marxa un mitjà periodístic autogestionat, sense control de les empreses i amb el màxim rigor professional no seria una utopia en aquests moments. Per desgràcia ocasions per publicar un diari d'aquestes característiques no faltaran. Professionals per participar-hi tampoc i a la societat cada cop hi ha més col·lectius que demanden informacions sense filtre ni sense pressió dels grups empresarials o bancaris que condicionen els mitjans tradicionals. Llanço la idea, no sé si algú la voldrà recollir.

Potser el paper és un objectiu molt agosarat, però accedir a la xarxa, tal com es pot veure en aquest bloc, seria possible si hi hagués voluntat entre la professió.

Salut i endavant.

(http://reguereta.blogspot.com)

Què fem amb TV-3 i Catalunya Ràdio?

2012-02-10T00:11:00.000-08:00

Joan Barrera
S’ha obert, novament, la caixa dels trons sobre el futur de TV-3 i Catalunya Ràdio arran de la modificació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En síntesi, es proposa una major racionalització de les estructures directives, que passen per un enfortiment de la figura del president amb un increment de funcions executives; per la reducció del consell d’administració, amb voluntat de transformar-lo en un veritable òrgan de gestió i no en una simple traslació de les forces parlamentàries; i per la creació d’un nou model empresarial per als mitjans públics de la Generalitat, que aprofiti sinèrgies i sigui capaç de garantir el servei públic i la defensa i promoció del català a un preu assumible en un context de crisi.

Algú em pot titllar d’ingenu per fer aquesta defensa de la reforma, sobretot perquè el debat s’ha polaritzat, barrejant-hi bones intencions, pors lògiques per un canvi de model, interessos polítics no declarats i maniobres ocultes per afavorir grups de comunicació privats. És evident que quan es pretén un canvi d’aquestes característiques en el model audiovisual català hi ha efectes col·laterals, però la suma dels diferents factors no expliquen la veritable causa del repte: afrontar la supervivència de TV-3 i Catalunya Ràdio en un món tecnològicament molt dinàmic i on la fidelització de les audiències, especialment entre la franja de població més jove, requereix un nivell d’audàcia similar a la que van tenir els creadors de TV-3 i Catalunya Ràdio fa 28 anys.

Per una societat que afronta retallades i veu perillar fites tan essencials com l’ensenyament i la sanitat públiques, la tele i la ràdio de la Generalitat no es perceben com un instrument de primera necessitat. Sí, formen part de l’escenari i si algun dia faltessin el quadre quedaria descompost, però és justament la normalitat que tenen els dos mitjans en l’imaginari català on hi ha una part del problema i on cal buscar sortides.

Convé que tothom tingui aquesta premissa molt clara i, a partir d’aquí, que es busquin solucions al gran repte. Ni em proposo ser exhaustiu ni tancar el debat, tan sols apuntar algunes idees a les que, crec, s’hauria de donar resposta.

TV-3, Catalunya Ràdio i les plataformes digitals de les dues cadenes necessiten un canvi de model que les identifiqui davant de la societat com una sola empresa. És imprescindible trancar amb la dinàmica actual, en la que cadascuna treballa per la seva banda. Ho imposa la racionalització de la despesa, però també l’efectivitat per aconseguir els objectius d’estendre el català com a llengua de consum audiovisual en capes de la població, i penso en els joves, on la fidelització és més dèbil.

Si s'actua com empresa, fixant prioritats, definint línies de treball i programació i explicant la inversió, no s'ha de témer la fiscalització ni les crítiques. Al contrari, és un al·licient per defensar els objectius i una bona via per garantir la transparència, a més de frenar el debat sobre la mediatització política. I cal dir que nomenar gestors amb aquest criteri és imprescindible, no com ara on hi ha un pur i simple repartiment de quotes de poder.

Cal, també, un canvi de mentalitat entre els professionals per inculcar-los la idea de que res és permanent i immutable. Qualsevol persona que conegui mínimament el funcionament de les redaccions sap que alterar les dinàmiques internes és una feina titànica. Les redaccions són, aquí i a qualsevol part del món, conservadores i refractàries a modificar els sistemes de treball. Però fer-ho és imprescindible per garantir el futur i s’han de buscar professionals disposats a assumir el repte. Propostes com adaptació, mobilitat, flexibilitat horària, mecanismes de gestió més transversals per optimitzar la difusió de notícies o la programació haurien de formar part del nou marc de treball.

Estem en un moment que ens juguem molt, però cal ambició per assumir el repte de transformar TV-3 i Catalunya Ràdio en empreses de futur. Ambició i repte i no paraules transcendentals que diuen molt poc i entorpeixen la solució.

I els periodistes també hi hauríem de dir la nostra, per evitar caure en el parany de confondre les legítimes aspiracions en una proclama numantina d’interessos corporatius.

Mayte Carrasco, periodista, cuídate mucho

2012-02-09T00:21:00.000-08:00

Jose Sanclemente
La descarnada crónica de la periodista Mayte Carrasco desde la ciudad de Homs (Siria) que escuché en Hora 25 con Angels Barceló me dio qué pensar. Mayte en cinco minutos describió el horrible panorama de una población que está siendo masacrada por el ejército del dictador Bashar el Asad.
Los cadáveres descuartizados y amontonados en los hospitales, la gente muriendo en sus casas por los bombardeos indiscriminados, la falta de alimentos y un "ejército libre" en la oposición, sin recursos, intentando proteger a una población atemorizada.
Sigo en Twitter a Mayte Carrasco, una periodista freelance que ha vivido varios conflictos internacionales, y va y le dice a Pérez Reverte: "Gracias por acordarte de los parias del periodismo". Y Angels Barceló, casi tan nerviosa como Mayte le dice: "Cuídate mucho". Y ella reconoce que pasará esta noche con mucho miedo y preocupación.
Los disparos del ejército del dictador sirio siguen su cadencia inexorable. Nada les detiene. La apuesta de Bashar el Asad es más sangrienta que la de Gadafi. Obama dice que no hay que intervenir militarmente , que hay otro tipo de soluciones. El Consejo de Seguridad de la ONU, ese órgano inútil en los momentos decisivos en que los vetos de los grandes países llevan a la paralización de las acciones para proteger a los ciudadanos y que sus resoluciones se las salta a la torera, como en Irak, el Gobierno americano, ese órgano, digo, muestra su preocupación. Nada más.
Pero Mayte está ahí esta noche de matanzas e impotencia, pasando miedo, hablando con la gente que cruza "la avenida de la muerte" de Homs, que no tiene claro que la OTAN deba intervenir contra el ejército asesino de ciudadanos de Bashar el Asad. "Dicen que, si entra la OTAN, arrasarán las ciudades y los muertos se contarán por miles". Vaya mundo civilizado que nos ha tocado vivir, Mayte.
Y yo me angustio contigo, Mayte. Tu crónica debería escucharla Obama y el Consejo de Seguridad de la ONU y hasta el propio dictador sirio, pero no lo harán y miles de muertos se amontonarán sobre las conciencias de los que gobiernan el mundo civilizado.
Cuando escuchaba tu voz angustiada, pero decidida, pensaba que hay que tener algo especial para enfrentarse a ese periodismo de trinchera y comprometido, que hay que querer mucho más que a uno mismo a esa profesión, la de periodista, para pasar esta noche y muchas más con ese miedo humano y natural para poder contarnos la verdad de lo que está pasando.
Mayte cuídate mucho porque te necesitamos. No estás sola.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

'La Mañana': quan els periodistes prefereixen l'atur a seguir com ara

2012-02-07T04:27:00.000-08:00

Tomeu Ferrer

La vaga indefinida de la plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat lamentable que afecta la professió periodística. Ras i curt, els treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur .

Curiosa aquesta situació en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec de mitjans per operar. Fins i tot, els hi havien tallat la calefacció. A Lleida!

Més enllà del grau d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà, vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana: no pagar durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el Govern socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.

Això que explico no afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.

Sense ser tant radicals, hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.

Però tornem a La Mañana. Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de La Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense conseqüències.

El més trist és que aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com ara.

Tota una llàstima en un diari que va néixer de la mà d'Emilio Romero fruit de l'ocupació de Lleida durant la Guerra Civil. El periodista falangista rebia al seu despatx amb camisa blava i amb pistola i corretjam. Va ser un mitjà aperturista durant la transició, amb Emilio Rey i Josep Antoni Rosell Pujol. I amb la privatització, el seu primer equip periodístic el va somniar en un procés que havia d'acabar convertint-lo en un mitjà plenament democràtic i en català.

(http:www.lareguereta.blogspot.com)

La niña vidente de Artur Mas

2012-02-06T02:25:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Tengo cierta sensación de que el PP va a ser drástico e intransigente con los medios públicos. Las primeras insinuaciones, porque el PP primero insinúa y luego ejecuta, van por el recorte en TVE. Para ello, lo mejor es ejemplarizar y empezar por dinamitar los programas de mayor audiencia y calidad como algunas de las series más galardonadas. Si lo hacen con lo más relevante tienen excusa para llegar hasta lo más elemental, claro está, sin perder el control.
Lo que vale para el PP, vale para la mayoría de los gobiernos autonómicos, en especial el de Catalunya.
Todo apunta a que vamos a conjugar el verbo privatizar hasta la saciedad. Si están dispuestos a abrir la mano para privatizar las costas del país en pro de reactivar la economía de unos pocos, como no lo van a hacer con los informativos de las televisiones. La única condición viene dada por lo de siempre: quienes pueden acceder a las privatizaciones son solo los que ostentan el poder económico, sea en las empresas de comunicación o en la construcción y la sanidad.
Todo va a valer en los medios. Lo veremos al tiempo, ya lo estamos viendo. Se concedieron televisiones digitales a medios nacionales que están arrendadas ahora a multinacionales, se les impuso un contenido de servicio público y nos emiten, como en Catalunya y en muchas otras comunidades, programas de videntes, tarotistas y teletiendas que hacen dinero con la ignorancia ajena y los operadores de telefonía.
En Catalunya, donde tenemos un Consejo Audiovisual que debía controlar este tipo de aberración y programas engañosos, se está aplicando la política del avestruz. Nadie osaría sancionar e incluso obligar al Grupo Godó, editor de La Vanguardia, a que dejara de alquilar su licencia a la empresa, cuyo canal le llaman, tiene narices, Estil de Vida, que programa día a día a la niña vidente, que soluciona nuestros problemas de salud, amor y dinero a cambio de unos cuantos euros por minuto de llamada telefónica.
Yo casi prefiero que siga "la niña de Artur Mas", que debe ser hermana de "la niña de Rajoy", a cambio de que desaparezca un órgano como el Consejo Audiovisual, que nos cuesta tanto o más dinero que llamar al 806 de la vidente. Por lo menos todo sería más barato, transparente y menos hipócrita.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

La Gioconda encara dóna exclusives

2012-02-04T11:47:00.002-08:00

Andreu Farràs
Com m’agradaria haver estat en la pell de Martin Bailey fa dues setmanes. No el conec de res, però envejo el que va viure a Londres a mitjans de gener. Bailey és un periodista que col·labora a la revista mensual britànica The Art Newspaper. Fa dues setmanes va anar a una conferència d’experts en l’obra de Leonardo da Vinci. Restauradors, historiadors, conservadors, artistes, museòlegs,... Un rotllo per a la majoria dels humans i segurament apassionant per a una minoria, com passa en tantes aficions i professions. Bailey hi va anar per feina. No estava convidat, como no ho estava cap altre representant de la premsa. Però té bons contactes a la National Gallery i es va colar. Cap participant a la trobada sabia que entre els assistents es trobava un reporter, un membre de la canallesca; tot i no pertànyer a cap tabloide anglès, era igualment indesitjable. Ana González Mozo, una de les ponents, es pensava, per tant, que es trobava entre gent de confiança. I va cometre una indiscreció que després lamentaria. Ana és una de les especialistes del Museu del Prado que s’han encarregat durant dos anys de la investigació i restauració de l'anomenada Gioconda de la pinacoteca madrilenya, una obra considerada menor en tractar-se d’una rèplica de l’original de Leonardo que es creia que havia estat realitzada molt després per un artista flamenc desconegut.

Ana va explicar als seus col·legues reunits a Londres que, al restaurar la Mona Lisa del Prado, van descobrir que aquella obra no havia estat pintada molts anys després sinó que era coetània de l’original de Leonardo; que sota el fons negre afegit dos segles després hi havia el mateix paisatge de muntanyes toscanes que a La Gioconda original, i que l’autor de la rèplica era amb tota probabilitat Francesco Melzi, aprenent i amant de Leonardo da Vinci. Per tant, La Gioconda del Prado havia estat pintada al mateix temps que la del Louvre i havia sortit del mateix taller del geni florentí. Ana va revelar als seus col·legues reunits a la National Gallery una informació extraordinària que no tenia previst veure la llum pública fins al 23 de febrer. Per aquell dia, el Museu del Prado havia convocat una conferència de premsa internacional per exhibir la seves troballes. Però Martin estava allà, escoltant la primícia, l’exclusiva mundial, una revelació que capgiraria un capítol de la història de l’art, ja força acostumada a revisar atribucions i desatribucions d’autors i obres. Això sí que era un veritable codi Da Vinci! Al publicar-ho dimecres passat a The Art Newspaper, Martin va crear tant enrenou en la premsa internacional, que va obligar els responsables del Prado a avançar la seva roda informativa. Quina sort la del Martin! Va aconseguir complir aquella vella definició que no sé qui va donar del que és notícia: és allò que algú –sovint poderós-- no vol que el públic conegui. A quin periodista no li agradaria colar-se en un Consell de Ministres? O en una reunió al Despatx Oval? O als vestidors del Barça o el Madrid? O al consell d’administració del Santander, BBVA o Caixa Bank quan es parlen de les fusions i desaparicions bancàries? Es clar però que, per treure de tots aquests llocs titulars de primícies, s’ha de saber de política, d’economia o de futbol com en Martin Bailey en sap d’art. Sovint hi ha periodistes que els noticiots ens passen per davant dels morros i no els sabem veure. Perquè no estem prou preparats ni tenim prou experiència. O no sabem preguntar. O no ens deixen preguntar. O no volem. I, de totes maneres, sovint no cal volar tan amunt. De vegades, l'exclusiva mundial que reboten totes les agències de premsa ens somriu com una preciosa gioconda en una avorrida trobada de restauradors d'art.

Anatomía de un diario: 'El País'

2012-02-01T07:24:00.000-08:00

Jose Sanclemente

El diario con más ventas en España, El País, es para sus casi dos millones de lectores el diario más completo de España. También, y por ello, es un periódico al que sus afines exigen mayor nivel de compromiso y calidad.

La identificación de los lectores con este producto de convivencia diaria es tal que el sentido de pertenencia genera una confianza que no debe defraudarse, so pena de recibir las críticas más ácidas y, sin embargo, cuando se alinean con la mayoría solo cabe esperar alabanzas mesuradas o silencios.

Sería absurdo pensar que los lectores de El País están solo en la izquierda sociológica, como lo es aseverar que los de El Mundo, el segundo diario en ventas, están en las antípodas. La gente de El País está en un abanico más amplio que el que representan los articulistas y editorialistas del propio periódico. Y eso es algo que los que hacen sus páginas diariamente no deben y no suelen olvidar.

Cuando El País fuerza sus equilibrios, tensa sus límites y hace sus apuestas, toma unos riesgos que no siempre son medibles y controlables. Y eso no es necesariamente malo para un diario que lucha por seguir vivo. Pongamos el ejemplo del pasado fin de semana en la apuesta del diario por Rubalcaba frente a Chacón, que ha obligado al equipo del primero a tuitear que ellos no estaban detrás del reportaje, y a los chaconistas heridos a buscar consuelo en otros medios de la competencia. Algunos lectores, del amplio abanico como digo, se rasgaban las vestiduras por no ver imparcialidad y sí cierta "ojeriza" en el tratamiento de los Roures y Barroso de la exministra frente al apoyo incuestionable de Felipe González al exvicepresidente de Zapatero.

Pienso que eso forma parte esencial de un diario, que debe mostrarse tal como es y, sobre todo, como piensa. Porque los diarios piensan. No son solo un amasijo de páginas ordenadas con prioridades escogidas, sino que tienen su corazoncito y hasta su alma. Y es que El País es humano y como tal tenderá a buscar su espacio en cada momento. No hay por qué ser drásticos e inflexibles pensando que el diario más leído de España no tenga derecho a ser un lobi de papel. Es más, si quiere sobrevivir, debe tener el necesario poder para ejercer de contrapoder y más aún en estos difíciles momentos en el que a nuestro presidente del Gobierno se le ha escapado en petit comité que "lo más duro está por llegar".

A El País, por ser el primer diario, solo le deberíamos pedir que no deje pasar una medida de este Gobierno sin mirarla con la lupa de la crítica, para que no valga todo como está valiendo hasta ahora en este despiste en el que estamos dispuestos a aceptar todo lo que nos digan y nos impongan, en nombre del maldito déficit que nosotros no hemos provocado.

Si El País se lo cree tendremos al primer diario, y hasta al segundo, del lado de la mayoría de los ciudadanos y quizás eso que llaman la marca de un periódico se pueda consolidar en un arma defensiva vital para los ciudadanos.

Para ello los que manejan el grupo PRISA, editora de El País, tienen que creérselo cada día. A veces pienso que lo intentan.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

El tsunami de la crisi arrassa el periodisme ebrenc

2012-01-31T08:23:00.000-08:00

Maite Ruiz

El periodisme de les Terres de l’Ebre està vivint possiblement els moments més crítics i baixos de la seua història. L’estructura construïda als anys noranta, amb una gran diversitat de mitjans de comunicació forts i ambiciosos que creixien al territori i contractaven periodistes professionals, trontolla avui en dia amb acomiadaments dia sí, dia també.
Es evident que la crisi està afectant molts sectors econòmics, i que les empreses dels mitjans de comunicació no en són alienes. Però la crisi, o l’excusa de la crisi, ha portat al gremi a veure com els llocs de treball es van reduint, les possibilitats d’exercir desapareixen i, en conseqüència, la informació i el dret a estar informat minva cada dia.
Evidentment, la situació de desmantellament és general a tot el país, però sí es cert que a les Terres de l’Ebre es posa en perill quelcom més. I és el tenir uns mitjans de comunicació locals forts i diversificats que garanteixin, d’una banda, la possibilitat d’estar ben informat del què passa, i de l’altra, que hi haurà un control de la cosa pública. Aquesta és la funció social del periodisme.
Per això, avui vull mostrar una targeta vermella ben gran a tots els mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre que han optat pels acomiadaments, els expedients de regulació i les reduccions de jornada com a fórmula per afrontar la crisi, una excusa en moltes ocasions que serveix per acomiadar periodistes professionals i amb una llarga trajectòria a les espatlles a canvi d’omplir continguts amb informació d’agència o contractar joves, de vegades sense experiència o fins i tot sense títol, tot oferint-los unes condicions precàries i debilitant una professió essencial que a casa nostra, vull recordar, ha estat testimoni, escriptora i de vegades co-responsable en els últims anys d’esdeveniments tant importants com la lluita antitransvasament, el reconeixement territorial de les Terres de l’Ebre Catalunya amb el desplegament del Govern de la Generalitat, l’Administració, seguint-les totes les institucions i entitats. O l’aturada del Pla Hidrològic Nacional, la lluita contra Enron, el cementiri nuclear…. Per això avui, vull fer un reconeixement a aquells professionals que han patit a les Terres de l’Ebre els acomiadaments i lamentar que les redaccions es quedin buides, sense persones amb experiència i sense els valors deontològics de l’ofici. Aquí, i davant el mutisme al territori d’altres institucions i poders, un reconeixement merescut cap a:
Enric Algueró (extreballador d’Ebre-Cadena SER), Sònia Castelló (extreballadora d’Ebre-Cadena SER), Jesús Ferrando (extreballador de L’Ebre), Sofia Cabanes (extreballadora de L’Ebre), Núria Espelta (extreballadora de L’Ebre), Gustau Moreno (extreballador d’El Punt), Roser Royo (extreballadora d’El Punt), Eduard Prats (extreballador d’Ebre-Cadena SER), Cristina Fornós (extreballadora de l’ACN), Joan Josep Carot (extreballador de Diari de Tarragona), Rosa Garcia (ex treballadora de Teveon), Vicki Curto (extreballadora de l’Ajuntament de Roquetes), Encarna Fernàndez (ex treballadora de Móra d’Ebre-Cadena SER), Gabi Sanz (extreballador de Móra d’Ebre-Cadena SER) i, si m’ho permeten m’incloure a mi mateixa, Maite Ruiz, en aquesta llarga llista com a extreballadora de Ràdio Tortosa. Si m’he deixat algú, disculpeu-me i, feu-m’ho saber. Malauradament, a més a més, sembla que el tsunami que arrassa el periodisme ebrenc encara no ha acabat… Anims als que quedeu i confiem amb la vostra feina.

I a vostès els hi pregunto: ¿Creuen de veritat que, sense periodistes suficients als mitjans, rebran una informació veraç, plural, autèntica, de control i de qualitat?
(http://maiteruiza.wordpress.com)

A quin preu va el periodista?

2012-01-30T00:08:00.000-08:00

Eva Queralt i Llobregat

De tant en tant, com un acte mecànic, visito la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. No recordo haver-hi trobat mai feina, però sempre està bé saber per on va la demanda laboral, per allò d’adaptar-se a les noves necessitats. Aquesta setmana vaig trobar una oferta que cridava l’atenció: “Assistant en Comunicació en àrea d'innovació tecnològica”. Encara que fos com a ‘assistant’, el títol semblava atractiu.

Més avall deia les funcions: “Donaràs suport en les àrees de representació i comunicació externa, en reunions de projectes, actes, seminaris, conferències, gestió de la comunicació amb mitjans externs, coordinació de mitjans, organització de reunions, redacció de notes de premsa, articles, novetats en un entorn altament tecnològic i focalitzat a la innovació tecnològica. Serà clau el teu paper en la redacció de notícies, articles i inputs mediàtics.”

Segueixo llegint i arribo a la retribució: 12.000 euros. Llavors busco desesperadament el tipus de jornada laboral, tot pensant que potser es tracta de mitja jornada, 25 hores... Trobo: de 9 a 18h, de dilluns a divendres.

No sé si arribats a aquest punt val la pena preguntar-se si aquesta quantitat és en net o en brut. Fins i tot podem arribar a pensar que, tal i com estan les coses, l’oferta no és tan dolenta, ja que si fos net, guanyaríem mil euros al mes i molts periodistes treballen per menys. El cas tampoc no arriba a l’extrem dels casos descoberts amb la campanya #gratisnotrabajo. Però arribats a aquest punt, ¿hem d’acceptar com un fet normal aquest tipus d’ofertes?

També ens hauríem de plantejar si aquest tipus d’ofertes han de sortir publicades al web del Col·legi de Periodistes, un col·legi que va retirar les tarifes orientatives per a free lance davant l’expedient obert per part de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), però que alhora dóna suport explícit a #gratisnotrabajo i assegura lluitar contra la precarietat laboral en la nostra professió.

El més trist de tot això és que no puc arribar a una conclusió clara. Tot i que crec que aquestes ofertes precàries no haurien de ser difoses a través d’un col·legi que vol vetllar per un periodisme de qualitat i, per tant, ben remunerat, també em faig la següent pregunta: ¿Quants periodistes, inclosa jo mateixa, podem arribar a sospirar per una feina així en un futur no molt llunyà? Massa, segur que massa.

De becaria a emigrante

2012-01-29T01:46:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Anna es una chica preparada. Estudió Comunicación Audiovisual en la Universidad de Barcelona. Estuvo tres años de becaria en una televisión de ámbito nacional, consiguió su primer trabajo inframileurista en una TDT local del área de Barcelona. Le duró un año, hasta que la crisis la enfrentó a su primer despido. Hace unos días se fue a Londres para formarse en márketing digital. Los estudios le cuestan un gran esfuerzo económico y personal.
Es optimista. Cree que su sacrificio le llevará a conseguir lo que desea: poder trabajar en el ámbito de la comunicación, que es su gran objetivo.
Seguramente, visto el panorama de nuestro país, encontrará más oportunidades en Londres que aquí. O quizás este nuevo Gobierno se dé cuenta un día, entre recorte y recorte, que valdría la pena recuperar a los jóvenes que están emigrando y que tienen capacidad de iniciativa para desarrollar su actividad en favor de eso que llaman nuestro producto interior bruto.
De entrada Anna, ni siquiera ha tenido la oportunidad de que algún banco le financie sus estudios y aún anda peleando alguna beca imposible que le permita sobrevivir en una ciudad tan cara como gris. Sí, esos bancos con ejecutivos de pensiones multimillonarias y productos financieros tan opacos como la niebla londinense, que no son capaces de aportar nada al crecimiento de las personas y de nuestro país.
Hay muchos periodistas en el paro, algunos muy jóvenes, buscándose la vida emprendiendo proyectos personales de corto recorrido, sobre todo en internet, persiguiendo llenar su vida profesional con algún aliciente mal pagado. No todos se atreven a emigrar, ni todos tienen la oportunidad económica de hacerlo, pero si las cosas siguen así, sería mejor que este Gobierno les cambiara las prestaciones por desempleo para financiarles la huida a países que sean capaces de darles más oportunidades. Quizás el día que vuelvan todas las Annas de Londres, San Francisco o Alemania nos puedan devolver con creces lo que nunca les llegamos a dar.
Suerte Anna.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Arran de l'article de Jose Sanclemente

2012-01-27T00:14:00.000-08:00

Josep-Maria Ureta
A finals dels anys 90, el director general de La Caixa, Josep Vilarasau, va donar una conferència en unes jornades que no recordo a què es dedicaven. Crec que era sobre la qualitat. L'escasa presència pública de Vilarasau, proverbial, era una invitació a anar-lo escoltar, en el ben entès que s'adreçava a un públic divers, ni del sector financer ni periodistes.

Va explicar un conte, que resumeixo. A Londres hi havia una prestigiosa xarcuteria que cada dia posava els seus millors elaborats a l'aparador. Al vespre, retiraven la dotzena d'embotits a les càmeres de fred. Sovint renovaven el gènero: venien les de l'aparador i les substituien per unes de més fresques.

Un dia algú de la botiga --m'agrada pensar que va ser un consultor, però deixem-ho correr-- va fer una pensada: es un enrenou traginar els embotits cada dia. Els podriem substituir per uns fets de materials plàstics, ben triats i amb total versemblança. Gairebé com fan els restaurants al Japó, on els seus plats a l'aparador, fets de cera, son d'un gran realisme, a més de còmodes pel consumidor occidental: n'hi ha prou en senyalar el que vols.

Dit i fet, a la xarcuteria vàren encarregar els embotits d'imitació. Fins que un dia algú, fent endreça i amb poca memòria, va dur el embotits de pega a les càmeres i els va barrejar accidentalment amb els autèntics. L'endemà, els dependents vàren despatxar sense voler com a autèntics els elaborats d'imitació.

Quan ho va saber, Mister Porker, tercera generació de proveïdors de cansalada variada, va decidir tancar immediatament. Els empleats es van estranyar: "Però si ningú ha protestat!", li van etzivar a l'amo. I el senyor Porker els va respondre: "No és per vergonya que tanco. És perquè cap dels afectats ha vingut a queixar-se. Vol dir que no tornaran".

Vilarasau es va esplaiar en la seva reflexió de com aconseguir millorar la qualitat. Recordo que va explicar que de vegades les solucions son senzilles, com la que fa anys vàren adoptar les benzineres i el fabricats d'automòbils: perque la conductors no confonguin la súper i la diesel, es fan diàmetres d'entrada de dipòsit i boquilles de mànega incompatibles els uns amb els altres. No sé si encara és així, però a molts surtidors la mànega del diesel no entra en la boca del dipòsit de gasolina súper.

Al final, el director de La Caixa reflexionava sobre què es podria entendre per qualitat en el sector dels serveis, i més concretament, els serveis financers. I va fer una frase que tinc molt gravada a la memòria: "Qualitat és que ningú tingui el que no volia".

És el que he recordat rellegint a qui era conseller delegat d'El Periódico quan es va publicar aquesta petita història bancària, ara que es parla de gent que té participacions preferents de caixes i bancs i ha trigat a donar-se compte que no és el que volien, salsitxes de cera.

(¿Continuarà o acabarà?)

Una ventana a la libertad

2012-01-26T00:18:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Luisa, una mujer jubilada y tenaz, inició una lucha en solitario para recuperar sus ahorros de toda la vida que había depositado en La Caixa en "participaciones preferentes", creyendo, así se lo dijeron en su día, que podía disponer de su dinero al momento. Cuando fue a recuperarlo se inició su calvario: no se lo quieren dar y le proponen canjear su depósito por obligaciones a 10 años.
Llamó a los periódicos, radios y televisiones, se manifestó con una pancarta delante de su oficina bancaria. Localizó a decenas de personas que tenían el mismo producto financiero que resultó que desconocían que su dinero estaba en un corralito sin posibilidades de recuperación inmediata.
Los diarios no decían nada. El Periódico de Catalunya le publicó una carta al director. La Vanguardia hizo un breve en su edición digital. Ella no desistió frente al gigante financiero y concentró a un centenar de ahorradores frente a las oficinas centrales de La Caixa en la avenida Diagonal.
Llegó a comprar un traje de preso para encadenarse frente a la oficina hasta que le dieran su dinero, hizo unos folios (las antiguas octavillas) que repartía en el barrio de la Sagrada Familia...
La Caixa envió al delegado de zona para calmarla. Le prometió que le daban su dinero, pero que cesara inmediatamente de manifestarse. Luisa conminó al delegado a que se lo pusiera por escrito y acto seguido le dijo que su lucha no acabaría hasta que todos los inversores en esas "participaciones preferentes" obtuvieran su dinero.
Repasando los diarios en el 2009 y el 2010, hablaban de esos productos como una captación de miles de millones para las entidades financieras --pues son más de una cincuentena las que están haciendo el corralito con los ahorros de personas mayores y jubiladas-- que iba a reforzar la capitalización de nuestras entidades financieras. Los periódicos no aprenden de los errores pasados. No supieron ver la crisis y una vez vista ésta y sus causantes, seguían dándole coba a los financieros. Pasa en todas partes, pero no es excusa.
Luisa, con un par de personas afectadas, han estado en directo en la SER y Gemma Nierga y Juanjo Millás han abierto una ventana de esperanza para que el ciudadano crea algo más en los medios de comunicación como contrapoder. Denunciar las injusticias es una labor del periodismo que empieza a caer en desuso cuando el que está enfrente es tan poderoso como un banco.
No debería ser excusa para los medios ocultar estas informaciones, aunque ello lleve aparejado el perder la publicidad de una entidad financiera o ponga en riesgo la financiación de la empresa periodística.

Nota: Conocí a Luisa hace un tiempo y por otras circunstancias. Le había perdido la pista. No sabía nada de ella ni de su problema con La Caixa. Por su férrea voluntad y persistencia, y porque le asiste la razón, sé que acabará ganando a La Caixa. Isidro Fainé debe y puede solucionarlo en un minuto. También le conozco.
(http://sanclementejose.blogspot.com)

Concurs: Coneixes els mitjans?

2012-01-25T00:51:00.000-08:00

Siscu Baiges
A un polític se l'acusa de donar diners del Govern autonòmic a un periodista i el seu mitjà "per realitzar una campanya per ensalçar la seva activitat". De qui estic parlant?:
A. Jaume Matas i Libertad Balear
B. Artur Mas i La Vanguardia
C. Robert Mugabe i Zimbabwe Today
Envieu les respostes a quinscollonste@lajutgedesesilles.com
Entre les respostes encertades sortejarem una visita al Bundestag, unes fotos de la Merkel quan era jove i un joc d'eurobons de la senyorita Pepis

Què passa amb els mitjans de comunicació públics de Badalona?

2012-01-24T00:52:00.000-08:00

Tomeu Ferrer

Els mitjans públics d'informació de Badalona es troben en mig d'una guerra, que gairebé no té res d'informativa i molt de política.

Fem un repàs del que passa. Al poc que el PP aconseguís l'alcaldia, sent la minoria majoritària però amb el vistiplau de CiU, es va obrir una pugna en què, per una banda, els nou arribats intenten demostrar que manen i, amb diferent grau d'hostilitat, l'oposició vol fer palès que Xavier García Albiol i companyia són una mena de rellogats.

En una ciutat tant poc estructurada con Badalona, la ràdio i la TV locals i la revista Betulo, són elements claus per conformar una certa opinió pública. En una altra situació econòmica, els ajuntaments anteriors van apostar amb força per aquests mitjans i els van dimensionar amb força. No sóc especialista en el tema però imagino que una part de la càrrega de personal té a veure amb la vinculació de les emissores de ràdio i televisió en les cadenes creades especialment a la resta de Catalunya. Però aquest element, el cost econòmic, és clau en el procés polític seguit.

Com l'Hospitalet de Llobregat es va avançar tancant la TV local, el grup d'Albiol va córrer a afirmar que “nosaltres no ho farem així”. No obstant, va anunciar una retallada de gairebé el 50% del pressupost dels mitjans públics de Badalona. Però l'equip dels conservadors espanyolistes va posar una condició: canviar de socarrel la comissió que controla els mitjans de comunicació locals. En síntesi, reclama que la seva minoria tingui absolutament el control polític de la ràdio i la televisió locals. La resta de grups han respost afirmant que les matemàtiques són el que són i que, en conjunt, tenen majoria. La clau es que la comissió de control dels mitjans públics ha de ser escollida per una majoria qualificada de dos terços, que no té el PP.

Finalment l'alcaldia va decidir que fos el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) qui decidís en el debat, més si es té en compte que un element afegit a la controvèrsia era que els candidats a controlar els mitjans públics de Badalona eren personatges directament polítics sense cap experiència en el món de la premsa.

La resposta del CAC ha estat reclamar que els nous membres de la comissió de control dels mitjans públics locals no siguin persones que ostentin càrrec públic electe o que siguin nomenats directament pel consistori. Ras i curt, el consell reclamava gent no marcada per gestionar la premsa local de Badalona. L'últim element d'aquesta comèdia és l'amenaça de García Albiol de denunciar judicialment el CAC, al qual, recordem, va recórrer ell mateix.

Per activa o per passiva la jugada implica que el PP vol controlar els mitjans, encara que al mateix temps els estranguli econòmicament i l'oposició ha decidit plantar cara a la maniobra del PP, sense tenir en compte aspectes com el dret d'informació a la ciutadania o la situació dels treballadores i treballadores dels mitjans badalonins.

Hi ha en joc no només els llocs de treball de la ràdio, la televisió i la revista local, si no el prestigi guanyat durant molts anys per aquests mitjans. Però a més ens juguem part de la cohesió social d'un municipi tan problemàtic com Badalona i els drets dels seus ciutadans a rebre una informació independent i propera.

Per això els ciutadans han decidit tirar pel dret i tenen en marxa una campanya que reclama la defensa dels mitjans locals i públics de Badalona: http://goo.gl/UpNfU

Santa Bàrbara i sant Francesc de Sales

2012-01-23T01:23:00.000-08:00

Andreu Farràs
Tot i ser un col·lectiu força laïc o descregut, l’Associació de la Premsa de Madrid aprofitarà demà la celebració de sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, per convocar un acte reivindicatiu. Un dels eslogans que tinc entès que es cridaran és “Gratis no treballo”. Un lema que corre des de fa alguns dies per les xarxes socials després que es coneixessin algunes remuneracions ofertes últimament a col·laboradors de publicacions vegetals i digitals: 0,75 euros per una peça de 800 caràcters a Sevilla i 2 euros per a un article de quatre o cinc paràgrafs a Barcelona. Ja fa molt de temps que algunes teles locals demanen diners als estudiants de periodisme o comunicació audiovisual per poder “fer pràctiques”, és a dir, treballar com un càmera o reporter més i pagant a l'empresa en lloc de cobrar.

Dono absolut suport a l’acte de protesta dels companys de Madrid. A aquesta situació hem arribat en bona part, per les nostres omissions. Tots sabem que el quilo de periodista està caient en picat des de fa molts anys, per diferents causes. Una d’elles està en la nostra passivitat davant de la implementació a Espanya de l’anomenada llei òmnibus. Aquesta normativa nascuda al cor de la Unió Europea permet la liberalització i desregulació absoluta de les tarifes professionals. Ja fa molts mesos, el Col·legi de Periodistes de Catalunya --i crec que també una associació professional de fotoperiodistes—va rebre quantioses sancions governamentals per continuar suggerint tarifes orientatives als col·legiats free-lance que necessitaven saber quins eren els mínims per sota dels quals es podia considerar gairebé humiliant treballar. La doctrina hegemònica a la Unió Europea, el liberalisme absolut, erigida com a única i indiscutida fórmula garantidora del progrés econòmic i la eficiència dels mercats, va establir-se en el nostre col·lectiu professional, como en molts altres, sense que ningú aixequés la veu. Tots plegats estàvem massa enfeinats acumulant hores i euros als nostres llocs de treball. I els free-lance ja s’espabilaran; que alguns viuen molt bé, deiem amb displicència. Que s’en preocupin els sindicats, que també viuen molt bé, afegiem.

Aquesta passivitat dels treballadors assalariats i autònoms dels mitjans de comunicació davant de l’absoluta desprotecció corporativa que pretenien els defensors a Brussel·les dels interessos empresarials és el que ha permès que la situació s’hagi deteriorat tant que els 800 caràcters d’un professional qualificat ja no valguin ni un euro. Com que els periodistes no ens hem recordat de santa Bàrbara ni quan tronava ben fort, ara posem espelmes a sant Francesc de Sales, mentre ens prenem una coca-cola amb patates fregides els que encara tenim la sort de treballar en una redacció.

Libertad de expresión y pirateo

2012-01-21T00:21:00.000-08:00

Carlos Pastor

Acabo de oir en el Telediario del mediodía a un portavoz de los internautas españoles calificar de “atentado a la libertad de expresión” la clausura por las autoridades norteamericanas de la web de descargas ilegales Megaupload. ¿La libertad de expresión amenazada? ¿Es que acaso se ha censurado una canción o se ha prohibido proyectar una película? Ni una cosa ni la otra. La única realidad es que se ha puesto en manos de la justicia a unos espabilados que se habían hecho de oro comerciando ilegalmente con las obras de otros. Los diarios también son y han sido víctimas de espabilados semejantes.

Recordemos que antes de internet ya había unos listillos que se ganaban la vida fotocopiando los diarios y vendiendo a administraciones y empresas resúmenes de la actualidad en base al trabajo y el dinero de otros. Una cómoda manera de hacer dinero sin trabajar ni invertir.

La libertad de expresión es algo demasiado serio como para ser invocada con tanta frivolidad. De la misma forma que esa libertad no ampara al periodista que injuria o calumnia o miente de forma descarada y consciente, tampoco ampara el choriceo en la red. Y no vale como excusa que el intercambio de archivos por la red es imparable y oponerse a ello es ir contra la historia y el progreso. Para eso están las webs de pago –o las explícita y legalmente gratuitas--, que respetan los derechos de los autores –y de sus miles de colaboradores, desde técnicos de sonido a electricistas, maquetistas, carpinteros, etcétera que viven de la industria de la música, del cine o del libro.

En la película La red social aparece un personaje especialmente antipático y frívolo (el inventor de Napster, pionera páginas de pirateo) que se jacta de haber hundido el comercio de discos antes de que las autoridades le cerraran el negocio. No quiero que eso ocurra con las librerías ni con las salas de cine.

Y a los periodistas que a menudo caen en la tentación de comprender las razones de los piratas, les recuerdo que también los diarios prohíben explícitamente reproducir sus textos originales en base a la ley de propiedad intelectual.

Vaya panorama el de los medios

2012-01-20T00:29:00.000-08:00

Jose Sanclemente
¿A dónde va el modelo de los medios de comunicación en nuestro país?
Por lo que apunta el inicio del año y con el cambio de Gobierno tras las elecciones del 20-N, podemos aventurar que durante este 2012 algunas televisiones autonómicas acabarán en manos privadas en todo o en parte. Otras ya han ido cerrando. Televisión Española podrá asumir sin excesiva dificultad una reducción de 200 millones de su presupuesto; de hecho ya ha venido recortando sus costes en los últimos años en cantidades similares y aunque el proceso de jubilaciones anticipadas le dio, en su momento, un gran respiro económico, todavía le queda fuelle para ajustar su dimensión, sin renuncias excesivas, para dejarlo en torno a los 1.000 millones de euros.
Las televisiones privadas generalistas de Mediaset y Antena 3 seguirán siendo las más rentables y las que acapararán la mayor parte de la tarta publicitaria de los medios.
Se da por descontada la supresión de radios y televisiones locales, que los erarios municipales y las diputaciones no pueden seguir manteniendo.
Resultará difícil que de la reordenación forzosa que se producirá en el espacio audiovisual y al quedar libres y sin explotar algunas concesiones de TDT que han resultado deficitarias, el Gobierno pueda pagar sus compromisos y otorgar licencias nacionales a Intereconomía o la COPE. Y, si lo hiciera, éstas no serían rentables.
No creo que la publicidad vuelva a la televisión pública nacional en la medida que ello comporta ir en contra los intereses del duopolio privado televisivo.
En cuanto a los periódicos ya hemos visto que los problemas económicos que vienen atravesando han llevado al cierre de ADN, al concurso de acreedores de Público y a la posible desparición del diario Avui. Durante este año los diarios seguirán sufriendo la caída de difusión y de publicidad. No es de prever que se produzcan fusiones entre las cabeceras, más bien al contrario, pienso que aún podrían desaparecer algunas.
Los editores ya no quieren el papel. Planeta, que anduvo oteando el horizonte de Vocento y de Unidad Editorial, no está por la labor de invertir en unos medios impresos generalistas que tienen un futuro económico incierto. Prisa no puede digerir nada ni es fácilmente digerible, incluso troceada. Puede aventurarse, pues, que estos grupos seguirán caminando solos aunque lo hagan cojeando.
Las primeras cabeceras impresas de cada región ajustarán sus costes y abandonarán proyectos audiovisuales y redimensionarán los de internet para recuperar grados de rentabilidad. Deberán renunciar a algunos proyectos que no pueden consolidarse.
Las redes sociales crecerán en ingresos publicitarios mucho más que las páginas webs de los diarios y éstas acabarán pactando en los próximos meses para ir cerrando sus contenidos de forma gradual.
Los miles de millones de noticias que sirve Google en el mundo cada semana, como dice su director de nuevos proyectos, Richard Gingras, están más orientados al periodismo que necesita el lector que el que hacen los grandes periódicos y, por tanto, a captar mayores recursos publicitarios.
Si le hacemos caso a este tecno-gurú, el periodismo no se hará por rentabilidad económica sino por la pasión y convicción de algunos editores. Yo pienso que lo que no es rentable no se acaba haciendo y, si no, al tiempo. Vaya panorama el que se nos presenta.
(http://sanclementejose.blogspot.com)

Informació contaminada i opinió de quota

2012-01-19T00:17:00.000-08:00

Tomeu Ferrer

Una de les coses que hi ha al darrera de la crisi que pateix la premsa escrita és la seva orientació ideològica. No és que es perdin lectors per la tendència de cada mitjà, si no que conscientment s'ha creat un batibull que fa difícil que els consumidors s'identifiquin amb cada mitjà.

La tradició clàssica indica que la informació és el més neutra possible i l'opinió és allà on es marca la ideologia del diari o revista. Això s'ha embolicat de tal manera que per tal d'intentar infiltrar les idees a les que els promotors del mitjà s'han adherit, es canvien les tornes i la càrrega d'idees està perfectament incrustada en la informació mentre que les opinions mostren un ventall ampli. Així, s'han pogut veure coses curioses com diaris especialment espanyolistes que en el seu quadernet català publiquen articles d'opinió conspicus independentistes catalans. Bé, de persones que formaven part del gabinet de premsa de presidència de la Generalitat.

De fet l'aroma general de l'opinió dels diaris acaba responent a la tendència fixada pels seus impulsors, però sempre aquesta línia s'intenta dissimular amb la inclusió dels denominats opinadors de quota és a dir, articulistes que serveixen per maquillar el tuf general del diari o revista que vol cobrir l'expedient ideològic.

No obstant, les direccions dels mitjans arriben a fer un tomb de rosca més i frisen per fitxar articulistes d'opinió que formalment tinguin el carnet d'un partit adversari, però que a la pràctica segueixen la línia “adient”. Així, fa temps hi havia un militant del PSC que era convenientment aplaudit des de mitjans propers a CiU perquè les tesis que defensava eren perfectament acceptables pels nacionalistes moderats. Igualment, si les tornes canvien podriem veure dissidents de CiU fer la gara gara als socialistes.

Els periodistes i opinadors de quota no sols actuen en terreny enemic sinó que com més estripades siguin les seves opinions més serveixen per justificar la seva presència en aquell mitjà, ja que la seva actuació és una simple coartada.

Els polítics pot semblar que tenen un paper passiu en aquest ball en el que res és el que sembla, però hi ha ocasions en què demostren que saben ser agraïts. Vegi's si no el serial de la direcció de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on el primer escollit des de CiU va ser el filo convergent Francesc-Marc Álvaro i finalment el triat ha estat, sembla, el seu amic i coreligionari Marçal Sintes.

Només una premsa on l'opinió sigui el reflex de la ideologia del mitjà i la informació no estigui contaminada per les idees es generarà confiança en els lectors. Bé, si a més hi ha opinadors que puguin sorprendre als usuaris amb escrits inesperats, la combinació seria finalment positiva.

(http://reguereta.blogspot.com)

San Manuel Fraga, virgen y mártir

2012-01-18T00:59:00.000-08:00

Ángel Sánchez de la Fuente
¿Es Manuel Fraga Iribarne un personaje importante? No hay ninguna duda. ¿Se sabía ya hace tiempo que estaba en las últimas? Sí. ¿Acostumbran los periódicos solventes a preparar unas páginas especiales sobre los futuros cadáveres excelentes para que la noticia de su fallecimiento, si es intempestiva, no los coja de improviso? Cierto. Es una regla no escrita en las redacciones. La muerte de Fraga ha pillado con el pie cambiado a algunos diarios.

La otra cuestión que llama la atención a quien siga de cerca la política española desde una óptica progresista y de izquierda es el tratamiento mayoritariamente benévolo que ha merecido Fraga, incluso en la prensa de centro y de centro izquierda. Basta echar una ojeada a los comentaristas elegidos por los respectivos periódicos para darse cuenta de que, en el cómputo global, se está más cerca de llevarlo al paraíso que de enviarlo a los infiernos (el propio Fraga, con el gracejo que exhibía de vez en cuando, dijo seis años atrás: “Solo pediré a Dios un huequiño en el purgatorio”). No pocos periodistas y políticos de todos los colores parecen postular ya para convertirlo en santo como el Manuel Bueno de Unamuno.

De Milián a Peces-Barba

Es lógico que La Vanguardia, por ejemplo, publique un artículo de Manuel Milián Mestre --fraguista hasta los tuétanos y actual asesor del presidente de la patronal CEOE--, en el que afirme que “sin Fraga, el centro derecha español hubiera sido imposible.” Es lógico también esa apreciación, incluso atemperada, si se tiene en cuenta la evolución del mismísimo Milián, quien meses antes de morir Franco había osado decir: “De lo que Fraga es de derechas hay mucho que hablar [...] Fraga se coloca en una izquierda democrática, reformista.” Eran aquellos tiempos en que Milián creía ver periodistas submarinos del comunista PSUC por todas partes.

Lo que ya no es tan lógico es que uno de los análisis más fraguistas que figuran en el enorme despliegue de páginas realizado por El País esté firmado por el histórico miembro del PSOE Gregorio Peces-Barba. “España pierde a un hombre de bien –escribe el expresidente del Congreso de los Diputados--, un patriota partidario de los consensos y de los acuerdos [...] El paso del tiempo nos hará ver todo lo que perdemos con su desaparición.” ¿Amnesia interesada? Ese Fraga hombre de bien solía decir “el mejor terrorista es el terrorista muerto” [...] “No es terrorismo de Estado combatir el terrorismo incluso si se hace ilegalmente.” Ese hombre de bien es el mismo que participó en el Consejo de Ministros que en 1963 condenó a muerte al dirigente del PCE Julián Grimau y el que, en tono provocador como portavoz del Gobierno, advirtió a los periodistas: “Dentro de unos días daremos un dosier espeluznante de crímenes y atrocidades cometidos personalmente por este caballerete.” Ese hombre de bien, en cambio, defendió al sanguinario dictador Pinochet cuando este fue encausado por el juez Garzón en el año 2000.

¿Era Fraga un dechado de político de consensos y de acuerdos? Que se lo pregunten a Felipe González cuando en 1986 se encontró con su negativa al ingreso español en la OTAN. El patriota que “ponía a España por encima de las ideas y de sus intereses” (también en palabras de Peces-Barba), propugnó el no pensando en que un fracaso del Gobierno socialista favorecería a su partido en unas próximas elecciones. ¿Era España de verdad lo único importante, como rezaba un lema de Alianza Popular? ¿Se puede catalogar de hombre proclive al consenso a alguien como Fraga, capaz de retar en 1985 a sus compañeros críticos con arrebatos como este: “No me resignaré a ser reina madre en Alianza Popular, y a quien discuta mi liderazgo me lo como crudo?”

“Hasta el Primero de Mayo, esos son míos

No es de extrañar que se le atribuya la famosa frase de “la calle es mía,” que él solía desmentir. Se ha dicho que le colgó el sambenito el entonces comunista Ramón Tamames, precisamente uno de los detenidos (junto a Marcelino Camacho y Antonio García-Trevijano, entre otros) en la primavera de 1976, por orden del centrista ministro de la Gobernación. Lo que no hay duda es que, con relación a los ilustres prisioneros, Fraga tronó: “Hasta el Primero de Mayo, esos son míos.” No está nada mal.

En fin, el paso del tiempo, ciertamente, nos hará ver a muchos de nosotros lo que hemos perdido con la desaparición de este “animal político.” Habremos perdido a alguien que no vaciló en mostrarse autoritario, machista, homófobo y fascistoide. Tal que así:

-- “Si fuera usted un caballero, le mandaría a la mierda.” (Advertencia a la periodista Nativel Preciado en junio de 1985)

--“Viendo en la televisión un fragmento del debate [de una sesión del Congreso de los Diputados], lo único que exhibió esa señora fue su escote.” (Referencia a la socialista Clementina Díez de Baldeón, que discutió con la entonces ministra Esperanza Aguirre en octubre de 1997)

--“Los socialistas son los responsables de que todos los pederastas se hayan venido a España pensando que esto es Jauja.” (Octubre de 1997)

-- “Las personas que nacen así [homosexuales] es porque los cromosomas se equivocan. Es una anomalía.” (Diciembre de 2004)

--“El juicio acerca de Franco será positivo, tanto sobre 1939 como al final, en 1975.” (Noviembre de 2005)

Fraga, un animal político, sí; pero también un político animal.

Autonómicas privatizadas

2012-01-17T01:59:00.000-08:00

Jose Sanclemente

Que este Gobierno iba a buscar soluciones urgentes y desesperadas en los temas que menos le quitaban el sueño era algo que esperábamos. En el caso de las televisiones autonómicas estaba descontado. Lo público hoy en día es una rémora para intentar equilibrar el déficit. Da lo mismo que sea la sanidad que la comunicación, pasando por la educación o la investigación: hay que ajustar, recortar y ahorrar en todos los terrenos. Esa es una tarea fácil en la que no es necesaria más creatividad que la de restar recursos a corto plazo sin petender a medio o largo ningún objetivo. Rajoy ha dicho que lo tiene claro, que sabe lo que tiene que hacer para reconducir este país hacia el minimalismo que precisamos.
En el caso de las deficitarias televisiones autonómicas se ha abierto la veda. No han dicho ni cómo ni cuándo. Se supone que ya y como sea. Si hay alguien que quiere quedarse con las televisiones públicas que de un paso adelante.¿Hay alguien ahí que no esté arruinado?
Este planteamiento es diametralmente opuesto al de Zapatero, que con la reciente ley audiovisual quiso proteger la bondad del servicio público de la información. Tanto esfuerzo para nada. Lo que se cuestiona hoy en día es lo que cuesta nuestro bienestar y parece que muchas florituras no tienen cabida.
No veo capacidad de contestación ante las medidas privatizadoras de un gobierno de mayoría absoluta y con las decisiones tomadas. No veo, tampoco, contestación ciudadana ante los cambios que se avecinan: la oposición anda refundándose y recreándose buscando su identidad y los ciudadanos bastante tienen con sobrevivir.
Ante este panorama todo vale para el PP, nada va a ser cuestionado con convicción. Somos más pobres, económicamente desde hace un tiempo, seremos más pobres espiritualmente en breve plazo. Es una suerte que equilibremos nuestra vida con nuestros recursos. ¿O no?

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Rèquiem per l''Avui'

2012-01-16T01:05:00.000-08:00

Joan Barrera
Ha estat un treball de desmantellament impecable, fins el punt que mantenint el nom han aconseguit fer desaparèixer tot el diari. Un treball d’artesania, ben mirat, que hauria de ruboritzar a les ments més preclares de l'anomenat espai comunicacional català. La operació endegada pels responsables de l’empresa d'El Punt per engolir l’Avui mereix un punt i apart, a més d’una reflexió de quina ha estat la política de comunicació d’un país, Catalunya, que es venta de tenir una extremada sensibilitat per tot allò que fa referència a la llengua.

L’Avui, ara ja ho podem dir, ha desaparegut, encara que no hi hagi ningú capaç de firmar la seva acta de defunció. És un mort massa emblemàtic, perquè tothom en defugi la responsabilitat de posar a la història el punt i final. ¿Tan poc costa repassar la trajectòria i veure que la seva sentència de mort la van dictar aquells que injectaven, directament o indirectament, diners públics per mantenir-lo viu artificialment?

La història del primer diari en llengua catalana després de la guerra civil acaba en un estrepitós fracàs. I no per culpa dels seus professionals, com sempre les víctimes del desenllaç, sinó d’aquells que el van utilitzar per afavorir els seus interessos. Convindria fer-ne un petit recull per trobar les principals fites de molts d’aquests despropòsits, dels ajuts interessats, de com un projecte que neix amb un gran suport popular acaba allunyant-se de la realitat i convertint-se en un producte inviable econòmicament i innecessari per un país que té com un dels principals objectius la normalització del català.

No faig tremendisme, però així es podria resumir la seva història, sense necessitat de posar-hi noms i cognoms. El més sorprenent és com ha pogut arribar fins aquí. Quins mecanismes han permès allargar la seva agonia.

El cas de l’Avui és la metàfora de quina ha estat la praxis en matèria de comunicació a Catalunya que han practicat sense diferències ideològiques les instàncies públiques. L’error descomunal, que ara la crisi posa en evidència, parteix de la base que qualsevol projecte fos com fos i que tingués el català com a llengua de transmissió podia gaudir de suport públic sense mirar-s’hi massa, sense analitzar la viabilitat, ni la incidència, ni el valor afegit, ni l’aportació a l’objectiu comú d’enfortir la llengua catalana. En una paraula, tenia dret a una subvenció, encara que aquesta s’atorgués des de la irracionalitat més absoluta, sense bases objectives que la justifiquessin o des de l’amiguisme més pervers.

Convindria fer una anàlisi precisa que posés negre sobre blanc a on ens ha portat aquesta estratègia en l’àmbit dels mitjans de comunicació, per demostrar que el català no és un talismà que garanteix l’èxit sinó d’altres factors que tenen a veure amb una cultura empresarial homologable a la de qualsevol país dels nostre entorn. Això, o admetre que la subvenció, quan es fa de forma indiscriminada, sense límit en el temps, ni recolzada per un projecte que la justifiqui és la respiració assistida que embolcalla el fracàs.

Parlo de l’Avui, però és possible que en els pròxims mesos hi hagi altres exemples tan o més colpidors que aquest. Però ara no és el moment de cridar al mal temps. Hi ha massa periodistes sense feina per banalitzar un drama al que no se li posa remei.
(http://www.joanbarrera.com/)

Crónicas sobrecogedoras

2012-01-11T00:32:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Alguna vez he hablado de lo que me contaban los viejos periodistas sobre las crónicas, básicamente taurinas, que antaño pagaban los apoderados y ganaderos de la fiesta nacional, con un sobre con billetes de mil pesetas al periodista de turno, que elogiaba la calidad del astado y/o la brillantez del torero.
Algo así debió hacer el ministro y luego presidente balear Jaume Matas con el periodista Antonio Alemany, ambos encausados en el caso Palma Arena. El periodista le escribía los discursos y luego elogiaba la figura del político en el diario donde colaboraba, a cambio de un sobre que salía del erario sin concurso ni taquígrafos.
La nueva fiesta nacional es hoy la de la costumbre de pagar a algunos periodistas para que asesoren a empresas privadas y de refilón coloquen una morcilla de la citada empresa en sus crónicas sobre-cogedoras.
Las rebajas en los salarios de algunos profesionales de la comunicación, producto de la crisis que viven los medios, está compensada por este sobresueldo, que los editores conocen y sobre los que hacen la vista gorda, si, a cambio, los costes de la estrella periodística es compartida. Claro que esto no es un delito penado por la justicia, puesto que se circunscribe al ámbito privado y no mete mano en las arcas públicas, como el caso de Alemany.
No es un delito, pero es feo y engañoso para el lector o el espectador que, ingenuamente, sigue creyendo en la independencia de algunos articulistas. Suerte que son los menos y se empieza a conocer sus nombres y apellidos.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

¿Quién paga la información?

2012-01-09T11:04:00.000-08:00

Maria González
Todos estaremos de acuerdo en que hacer información cuesta dinero, en unos casos más, como puede ser la televisión, y en otros menos, Internet. Subrayo el término información porque a veces se confunde con otros términos como publicidad –que bien hecha también puede ser carísima- o mejor dicho con publicidad revestida de información. Puedo ser más explícita, en ocasiones confundimos información con la repetición más o menos inconsciente de mensajes que emiten personas o instituciones con diferentes fines. Y no creo que tener un fin u objetivo sea malo, lo peligroso es cuando se quiere ocultar a toda costa.

La información periodística en cualquier formato requiere formación y oficio. Esto no se hace sólo, alguien debe ponerse manos a la obra y eso cuesta dinero. Sí, nuestro trabajo tiene un valor y por eso nos pagan, aunque a veces parece olvidarse.

Parece que esto lo creemos sólo los periodistas y lo peor no es tan sólo que algunos empresarios lo pongan en duda y tengamos que oír frases como: “la carne de periodista va barata”, sino que nuestros clientes no lo valoren. Los que leen nuestras noticias –en cualquier soporte-, las ven en televisión o las escuchan en la radio no parece que estén dispuestos a pagar por ellas, o cada vez son menos.

Internet ha tenido la capacidad, entre otras muchas, de plantear una pregunta: ¿Quién está dispuesto a pagar por tener información?

Con Internet no se paga por la música, ni por las películas o series y, por supuesto, tampoco por la información. Pero no nos engañemos, Internet ha tenido la virtud –o al menos yo quiero verlo así- de poner delante de nuestras narices algo que hacía tiempo que venía ocurriendo: la mayoría de la gente no está dispuesta a pagar por la información, al menos, no por la información que les estamos ofreciendo ahora, con los contenidos y los formatos actuales.

Todo esto plantea una realidad humana que no quiero pasar por alto. Detrás de esto hay compañeros y amigos sin trabajo, personas que no pueden ganarse la vida con su oficio y que se han convertido en un número, en uno de esos que escribimos a diario cuando relatamos las cifras el paro. Detrás de esto hay mucha gente joven que quiere abrirse paso en el mundo del periodismo, que no saben a dónde ir o cómo conseguir que alguien les dé una oportunidad.

La mejor forma de hacer frente a los problemas es mirarlos cara a cara. Como decía antes, ocultar algo es siempre un mal asunto, por eso es importante reflexionar sin prejuicios y sin querer proteger o mantener los medios de comunicación tal y como los conocemos, porque la vida es tozuda y nos pondrá delante las nuevas realidades, queramos o no.

A partir de aquí se abre un gran campo de análisis que me veo incapaz de abordar en su totalidad, un estudio que corresponde a sociólogos, empresarios y también a periodistas y que requiere de un tiempo y un espacio amplios que sobrepasan este marco.

Pero no quiero dejar esto sólo como un apunte. Hay cosas que sí están a nuestro alcance. Empecemos por valorar nuestro trabajo, no lo regalemos. Seamos autocríticos, en la intimidad de nuestro pensamiento todos sabemos cuando algo está bien escrito, narrado, justificado, argumentado, grabado, emitido o publicado, cuando estamos informando o cuando repetimos, con más o menos gracia, lo que alguien quiere emitir.

No ploris per TVE

2012-01-05T00:02:00.000-08:00

Joan Barrera
Mai com ara hi ha hagut tants defensors de la televisió pública, fins i tot de TVE, icona en alguns moments de la seva història de l'espanyolisme més ranci i del sectarisme informatiu sense miraments.
     Està bé que surtin a la llum tantes opinions. La viabilitat de les cadenes públiques en època de crisi i de retallades no és un tema menor i convé reflexionar-hi intensament. Però el debat no s’ha de centrar en la pervivència del concepte públic per sobre de qualsevol altre consideració, sinó en les raons que justifiquen que una societat democràticament avançada disposi d’un sistema públic de televisió al marge de les iniciatives privades.
     Ara que el govern de Mariano Rajoy ha anunciat que retallarà en 200 milions d’euros la subvenció a TVE hi ha qui s’esquinça els vestits i posa el crit al cel, com fa unes setmanes va passar per una mesura similar en el cas de TV-3. En la majoria dels casos, el final de la reflexió acostuma a ser molt senzill: al governs de dretes volen desmantellar la tele pública per beneficiar a les privades.
     Reconec que aquesta conclusió és potent, i en mans de periodistes pot tenir un ressò il·limitat. Però no és ben bé així. O no és aquesta tota la veritat, si ens fixem, per exemple, en quines van ser les iniciatives en l’àmbit de la televisió del govern Zapatero o comprovem la incapacitat del tripartit català per adequar, modernitzar i contenir la despesa de TV-3.
     L’anàlisi requereix d’una major precisió i, sobretot, no barrejar conceptes, com l’argument reduccionista de que es tracte d’un atac indiscriminat de la dreta mediàtica al sector públic.
     La percepció entre els experts en comunicació és que TVE està fent els deures en la tasca per adequar-se a un entorn de restriccions econòmiques i per adaptar-se als canvis en que està immers el món audiovisual. Els seus professionals i directius han sabut crear una cultura d’empresa, han identificat millor els interessos dels usuaris amb una aposta decidida per les noves plataformes digitals abocant recursos i continguts i han aconseguit definir una aposta informativa pròpia i creïble sense estar mediatitzada per la política. I tot això sense descuidar la promoció de sèries pròpies que triomfen en prime time i el suport al cinema.
     Queda encara molt camí per recórrer, però el pas ja està donat. I si s’ha de posar el crit al cel és per evitar que la retallada de 200 milions d’euros estronqui la feina feta.
      Sobre aquestes bases hauria de girar el debat i els professionals de la comunicació s’hi haurien d’implicar a fons, més enllà de les queixes i de les declaracions genèriques. Potser per aquesta via els ciutadans entendrien què significa disposar d’una cadena pública i si es justifica destinar diners per el manteniment.
     Centrar la discussió únicament en la subvenció econòmica sense expressar clarament què es vol fer amb els diners, o què s’ha fet amb ells, és un carreró sense sortida que no genera complicitats entre la opinió pública. Al contrari, s’interpreta com una reivindicació corporativa que anteposa el manteniment dels privilegis dels treballadors de la cadena pública a la funció de servei públic. Per això és un sarcasme respondre a la conveniència d’ajustar-se el cinturó amb l’amenaça de deixar d’emetre els partits del Barça, com fa unes setmanes va fer la directora de TV-3. ¿O potser és que no es vol explicar quans diners es destinen a les retransmissions esportives o què s’ha fet per optimitzar la gestió de l’empresa (pública)?
(http://www.joanbarrera.com/)

'Público' contra las cuerdas

2012-01-04T04:51:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Para los que somos adictos a los diarios y venimos observando las dificultades que atraviesan, es una mala noticia que, tras el cierre de ADN, se anuncie ahora el concurso de acreedores de Público.
     Y es una mala noticia porque en el caso de Público se habían cumplido la mayoría de expectativas de calidad para hacerse un hueco en un mercado excesivamente competitivo. Hay demasiados diarios en España para soportar en competencia una cuenta de explotación positiva y, quizá, no son suficientes si nos atenemos a la información diferencial que aportan solo algunos de ellos.
     Público es un buen diario que se ha ganado la militancia y simpatía de cerca de 300.000 lectores y más de 5 millones de usuarios en su página web, pero no ha tenido la oportunidad de ganar dinero.
Calculo que el diario de Mediapubli, participado por Jaume Roures, Tatxo Benet y Toni Cases se habrá dejado en el camino una inversión de algo más de 70 millones de euros desde sus inicios en setiembre de 2007. ¿Esto es mucho para posicionar un diario en un mercado de tanta competencia y con retrocesos en las difusiones de los rotativos?
     ADN enterrará con su cierre algo más de 50 millones, La Razón nunca ha ganado dinero desde su fundación, hace 13 años y, desde entonces, las pérdidas acumuladas rondan el centenar de millón de euros. El diario Qué, adquirido por Vocento por 132 millones, debe andar por los 150 millones de euros... y así un suma y sigue.
     Para responderse a esta pregunta hoy en día solo se puede hacer en función de las expectativas a corto plazo, ya ni siquiera a medio, porque resulta que la Banca ya no está por financiar a los medios de comunicación, como se ha visto en el caso de Público. Ni la Banca, ni tampoco los gobiernos afines ideológicamente a las cabeceras, que están soltando lastre rebajando su inversión publicitaria en mayor proporción que otros sectores de anunciantes.
     Sobre Público se hizo caer el estigma, sobre todo por la competencia, de que nacía bajo la sombra y los apoyos del entorno de Zapatero y que podría servir de moneda de cambio para otros negocios del grupo de Roures, tal y como La Razón pudo influir en facilitar la entrada de Planeta en Antena 3.
     La llamada pluralidad informativa cuesta mucho dinero. Tanto que en el caso de la prensa diaria, ajena a las fusiones entre cabeceras a diferencia de sus colegas audiovisuales, tiene que bregar en solitario contra los tiempos tecnológicos, las redes sociales, el recorte publicitario y hasta contra si mismos en un modelo informativo empresarial que se extingue sin encontrar un recambio rentable en la red.
     La solidaridad entre el sector es nula, la defensa de los intereses comunes inexistente, la mezquindad por alegrarse y publicar los achaques del competidor está a la orden del día y el desinterés de los gobiernos de todos los colores por la prensa diaria es una realidad palpable.
     La grave situación por la que atraviesa Público debería ser objeto de preocupación por parte de todos, pero me temo que los focos están puestos en otros escenarios. Salvar a un diario herido, salvar la prensa diaria, también forma parte de mi Estado del bienestar que tanto quieren preservar algunos a base de dejar caer lo fundamental.
(http://sanclementejose.blogspot.com)

Un error de una magnitud tremenda

2012-01-03T07:42:00.000-08:00

Gabriel Jaraba
Lo ha dicho Patricia Abril, directora general de McDonald’s en España: suprimir la publicidad de TVE fue “un error de una magnitud tremenda”. Lo mismo pensamos quienes hemos trabajado en televisión pública, al ver que el gobierno de Zapatero, en sus últimos tiempos, se sacó de la manga este colofón a su errática política (por llamarle de algún modo) comunicacional. El anterior presidente entregó en bandeja a las cadenas privadas el grueso del pastel publicitario televisivo mientras los profesionales de TVE luchaban con uñas y dientes compitiendo con ellas y para conseguir –y lograr– una televisión pública estatal más independiente que nunca. Lo hizo después de un proceso de implementación de la TDT –cuando esta tecnología era ya casi obsoleta– que abrió la puerta a la televisión generalista de difusión estatal a la extrema derecha y a la baja calidad en contenidos y programación. Zapatero había sido abandonado por Prisa y buscó acomodo en un empresario simpatizante que obtuvo de él algunas licencias de TDT a cambio de proporcionarle “apoyo” con un periódico que en lugar de ampliar el registro cultural socialdemócrata nos obsequió a todos con una concepción de la izquierda que hace las delicias de quienes sueñan con la reencarnación de Bullejos, Trilla y Adame en la secretaría general del PCE y con la elevación al olimpo del reciclador de discursos de Fidel.
     La revista humorística La Codorniz publicaba una sección titulada Donde no hay publicidad resplandece la verdad, y vive Dios que los españolitos han interiorizado esa barbaridad. El comercio, que produce trabajo, prosperidad y paz, ha sido siempre despreciado por la hidalguía, también por ese remanente de hidalguía que pasa por progresía española y que abomina de los “fenicios”, cosa que explicaría en cierto modo ese substrato de antisemitismo y anticatalanismo en la izquierda sectaria española. (Para detectar indicios de esa nueva hidalguía “proletaria” préstese atención al uso de la palabra “coherencia”). Pero resulta ser todo lo contrario: donde no hay publicidad resplandece la miseria. La ausencia de publicidad en las calles y en los medios es un indicador seguro de ausencia de libertades democráticas. Punto pelota.
En estos momentos, las empresas comunicacionales asisten a un cambio de era en el que ven decaer lo que ha sido el centro de su negocio durante los últimos 150 años: los ingresos por inserción de publicidad. Muchos observadores achacan a cierta nueva “cultura de la gratuidad” la crisis de medios e industrias culturales en lugar de hacerlo a su incapacidad de inventar nuevos modelos de negocios adecuados a la nueva realidad del mercado y a la satisfacción de sus clientes mediante valor añadido al producto. Pero la cultura de la gratuidad en televisón no es nueva. Fue el propio Francisco Franco quien la propició en el nacimiento de TVE, cuando rechazó que la naciente televisión oficial se financiase mediante el pago de licencias, como en el resto de Europa, y decidió que su funcionamiento iría directamente a cargo de los presupuestos.
     Hasta la fecha, los ciudadanos han vivido con la engañosa sensación de que la televisión pública les sale gratis. En Catalunya, donde desde 1983 TV-3 ofrece un servicio de televisión pública de altísima calidad, a la altura de las grandes cadenas públicas europeas (demostrado por la infinidad de premios internacionales que han obtenido sus producciones) las sucesivas direcciones generales de la corporación pública se han encontrado con la renuencia de los ciudadanos a pagar una license fee cada vez que han sido sondeados al respecto. Y a la vez, muchos de esos mismos ciudadanos han considerado que los poco más de 40 euros anuales que la televisión pública catalana recibe de sus impuestos eran demasiado dinero, cuando apenas llegan a cubrir el 30% de su funcionamiento total.
     Con semejante falsa conciencia, que diríamos en marxista, no es de extrañar que los televidentes españoles acogieran con albricias y zapatetas el anuncio de la eliminación de la publicidad en TVE. Álvaro de la Iglesia vencía después de muerto, pero unos cuantos meses después, ahora mismo, el consejo de administración del ente público se plantea recuperar las inserciones publicitarias porque el recorte de 200 millones en el presupuesto pone a la televisión pública al borde del colapso.
     Me temo que ni con publicidad ni sin ella tienen remedio los males de las televisiones públicas. Los gobiernos derechistas de Madrid y Barcelona saben que la nueva hidalguía populachera considera a los profesionales de la televisión unos privilegiados y se complace en verles morder el polvo a manera de pobre consuelo cuando a ellos les acechan contratos basura. No es una neura mía: la propia Casa del Rey es consciente de esa mentalidad cuando difunde que Juan Carlos cobra un sueldo medio neto mensual de 12.000 euros; uno hubiera esperado de esa augusta institución, si no transparencia total, algo más que dar penita a los tontos. En Catalunya, el equivalente de ese populismo se complace en la maledicencia en torno a la televisión pública nacional catalana, de modo que a veces parece que se es más catalanista cuanto más se desea ver por los suelos al mayor logro cultural del catalanismo contemporáneo.
     Creo que fue Einstein quien dijo que había dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana, y de lo primero no se sentía del todo seguro. El espectáculo de ver cerrada la televisión pública de l’Hospitalet por un gobierno municipal de izquierdas, pese a una fallida resistencia de ICV-EUiA, nos indica que quizás sea verdad que los pueblos tienen las televisiones que se merecen. De momento ya cuentan con los gobiernos que ellos mismos han votado.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)

Buenos deseos entre medios para el 2012

2011-12-30T00:13:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Puestos a desear cosas para el nuevo año, he escogido esta lista que podéis ir completando:
-- Deseo que no cierren más diarios y que no siga creciendo la cifra de periodistas sin trabajo.
-- Deseo que los periódicos y los informativos de las radios y televisiones dejen de titular "al borde del precipicio" o cosas parecidas.
-- Deseo que algunos tertulianos sean tan implacables en sus críticas contra los recortes que hará el Gobierno actual, como lo eran antes contra las medidas del anterior.
-- Deseo que los editores y empresarios de prensa crean en sus medios y en los periodistas y no lancen la toalla antes de tiempo.
-- Deseo que la concentración en dos manos de las televisiones privadas no lleven a a la precariedad del trabajo de los profesionales que trabajan en ellas.
-- Deseo que los financieros que están trabajando en los nuevos ERE para los medios de comunicación cambien de opinión y se orienten a buscar nuevos recursos e inversiones para mejorar la calidad de éstos.
-- Deseo que los anunciantes valoren a los lectores tanto como a los telespectadores.
-- Deseo que los que piratean libros, revistas y diarios en la red sean conscientes de que si siguen haciéndolo acabarán con los autores y las editoriales.
-- Deseo que los editores tomen rápidamente conciencia de que si no facilitan el acceso y el precio de los libros electrónicos no podrán con la piratería.
-- Deseo que las radios entren inmediatamente en los estadios de fútbol.
-- Deseo que la televisión pública de Rajoy sea tan neutral como la de Zapatero.
-- Deseo que los becarios no sean precarios.
-- Deseo menos horas de telebasura y algunas más de lectura.
-- Deseo que los indignados no bajen la guardia para que los ciudadanos tomemos conciencia de las injusticias.
-- Deseo que los ilustres corruptos sean condenados y no accedan a indultos torticeros.
-- Deseo que "el derecho a informar libremente del periodista y el libre acceso a la información del ciudadano" no sean meras frases formales.
-- Deseo que, como Oscar Wilde dijo, los políticos entiendan que "la opinión de la prensa no es la opinión de los ciudadanos"
-- Deseo que todos tengáis un año en el que os sintáis optimistas para afrontar los cambios que sean necesarios para ayudar a construir un mundo mejor entre todos. Deseo que seamos más solidarios y emprendedores para echar una mano a quien la necesite.
-- Deseo a todos un buen año 2012...
-- Deseo...
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Enquestes: tele pública, col·legi, facultats de periodisme i codi deontològic

2011-12-28T05:01:00.000-08:00

La majoria dels lectors de Paios estan d’acord amb les retallades que s’estan enllestint per a la Televisió de Catalunya; consideren que la majoria dels mitjans de comunicació catalans segueixen “bastant” el codi deontòlogic de l’ofici; opinen que el Col·legi de Periodistes de Catalunya és “poc” o “gens útil” per als professionals, i que s’haurien de reduir les places d’alumnes i les facultats de periodisme. Son les conclusions que es poden extreure de les respostes que alguns lectors de Paios han donat a les quatre enquestes que fins ara han estat penjades en aquest quadern.

Per una TV-3 més austera. Unes quantes setmanes abans que s’obrís la polèmica entre el Govern català i la direcció de Televisió de Catalunya al voltant de les retallades pressupostàries en els mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, els lectors d’aquest quadern van poder pronunciar-se sobre si calia o no reduir determinades partides pressupostàries de TVC per tal de reduir-ne el dèficit. Es podien respondre diverses preguntes al mateix temps i el resultat va ser el següent: gairebé la meitat (48%) va estar a favor de eliminar les transmissions esportives; el 38% donava suport a disminuir el nombre de directius de la CCMA; el 32%, a reduir el nombre de canals; només el 12%, a retallar la massa salarial dels empleats; i un altre 12% defensava que tot seguís igual com fins ara.

Col·legi poc útil. En un altre sondeig es va qüestionar la tasca actual del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Gairebé dos de cada tres que van votar (64%) van considerar la seva feina “poc útil”. El 21% la va considerar “bastant” útil. I el 14% va opinar que no servia per a res.

Excés de facultats. La precarització i subocupació dels periodistes en general i, sobre tot, les dels recent llicenciats és una de les preocupacions comunes de la professió. Davant de la sospita de que l’excés d’oferta de ma d’obra pot influir en que els responsables de la demanda aprofiten per abaixar els preus de la ma d’obra, vam preguntar si es considerava convenient reduir el nombre de places d’alumnes de periodisme i de facultats de Ciències de la Comunicació per disminuir l’actual inestabilitat laboral. El 52% de les respostes van ser partidàries de retallar el nombre de places universitàries, encara que una minoria considerava que la precarització obeïa a altres raons. El 47% de les respostes restants eren contràries a abaixar el nombre de places d’alumnes, perquè les causes de la precarietat laboral eren unes altres.

Obediència ètica. L’última enquesta realitzada fins ara per Paios preguntava si el codi deontològic aprovat en el segon Congrés dels Periodistes de Catalunya és seguit per la majoria dels mitjans de comunicació catalans. Més de la meitat de les respostes eren afirmatives i el 43% dels enquestats responien que la majoria dels mitjans no seguien “gens” el codi deontològic. Es pot aventurar que si la pregunta es referís als mitjans de comunicació “espanyols” aquest darrer percentatge seria superior, però el codi deontològic no regeix fora de Catalunya i ha estat convenientment desacreditat pels autoanomenats “defensors de la llibertad d’expressió” de bona part de la premsa de Madrid.

Per conèixer més detalls de les enquestes, que són només indicatives de l’opinió de les persones que s’hi han interessat, es poden observar a la columna de la dreta, on hi son penjats els quatres sondejos amb totes les dades.

Periodistas indignados

2011-12-23T23:56:00.000-08:00

Jose Sanclemente

Algunos periodistas comienzan a estar indignados. No me refiero solo a aquellos que durante estos últimos años han perdido su puesto de trabajo en las sucesivas reducciones de personal que han llevado a cabo las empresas periodísticas, sino también a aquellos que están viendo mermadas sus condiciones laborales en sus actuales puestos en las redacciones y empiezan a tener dificultades para poder informar con los más elementales niveles de calidad periodística.
En esta época de recortes, donde la prensa se está alineando con la obsesión de los políticos por rebajar los gastos sin miramiento en las necesidades más elementales del ciudadano, debería ser implacable que el ejemplo de austeridad que se exige a los redactores y empleados de los medios, se reflejase en el de sus directivos y empresarios.
No vale reducir el salario y los gastos de taxi de un periodista si sus directivos van con chófer y viajan en clase business. No es demagogia. Esa actitud debe ser tanto o más exigible en la empresa periodística, que no deja de ser una empresa de servicios, como al gobierno de turno que cercena los servicios de los ciudadanos y las nóminas de los funcionarios.
Que las empresas periodísticas lo están pasando mal es una realidad incontestable, sobre todo en el caso de los diarios y las radios, puesto que las televisiones con la ayuda gubernamental que ha supuesto la posibilidad de fusionarse entre ellas y el vaciado de la publicidad de la pública, están en beneficios.
Por eso entiendo que haya periodistas de Prisa, cuya empresa tiene dificultades para abonarles la paga de Navidad antes de que se coman los turrones en la Nochebuena, que estén indignados al ver que el grueso de los directivos del consejo de administración han viajado varios días a Chile para celebrar su reunión anual con el coste de viajes, dietas y hoteles que ello debe suponer.
Aunque pudiera desprenderse de las fotos que publica el diario El País que un banco español (BBVA) pudiera estar patrocinando ese viaje, que tiene una intención de "promocionar" las inversiones en territorio chileno donde el grupo español tiene una cadena de radio, ello se debería explicar muy bien no solo a sus indignados trabajadores sino a los lectores que tienen entre sus preocupaciones la gran responsabilidad que las entidades financieras están teniendo en la entrada y posible salida de esta crisis.
Hay que dar ejemplo en todos los sentidos. De lo contrario estaremos mirando con lupa como el diario "global en español" trata a una entidad financiera que puede copatrocinar con el periódico un acto en Chile, mientras tiene dificultades para atender la paga de Navidad de sus trabajadores.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

El cierre de 'ADN'

2011-12-23T01:28:00.000-08:00

Jose Sanclemente

Es un día triste, Planeta ha tomado la decisión de cerrar el diario ADN por la bajada en los ingresos de publicidad. Esta maldita crisis está acabando con lo mejor y con los mejores.
En marzo del 2006, junto con un pequeño grupo de buenos profesionales, puse en marcha el proyecto de "diario en abierto" y de calidad --no me gustaba llamarle gratuito-- tras haber reunido en torno a su accionariado a la mayoría de empresarios de la prensa regional y al Grupo Planeta.
Fueron unos inicios ilusionantes en el que unos periodistas jóvenes y muy bien preparados estaban dispuestos a darlo todo por hacer la mejor información con los recursos limitados de los que disponíamos. Al poco tiempo más de 1.300.000 lectores nos acompañaban en la aventura, pero también se cernían sobre el diario los primeros nubarrones de la crisis publicitaria que hacían muy difícil sostener el periódico en las condiciones que a todos nos hubiese gustado. Más tarde, en el 2009, Planeta se hizo con la totalidad de ADN y tanto los periódicos regionales como yo mismo tuvimos que dejar el diario.
En la última etapa, hace escasamente tres meses, se hizo una apuesta por darle mayor calidad, más paginación y contenidos más diferenciados que, como hemos visto, ha sido insostenible para un grupo de comunicación como Planeta que a pesar de favorecer esas mejoras no tenía mucha confianza en ellas, pues le había puesto un cortoplacismo a los resultados a todas luces imposible de obtener.
Planeta ha puesto mucho dinero en ADN pero lo que no le ha puesto es intención editorial y apoyo de sus medios. No es lógico que se haga un relanzamiento del diario sin el concurso de Antena 3 y Onda Cero, por ejemplo. Eso no es ser buen editor.
Una vez más el esfuerzo ha venido de la redacción y la gestión de ADN, pero no del editor. ¿Qué está pasando con los editores que desconfían de sus medios impresos?
El Grupo Planeta se enfrenta a cambios importantes en los próximos meses que apuntan a darle todavía mayor protagonismo a los aspectos financieros que a los editoriales. La fusión de Antena 3 TV con la Sexta será, desde esta óptica, una batalla por el control del mercado publicitario español en el que las sinergias de recursos pueden llevar a reducir costes en los contenidos y , por tanto, en la precariedad de los profesionales que trabajan en ellos.
Esta noche en que la redacción de ADN celebra su cena de Navidad para brindar por los mejores deseos entre compañeros, Planeta les ha cerrado una puerta a la esperanza como lo hizo con ADN.es en el pasado.
Desde este humilde post me atrevo a pedirle a la dirección de este grupo de comunicación que no escatime recursos con las indemnizaciones de unos buenos periodistas que lo han dado todo por ADN. Para Planeta solo es dinero, para ellos la única forma de sentirse tratados con la dignidad y corrección que se merecen. Un buen editor que tira la toalla debería ser generoso con ellos. Desde aquí mi solidaridad y cariño a los que fueron mis compañeros en esta dura travesía que hoy acaba. Feliz Navidad a todos ellos. La vida sigue... un poco peor sin nuestro ADN.

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Un periódico malo

2011-12-22T04:30:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Está de moda la idea de crear un banco malo que aglutinaría los llamados activos tóxicos que figuran en el balance de los bancos españoles sobre todo, en el caso español, aquellos que se refieren al sector de la construcción. Ello supondría un saneamiento financiero de las entidades bancarias que se desprenderían, a precio de saldo, de estas joyas con el dinero del erario, que las aparcaría en la entidad tóxica y así la banca iniciaría un proceso de recapitalización sin peligro de volverse a contaminar. Eso dicen.

Se me ocurre que se podría hacer lo mismo con una serie de noticias que aparecen en la prensa diaria de forma habitual. Estas noticias tóxicas y nocivas para los periódicos y sus lectores, podrían tener cabida en un periódico malo, dado que, al parecer, se quiere seguir insistiendo en ellas y no hay necesidad alguna de que contaminen el resto de la información del diario.

En ese periódico malo cabrían las noticias aduladoras hacia el poder en general, también tendrían hueco las informaciones que encubren la publicidad de un anunciante, las que son meros rumores sin contrastar, las que son sensacionalistas y alarmistas, las que pretenden intoxicar a la opinión pública en interés del mejor postor, las largas entrevistas con los políticos que no dicen nada, las largas entrevistas con los banqueros que no dicen nada… las largas entrevistas, en general, que no dicen nada. También este periódico malo podría albergar anuncios de prostitución, de tarot, de tabaco, de alcohol , la de las pulseras New Balance o la de los bonos de Rumasa …y la de todos los productos que no cumplan los requisitos de veracidad.

En la sección de servicios pondría los horóscopos y las críticas de cine y libros de los críticos que no han visto la película o no han leído el libro… Así se podría completar un buen manojo de páginas tóxicas que podría venderse a precio reducido en los quioscos. Posiblemente llevarían promociones de patinetes inservibles, sartenes que se achicharran a la primera que se calientan en el fuego o cuchillos desafilados que se podrían adquirir mediante varios cupones malos, a precios de risa.

Se me ocurre también, ahora que agrupamos las teles privadas en solo dos grupos, que sería factible crear una tele mala, pero pensándolo mejor, esta igual ya está creada …

En cualquier caso, puede ser una solución para sanear los periódicos en general, que verían reducir sus páginas y, por tanto, sus costes, sin perder la calidad de las buenas informaciones. Las otras, las tóxicas ya las leeríamos en el periódico malo.

(http://sanclementejose.blogspot.com)

Fora de joc

2011-12-18T01:52:00.000-08:00

Pepa Badell

Si no fós perquè és patètic, semblaria una cançó de La Trinca, aquella en què un senyor català anava a Madrid com a “sueñatortillas” i del que li pasava... n’hi havia “para alquilar sillas”...

L’enhorabona a la gent de Vilaweb que ha creat l’etiqueta #googlecat, que ha estat trending topic a l’estat espanyol. Perquè trigarem dies a oblidar que Google Maps ha rebatejat el carrer Joanot Martorell com a “Juanito Martortell”, o el Josep Pla d’Olot como a “José Placita”, o el Gran de Gràcia com a “Grande de Gracia”... I així tots els que vulgueu.

Potser ja n’hi ha prou de tanta presa de pèl. Google Espanya ha assegurat a Vilaweb (ep! no des del “Valle de la Silicona”) que “el problema té relació amb la base de dades proporcionada per tercers que els tècnics treballen per actualitzar”.

Zas! Per retallar costos, la poderosa empresa ha subcontractat algú que, segurament, complirà els requisits de ser econòmic però a qui tant se li en fot la qualitat (perquè ni t’imaginis en quines condicions treballen els seus empleats). I si el proveïdor passa de la qualitat, no diguem res de qui els contracta.

Aquest és un mal comú i greu que està passant avui a tots els nivells: ho veiem a les empreses, a les administracions, a les universitats. Per tot arreu la frase de moda és “retallar despeses”, ni que sigui perdent la qualitat, el talent, el futur en definitiva. Què n’hem de fer de la feina curosa, ben feta, a fons? Com podem estar demanant als joves que es preparin quan estem llençant al femer l’experiència dels madurs “perquè són massa cars”? Què serà de la recerca ara que s’han aturat i/o dinamitat tants projectes?

El pas que estem fent (o estan fent els governs) ens portarà uns quants anys enrere en tants i tants àmbits del coneixement i de la vida... Tinc la sensació que s’estan perpetrant cops d’estat financers arreu i que les normes les dicten només aquells que es beneficien de l’economia especulativa. Mentrestant, tots morts de por, rebaixant i rebaixant les condicions socials i salarials fins a assolir la condició de “treballadors xinesos”... però a Catalunya. Mira que bé, ja no cal deslocalitzar!

Dic això perquè penso que les coses es poden fer d’una altra manera: els governs poden gestionar millor els recursos, obvi, però no retallar fins a liquidar el sistema. ¿Que s’han oblidat que també poden generar ingressos apujant els impostos a qui més té? O també als qui fan transaccions especulatives a curt termini? ¿I si en lloc d’enviar el funcionari judicial a desnonar una esforçada família treballadora de casa seva, jutgem el banquer que va posar en risc l’entitat concedint hipoteques a tort i a dret i atorgant-se uns privilegis econòmics d’escàndol?

Si anem a nivells més propers, veiem com les discogràfiques han apujat el preu de la música d’una manera escandalosa, però la major part dels músics les passen magres. Les editorials tampoc deixen viure de la seva feina gran part dels escriptors perquè paguen poc, i mai en relació al tiratge real de l’obra. I les grans cadenes d’hipermercats ofeguen el pagès pel gran cost que ha generat la distribució.

Sí, hi ha una altra manera de fer les coses. I un exemple és una publicació impresa (cielos! Una revista cultural i-m-p-r-e-s-a) que està totalment “fora de joc”, que ha decidit passar de l’estructura promocional convencional i establir un lligam directe amb els seus lectors, igual que han fet molts músics que han decidit controlar directament el seu producte.

La revista en qüestió es diu Orsai. I orsai significa: fora de joc, orsay, offside. Va néixer de la mà d’Hernán Casciari, escriptor que viu entre Catalunya i Argentina, columnista i autor de la blognovela (més tard llibre) Más respeto, que soy tu madre.

Orsai és un producte petit, de molta qualitat, que esponsoritzen els seus mateixos lectors. Han publicat quatre números el 2011 i ja preparen el cinquè. Tota una aventura. Us deixo l’enllaç a l’article Renuncio, una declaració de principis de Casciari, que us farà entendre el projecte.
(http://pepabadell.wordpress.com)

Lobbys, empresaris, periodistes i Internet

2011-12-17T00:52:00.000-08:00

Tomeu Ferrer

La crisi ha palesat la feblesa de les estructures dels mitjans de comunicació i ha propiciat també l'aparició de molts petits mitjans emparats en Internet. En les empreses grans hi ha problemes, molts, però en les petites n'hi ha també i no només econòmics, si no d'ètica.

Hi ha una atracció constant entre els mitjans de comunicació creats a partir d'un empresari que pensa que n'hi ha prou amb obrir la persiana i esperar que vinguin els clients i els grups de pressió. L'anterior etapa econòmica i política va ajudar a que proliferessin, per exemple, pàgines web inspirades per partits polítics i o empresaris que volien obtenir els favors d'uns o altres. Costaven molt menys de posar en marxa que els diaris o revistes en paper i el seu manteniment es també més fàcil en termes de despesa. En teoria aquests nous mitjans, que usen sobretot Internet com a via de distribució, confiaven en l'audiència i que a remolc d'aquesta vindria la publicitat i la rendibilitat. Com que el pastís no creix a la mateixa velocitat que l'oferta finalment no hi ha molles per a tots. A això s'ha sumat l'estrangulament de la publicitat. Per això s'han posat en marxa altres mecanismes destinats a obtenir diners.

Un d'aquests mecanismes existeix des que el món roda: acostar-se als grups de pressió. Aquest acostament es fa amb més o menys despreocupació depenent del grau d'ofec del mitjà en qüestió i de l'afinitat que els empresaris del mitjà tinguin amb el grup objecte del festeig. No cal ser molt intel·ligent: si una pàgina web té molta publicitat sense que ho justifiqui la seva difusió, comenceu a mirar sota l'estora!

Trucs i marrulleries

Fins aquí és fàcil entendre que un empresari al que el mercat no li respon s'acosti al sol que més escalfa. Però perquè els lobbys de pressió entren en aquest joc? Una de les respostes té a veure amb l'especialització de l'oferta. Vull dir que igual com s'han creat molts canals de TV destinats a públics específics, també les pàgines web malden per tenir una clientela fidel tot segmentant l'oferta informativa. Imagineu: és important i interesant que les tesis d'una patronal arribin nítidament als empresaris siguin socis o no de l'entitat, no tant per via del comunicat oficial amb segell si no per la informació que publica un mitjà digital firmada pels seus periodistes? L'avantatge és mutu: “Jo et tracto bé i tu em facilites les direccions de correu dels personatges que m'interessa impressionar”, per exemple. Per aconseguir-ho es poden utilitzar diversos mecanismes. Un és directament econòmic: anunciar l'entitat o alguns dels serveis que aquesta presta al diari amic. Un altre és la subvenció pura i dura: si el diari digital té un apartat confidencial de pagament, es subscriuen una quantitat determinada d'abonaments, per exemple. Però, no oblidem que es tracta de mitjans petits que necessiten també notorietat i per tant, la tercera via es pagament en espècie: “Et faig partícip de filtracions a canvi que ens tractem tots bé”. I el que es fa amb les agrupacions d'interès mutu es pot fer amb les grans empreses. Si cal amenaçant. Només cal trobar alguns draps bruts, ensenyar la punta del llençol i contactar amb els responsables de la societat en qüestió per aclarir els punts dubtosos. El resultat en moltes ocasions és una campanya d'anuncis que hi peguen al mitjà com dues pistoles a Ghandi. Però serveixen per mantenir la bicicleta en marxa!

Cal dir que tot això no es pot fer sense els periodistes. I ja se sap que n'hi ha que amb una mà firmen articles reclamant a la societat que compleixi amb els grans principis i amb l'altra serveixen al millor postor, especialment si como passa a Catalunya n'hi ha que tenen greus conflictes d'interessos entre el seu vessant com a empresari i la seva professió original. Bé, vull dir que haurien de tenir conflictes..

També hi ha periodistes que es pleguen a aquest nou-vell estil d'actuar perquè no tenen més remei que passar pel tub, però em consta que són conscients que això té poc a veure amb el que hauria de ser la professió. Finalment hi ha periodistes joves que també pateixen la situació abans descrita i o no poden reaccionar-hi en contra o, el que és més preocupant, pensen que les coses sempre han estat així i la corrupció forma part intrínseca de l'ofici.

Una alternativa

Què fer? Una cosa seria recomanar que les empreses i entitats no caiguin en l'extorsió. Com sempre aquest és un camí sense sortida! I una altra seria que, per exemple, una entitat amb poca influència real però que l'hauria de tenir moral, com el Col·legi de Periodistes, emetés una etiqueta de qualitat que certifiqués que les webs o publicacions i els seus treballadors segueixen les normes del codi deontològic en el seu funcionament. I qui vulgui llavors que es cregui el que es publica.

Tics franquistes

2011-12-08T11:07:00.000-08:00

Andreu Farràs

Encara no se saben les xifres de les vendes, però es de suposar que el número d’aquesta setmana de la revista ¡Hola! batrà rècords gràcies a la portada amb la foto de Sofia de Grècia somrient a Washington al costat dels ducs de Palma. La imatge recorda el que deia Isabel Pantoja a Julián Muñoz quan tots dos apareixien davant de les paparres de la premsa i ja estaven sent investigats judicialment pels seus afers de corrupció: “Sonríe, sonríe, que eso les jode”.

La revista ¡Hola! segueix sent, sens dubte, la reina de les revistes del cor. I, 36 anys després de la mort de Franco, continua patint els tics del periodisme que es feia –o que obligaven a fer-- a l’anterior regim. Un periodisme on es redactaven els textos perquè fossin llegits “entre línies”, una fórmula plena de sobreentesos destinada a escapolir-se de la censura i que obligava al lector a conèixer els descodificadors, a estar al loro. Les fotos americanes de la reina, la infanta i el seu marit publicades per ¡Hola! venen acompanyades d’uns elements de titulació i textos que en cap moment es refereixen al fet que converteix en noticiable que una sogra vagi a visitar a la seva filla i al seu gendre a la seva residència a l’estranger pocs dies abans de Nadal. El cas Nóos o cas Urdangarin no apareix esmentat en cap moment en la informació d’¡Hola!. La revista dona per suposat que tothom coneix la raó de l’interès de l’exclusiva fotogràfica i evita tota referència al pressumpte afer milionari de tràfic d’influències i evasió fiscal que podria costar una dura condemna al gendre del Rei. Per què escriuen a ¡Hola! com fa 40 anys? Per què la Zarzuela no s’enfadi? Per no ferir la sensibilitat d’alguns lectors bempensants del paper couché? I posats a fer preguntes, encara que aquesta no sigui estrictament pertinent per a Paios: per què encara no han imputat a Urdangarin si els seus socis i col·laboradors ja ho han estat des de fa setmanes?

Malgrat els aires de llibertat d’expressió que respirem des de fa molt de temps, ¡Hola! –i altres publicacions diàries— segueixen encotillats per vells tabús, fidels a l’autorepressió que tants anys de dictadura van aconseguir convertir en reflexos automàtics en alguns periodistes. Forcen els lectors a endevinar el que se suggereix i ensenyen només el que els poderosos volen mostrar o declarar, sense interpel·lar (rodes de premsa sense preguntes) ni interpretar ni analitzar. Que (mal) pensin ells, els lectors. I per això cada cop els mitjans convencionals en tenim menys.

L’esquerra mediàtica també perd audiència

2011-12-03T00:12:00.000-08:00

Andreu Farràs

El PSOE va ser apallissat pel PP en les darreres eleccions legislatives, però no ha estat l’únic en perdre terreny. L’esquerra de paper, els diaris amb línies editorials progressistes i de centre-esquerra han sofert en els darrers mesos un considerable retrocés, inversament proporcional a l’avenç dels rotatius afins a les idees defensades per Mariano Rajoy (o Josep Antoni Duran Lleida a Catalunya).

Esperem que algun investigador es dediqui algun dia a esbrinar fins a quin punt ha influït en aquesta desafecció dels electors envers els socialistes el poderós aparell mediàtic que ha tingut a les seves mans el conservadorisme espanyol i directament l’extrema dreta, gràcies, en bona part, al mateix José Luis Rodríguez Zapatero i els poc competents assessors en comunicació que li van aconsellar concedir nombroses emissores de TDT als seus més aferrissats rivals ideològics (Intereconomia, Veo TV, Popular, Libertad digital, etc.) i enemistar-se amb el grup Prisa.

Si convenim en què l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) i l’Estudi General de Mitjans (EGM) son els dos mesuradors més fiables de l’audiència i venda de publicacions periòdiques a Espanya, podem observar un capgirament de les tendències de lectures en els cinc rotatius més llegits. El desembre del 2005, el dos diaris afins a l’esquerra més llegits a Espanya –El País i El Periódico de Catalunya— superaven en audiència els tres diaris conservadors més seguits (El Mundo, Abc i La Vanguardia). Dos anys després, el desembre del 2007, aquesta preeminència de Pais i Periódico continuava consolidada. Tanmateix, a l’última onada de l’EGM, coneguda dimecres passat, s’ha produït el sorpasso. En un procés semblant, encara que no tant exagerat, al registrat en el Parlament espanyol, els tres diaris conservadors superen en nombre de lectors als dos rotatius més pròxims a l’esquerra, per primera vegada en molt de temps.

El desembre del 2005, País i Periódico sumaven 2,90 milions de lectors contra 2,83 milions de Mundo, Vanguardia i Abc. El desembre del 2007, les xifres eren 3,02 milions dels primer grup contra 2,77 del segon. Quatre anys després, aquest desembre, les dades son 2,65 enfront de 2,74 milions. Si sumem a cada grup les últimes xifres de Público i La Razón, respectivament, no variarà la proporció, perquè el primer afegeix 299.000 lectors al grup progressista i el diari que dirigeix Paco Marhuenda aporta 298.000 lectors al grup dretà.

Independentment de les moltes crítiques que es poden fer a la seva gestió, Zapatero no només ha hagut d’enfrontar-se a una oposició parlamentària implacable sinó a una oposició mediàtica perfectament cuirassada. Aquest no és un fet rebutjable, sinó tot el contrari. És molt saludable i necessari per a enfortir la democràcia, fomentar la pluralitat i denunciar la corrupció. Tanmateix, cal preguntar-se si, en aquesta crisi econòmica tan profunda que patim, les empreses propietàries dels mitjans de comunicació més allunyats del programa i la ideologia de Rajoy i el PP podran continuar donant suport als actors periodístics d’una imprescindible oposició mediàtica del Govern conservador. Perquè d’aliats i mercenaris --no cal que ens amoinem-- a Rajoy li sobraran.

Perdoneu però algú ho havia de dir

2011-12-02T05:37:00.000-08:00

Maria Teresa Coca
Abans d’ahir els insistents rumors sobre un nou ERO al PuntAvui, dissortadament, es van confirmar. Deixeu-me dir per endavant que, com a extreballadora de l’Avui, em sap molt de greu i, com a periodista, encara més. La situació del nostre sector només fa que empitjorar dia rere dia.

Del que ara passa al PuntAvui m’agradaria fer una reflexió en veu alta, sense intenció d’ofendre a ningú. ¿Quan ha tingut Hermes Comunicació un projecte editorial i de negoci per tirar endavant l’aposta que van fer ara fa tot just dos anys en adquirir el diari Avui?

Sempre he argumentat que, empresarialment parlant, la jugada era rodona: comprar la competència a preu “regalat”, tres milions d’euros. Una competència que, a més, tenia una bona marca, oferia un producte molt digne, i tenia mercat, un nombre de client fidels, reduït, però era un mercat no gens menyspreable. Aquesta oportunitat, que no sempre es dóna amb facilitat a qualsevol sector o activitat econòmica, era si més no respectable. És el que econòmicament se’n diu fusió per absorció, encara que el que no massa sovint és que l’empresa més modesta sigui la protagonista principal per liderar l’operació. No obstant això, aquest fet no havia de ser cap destorb perquè les coses anessin bé.

Com es pot comprovar, molt bé no ha anat. I permeteu-me també que digui, amb molt de respecte, que no ha estat així perquè les coses no s’han fet acuradament.

Cert és que els dos últims anys han estat especialment complicats pel que fa a la conjuntura econòmica general de Catalunya, d’Espanya i de la resta del món. Que la crisi ha collat uns i altres i, entre aquests, tot el col·lectiu d’anunciants que, no ho perdem de vista, aporten la major part dels ingressos als mitjans de comunicació. Però no crec que la crisi sigui la principal raó del fracàs del projecte PuntAvui com perquè ara vulguin acomiadar els pocs treballadors –una quarantena sobre els gairebé 170 que van assumir en comprar el diari- que provenen de l’antic Avui, entre d’altres coses, perquè tenen una retribució més alta i s’han d’ajustar costos.

Crec que hi ha moltes més raons. Entre les que veig més clarament, potser perquè les vaig viure en pròpia persona quan encara hi treballava, es troba el fet que el primer i principal objectiu va ser anar a la retallada de costos, primer per la via dels acomiadaments i després per un abaratiment dels proveïdors, sense mesurar quin cost tindria tot plegat. No van saber aprofitar tot allò millor, més eficient, més eficaç... que potser tenia l’Avui tant a nivell tecnològic com de recursos humans i organitzatius. Tornant a la terminologia econòmica: no van saber plantejar acuradament un pla de sinergies. Treure’n d’un i altre projecte editorial i de negoci el millor denominador comú, el de la millor qualitat en qualsevol part del procés de producció, per fer-ne de dos un. Hagués estat aquest projecte final el que hagués proporcionat una gran solidesa al nou projecte.

No entro a valorar si millor dues capçaleres independents o una de conjunta com s’ha acabat fent... no entro a quantificar si amb més participació d’una plantilla o d’una altra... no vull parlar de si calia apostar per una o altra versió on line... no vull dir que un mitjà fos millor que l’altre.... La resposta és només una: calia agafar el millor de cada casa i construir una gran mansió que pogués plantar cara a la resta de mitjans.

Però això, per raons que ja se m’escapen, no s’ha aconseguit.

Intento amb aquesta exposició fer-nos reflexionar a tots sobre què està passant als mitjans, especialment els de premsa escrita que conec millor. Sabem que el cost més elevat que tenen les nostres empreses és la despesa en massa salarial però sense ella el producte que fan no té sentit, no pot tenir la qualitat que requereix la demanda i cada vegada amb un més alt nivell d’exigència i amb una competència més àmplia i abasta. En economia, els negocis tenen una cosa primordial per funcionar, la primera matèria. En la informació, la primera matèria són las persones. Sense elles el producte final no existirà o serà de tant mala qualitat que ningú el voldrà adquirir.

La audiencia no engaña

2011-12-02T01:30:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Cuando los periódicos publican los datos de la encuesta del Estudio General de Medios (EGM), que mide la audiencia de todos los medios de comunicación españoles, estos suelen confundir al lector.
La encuesta es clara, y cuantifica el número de lectores que tienen los diarios y revistas, el de oyentes de la radio, los espectadores del cine y la televisión y los usuarios de internet. Sin embargo los periódicos se empeñan en hacer gráficos con proporcionalidades asimétricas y dan explicaciones complejas sobre lo bien que les ha ido en relación a sus competidores. Con el EGM, como ha pasado en esta ocasión con la nueva ola de datos, todos han resaltado sus crecimientos de lectores y si no, en sentido inverso, lo poco que han descendido frente a lo mucho que lo han hecho sus colegas.
En la radio, la confusión para el oyente es todavía superior, puesto que la encuesta mide la audiencia absoluta de cada emisora y también la de cada programa y por franjas horarias y días de la semana. Con lo que cada cual arrima el ascua a su sardina exhibiendo sus triunfos parciales.
En fin que entiendo que con lo que se publica y se dice por parte de los medios, el ciudadano no tiene manera de enterarse de qué va esta historia de las audiencias. Y la verdad, no es que a éste le importe mucho, más bien nada. Creo que estas páginas con sus gráficos se pasan sin mirar.
El EGM solo le interesa a los anunciantes, agencias y a las empresa informativas, por eso pagan el estudio a escote, que no es nada barato pues contiene decenas de miles de entrevistas. Y les interesa porque con eso programan la publicidad en los medios y negocian sus tarifas.
De esta última ola me quedo solo, para no liarla, con que los periódicos, revistas y cine bajan. La televisión mantiene su audiencia, la radio sube ligeramente y los usuarios de internet crecen moderadamente.
Si comparo los datos con los del inicio de la crisis económica en el 2008, en estos años los diarios han perdido un 5% de cuota. Solo el 37% de los mayores de 14 años dicen leer un periódico mientras que al inicio de la crisis lo hacían el 42%. Las revistas y suplementos también han perdido una cuota del 5%. La televisión sigue igual y no se ve afectada por la crisis económica: confiesa verla más del 88% de la población, y el cine ha perdido una cuota en la población total del 3,4%. Los claros ganadores han sido, por este orden, internet, que ha pasado de ser utilizado en el 2008 por el 29,9% al 42,3%, superando a los diarios de papel, y la radio, que ha crecido cinco puntos y la oyen habitualmente el 58,5% de los ciudadanos.
Quizás es mejor verlo así, en global. Los periódicos tienen un problema y es que el EGM también empieza a reflejar la caída de ventas que se ha producido en estos últimos años (algo más del 20% y casi 900.000 compradores menos), a pesar de que muchos se regalan o simplemente pasan de mano en mano en las cafeterías. La crisis también ha pegado duro a la prensa gratuita, que ha perdido en este tiempo más de dos millones de lectores porque han tenido que recortar sus tiradas para aliviar sus costes.
Así las cosas, es normal que los anunciantes sigan en televisión y radio e incrementen sus anuncios en la red. El papel va menguando lenta pero inexorablemente. Eso pienso.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol

2011-12-01T00:11:00.000-08:00

Gabriel Jaraba
Ves qui ho havia de dir, el model de televisió pública al qual aspiren Convergència i Unió és el model del PP, sense llengua castellana. Una televisió modesteta, per anar tirant, subsidiària pel que fa a impacte i influència de les cadenes privades. Sense futbol ni fórmula 1, cosa que será molt aplaudida per intel·lectuals i benpensants, però que l’allunyarà dels amplis públics populars entre els quals es troben, precisament, els ciutadans que s’han d’anar incorporant a l’ús normal i regular de mitjans de comunicació i elements culturals en llengua catalana. Això sí, que tingui “més sinèrgies” amb les televisions locals i comarcals, cosa que, amb tots els respectes per a tanta gent valuosa que treballa en aquest sector, pot representar encaminar-la cap a aquell model proposat un dia per Alfonso Guerra, que hauria acabat emmarcant la televisió catalana en un redós costumitzant i no en el paper de televisió nacional de Catalunya que li pertoca i que fins ara ha exercit.

No només será el PP i la seva marca blanca Ciudadanos qui aplaudirà aquesta deriva imposada pel Govern; l’esquerra a l’oposició denuncia ara que la maniobra proclamada per Francesc Homs té com a objectiu afavorir interessos comunicacionals privats, però aquesta tensió no durarà gaire. I d’entre el públic hi haurà molt i molt babau que se sentirà reconfortat en imaginar que uns treballadors que considera privilegiats veuen abaixat el seu sou, sou que li costa 40 euros a l’any, menys que una ronda de cubates.

Heus aquí, doncs, que 28 anys de treball de qualitat, d’esforç mantingut, de convertir una televisió “autonómica” en una de les cadenes publiques de més qualitat d’Europa, que parla de tu a tu i amb el cap ben alt a qualsevol altra tele, sigui la BBC o la Deutsche Welle, pot acabar ben tristament. No només en tant que televisió pública de referencia, sinò, sobre tot, en tant que eina fonamental de normalització lingüística i mitjà de fer present Catalunya davant ella mateixa. Al segle XX ja era així, però al segle XXI encara ho és més: una nació petita, amb una cultura i llengua minoritzades per l’enorme influencia de les cultures que l’envolten només compta amb una eina com TV-3 per ser present al món de la comunicació, que és el món ras i curt. I els puristes als qui costi païr això, que pensin que l’alternativa és l’estat de la llengua i la cultura a la Catalunya del nord.

Que la minorització de la principal eina de nacionalització de Catalunya sigui obra d’un govern que es diu nacionalista i que fa gestos que pretenen ser sobiranistes és significatiu de que Catalunya està dirigida per un consell executiu de comptables mediocres. I, paradoxalment, aquesta acció suicida és motivada pel mateix èxit de l’empresa engegada amb la fundació de TV3 el 1983 i el camí recorregut fins ara. TV3 s’ha desenvolupat durant tots aquests anys fins assolir un nivel d’independència insòlit en qualsevol altre mitjà de comunicació, públic i privat. Va ser concebuda com a una iniciativa convergent i ha arribat a situar-se per sobre de qualsevol vicissitud partidista. Aquest és el problema: TV3 no és manipulable com es pensen els polítics –del govern i de l’oposició— que tenen una concepció de la comunicació instrumental, basada en la ignorancia i antiga. L’excel.lència de TV-3 –independència, qualitat, influencia, popularitat, lideratge— ha acabat per esdevenir la seva desgracia. Estem novament davant un fet que es repeteix, dolorosament, década rere década: Catalunya no tolera l’excel·lència, cuita a destruïr allò que destaca, té èxit o és brillant. Les lloances a Guardiola i el seu estil de liderat són hipòcrites. Són falses perquè surten de franc i no comprometen ningú, només donen material per a converses que no duen enlloc i per a emmirallar-s’hi sense aportar-hi coherencia en la part que pertoca.

Per això mateix, a TV-3 no la salvarà ni l’oposició actual ni el públic. Quan aquesta oposició governava, tampoc se la sentia seva i al capdavall no va saber què fer-ne. Els socialistes estaven acostumats a un joc més fácil: pujar-se a la gepa d’una empresa privada – El Periódico, Cadena Ser, El País—i fer-la jugar a favor dels interessos propis, cosa que no costa un duro i permet exercir l’instrumentalisme “resultadista”. Comprovar que a TV-3 no només les “palanques” no responen sinó que no n’hi ha de palanques no ho han paït mai, estorats en veure com posar al davant de la Corpo una directora general simpatitzant no obrava el miracle. Iniciativa ha passat pel Govern convençuda que TV-3 era un niu de nacionalistes dretans, cosa meravellosa i estranyament compatible amb un altre miratge simultani per part dels convergents, convençuts al seu torn de que la criatura gestada per Pujol i Prenafeta havia quedat en mans d’un “escamot leninista”. Esquerra va entendre la complexitat de la qüestió perquè Joan Manuel Tresserres, Albert Sàez i Enric Marín són tres destacats científics de la comunicació. I sobretot perquè, d’entre ells, algú va saber fer una lectura gramsciana de la qüestió –lluitar per l’hegemonia cultural per tal de guanyar-ne la política– mentre que cap dels posteurocomunistes que hi ha a Iniciativa i al PSC van saber apreciar el que els havia caigut a les mans. Algun dia caldrà estudiar el paper que han tingut els antics militants de l’extrema esquerra dogmàtica i autoritària reconvertits en socialdemòcrates en el dogmatisme, l’oportunisme i la incapacitat de llegir realitats complexes que ha fet del gran partit socialista català una despulla ideològica. Però, al final, la realitat s’ha imposat: TV3 ha estat desitjada per tothom però mai ningú no l’ha estimat.

Els telespectadors que han format el gruix de la seva audiència han gaudit durant tot aquest temps d’una de les millors televisions, si no de la millor, d’Europa. Ara, el desori de l’oferta de canals de TDT els porta un tastet de realitat, però no són ni de bon tros conscients que la televisió europea és avorrida i mediocre, i que els productes de qualitat de la BBC o Channel 4 són excepcions. Al continent no hi ha televisions divertides, amb les quals et puguis sentir identificat, que exerceixin un efecte de proximitat i que pensin en tu no com a un resultat d’audímetre o com el client d’un producte comercial. La supervivència de Catalunya com a nació, amb la seva llengua i cultura, és una excepció europea; l’existència de TV3 com a televisió pública nacional és l’excepció coherent amb aquesta realitat. Fins ara.

Em temo que els telespectadors no seran capaços de defensar i salvar TV-3. En primer lloc, perquè les formacions polítiques que podrien liderar aquest procés no són capaces de fer-ho, analfabetes comunicacionals com són i amarades d’instrumentalisme tacticista. Molta gent pensarà, de bona fe, que si cal reduïr despeses també cal fer-ho en la televisió pública. Però la televisió pública no és una conselleria, un departament de l’administració o un servei qualsevol. A diferència d’altres serveis públics, TV-3 manté una competència, molt dura, amb l’oferta privada, una oferta que és en castellà tret d’excepcions encara irrellevants. No oferir programes competitius, massius, que tenen un cost determinat pel mercat, significa renunciar al lideratge en la catalanització del país i quelcom encara pitjor: resignar-se a la subsidiaritat de la llengua catalana en el panorama comunicacional, el panorama on es juga no només el futur sinó el present de les llengues, les cultures i les nacions. Em temo que això és massa sofisticat en uns ambients en els quals hi ha qui pensa que Ramon Pellicer va pel món en limusina i qui ignora que un esdeveniment per a infants excepcional i únic com la Festa dels Súpers es fa a base de força de braços dels treballadors de la casa.

Ara sabrem, els que treballen a TV-3 i els que hi hem treballat durant gairebé dues dècades, si els nostres conciutadans mereixen aquesta feina. De moment, ells han premiat amb el seu vot el desmantellament persistent d’una de les millors sanitats públiques europees i la desmoralització dels seus professionals. Pel que fa als dirigents polítics, ara ja sabem que no.
(http://gabrieljaraba.wordpress.com)

10 raons perquè TV-3 no faci el Barça

2011-11-30T11:18:00.000-08:00

Pau Farràs
Perquè ja hi ha altres teles en obert que emeten Lliga, Copa i Champions. I si TV-3 i la FORTA no paguéssin el que paguen, altres ho farien.

Perquè és la tele que més aporta a la FORTA, l'agrupació de cadenes autonòmiques de l'Estat, que acaben aprofitant-se de l'interès dels catalans.
Perquè tot i aquesta quota, emet sis partits del Barça sobre 38, més un parell o tres de l'Espanyol segons l'any.
Perquè, posats a retallar, millor futbol que mestres o quiròfans.
Perquè si es tracta d'aportar mínimes quotes, millor la canya del bar que té el Gol T que el copagament al CAP.
Perquè la redacció d'esports de TV3, especialment la gent que es dedica al futbol, és de vergonya aliena, amb retransmissions farcides d'obvietats, comentaris fanàtics de prepúber i carència total de capacitat analítica.
Perquè ja hi ha molts altres mitjans que cobreixen el Barça (més de 300 periodistes) i no cal tenir una tele pública que en repeteixi els tics: "El Guardiola és elegant, pedrera contra cartera, Mourinho és l'anticrist, el Cristiano és un xulo i el Messi és senzill, la Caverna diu tal, el Marcelo és un guarro, el Barça és el millor equip del món i de la història, etc"
Perquè l'excusa de l'interès públic ha derivat en un ús nacionalista del futbol que m'irrita. Quan parla de Barça i Madrid, TV-3 està quasi a l'alçada de TeleMadrid i Intereconomia. ¿Volem una tele pública així o volem una programació futbolística a l'alçada de la generalista?
Perquè més enllà de banderes, TV-3 participa i s'aprofita de la conversió del futbol en programació del cor. Espais com l'infecte Efectivament del Canut, on els continguts plenament futbolístics són una ínfima part del programa, en són una mostra.
Perquè pot ser una bona excusa per buscar fórmules novedoses de programació futbolística més semblants a Fiebre Maldini, Planeta Axel, Informe Robinson o el ja oblidat Futbol Int que a Punto Pelota.

TV-3, el Barça i Catalunya

2011-11-28T04:28:00.000-08:00

Joan Barrera
Jo també vull TV-3. Faig aquesta consideració de principis per deixar clara quina és la meva posició en aquest encès debat que s’ha generat al voltant de la televisió i la ràdio públiques catalanes, on el matisos desapareixen i s’inicia, em temo, una guerra de trinxeres.

Ben mirat, la declaració és innecessària. Si creiem en la conveniència d’un debat serè sobre com han de ser el mitjans de comunicació públics de la Generalitat en el futur qualsevol proposta hauria de ser benvinguda. Totes, excepte l’immobilisme o la defensa gremialista d’un territori que pertany al conjunt de la ciutadania catalana.

El Govern ha obert la caixa dels trons al anunciar que reduiria per el 2012 en un 13% l’aportació que fa per sufragar el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deixant-la en 260 milions d’euros, i en proposar el tancament de dos dels sis canals a través dels quals emet el senyal Televisió de Catalunya.

No haurien d’estranyar, en un context general de retallades, les mesures i preveig que si es fes una enquesta entre la ciutadania hi hauria una posició molt majoritària a favor. És un fet que haurien de calibrar els que després de l’anunci s’han tancat en banda i Mònica Terribas, que ha reaccionat embolicant-se amb la bandera del Barça com a principal argument en el debat.

S’hauria d’imposar la serenor i la racionalitat, perquè el que no convé en aquest moment és obrir les portes a un debat identitari que salvarà --compte-- als principals actors, però anirà en detriment de la societat i de la identitat cultural de Catalunya, el suprem valor que uns i altres diuen defensar.

TV-3 ha estat un model d’innovació. Ho va ser, sobretot, en el moment que va néixer i la marca l’ha continuat mantenint en els 28 anys d’existència. Però el model, aquest model que alguns diuen que les retallades posen en perill, ha quedat desfasat i els deures que haurien d’haver-se iniciat fa deu anys per adaptar l’estructura a les demandes de la societat i a un entorn més competitiu s’han anat posposant a compte dels diners públics i per promocionar una oferta que es fonamenta en uns informatius en català sense competència, el Barça i la Fórmula 1 i una programació on la paròdia actua com a referent a l’hora de definir (ai!) l’imaginari català. Un valor afegit molt voluble en època de crisi.

Ara toca encarar el futur. I més enllà de les grans declaracions, convindria que el debat obert i la futura reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals servís per preservar la utilitat dels mitjans públics de la Generalitat com a garantia de pluralisme, motor de la indústria audiovisual catalana, eina per activar les noves plataformes de comunicació i promoció del català, reformant una estructura que s’ha quedat arcaica.

La por és que els interessos particulars de grups o de persones, les crides identitàries, les negociacions inconfessables pel repartiment de quotes de poder i les posicions irreductibles dels professionals frenin aquestes aspiracions. El Govern s’equivocarà si cau en el parany. No hi ha res més ruïnós que mantenir una estructura inútil, encara que se’ns presenti embolcallada amb la bandera de Catalunya o del Barça.
(http://www.joanbarrera.com)

El futuro de la prensa, visto desde Oxford

2011-11-26T00:49:00.000-08:00

Paddy Coulter, que fue periodista en la BBC y Channel 4, es el actual director de Oxford Global Media e investigador del futuro del periodismo. Hace unos días concedió una entrevista a Lluís Amiguet para La Vanguardia. A continuación, recogemos algunas de sus interesantes opiniones:

“En la era digital esperamos ver reducido a un tercio el número de periodistas actuales. No es una cuestión de ciclo económico, sino un cambio de modelo de negocio en el que el oficio de periodista tiene difícil encaje. Si su hijo le dice que quiere ser periodista, dígale que se haga relaciones públicas –la segunda industria de Gran Bretaña y en aumento--, con lo que tendrá más futuro y sueldo.
Las democracias vamos camino de no tener más fuentes de información que las interesadas. Y eso incluye las que sirven a los gobiernos.
Se ha roto el contrato social por el que los grandes medios interpretaban la realidad con buen periodismo para las clases medias que, a cambio, pagaban una cantidad ínfima y aceptaban ser receptores de la publicidad.
Los diarios, más que por su venta, vivían sobre todo de la publicidad. Y la publicidad y los contenidos se están separando. Antes, usted leía el diario y de paso recibía publicidad sobre pisos. Hoy, usted busca información en una web y, si quiere comprarse un piso, busca datos sobre pisos en otra web. Esa publicidad desaparece del diario.
La información como negocio comenzó siendo solo económica –palomas mensajeras traían noticias de la guerra antes de la apertura de la bolsa— o ideológica, porque muchos periódicos empezaron siendo de partido.
Los empresarios de la información se acostumbraron a vivir de la publicidad y durante siglo y medio les funcionó. Tanto, que no se han molestado en buscar alternativas.
Es posible que para compensar la caída de ingresos la prensa generalista vuelva a recurrir a la rentabilidad ideológica, como en sus inicios.
Al conseguir publicidad, los medios que empezaron sirviendo a lobis y partidos se independizaron de ellos para lograr más audiencia y más anuncios. Ahora la tentación es hacer el recorrido a la inversa y volver a representar solo a un lobi o a un partido que pague lo que pagaban los anunciantes.
Solo los grandes medios tienen prestigio, influencia y difusión para actuar como contrapoder de un gobierno corrupto o equivocado. Sin ellos, la democracia solo depende de la ética de sus gobernantes.
Solo periodistas capaces de divulgar sin vulgarizar y profundizar sin aburrir cumplen esta misión democrática. Periodistas libres de un medio independiente.
Tal vez vayamos hacia unos pocos medios de élite para un público rico y educado y capaz de pagarlos a cambio de tener las claves de cada noticia. El resto deberá conformarse con webs de noticias de basura gratuitas.
Los mejores diarios viven de una paradoja: tiene más lectores que nunca, pero también menos ingresos que nunca.
The Guardian cobra por su publicidad en Internet una décima parte de la que cobra por la de su edición en papel.
En el modelo valla de los diarios digitales, usted entra en la web y topa con una valla que le pide dinero por contenidos. Pero apenas un 5% sigue y paga. La inmensa mayoría lo deja y busca contenidos gratis.
Los grandes diarios económicos globales, Financial Times y The Wall Street Journal, ya son muy rentables en la red.
En estos momentos estamos muy atentos al auge de las tabletas, porque los lectores que las usan sí aceptan pagar. Esas tabletas están siendo un respiro".

Ràdio pública, ràdio local

2011-11-25T04:48:00.000-08:00

Francesc Triola

Vull deixar clar abans d’entrar en eventuals consideracions que el servei públic de ràdio local queda garantit amb la llei de l’audiovisual catalana. Així, s’evidencia que la missió principal del servei públic de l’article 26.3 de l’esmentada llei 22/2005 en la seva adaptació als interessos de la comunitat local conformada pels ciutadans i ciutadanes de la seva àrea de cobertura.

Amb aquest encàrrec treballem des del món local, intentant poder assolir un repte de servei a la ciutadania que no sempre és comprès ni reconegut. L’emissora local ha de complir amb les responsabilitats públiques que detallarem, però també amb la dinamització de la població fent participar entitats i veïns en els mitjans públics locals, cosa que compleix amb el dret dels ciutadans i ciutadanes d’accés als mitjans públics.

Per fer-ho possible cal mancomunar interessos i serveis, mantenint l’autonomia local i posant l’accent en la comunitat més propera cobrint llurs necessitats democràtiques, socials, educatives i culturals, garantint de manera particular l’accés a una informació veraç, objectiva, plural i equilibrada, a les més àmplies i diverses expressions socials i culturals i a una oferta d’entreteniment de qualitat. A aquest efecte, s’han d’emprar tots els llenguatges, els formats i els gèneres propis de la comunicació audiovisual que siguin més adequats en cada cas.

D’una manera específica, des de l’emissora es garanteix el compliment del servei públic pel que fa a l’impuls del coneixement i el respecte dels valors i principis que conformen la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el dret comunitari i els tractats internacionals, així com dels drets i llibertats que s’hi reconeixen i garanteixen en tots aquests tractats.

Evidentment, es fomenta el respecte i la defensa de la llibertat d’expressió, així com el rigor, la veracitat i la imparcialitat de les informacions, tenint sempre en compte el respecte del pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. El respecte als principis d’igualtat i de no discriminació per raó de naixement, de raça, de sexe o de qualsevol circumstància personal o social, així com una actitud decidida amb la denúncia del racisme i la xenofòbia també és un dels punts que esgrimeix el servei públic de ràdio, de la mateixa manera que es promou els drets de la dona i de la igualtat entre homes i dones.

Dins dels objectius que té com a nord de la seva actuació hi ha, d’una forma clara, la promoció, el coneixement i la difusió de la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la llengua emprada normalment per a la prestació del servei públic de ràdio és el català, en els termes que preveu la instrucció del Consell de l’Audiovisual de Catalunya del 19 de desembre de 2007.

Però la defensa del català i dels més elementals drets recollits en la Declaració dels Drets Humans i en totes les lleis constitucionals no són els únics trets característics de la comunicació local. Així, també podem trobar el respecte i l’especial atenció a la infància i a la joventut; el foment de la protecció del medi ambient, de la sostenibilitat ecològica i del consum responsable; el foment de la cultura de la pau i de la no violència; el reforç de la identitat territorial local i nacional com un procés integrador, en evolució constant i obert a la diversitat.

Entre tots podem donar serveis que van del camp més singular al més general com són les situacions d’emergència previstes en la legislació sobre protecció civil, de col·laborar amb les autoritats competents respecte a la divulgació d’informacions dirigides a la població i relacionades amb les esmentades situacions. Només des del món municipal podem advertir de situacions d’emergència a la nostra població i només formant part d’una xarxa podrem posar aquests continguts en un àmbit que superi la nostra cobertura.

Finalment, m’agradaria esmentar que mancomunar esforços és la garantia de la màxima continuïtat en la prestació del servei i plena cobertura del conjunt del territori de l’àrea de cobertura del servei públic de comunicació audiovisual. Una altra de les garanties és que la definició, l’aplicació i l’impuls d’un model de comunicació basat en la qualitat, la diversitat en l’oferta, el foment de la innovació, el respecte dels drets dels consumidors i l’exigència ètica i professional.

Junts podem garantir la contribució al desenvolupament de la societat del coneixement utilitzant les diverses tecnologies i vies de difusió i els serveis interactius, desplegant nous serveis com la sindicació de continguts ; font d’intercanvi de coneixements i de programes. Això pot fer possible que les nostres produccions assoleixin una cobertura de nivell nacional. La contribució a estrènyer els vincles, mitjançant la cooperació i les activitats que li són pròpies, amb la resta de comunitats de llengua i cultura catalanes i, per últim, el subministrament de continguts i serveis audiovisuals dirigits als sectors més amplis i diversos de l’audiència, amb una atenció especial als col·lectius més vulnerables, tot promovent el coneixement, la influència i el prestigi del servei públic.

Aquest servei de radiodifusió no es podria entendre en termes mercantilistes, difícilment cap empresa privada podria assolir totes aquestes encomanes. Per garantir aquest dret de la ciutadania a un servei públic de comunicació sonor l’administració fa un esforç important i necessari. Garantir un dret fonamental com la comunicació local és responsabilitat dels ajuntaments i ens supramunicipals, però també tècnics i administrats cal que ajudem a fer-lo viable i eficient.

La tele va guanyar al Twitter

2011-11-24T00:19:00.000-08:00

Txerra Cirbián

Crec que hi ha pocs dubtes que el 20-N va ser un d’aquests dies en què es veu realment el poder de la tele i el poder de les xarxes socials.
Les primeres van ser seguides de forma majoritària pels ciutadans, tant els que miraven els resultats elctorals com els que gaudien de pel·lícules i altres programes d’esbarjo.
Mentrestant, les segones, en especial Twitter i Facebook, van anar sempre a remolc de les primeres.
Cada dia s’observa més que hi ha una immensa majoria de persones que segueixen el que diuen unes minories a través d’aquestes xarxes, que cada vegada més són simples vies d’emissió de missatges dels mitjans de comunicació tradicionals.
És més, en un percentatge altíssim, els tuits són titulars tenyits d’opinió als quals els afegim un enllaç que remet, de forma necessària, a la informació d’un mitjà tradicional, a un llibre, una ponència o l’article d’un conferenciant.
Queden això, sí, un petit nombre de persones que tuitegen i escriuen en aquestes xarxes i que, en alguns casos, només en alguns casos, són fonts d’informació independents i significatives.
He trobat aquest article de l’empresa veneçolana Tendencias digitales (vía Trece bits) sobre Los cinco tipos de usuarios de Twitter, que ve a confirmar el que sospitava fa temps.

A la base trobem, amb un 39%, els seguidors, usuaris de la xarxa social que segueixen a d’altres, però sense generar contingut.
En segon lloc tenim els que comparteixen informació i opinió amb un 20% de la piràmide. Persones que generen continguts informatius i d’opinió i en segueixen d’altres que generen aquest tipus de contingut.
Al mig de la piràmide hi ha els broadcasters amb un 16% de participació, que són majoritàriament empreses que col·loquen continguts a Twitter que ja han estat publicats per ells en altres mitjans.
En quart lloc es troben els socials multimèdia amb un 13%. Comparteixen fotos, generen continguts, comparteixen informació, difonen vídeos i aprofiten al màxim les opcions que ofereix la xarxa social.
A la punta de la piràmide hi ha els marketers amb un 12% de participació, definits pels que promou el seu negoci i professió a través de Twitter.
El temps dirà si aquestes eines són una mica més del que són ara mateix.
(http://txerra.info/blog/2011/11/21/la-tele-gano-a-twitter/?lang=ca)

L’estranya parella

2011-11-23T01:14:00.000-08:00

Enric Arqués

Ara que hem deixat enrere el període electoral (per fi, pensaran alguns...) és un bon moment per reflexionar sobre la relació entre els periodistes i els polítics. Sí, sí, ja sé que no sóc el primer en tocar aquest tema, però mai està de més recordar (recordar-nos) de certes coses.

Els periodistes que en alguna ocasió hem cobert una campanya electoral sabem que hi ha el risc d’acabar confonent la proximitat que suposa compartir cada dia moltes hores amb el candidat en qüestió amb el deure d’informar sense prejudicis ni tractes de favor. Fàcil de dir i complicat de fer, però aquest és el nostre deure com a periodistes, si ens creiem la nostra professió, almenys com l’entenia el mestre de periodistes Josep Pernau.

No es tracta de ser impertinent amb el candidat que estàs seguint pel teu mitjà de comunicació, ja ens entenem, però si que s’ha d’evitar confraternitzar massa amb el dirigent polític fins al punt de perdre el punt de vista crític, sempre necessari quan es tracta d’informar dels servidors públics. És evident que cada periodista té el seu punt de vista ideològic i tampoc és cap delicte que aquest sigui coincident amb el candidat que toca cobrir, però sempre hem de tenir present la necessitat d’informar sobre les contradiccions polítiques en què pot caure qualsevol polític, una pràctica habitual sobretot quan durant 14 dies tens tots els mitjans de comunicació per enviar constants missatges als ciutadans.

Es parla de vegades de l’anomenada síndrome d'Estocolm, en aquest cas referida al perill de caure amb una excessiva complicitat amb el candidat i perdre el sentit crític del qual parlava abans. Tot i que també pot passar el contrari, per allò del poc feeling que pot despertar el polític en qüestió. Se suposa que tots els periodistes som professionals i exercim la nostra professió (si la crisi ens ho permet) amb honestedat i rigor, però de la mateixa manera que sabem que els Reis Mags són els pares també som conscients dels riscos que suposa compartir moltes hores amb els polítics i la cort d’assessors, caps de premsa i demés personal dedicats a vendre’ns (feina legítima d’altra banda) la millor imatge i totes les bondats hagudes i per haver del seu candidat.

La nostra feina passa per recordar que el Periodisme no es deu a simpaties personals ni tampoc ideològiques, sinó als espectadors, lectors i oïdors que esperen una informació veraç i també (no per obvi deixa de ser important dir-ho) el més entenedora possible.

Estoy a favor y estoy en contra

2011-11-22T00:28:00.000-08:00

Jose Sanclemente

Estoy a favor de los periodistas que consideran que informar a los ciudadanos es un privilegio.
Estoy a favor del periodismo sin más límites que la verdad, aunque ésta sea subjetiva.
Estoy a favor de los periodistas que dicen en una tertulia "de esto no puedo hablar porque no sé de qué va"¿hay alguno por ahí?
Estoy a favor de titular sin alarmismo. A veces las noticias ya son suficientemente duras.
Estoy a favor de los periodistas que siguen las redes sociales, pero no se basan exclusivamente en ellas para informar de una noticia.
Estoy a favor del periodista que sigue la calle y no los rumores.
Estoy a favor de los diarios que no publican las fotos y textos oficiales de los gabinetes de prensa sin contrastar.
Estoy a favor de los periodistas que renuncian a los pesebres (invitaciones) de las marcas comerciales para publicar una información interesada.
Estoy a favor de que un periodista sea más importante que un financiero en una empresa de comunicación.
Estoy a favor de que un medio de comunicación privado no sea subvencionado por el poder público.
Estoy a favor de que un medio público sea subvencionado si no malgasta sus recursos en competir con ciertos contenidos banales de los privados.
Estoy a favor de que un periodista no revele sus fuentes ni siquiera ante los jueces.
Estoy a favor de una ley de transparencia informativa para los poderes públicos.
Estoy a favor de que los medios de comunicación rebajen sus costes de producción antes que recortar los de la elaboración de la información.
Estoy a favor de que el periodista defienda a los sin voz frente a los más poderosos.
Estoy a favor de que se rescaten informativamente los conflictos olvidados.
Estoy a favor...
Estoy en contra de que un periodista se haya de someter a los límites que le impone la junta electoral.
Estoy en contra de que un periodista se tenga que someter a límites para informar.
Estoy en contra de las ruedas de prensa sin preguntas.
Estoy en contra de no repreguntar a los políticos que evaden las respuestas.
Estoy en contra de que no se contraste la información con más de una fuente.
Estoy en contra de que un becario tenga la responsabilidad de un periodista y el sueldo de un becario.
Estoy en contra de que un periódico se autoproclame independiente en su cabecera.
Estoy en contra de llevar a titular una encuesta on line de un periódico.
Estoy en contra de que un trending topic de Twitter sea una apertura de un diario.
Estoy en contra de la pontificación de algunos tertulianos que saben de todo.
Estoy en contra de los que cuentan la noticia como si la hubiesen vivido y solo han hecho una llamada telefónica.
Estoy en contra de los que escriben o hablan sobre la crisis económica y están de asesores en la banca.
Estoy en contra de los críticos literarios que escriben sobre libros de las editoriales de su empresa.
Estoy en contra de los periodistas económicos que escriben sobre la hacienda pública y eluden los impuestos.
Estoy en contra de algunos periodistas de Intereconomía que son catastrofistas porque ellos entrarán en breve el reino del PP.
Estoy en contra de los periodistas mediáticos que anuncian un coche y no saben conducirlo.
Estoy en contra de los que, por interés económico, opinan a favor cuando piensan en contra.
Estoy en contra de los que se autocensuran para quedar bien con su empresa.
Estoy en contra de los periodistas que se autocensuran siempre.
Estoy en contra de llamar periodistas a los que aparecen en realitys como La noria, Sálvame,...
Estoy en contra de los que titulan que estamos al borde del abismo cuando ellos están en el fondo del precipicio.
Estoy en contra...

(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Reflexió...

2011-11-21T07:33:00.000-08:00

Joan Brunet i Mauri

Ahir, mentre exercia el meu dret al vot, pensava en el què havia estat aquesta darrera campanya electoral; una campanya en la que els polítics s’han ocupat de pràcticament tot, menys del què s'haurien d’haver preocupat: de com ens ho hem de fer per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem instal·lats sense que les polítiques socials en siguin les grans perjudicades. I és que ni les preocupacions més immediates de la ciutadania, ni tampoc la crisi i Europa han merescut un cert interès si ens atenen als continguts i als missatges que han presidit la campanya.

Potser això també explicaria l’augment de l’abstenció en relació a les anteriors eleccions generals. Però més enllà d’aquestes simples constatacions, em preocupa també que aquesta hagi estat una campanya a voltes massa marcada pel protagonisme d’unes sempre complexes relacions entre polítics i periodistes, entre periodistes i polítics; unes relacions que, en ocasions, fan que els periodistes acabem essent l’eix i centre de la notícia. De manera conseqüent ningú no em podrà negar que en aquesta campanya els periodistes –per ser més precisos alguns periodistes— han acabat essent el centre de la notícia. Clar que també ho han estat gràcies a l’ajut dels polítics que pretenen que els mitjans de comunicació siguin simples transmissors, altaveus i servidors d’una manera ben concreta de veure el món: la seva.

La realitat és més diversa, i sobretot molt més complexa. I en aquesta tessitura, als periodistes i als mitjans de comunicació ens correspondria explicar allò que passa al marge, teòricament, d’altres possibles interessos que anessin més enllà del què d’un servei a la ciutadania se n’espera. Clar que tampoc les coses tampoc no estan gens clares pel què fa als interessos que planen damunt els mitjans de comunicació. No és estrany, doncs, que en aquesta continuada confusió de papers i d'interessos dels uns i dels altres, qui hi acabi perdent sigui la ciutadania i que els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular ens veiem superats per les circumstàncies... I allò que és encara pitjor: que acabem perdent credibilitat davant la ciutadania...

ABC Punto Radio

2011-11-20T00:48:00.000-08:00

Francesc Triola
La nova ABC Punto Radio, producte de l'acord entre el diari ABC i l'emissora Punto Radio, ha anunciat als seus treballadors de les delegacions de Girona, Tarragona i Lleida el cessament d'activitats el proper 30 de novembre.

Aquesta decisió arriba un mes després que es fes pública l'entesa entre aquests dos mitjans de comunicació del grup Vocento per al qual neixia ABC Punto Radio. Segons ha denunciat el Col·legi de Periodistes, aquesta decisió suposarà un "empobriment" per a la "comunicació de proximitat".
La delegació de Barcelona es manté oberta, però segons el sindicat periodístic "la reducció del nombre de periodistes a les redaccions representa, inevitablement, un empobriment de la qualitat dels mitjans de comunicació".
Només quedarà el model públic de proximitat

El servei de radiodifusió pública local no es pot entendre en termes exclusivament mercantilistes.

Queda clar que cap empresa privada pot assolir el repte de la ràdio de proximitat, com s’ha pogut veure amb la desaparició de continguts locals de moltes emissores privades d’FM. Fins avui i per garantir el dret de la ciutadania a un sistema radiofònic públic l’administració ha fet un esforç molt important, conscient de la seva necessitat en el sector comunicatiu català.

Josep Pernau (5): Records del dia després

2011-11-18T04:50:00.000-08:00

Gabriel Pernau

Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.

Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.

Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes --tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!-- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.

Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.

A la capella de les Corts, Jaume Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.

Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.

Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.

Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.

Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “Vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.

“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.

Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Alguns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.

A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV-3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: "Dedica’t a qualsevol altra cosa". Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?

Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “Tots som una mica el que llegim”.

No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.

We are Journalists

2011-11-18T00:15:00.000-08:00

Pepa Badell
M’ha commogut. Un Tumblr que reivindica la nostra professió des de dins. Es clar que també em preocupa que s’hagi de reivindicar la professió de periodista, però és que en mig de tanta deixadesa i instrusió potser cal que ens reivindiquem a nosaltres mateixos.

La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.

Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol “d’escribidor”, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències... I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc...

Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.

No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc “glamourosa” dels periodistes.

Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:

“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”

Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.

*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units

http://pepabadell.wordpress.com/

http://wearejournalists.tumblr.com/

Josep Pernau (4)

2011-11-17T01:07:00.000-08:00

Jose Sanclemente

Acabo de regresar de viaje. Me pilló la noticia de la muerte de Josep Pernau mientras esperaba en el aeropuerto el aviso de embarque de mi avión. Mayka Navarro, la magnífica periodista de El Periódico de Catalunya, lo tuiteó y mi corazón dio un vuelco. Hacía unos días que había pensado en él, en qué sería de su vida...le vi desaparecer de su Opus Mei en El Periódico hace un tiempo y sabía que su salud estaba maltrecha... pero quizás pensaba que personas como él, sobrevivientes y luchadores, nunca se irían de nuestro lado.
No me gustan los obituarios, ni siquiera acudir a los cementerios a despedir a los muertos. No me siento cómodo al hablar bien, por costumbre, de los que nos han dejado: resaltar sus virtudes y ensalzar sus bondades.
Pero en el caso de Josep, quiero hacer una excepción, me apetece hacerla: iré el miércoles, quizás más que a despedirle, a recordarle.
Pernau fue un PERIODISTA. Yo no puedo hablar de él como lo hacen sus compañeros Antonio Franco, Bastenier, Jaraba... o un sinfín de colegas y amigos de profesión de Josep. Ni siquiera soy periodista. Yo no pude recibir sus consejos magistrales ni siquiera batallar a su lado por las otras miserias que tuvo la prensa en el pasado, que las tuvo. Tampoco pude estar codo a codo con él cuando había que editorializar en situaciones más que difíciles...
A Pernau lo conocí en persona cuando llegó del Brusi (Diario de Barcelona) a El Periódico, hace ya !uf! ¿veinte años?. A mí me tocaba eso que los periodistas llamaban "llevar las cuentas del diario". Creo que él también lo llamaba así a eso de gestionar con un equipo la cabecera catalana.
Enseguida me cayó bien. Me pareció que alguien tan irónico, a veces punzante, y siempre certero desde los tiempos en que utilizó la máquina de escribir hasta aquellos en que se la cambiaron por un ordenador, era alguien muy consecuente consigo mismo y con sus lectores en tan dilatada trayectoria en los periódicos. Al trabar relación con él, supe enseguida, no quería decirlo de alguien que nos ha dejado, una buena persona. Muy buena persona.
Recuerdo que me encantó cuando Pernau empezó a meterme en problemas. Gobernaba CiU y Pernau les causaba "malestar" con sus columnas. Le tocaba la llaga al poder de entonces con sus crónicas y estos cuando tenían que "conceder" una emisora de radio o una miserable subvención (porque se concedían y conceden subvenciones), se atrevían a "restregarme" sus columnas. Yo me iba del Palau de la Generalitat más satisfecho que cuando había entrado. Claro que sin emisoras y con algún proyecto que otro en la cuerda floja.
No se lo dije nunca a Josep. Jamás le comenté que sus enemigos ideológicos en el poder, coleccionaban sus artículos y se enrabiaban con ellos. Gracias, Josep. Te lo debo desde hace muchos años.
Disfrutaba con Pernau y Cadena cuando contaban sus batallitas periodísticas y me gustaba tenerlos en El Periódico con su experiencia aplicada a aquellos momentos. Pernau actualizaba el periodismo a cada golpe de teclado en su ordenador y yo quería creer que ese era el futuro que nos esperaba en los medios. No fue así. No ha sido así. Todos tenemos bastante culpa de haber olvidado aquella lección que nos daba cada día. Quizás nos hubiese ido mejor.
Cuando en el 2005, tres años después de haber dejado yo de "llevar las cuentas" de El Periódico. Josep vino a vernos a nuestra editorial [Roca Editorial] con un manuscrito de sus memorias bajo el título: Confieso que soy periodista, me lo leí de un tirón y lo publicamos.
Creí entonces, como sigo creyendo ahora, que Josep Pernau me ofrecía el mayor regalo que se le podía dar a alguien que sigue teniendo pasión por los medios de comunicación y por el buen periodismo.
Confesando que era periodista, Pernau nos dio muchas claves de lo que hoy está sucediendo en la profesión y, como siempre, lo hizo con humildad y con esa ironía tan certera que del dibujo que hizo del pasado le salió una fiel fotografía del presente.
Vale la pena seguir a Pernau. Yo en lo que pueda lo seguiré haciendo aunque él ya no esté para contárnoslo.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Josep Pernau (3): el meu director

2011-11-16T03:10:00.000-08:00

Pepa Badell
Josep Pernau va ser el meu primer director i sempre ha estat el meu mestre en periodisme. No oblidaré mai la seva bonhomia, ironia, rigor, memòria prodigiosa i les seves ganes de fer broma...

Era l’estiu de 1976 i jo tenia 19 anys. Era una nena que estudiava segon curs de Periodisme i vaig tenir l’oportunitat de fer les pràctiques a la redacció del Diari de Barcelona, el vell Brusi, que encara tenia l’entrada pel carrer Muntaner. Enlluernada i una mica espantada vaig aterrar a una redacció un xic destartalada on hi havia uns i unes periodistes magnífics que em van guiar en els meus primers passos professionals.

Era un temps en què tot bullia, però als diaris no existien les seccions de política; a la ràdio només escoltàvem el “parte” de “Radio Nacional”, que totes les emissores estaven obligades a connectar en cadena, i la meitat de les notícies –igual que les pel·lícules d’Art i Assaig de l’època-- demanaven segones lectures per trobar el significat real del que es volia dir.

En fi, res a veure amb això de les xarxes socials que avui ens té tan ocupats.

En aquella redacció se sentia el soroll dels teletips i de les màquines d’escriure, i, si traspassaves la porta batent del taller, trobaves linotípies en funcionament que convivien amb la “moderna” fotocomposició.

També en aquella redacció hi havia un director que tenia sempre la porta oberta, que s’estava més estona a la redacció que al seu despatx, que parlava amb tothom i a tots ens tractava igual. Un director que es feia respectar i estimar. Un director que ens defensava i ensenyava els camins del periodisme.

El millor eren les guàrdies, quan t’havies de quedar al tancament per si s’havia de canviar o arreglar alguna notícia. Llavors, en Pernau xerrava amb algun dels sotsdirectors o redactors en cap (Antonio Franco, Miguel Ángel Bastenier, Xavier Batalla, Carlos Pérez de Rozas...) i amb els redactors/es que ens quedàvem, i escoltàvem embadalits les seves històries: ho sabia tot de la ciutat, del Brusi, de les autoritats locals. Històries divertides, de vegades increïbles i que reflectien l’època, altres eren més dures.

Aquell director em va fer una broma tendra quan, després de no sé quants mesos de treballar-hi, finalment em van fer un contracte. En Josep Pernau la feia molt aquella broma: guardava les targetes i targetons que rebia com a director del diari i que eren de personatges importants de l’època. Llavors, ell mateix escrivia un missatges al targetó i els redactors incauts els rebíem amb el correu convencional. Imagineu-vos com em vaig sentir en llegir unes florides felicitacions d’aquells prohoms de la ciutat perquè... finalment m’haguessin fet un contracte!

Però no tot van ser flors i violes. Recordo amb gran tristesa quan se’n va anar perquè, honest com era, no es va doblegar als mandats de l’empresari propietari del Diari de Barcelona. Aquell dia se’m va tancar una porta en el meu camí iniciàtic professional. Em queda un record imborrable i una admiració incondicional cap a qui és i ha estat sempre el meu mestre en Periodisme.

(http://pepabadell.wordpress.com/)

Josep Pernau (2): Informar i no pontificar

2011-11-15T04:46:00.000-08:00

Gabriel Jaraba

Gràcies a Josep Pernau vaig entrar a treballar per primera vegada en un diari (Diario de Barcelona, 1970). Havia col·laborat a El Correo Catalán gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, Jaume Fabre i Rafael Pradas. I Huertas em va adreçar a Pernau, redactor en cap de DdB. Jo era un nano de 20 anys que començava i Pernau em va rebre com si fos un premi Pulitzer, amb atenció i simpatia. Em va posar a fer de reporter d'informació local sota les ordres de Josep Maria Cadena i em va encarregar fer una pàgina setmanal sobre excursionisme i alpinisme, que m'apassionaven (una pàgina setmanal encarregada a un crio que s'estrenava a un diari!). La confiança i el respecte amb que Pernau em va tractar em van fer professional. Per això tinc gran confiança amb els meus alumnes i els tracto amb respecte i afecte; tant de bo l'acció de Pernau pugui continuar, modestament, a través meu. És el meu desig més intens ara.

Pernau em va dir un dia: "Informa i no pontifiquis. Aquí tothom pontifica però la feina dels periodistes és informar al públic de manera solvent i creïble. Els periodistes ens en fotem dels pontificadors".

Vaig aprendre de Pernau tant quan explicava anècdotes o feia bromes com quan et corregia les errades de la feina i et feia adonar de com podies millorar-la. I no es limitava a això: et feia adonar de com podies millorar com a periodista i com a persona. Per això jo explico tants acudits dolents i faig tonteries a classe amb els meus alumnes: no es tracta de transmetre informació sinó de comunicar empàticament una manera de viure, interessant-te realment per la vida de les persones amb qui estàs. Ara, la transmissió de persona a persona entre periodistes veterans i joves a les redaccions s'ha trencat, per les polítiques suïcides dels empresaris de la informació, i les facultats de periodisme són els últims reductes on podem practicar encara aquesta tradició. Per això faig classe entre erudit i pallasso, perquè aquesta emoció de disfrutar entre gent que ens apassiona el mateix és el cor d'aquesta tradició. Ho vaig aprendre de Pernau.

Ell va ser el primer periodista que va entendre la importància de les tecnologies aplicades a la informació. En aquella època, els diaris es compaginaven a la impremta, ho feien els tipògrafs a partir de breus i pobres indicacions dels redactors, de manera que la seva professionalitat gràfica feia possible el diari. Però Pernau creia que el diari havia de ser dissenyat a la redacció perquè d'aquesta manera els redactors aplicarien fins el final criteris exclusivament periodístics, de valoració de la notícia i jerarquització de l'estructura de la pàgina. Pernau va promoure la figura del compaginador-periodista o dissenyador periodístic, i als que féiem aquesta feina ens va dotar d'autoritat tant davant de la redacció com dels tallers. El bon disseny dels diaris actuals te l'origen en aquella visió clarivident de Josep Pernau i la confiança que ens va fer als qui anàvem amb el tipòmetre de la redacció al taller i del coro al caño.

Pernau va ser sempre d'esquerres. Va donar suport al PSUC en la clandestinitat i el va votar quan va ser legal. Quan el partit es va fer l'harakiri, va donar suport al PSC. La dreta nacionalista neoliberal no l'ha pogut tragar mai. Amb CiU al govern de la Generalitat se li va negar tota mena de reconeixements i quan van fer-li algun, va ser racanejant i de mala gana. L'independentisme l'ha mirat sempre com un marcià. I va donar sempre suport decidit a la premsa en català i als periodistes en català, i va dirigir el Diari de Barcelona quan es va publicar en català. Fa mols anys em va dir: "Els periodistes no es compren, es venen". Ell mai no es va vendre.

Els seus deixebles ja no som, majoritàriament, a les redaccions. Les empreses han decidit que poden prescindir del talent que han acumulat i pagat durant anys (això del talent no és el meu cas). Està bé que hi hagi gent més jove que faci diaris adequats per al temps i el públic actuals. Però, així com els periodistes hem après, les empreses no han après res. Estan del tot desorientades davant els reptes informatius actuals. No inverteixen en informació. Tenen una visió entre ingènua i monetarista dels escenaris d'internet. Desconfien profundament del seu públic. I sobre tot, desconfien profundament dels seus periodistes. Les empreses voldrien fer realitat un somni: fer diaris, ràdios i televisions sense periodistes. Els empresaris de premsa són com si treballessin a l'espectacle i fossin un Colsada a qui no agraden les ties. El diari Ara marca la diferència perquè es nota que hi ha ganes a la redacció i confiança i il·lusió a l'empresa (ho intueixo des de fora, llegint el paper). Però tot això no té arreglo: la premsa diària no la matarà internet sinó el profund avorriment que desprèn.

La mort de Josep Pernau em deixa sense el meu referent de mestratge periodístic. Quan era un crio, tres mestres de periodistes van confiar en mi: Huertas Claveria, Cadena i Pernau.

Mai ho oblidaré.

	http://www.gabrieljaraba.com

Josep Pernau

2011-11-15T00:12:00.000-08:00

Joan Barrera
M’assabento de la mort de Josep Pernau. Perdem un gran periodista i un model de dignitat professional que no podrem oblidar.

Va saber lluitar en el temps durs i amb la democràcia va ser un referent per a molts professionals a qui, com jo mateix, ens va orientar amb el seu consell i ens va fer estimar aquesta feina, ara tan maltractada.

Pernau ens deixa la seva trajectòria, els seus escrits, la fina ironia amb que reflectia la realitat i als periodistes catalans un Codi Deontològic, que ell va impulsar en la seva etapa de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ens deixa el mestratge i la disposició permanent a escoltar, sense supèrbia, de tú a tú, disposat a compartir i a participar.

Ha mort un referent del periodisme, un mestre, plenament i sense adjectius. Descansi en pau.
(http://www.joanbarrera.com/)

No será país para periodistas

2011-11-11T01:12:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Siempre he dicho que el Partido Popular ha sido muy expeditivo en tomar rápidas y contundentes decisiones en lo que hace referencia a los medios de comunicación. Ahora se anuncia que la agencia Efe se podría integrar en TVE y que si gana el PP entraríamos en el modelo televisivo propuesto por UTECA (las teles privadas) en el que las televisiones públicas tendrían un eje común y troncal con desconexiones para aligerar los costes en los que están inmersas.
Allá por el 2003, ya el gobierno valenciano del PP encargó un estudio para privatizar Canal 9. El gabinete jurídico de Garrigues, la propia directora de Canal 9 y varios ejecutivos de la televisión valenciana elaboraron unas bases para sacar a concurso una televisión que ya era muy deficitaria y que estaba anquilosada y enquistada de compromisos. El criterio era adjudicar a terceros la intermediación publicitaria, el servicio de edición de los informativos --no sus contenidos que seguirían siendo de exclusividad del núcleo duro de Canal 9--, el suministro de programas y el servicio técnico de emisión de esos programas.
En aquel tiempo concurrieron todos los grandes grupos al concurso : Prisa, Mediapro, Unedisa, Vocento y alguna UTE de productoras valencianas. Eran otros tiempos en el que corría la publicidad por los medios y la industria audiovisual privada vivía con cierta holgura. El concurso fue anulado judicialmente porque la ley del "tercer canal" impedía privatizar los servicios públicos televisivos. Todo se quedó en nada.
Ahora el PP, con una previsible mayoría, podría efectuar los cambios necesarios en la ley para afrontar una privatización "como Dios manda", según le gusta decir a Rajoy. Solo que ahora la situación es bien diferente: las arcas públicas están vacías y con deudas enormes y el sector audiovisual privado está más concentrado, empobrecido y endeudado que nunca, lo que llevaría a que las condiciones de trabajo de los técnicos y periodistas de televisión se degradarán al pasar al sector privado.
Lo estamos viendo ya cuando los medios privados acuden a la externalización de muchos de sus servicios en empresas y productoras que reducen drásticamente los salarios de los profesionales.
Es cierto que la vida está dura para todos y que estamos asumiendo la terrible realidad de la enorme cifra de parados como un bálsamo para aliviar las mermas en las condiciones salariales, y que ello aparezca como un mal menor, pero en el sector de los medios la realidad es que la degradación en las condiciones de sus profesionales todavía no ha alcanzado el suelo previsible si se apunta en la dirección en la que apunta el PP.
La apuesta de concentrar la gestión de Efe en el macroente televisivo público, amén de la concentración de poder mediático que significa, no amaga una reestructuración profunda de los servicios informativos de la agencia y, por tanto, de sus periodistas. La pluralidad vivida en estos años de gobierno socialista y la mejora en la gestión de Efe en la que se empeñó su presidente, Alex Grijelmo, está en peligro de extinción. Muchos de sus periodistas, también.
Segurísimo que hay que reconducir el despilfarro público de los canales autonómicos y de la televisión estatal, también el gasto de los medios privados --como los periódicos-- que ven descender sus ventas y la publicidad, pero hágase con respeto y cautela hacia los ciudadanos y hacia los profesionales para que, igual que ya no somos un país para ingenieros y arquitectos, éste no acabe siendo, también, un país en el que no tengan cabida muchos periodistas.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

El meu país i la meva professió

2011-11-09T23:58:00.000-08:00

Enric Arqués
Si el meu país és petit, el món del periodisme polític a Catalunya encara ho és més. En els pobles se sol dir que tothom sap de quin peu calça cadascú, perquè les famílies es coneixen entre elles i, ja se sap, qui no té feina el gat pentina, vaja, que parlar dels altres és una gran afició.
Entre els periodistes catalans, sobretot els que porten més temps seguint l’actualitat política, es coneixen prou bé els uns als altres, i la gran majoria tenen una etiqueta ideològica enganxada al front del clatell. Diguem qui ets i et diré com penses. Simplista, però en molts casos cert. Si seguim alguna de les nombroses tertúlies radiofòniques i televisives que es fan per analitzar l’actualitat informativa, un joc divertit que podem practicar és endevinar quina opinió tindrà el tertúlia 'X' abans que obri la boca per opinar sobre l’adéu a les armes d’ETA o les darreres declaracions de Rajoy, per posar dos exemples.
El fet de ser previsible pel que fa a les opinions no és negatiu de ‘per se’, de fet ho podríem considerar com una actitud coherent, el problema és que moltes vegades les opinions parteixen d’una visió sectària de l’actualitat, en funció de si qui ho ha dit és d’un partit d’esquerres o de dretes. Si ens queixem els periodistes dels anomenats blocs electorals en els mitjans públics que atorguen un temps definit a cada partit en funció de la seva representació parlamentària, potser els oients també haurien de lamentar les quotes polítiques en segons quines tertúlies. En funció de quin partit governa la Generalitat és curiós comprovar com per art de màgia alguns ‘opinadors’ pròxims al partit guanyador apareixen sovint als programes dels mitjans públics catalans, i el mateix passa en els espanyols. No cal ser ingenus i cal obrir els ulls. Això passava abans, passa ara i seguirà passant. No és cap delicte sentir més afinitat per un partit concret, faltaria més, però això no hauria de significar que alguns periodistes que participen a les tertúlies es deixin massa sovint a casa la capacitat de crítica envers els poders públics si han pres decisions dubtoses.
De la mateixa manera que tampoc passaria res per elogiar a qualsevol dirigent polític que hagi actuat amb sentit comú, encara que no sigui de la corda ideològica del tertulià en qüestió. Parlem molt dels debats electorals propis de temps antics (que ho són), però poc de les tertúlies radiofòniques i televisives que en alguns casos necessitarien una bona sacsejada, ni que fos per veure cares noves i opinions menys previsibles.

El día que Twitter mató a los periódicos

2011-11-09T00:55:00.000-08:00

Jose Sanclemente
Situémonos en el debate electoral del lunes: Twitter fue la estrella para la mayoría de medios, periodistas, e incluso para los candidatos que debatían.
Nada más acabar, el jefe de comunicación del PP, González Pons, dijo que la victoria de Rajoy había sido trending topic en la famosa red social del pajarito.
El trending topic es algo así como el tema del momento. Una empresa de San Francisco de no más de media docena de personas, que estaba a punto de arruinarse construyendo un buscador de opiniones sobre productos, fabricó en el 2008 unos algoritmos que permitían ordenar las tendencias en tiempo real de los tuiteros. En poco tiempo empresa y empleados fueron absorbidos por Twitter. Hoy en día muchas empresas pagan por ser trending topic y, por qué no, también lo puede hacer hasta un candidato electoral. Ciertamente eso se nos muestra separado como "enlaces patrocinados", pero como para fiarse de eso estamos...
No sé porqué soy tan incrédulo con la red social cuando soy un usuario moderado de ella y ayer me invitaron a seguir el hashtack de Hora 25 de la SER, el de TVE, el de El País, El Mundo, Diario de Navarra, y así hasta casi una veintena de medios que sigo en Twitter. He de reconocer que no daba abasto si, además, quería seguir lo que decían Rubalcaba y Rajoy.
No me sorprendió, pero sí me preocupó que los periodistas de los platós televisivos y la mayoría de diarios hoy, basaran sus opiniones y comentarios en lo que se estaba moviendo en la red social y que incluso dieran validez casi científica a la tendencia de lo que en Twitter expensábamos los ciudadanos pajaritos. Nos sumaban y nos utilizaban caprichosamente para sostener quien había estado mejor en el debate o qué opinaba la ciudadanía de tal o cual tema de los bloques que se trataron.
Recién acabado el debate, la pesada y lenta maquinaria de los periódicos había reaccionado como un bólido de F-1 y ya tenían las encuestas impresas en sus portadas en las que ganaba generalmente Rajoy por amplio margen.
Casi todas ellas venían elaboradas por los votos on line de las redes sociales que interactuaban con los diarios. Solo El País y El Mundo, de los que yo vi, habían acudido a buscar en una empresa de sondeos, un universo escaso y de urgencia, para establecer el ganador del debate.
Uno de los directores de un diario nacional que siguió un tuit mío, donde manifestaba mi extrañeza por ser tan ligeros en las "llamadas encuestas de red social" y por basarse la opinión de los periodistas en lo que en twitter sus seguidores marcaban como tendencia, me contestó que "era obvio que las encuestas reflejaban la ideología del medio y la de sus lectores". Yo pensaba que las encuestas reflejaban, más o menos, la opinión del conjunto de los ciudadanos, vamos lo que se llama un "universo".
Ese día, el lunes, y el siguiente vi claro que la red social utilizada de esta manera está matando a los periódicos. No es cierto que la tecnología acabe con los medios, es el uso que los medios le están dando a esa tecnología lo que acabará con ellos.
A los pocos minutos ya tenía gratis en mi twitter las portadas de los diarios y luego a las horas, también gratuitamente, los artículos de los periodistas y opinadores seleccionados para mí por mis seguidores... uff, cuando el martes cogí el AVE y me leí tres diarios la sensación de dejà vu fue tremenda.
Si los diarios siguen por este camino, si no dan noticias diferenciadas de la red social, si se sirven de ella para trasladarnos criterios periodísticos y si, sobre todo, se basan en sus comentarios para contarnos la información y abusan del periodismo ciudadano... a mi me dejarán de interesar.
Ayer ya no me interesaron ni justificó lo que pagué por ellos. Los editores sabrán lo que hacen ¿o no?
http://sanclementejose.blogspot.com/

'La noria' segueix girant

2011-11-08T00:14:00.000-08:00

Joan Barrera
Jordi González no es podia pensar, ara fa una setmana, que la entrevista amb Rosalía García, mare del Cuco, un dels principals acusats per la mor de la jove sevillana Marta del Castillo, provocaria un terratrèmol de tanta magnitud i que el programa La noria seria el principal damnificat de l’estratègia de llençar merda per captar audiència i guanyar diners. L’origen de l’enrenou no és menor. Que grans anunciants com Banc de Sabadell, Nestlé, Campofrío, l’Oreal o Vodafone, decideixin retirar la seva publicitat del programa per considerar que no s’ajusta als valors que les marques volen transmetre a la societat és un fet interessant, que caldrà veure com evoluciona.

No recordo que s’hagués produït un fet similar en el món televisiu espanyol. Però compte a l’hora de llençar les campanes al vol i de proclamar que es tracta d’una gran victòria sobre un programa que s’ha convertit en un model d’èxit a base d’explotar la morbositat i els instints més baixos. El decisió de retirar la publicitat pot ser un simple moviment tàctic, tot esperant que el temporal baixi d’intensitat i que la polèmica que ha sorgit a través de les xarxes socials s’escampi.

Expressant aquest temor no em vull solidaritzar amb el discurs demagògic de Jordi González apel·lant a la llibertat d’expressió i denunciant una campanya de linxament en contra de La noria. No. Ho faig perquè dubto que en aquest país hi hagi una voluntat clara d’exercir un control crític dels continguts televisius, com passa a la resta de l’Europa comunitària.

Per ser més precís. En aquesta polèmica comparteixo la opinió d’aquells que pensen que els anunciants retirant-se del programa s’han trobat, sense preveure-ho, amb un actiu que els pot fer més atractius als potencials compradors.

Ja m’agradaria que en l’ànim dels executius d’aquests grans companyies hi hagués una mínima intenció d'influir en els continguts de La noria, apel·lant a la responsabilitat social de les empreses que representen. Penso que ni s’ho plantegen. Diria més. Estic convençut que en la decisió ha pesat més el temor a veure´s embolicats en una campanya de desprestigi a través de les xarxes socials que les consideracions morals i ètiques per la entrevista a la mare del Cuco. És així com funcionen les coses.

La guineu al galliner

2011-11-05T03:14:00.000-07:00

Andreu Farràs
Sento discrepar, però no tinc tant clar que, com diuen companys dels mitjans de comunicació públics, sigui “una imposició antidemocràtica” que la informació sobre els partits polítics durant la campanya electoral en les teles i ràdios de titularitat pública es realitzi a través de blocs electorals i es regeixi a partir dels resultats obtinguts en les anteriors eleccions democràtiques corresponents.

Quins criteris “professionals i periodístics” es proposen? Suposo que el tractament alternatiu en el qual es pensa és que les noticies electorals tindrien la selecció i el temps que decidissin el director d’informatius o els responsables en els quals ell delegués aquestes funcions.

Partint de la base que l’objectivitat i la imparcialitat no existeixen (primer de facultat) i que la rellevància i credibilitat del que diuen les diferents forces en totes les campanyes electorals son molt baixes, s’hauria de confiar en l’honradesa i equanimitat dels caps de les redaccions. En la famosa autoregulació, vaja. La mateixa autoregulació dels mercats financers dels EUA que ens van dur a l’estafa multibilionària de les hipoteques subprime, els actius tòxics i la colossal ensorrada de Lehman Brothers; l'autoregulació del mercat immobiliari espanyol que va inflar la bombolla, la metralla de la qual encara segueix destrossant centenars de milers de llocs de treball en el sector de la construcció i ha creat un forat negre immens en les caixes i bancs; i la mateixa autoregulació de la professió periodística que a Espanya ha engendrat monstres com Sálvame, el cas de les nenes d’Alcàsser o la mare del Cuco a La noria.

Per molt obertes i lliures que siguin les societats, l’egoïsme i la cobdícia necessiten regles i normes, a les quals es puguin acollir els que són a baix per impedir els abusos dels que tenen al damunt. La guineu no es pot autoregular en un galliner.

La llibertat d’acció que han pogut gaudir en els últims anys els periodistes dels mitjans de comunicació públics pot haver facilitat --sortosament-- que al capdavant d’alguns informatius hi hagi algú que no es afí a cap dels dos partits majoritaris en el seu àmbit territorial de referència i que, en canvi, senti certa predilecció per algun partit minoritari. La inclinació natural d’aquest responsable, amb la complicitat de les seves persones de confiança, pot ser sobredimensionar la presència en els informatius de la seva sigla, en detriment dels dos o tres grans partits i, al mateix temps, minusvalorar les dues o tres formacions més petites que es donen cops de colze pel mateix escó amb el partit preferit pels esmentats caps de redacció. ¿És més “just i democràtic” que les informacions electorals d’un mitjà públic depenguin de la decisió de dos tres periodistes amb galons o que s’atenguin –amb tota la flexibilitat del cronòmetre que calgui— al que, al cap i a la fi, han decidit els ciutadans a través del seu vot? Posem-ho a la inversa. Agafem els resultats previstos per totes les enquestes per al 20-N i viatgem fins a la campanya de les generals del 2015 a TVE: ¿no creieu que el sistema de blocs electorals serà la única garantia que tindran els diferents partits d’esquerra per gaudir d’un temps mínim en els Telediarios controlats per l’Urdaci de torn? O no ens hem d'amoinar perquè ja treuran prou el cap a les televisions privades lliures i democràtiques que quedin vives?

El superfamoso Twitter

2011-11-04T01:29:00.000-07:00

Txerra Cirbián
Hace ya varios días que quería hablaros del Twitter, el famoso Twitter, el superfamoso Twitter…
Hasta el gorro me tiene, el archifamoso Twitter.
Todo ha de ser inmediato y tuiteado. La más pequeña noticia, la más nimia tontería ha de ser convertida en 140 caracteres, enlazados eso sí a algún artículo más grande, no vaya a ser que…
Pero dónde está la calma, la reflexión, el detalle, la literatura, el reportaje… En el enlace, claro, me diréis. Sí, sí, pero…
En el fondo, estamos lanzando mensajes a las nubes, así, en plural. Algunas de estas nubes virtuales son enormes y de ellas cuelgan miles de seguidores, atentos a la primera gota de una posible lluvia.
A veces solo caen un par de gotas y luego llega la sequía.
Otras veces, ni eso. Os pongo un ejemplo
El otro día entre en el juego de convertirme en el seguidor número 6.000 del Twitter de Leire Pajín. Me hizo gracia el mensajito de @hugomabarca (Hugo Martínez Abarca) en que pedía ayuda para llegar a esa cifra. Lo absurdo de la cuestión es que el Twitter de la ministra tiene ya más de 6.000 seguidores (no yo, que me desapunté al cabo de un rato) cuando desde esa cuenta no ha escrito ningún mensaje, ni un tuiteo.
Otras nubes, como la mía propia, ronda las 300 personas. Son parientes, amigos, compañeros, colegas y unos cuantos desconocidos que leen lo que escribo de manera habitual, ya sea en este blog, en Facebook o Twitter.
A todas ellas les agradezco su atención y los minutos que dedican a leerme.
En realidad, somos poquitos los que escribimos y más los que leemos.
En el fondo, las nubes de internet somos nubecitas que nos interrelacionamos desde hace años y que también sabemos distinguir entre el spam comercial, el mensaje impersonal y el texto con alma.
(http://txerra.info/blog/2011/11/02/el-superfamoso-twitter/)

Tintin com a excusa

2011-11-03T04:45:00.000-07:00

Gabriel Pernau

Em crida l’atenció els pocs comentaris que hi ha en aquest blog. Diu el gestor de Paios que han tingut 2.000 visites les primeres setmanes, que són bastantes per ser un blog nou i tan especialitzat. Però et poses a buscar comentaris d’altres periodistes sobre el que alguns dels nostres col·legues han escrit i et trobes que n’hi ha molt pocs. Deu ser que no els interessen els escrits? Ho dubto.

Després de la sorpresa inicial, hi penso una mica i m’adono que, contràriament al que sosté bona part de l’opinió pública, en general els periodistes tenim el vici de no opinar, si més no de segons quins temes. Examinem el cas de Twitter. Els periodistes hi escrivim per promocionar els nostres escrits i així demostrar el bons que som, per retwitejar articles dels nostres superiors, de companys de feina o de la competència, i només en alguns casos per abocar-hi les nostres reflexions.

Fa uns dies, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula de Tintin, una de les expressions més utilitzades va ser el hashtag #Tintinhoy. Em va cridar l’atenció que bona part dels tuits anaven signats per periodistes que, a través del personatge de ficció, canalitzaven la mala llet que porten dintre davant del desastrós estat en què es troba la nostra professió. De manera que la majoria de comentaris atribuïen a l’heroi inventat per Hergé les situacions amb què molts de nosaltres es troben cada dia quan arriben a les redaccions o a una roda de premsa.

La contenció per la paraula escrita que patim revela una paradoxa: mentre la major part de la població opina a discreció tant a Twitter com a Facebook, qui millor coneix el valor de la paraula escrita és qui més reticent es mostra a opinar en públic sobre el que passa al món i sobre el que l’afecta a ell o a les persones que l’envolten.

Per què ens costa tant expressar-nos? Que potser tenim por que algú ens assenyali amb el dit mentre crida “sacrilegi, un periodista que pensa!”? Que potser no tenim una ideologia, unes creences i uns sentiments? Llavors, per què som tan pixatintes?

Algunes idees. Els periodistes estem tan acostumats a informar, informar, informar que sovint oblidem que nosaltres també som ciutadans i que tenim el mateix dret que el quiosquer on comprem el diari o que el cambrer que ens serveix el tallat cada matí a exposar en públic el que ens agrada o el que ens neguiteja.

Però no. És com si els periodistes opinéssim poc per tal de mantenir ben amagat dintre nostre el que de veritat pensem. D’aquesta manera, si ens mantenim en silenci, ningú podrà jutjar els nostres articles en funció de la nostra forma de pensar. I ja se sap que la discreció és una bona consellera en aquesta feina, que mai saps en quin mitjà estaràs escrivint demà. A més, el dia menys pensat, les nostres paraules se’ns poden girar en contra. Tu calla i no et posis en embolics.

I per què hauríem d’opinar?, es preguntaran els escèptics. Doncs perquè també formem part d’aquest món. Però –ai!-, resulta que opinar sobre la teva pròpia professió, i més en un moment delicat com aquest, ens podria conduir a un carreró sense sortida. Si som massa sincers, ens podria portar a l’enfrontament amb els nostres companys, els nostres caps o les nostres empreses. Per contra, si mentim, serem condemnats en el més enllà a editar cada dia un suplement de 320 pàgines sobre la vida extraterrenal.

Així doncs, seguim callant, deixem que les empreses vagin fent i seguim escrivint frases enginyoses sobre Tintin en el paradís virtual de Twitter.

I per acabar, companys, us voldria demanar una petició. Sigueu benevolents i no jutgeu aquestes frases desendreçades com una opinió, que mai se sap on ens haurem de guanyar les garrofes el dia de demà.

(http://gabrielpernauperiodista.blogspot.com/)

Soy minoritario: catalán y lector de periódicos

2011-11-02T01:30:00.000-07:00

Jose Sanclemente
Es de esos días en que uno se encuentra en franca minoría, si hago caso de lo que leo. Resulta que NO soy uno de los 900.000 --son muchos-- que han dejado de comprar periódicos en los últimos cinco años, porque, según lo que declaran en su conjunto los editores, esa es la cifra de menos venta que tienen los diarios en nuestro país desde el comienzo de la crisis. Ya somos solo 3,2 millones de compradores. Nos han abandonado en esta costumbre de acudir al quiosco algo más del 23% de los españoles.Y como es mi costumbre, sobre todo los fines de semana como este, suelo comprar un par de periódicos. Uno de ellos La Vanguardia.
Hoy La Vanguardia me ofrece un par de páginas en su sección de política sobre las declaraciones de Gregorio Peces-Barba, y nada menos que más de la mitad de sus columnas de opinión al mismo tema.
Peces-Barba se ve que dijo --en broma ha dicho él-- algo así como que quizás nos hubiera ido mejor si nos hubiéramos quedado con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes en referencia a los hechos históricos del XVII.Pues he tenido las tragaderas de leerme un artículo a favor de Francesc de Carreras, dos en contra de Pilar Rahola, que se lo toma a risa, y de Jordi Graupera, que bromea, amén del propio Peces-Barba, que pide disculpas en página impar y por arriba. Todo en el mismo y variado gran diario catalán, número uno en ventas y lectores.

Y me siento otra vez en minoría. Me importa bien poco lo que diga Peces-Barba sobre Catalunya, lo mismo que lo que diga Duran Lleida sobre Andalucía , pero me preocupa que eso signifique que los periódicos mal empleen su escaso papel, en los tiempos que viven, y sobre todo, que hagan un seguidismo de los políticos y las muchas bobadas que suelen decir para calentar a una mayoría.
Ahora resulta que nuestros costosos parlamentos autonómicos (andaluz y catalán) pueden acabar reprobando a estos dos políticos para considerarlos personas non gratas, en nombre de todos los catalanes y andaluces que están a la cabeza del paro en esta España de la que, al parecer, hay que separarse.
Bien por algunos de nuestros políticos y bien por algunos de nuestros diarios que suelen reflejar la mayoría del pensamiento de los ciudadanos. Me encantaría estar de acuerdo con ellos, a veces lo estoy, pero este fin de semana empiezo en franca minoría.
El problema puede llegar cuando los que seamos minoría vayamos aumentando porque nos aburran las declaraciones de algunos políticos y la opinión de algunos diarios.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

ETA com a tapadora

2011-10-30T05:12:00.000-07:00

Andreu Farràs
L’últim anunci d’ETA és importantíssim. És una afirmació que només un insensat pot posar en dubte. I atesa aquesta transcendència és lògic que els mitjans de comunicació li hagin dedicat nombroses pàgines i moltes hores de programació. Em plantejo, però, si la majoria de mitjans no s’estaran passant ara amb aquesta inversió de tinta, cervells, mans i temps i si no estan caient novament en el tradicional seguidisme dels mitjans de comunicació respecte de les agendes i els tempos que marquen els polítics. Es pot comprovar tant en els mitjans que s’inclinen més o menys dissimuladament cap a Alfredo Pérez Rubalcaba com els que –sense tants complexos—voten a favor del PP. Molts dies després de l’anunci d’ETA i molts mesos després que la banda estigui acorralada, delmada i en fallida tècnica uns i altres segueixen donant voltes a si el que han notificat els tres encaputxats és cert o fals, si és una veritable claudicació o si és una altra treva trampa. De nou la majoria dels mitjans demostren tenir poca agenda pròpia i anar al pas que marquen els (dos grans) partits polítics espanyols. Gràcies a ETA, Rubalcaba agafa una mica d’oxigen i pot referir-se a un dels comptats èxits del Govern que ha vicepresidit fins fa quatre dies. I gràcies a ETA i les bisantines discussions sobre si ha d’haver-hi vencedors i vençuts o sobre qui ha de consolidar el relat –això del relat és força pedant i fa mil·lennis que se sap que només els vencedors escriuen la història--, el gran mut Mariano Rajoy s’estalvia detallar quins son els seus plans d’ajustament econòmic i social i les solucions que planteja per sortir de la pitjor crisi que pateix Espanya des de la guerra civil. Gràcies a ETA, la purga de cavall del PP està podent seguir oculta uns quants dies més i Rubalcaba pot continuar parlant d’antiterrorisme en comptes de la desastrosa política económica de Zapatero.

Gràcies a ETA també els mitjans catalans no han d’investigar i publicar, per posar només un exemple, si a les caixes catalanes –dues d’elles nacionalitzades de forma descarada-- s’han produït bonificacions, indemnitzacions o prejubilacions que si es coneguessin escandalitzarien tant a l’opinió pública com ho han fet els pagaments que van garantir-se sense cap escrúpol els directius de Nova Caixa Galicia o la CAM. Posar l’escarxofa per demanar l’opinió al voltant d’ETA als polítics és molt més còmode que investigar. Més senzill, per als polítics, perquè així no han de parlar de les solucions que proposen per combatre la crisi econòmica –que, segons totes les enquestes, preocupa ara deu vegades més als electors que ETA, excepte als bascos i a les víctimes--. I més barat per a les empreses periodístiques: en primer lloc, perquè no han de dedicar diners a salaris de periodistes experimentats que esbrinin assumptes més enllà de les rodes de premsa i els actes electorals (això ja ho poden fer becaris o llicenciats submileuristes); i, en segon lloc, perquè si, per posar només dos exemples, no parlen dels souassos d’alts càrrecs en diferents nivells de les administracions públiques i els seus innombrables ens autònoms i corporacions o dels bonus, indemnitzacions i prejubilacions dels directius de les caixes, els editors no s’enemisten amb els principals creditors de les seves apalancades empreses ni amb els responsables de les administracions que subvencionen determinats suplements, programes o promocions comercials. El comunicat d’ETA va ser una notícia molt feliç. Però se n’està fent un gra massa. I es nota bastant que s’està usant per treure dels flaixos i els focus realitats desagradables i molt més compromeses per als tres o quatre grans competidors electorals.

¿Nervios en la televisión pública?

2011-10-27T04:28:00.000-07:00

Jose Sanclemente
Los que más se llenan la boca explicando la independencia de las televisiones públicas suelen ser los políticos de uno u otro signo.
He opinado en varias ocasiones que la etapa de Zapatero nos dejará una televisión pública, la española, poco contaminada por los intereses de su partido y de su gobierno. Una televisión que ha sabido revalorizar sus informativos en tiempos de crisis del buen periodismo en los medios en general. Y, por qué no decirlo, una televisión pública sin publicidad y por tanto que ha dejado de competir económicamente con las privadas. Gracias, seguro, a estas dos cosas, entre otras, y a que el ciudadano no es tonto, ha conseguido situarse líder de audiencia frente a los espacios privados del reality-corazón-todo vale.
Dado que esta televisión de calidad la han forjado sus profesionales con la aquiescencia gubernamental, y no ha sido fruto de un pacto sólido entre todos los partidos políticos que pudiera garantizar un futuro estable y garantista de la libertad e independencia informativa, se están produciendo nervios entre los profesionales del medio televisivo público ante el cambio gubernamental que se puede avecinar si las encuestas dan la mayoría "relajada" al Partido Popular.
Empiezan a circular rumores que apuntan a que se están confeccionando listas de profesionales de las televisiones privadas que se hayan decantado por su connivencia con las tesis más combativas del centro derecha, para que sustituyan a tanto independiente que campa a sus anchas por el espacio televisivo público dando estopa a diestra y siniestra.
En etapas pasadas ya vimos como el PP no es nada timorato a la hora de poner sus peones y capataces del periodismo sin ningún tipo de reparo y con decisión firme.
Los políticos de esta legislatura que se acaba han sido incapaces de dotarse de mecanismos que permitieran una permanencia de los valores intrínsecos que debe tener una televisión de todos los españoles. Zapatero tampoco ha estado por la labor de establecer ese marco.
Cuando algunos de los que están en el consejo de administración de RTVE han pedido el control previo de la información y, por ello, les han sacado los colores los periodistas del "Ente" y hasta la opinión pública, han dado fe de que esta televisión actual se regía por la profesionalidad y no por manejos políticos, mayormente.
Lo que viene no pinta bien, pero además es muy fácil de hacer. No será necesario generar grandes debates ni enfrentamientos políticos. Se puede hacer por "la regla de tres", porque es la única regla que hay en la televisión pública si, como parece, viene una mayoría sobrada del PP.
A todas estas, la única arma que tendremos estará en el mando. Lo que pasa es que es un mando a distancia, a muchísima distancia de la inalcanzable imparcialidad que quiere el ciudadano.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Nou periodisme

2011-10-26T02:41:00.000-07:00

Vicenç Sanclemente
El meu retorn al periodisme de carrer al país m'ha reportat moltes satisfaccions. Nous companys, retrobaments, activitat frenètica i variada, contacte amb el món real i alguna sorpresa. Sobretot en el camp de l'activitat i les pràctiques periodístiques. Tothom va amb ordinador i móbil, --ja ni recordem com era la vida sense mòbil--. Però potser, el mateix ritme, la precarietat de les condicions de treball, la falta de debat a les redaccions, ha fet oblidar que les fonts s'han d'interpel·lar directament per comprovar les informacions. Els suports també han canviat. Les edicions digitals dels mitjans es veuen obligades a moure una informació continuada. El que no sé és si per fer-la més ràpida estem garantint la veracitat. Si per oferir-la ràpidament, no l'hem de contrastar, malament. Aquest dies he observat alguns petits errors que voldria compartir.

Un diari d'abast nacional explicava fa molt poc a tota pàgina que als estrangers de Barcelona que demanaven la nacionalitat espanyola se'ls feia un qüestionari extens per comprovar el seu grau d'integració. La notícia començava amb el nom de la jutgesa titular del Registre de Barcelona, a qui s'acusava d'haver implementat aquest qüestionari. Com que la centraleta estava col·lapsada, vam decidir anar a la seu del registre. Vaig entrar fent cua entre gent que volia inscriure's i altres que anaven a casar-se. Vaig pujar al primer pis. Vaig preguntar per la jutgesa. Amablement va rebre'm i va dir-me que havia estat de vacances. Que ella no feia qüestionaris, que no era el seu tarannà, i que ella comprobava un cert coneixement de l'idioma, que li comentessin l'adreça i el treball. En resum, que la idea del qüestionari no era d'ella sinó de la persona que l'havia substituit en període de vacances. El que més l'havia sorprès va ser que la notícia de diari comencés esmentant el seu nom i que, abans, ningú no l'haguès trucat per a preguntar-li la seva versió del tema. Evidentment, no vaig seguir amb el reportatge per què es basava en una equivocació. Notícies-denúncia que comencen per un implicat sense preguntar a l'implicat.

Un mitjà d'abast nacional posava l'altre dia: "El comitè d'empresa de l'hospital de Sant Pau té 1.200 pisos". Aquella setmana jo havia estat a l'Assemblea de l'hospital de Sant Pau. Era difícil d'entendre, però el cas sembla ser el següent: Hi ha una fundació privada, que és la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on hi participen l'Arquebisbat de Barcelona i les administracions catalanes, que històricament ha rebut donacions de persones que deixaven patrimoni a l'hospital. Aquesta fundació, que té els seus orígens en l'Edat Mitjana, compta amb un bon patrimoni i figura com a empresa immobiliària. La gerència de Sant Pau vol negociar retallades per què, suposadament, els fan falta deu milions d'euros per acabar l'any amb números vermells. El comitè d'empresa, sabedor que al darerra de l'hospital hi ha una fundació, suposadament amb voluntat assistencial, proposen que, si la fundació té 1.200 pisos, col·labori eixugant els dèficits. Però, evidentment, el comitè d'empresa de Sant Pau, amb representants de diversos sindicats, no té 1.200 pisos.

Un altre gran mitjà exposava l'altre dia que el Parlament de Catalunya havia decidit retallar-se una paga, no enguany, sinó l'any 2012. Al començament de la seva informació assenyalava que el Parlament de Catalunya havia decicit que els seus càrrecs renunciarien a una de les tretze pagues que tenen per l'any que vé. Caram. De la informació es desprenia que els nostres legisladors cobraven, a més del salari, tretze pagues. No m'estranya que hi hagi desafecció.
No voldria ser nostàlgic ni pessimista. Mentiria si volguès demostrar que els de la nostra generació ho fèiem millor... s'hauria de comprovar. Però m'imagino en Josep Maria Huertas Claveria escridassant-me des de l'altra banda de la secció de Macro, preguntant-me si m'havia tornat boig, abans que sortís publicat un error així. O a Mateo Madridejos o Pilar Casanova, des de l'edició.

Crec que tots plegats hem de pujar-nos el nivell d'exigència. Comprovació, una trucada. Sobretot ser físicament als llocs. És clar que de vegades hi anem i tampoc no preguntem. En un dinar col·loqui, encapçalat pel president Artur Mas, la resta de companys va dir-me: "Tú que portes vestit i corbata, podries preguntar si podem preguntar?". Com està el pati !

En una roda de premsa de govern, amb tots els temes que hi ha per preguntar al damunt de la taula, un company va questionar al portaveu... "¿Com pot explicar que vostè abans fes campanya per portar la C de Catalunya al cotxe i que l'altre dia se'l veiès entrar en un cotxe que portava la E d'Espanya?". Respecto absolutament que això sigui objecte de pregunta o comentari al final, però tant de bò que hi haguès hagut tot un altre bon gruix de preguntes dels temes claus de país, i que la resta, on m'incloc, no anem nomès a buscar la frase que contesti altres declaracions. I acabem fent de la vida pública un safareig insoportable.

Fa uns dies vaig sentir per la ràdio la valoració del lendakari Patxi Lòpez sobre l'anunci d'ETA. Per cert: qui va enredar aquest home per què anès als Estats Units en aquestes dates deu riure encara avui. Era per ràdio, per tant, no vèiem les imatges d'una declaració d'aquest importància feta dalt d'un tren. A mida que s'apropava el final de les declaracions se sentia una veu femenina: "No hay preguntas". En el desordre final, van fer-li una pregunta que el lendakari amablement va contestar. Després d'això l'emissió des de la ràdio acabava entre un gran aldarull i amb un eco, una nova frase de la veu indignada: "Javier --no sé si era aquest nom--, Javier, te he dicho que no preguntes. Javier que no hay preguntas, que no..." i així, amb aquest eco, tant indicatiu per una data tant important acabava la connexió radiofònica de la SER.

A la feina van comentar-me la frase del company Salvador Pardo que un dia va contestar: "Sí hay preguntas, lo que no hay son respuestas".
(http://vsanclemente.blogspot.com/)

El valor del títol

2011-10-24T23:57:00.000-07:00

Joan Barrera
Cada any surten de les facultats catalanes 500 nous llicenciats en Periodisme. Una xifra rodona si no fos perquè el mercat està absolutament saturat i la demanda és insignificant. Ben mirat, a tots aquests estudiants que avui aspiren a ser periodistes la societat els està enganyant, ja que el seu títol tindrà un valor simbòlic i només si hi ha sort adquirirà un preu en el mercat al nivell dels bons escombraries.

No estic dramatitzant. És més, a tothom qui m’ha demanat consell a l’hora d’escollir la carrera de periodista els he dit que tiressin endavant i fossin perseverants. Ser periodista no és qualsevol cosa. Però, la realitat és tossuda i l’alegria amb què s’ofereixen estudis de comunicació, amb el vist-i-plau del ministeri i de la Generalitat , frega la perversió. Suposo que algun dia algú s’adonarà que el que fem amb aquests joves, la majoria il.lusionats, és dur-los a l’escorxador.

Ja sé que aquesta diagnosi és similar a altres carreres universitàries. Podem parlar dels arquitectes, per exemple, ofegats per la crisi de la construcció, però és que els periodistes, al contrari de les especialitats tècniques, ho tenen complicat, per no dir impossible, trobar feina a l’estranger. És un peix que es mossega la cua i una crisi que no té solució, mentre es mantingui el nivell de llicenciats i els llocs de treball es redueixin.

Al darrer número de la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, ha inclòs aquesta situació entre les que provoquen indignació entre el col.lectiu professional. Per mi, és una de les més preocupants, perquè mostra la inoperància del sistema. L’aposta per la formació continuada, una solució màgica quan no se sap què fer, només tapa la ferida però no resolt el problema.

La idea de que cal repensar la oferta d’estudis de comunicació a Catalunya no és descabellada. En aquest moment en que la crisi està a punt d’ofegar les universitats i es busquen fórmules eficients per avançar, entre elles la reducció de títols acadèmics i la possibilitat d’unificar centres, afrontar aquesta problemàtica ajudaria a dignificar la professió. Ja sé que una bona part d’aquest procés de dignificació passa per preservar les condicions laborals i professionals dels periodistes, però també cal que els centres acadèmics en els que es formen els futurs professionals tinguin un nivell d’excel.lència. Només així aconseguirem revertir la dada aterradora que fa uns mesos apareixia als Estats Units i que estic segur que comparteixen molts ciutadans d'aquí: la carrera universitària més inútil és la de periodista.
(http://www.joanbarrera.com/)

¿A dónde va la publicidad?

2011-10-23T04:42:00.000-07:00

Jose Sanclemente
La publicidad en España viene sufriendo un duro recorte como consecuencia de la caída del consumo. Las empresas no venden lo que fabrican y recortan sus gastos de marketing y publicidad como primera medida para salvar sus cuentas de explotación. Así de sencillo.
El hecho de que llevemos ya cuatro años seguidos en que la caída de la inversión publicitaria es constante ha hecho también que los anunciantes sean más selectivos a la hora de colocar sus anuncios en los medios de comunicación.
Quienes han perdido más cuota de publicidad han sido los diarios impresos, que están facturando algo menos de la mitad que en 2007 y quienes han ganado cuota han sido internet y las televisiones.
Ahora, dicen algunas estimaciones que Internet superará a finales de año la inversión publicitaria de los diarios de nuestro país, y los editores de prensa ven con recelo una fusión de Antena 3 con La Sexta que generaría, junto con Telecinco y Cuatro, dos grandes bloques de televisiones privadas que podrían acordar subir los precios de sus anuncios (GRP,s) y aislar todavía más a los periódicos de los anunciantes.
Cuando los recursos de los anunciantes son escasos éstos se suelen poner en el cesto de mayor rentabilidad y eficacia. Las empresas con sus productos no van a dejar la televisión y le están encontrando el tranquillo a la red. El problema añadido para los diarios es que buena parte de la inversión publicitaria de internet no va a sus cabeceras digitales sino a los buscadores, blogs, redes sociales y otros portales no informativos.
Las perspectivas para el 2012 no son positivas. Los ratios de consumo que manejan los "especialistas financieros", que se equivocan siempre a la baja, son de un retroceso que afectará al mercado publicitario y, en especial y de nuevo, más a los diarios que a otros medios convencionales.
En el resto de Europa no están tan mal los periódicos. Es un problema de España y su crisis específica y demoledora la que está generando que los diarios bajen sus tarifas mientras la televisión e internet las sube.
Los editores deberían haber aguantado más el embate del mercado. Deberían haber puesto en valor sus diarios como medios de prescripción publicitaria en lugar de tirar por tierra el precio de una página de publicidad, a cambio de que las pocas que tuvieran fueran bien retribuidas.
A veces cuando se tiene prisa y se confía poco en el medio se le acaba haciendo más daño desde dentro que el que le infringe el mercado desde fuera.
(http://sanclementejose.blogspot.com/)

Debats

2011-10-21T05:02:00.000-07:00

Joan Brunet i Mauri
Sona a cançó de l’enfadós. A cantarella sobradament escoltada en ocasió de cada nova contesa electoral. Que si debats sí, que si debats no… Que si jo sí que el vull, que si és l’altre qui no el vol… Que si n’hem de fer dos, que si amb un ja fem… Que si “passem” de la televisió pública que entre tots paguem, que si apostem per fer-lo en una televisió privada… Al final, però, en aquesta ocasió, també els dos grans partits s’han posat d’acord: hi haurà debat. Però que quedi ben clar que només n’hi haurà un, i a més, en un pretès terreny neutral.
Solament un cara a cara entre els dos candidats amb més possibilitats d’encapçalar el Govern que sortirà de les eleccions del 20-N. Gràcies a l’acord assolit tindrem ocasió de poder assistir a l’espectacle d’un cara a cara entre els aspirants a president Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. En el rerefons s’escoltarà en qualsevol cas la queixa dels altres candidats i formacions polítiques que entenen, amb raó, que es menysvaloren les seves possibilitats i que se’ls margina. Sigui com sigui, els quarters generals del PP i del PSOE han establert que l’únic debat al qual assistiran els seus respectius caps de llista tindrà el format d’un cara a cara i es portarà a terme als locals de l’Acadèmia de la Televisió amb senyal obert a les televisions que el vulguin retransmetre.

No obstant això, l’acord assolit fa uns dies entre els dos grans
partits no implica que tot estigui fet i que populars i socialistes
deixin que siguin els professionals del mitjà televisiu –periodistes,
productors, tècnics…— els encarregats d’establir les normes i
condicions enmig de les quals el cara a cara haurà de transcórrer. I
tot perquè a partir de l’acord que ha servit per donar llum verda a l’
acarament Rajoy – Rubalcaba, comença un altre estira i arronsa entre els responsables de campanya de cadascun dels partits ja que també són ells els que volen establir quines han de ser les condicions concretes, de fons i de forma, per les quals el debat s’haurà de regir. Dit d’una altra manera molt més directa i planera: serà gràcies al “meticulós” treball dels aparells de cada partit que el cara a cara respondrà més als interessos de populars i socialistes que no pas, com hauria de ser, als d’una ciutadania desitjosa d’obtenir respostes precises en relació als problemes més punyents que tenim plantejats. Res no hi hauria a dir que això fos així sinó fos perquè enmig de tot plegat hi ha professionals del periodisme –en aquest cas vinculats a l’Acadèmia de la Televisió– que per apuntar-se la medalla d’haver fet possible el cara a cara, semblen massa disposats a plegar-se a les exigències dels candidats a costa, fins i to, de desvituar-ne el resultat final que podria acabar essent descafeïnat, i pràcticament previsible en tots els seus extrems.

Els periodistes ens queixem sovint de l’excessiu control que els
governs i els polítics de torn pretenen exercir sobre els mitjans de
comunicació. D’una manera especial sobre els que són de titularitat
pública. I no només això, sinó que en més d’una ocasió hem fet i fem sentir la nostra veu i descontentament perquè en períodes electorals se’ns obligui –en ares a una pretesa imparcialitat informativa–, a respectar uns espais i uns formats dins els informatius diaris que en la pràctica s’acaben comportant com a autèntiques cotilles que de ben poc serveixen a l’hora de satisfer l’interès de la ciutadania per la notícia més que no pas que per la propaganda. Qui sap si per aquesta mateixa raó seria molt positiu que els periodistes no estiguéssim disposats a entrar en el joc d’uns cara a cara encotillats, d’uns debats televisius que si tenen algun sentit és precisament el de servir a l’actualitat i a la ciutadania. No pas l’agradar i satisfer als candidats que hi prenen part i als seus respectius acòlits.

I després de 'La Vanguardia', què?

2011-10-19T00:21:00.000-07:00

Siscu Baiges
Parlàvem l’altre dia a la COM amb l’activista antideute belga Eric Toussaint del trist panorama mediàtic que tenim al nostre país i em comentava que no li ve de nou. Que a la resta d’Europa van igual de mal dades. No sé si és el seu radicalisme o què, però em deia que Le Monde o Libération han girat cap a la dreta. Potser cadascú es dol del que té i lamenta allò que podria ser i no és, però el cert és que els joves periodistes dels anys seixanta, setanta, que van triar aquesta professió per combatre la dictadura estan orfes de referents, a l’atur, prejubilats o treballant en mitjans on hi entren tapant-se el nas.

¿Recordeu quan treballar a La Vanguardia era un èxit professional, un reconeixement a la qualitat de la feina? I això que els que vivim a Barcelona ens estalviem la vergonya de compartir el banc del metro amb persones que llegeixen tan feliços el ABC o La Razón. El TDTea Party escampa la seva mala baba i l’aversió als progres per una carretada de canals, mentre en Buenafuente plega i en Wyoming es converteix en un dels darrers referents de la resistència anticarcúndia. “Se te acaba el chollo”, li criden pels carrers de Madrid els que estan encantats amb les perspectives electorals del PP.

Toussaint em va recomanar que mirés la web mediapart.fr. Ho he fet i tenia raó. És un producte molt digne. Una esperança? Potser sí. Perquè el problema és que vivim en aquest maleït món on es considera un boig o un gandul a tot aquell que no es planteja el futur si no és pensant en com fer diners. Mediapart cobra una petita quota per subscripció, que permet accedir a alguns dels articles que penja a la xarxa. Com s’ho fan? No ho sé! Però us recomano una excursió per aquesta web.

Si busqueu informació esportiva, no la trobareu. Ja us aviso.

Podria convertir-se PAIOS en un Mediapart català? Si us ho proposeu i us en sortiu, fitxeu-me!!!