Li diuen supervisió però és censura. Com si fos una decisió merament tècnica, un simple gest de cortesia, el consell d’administració de RTVE ha autoritzat als seus membres a accedir al sistema d’edició de notícies de la cadena pública, en qualsevol moment i en qualsevol circumstància. La proposta impulsada per una consellera del PP ha comptat amb el suport dels representants d’aquest partit i el de CiU, mentre que els del PSOE, ERC i CCOO, en una pirueta pròpia de professionals de la política, s’han abstingut.
Tenir la possibilitat d’accedir al sistema d’edició de notícies per part d’aquells que no són responsables d’elaborar-les no és una qüestió menor, ja que permet un control previ de la informació, a més de propiciar l’autocensura entre els professionals que temen ser espiats. Es trenca la regle d’or del respecte professional i qui en surt perjudicada és la llibertat d’informació. Ja hi tornem a ser, com en les darreres etapes del franquisme.
La tensió i la desconfiança entre polítics i periodistes és consubstancial a la funció d’informar. Però en les societats modernes i amb pedigrí més democràtic existeix una regle d’or que blinda la feina dels periodistes com a part essencial de la salut democràtica. I en cas de conflicte, els jutges tenen la darrera paraula.
A l’Estat espanyol, incloent les autonomies, hi ha qui encara no ha après la lliçó. I la prova són les diferents lleis que regulen els mitjans públics de radiotelevisió, amb consells d’administració en els que la fidelitat política passa per sobre de la qualificació professional . En la pràctica, són organismes que acaben sent corretges de transmissió dels partits polítics, que es reparteixen les cadires d’acord amb la representació parlamentària.
Ben mirat, no hauria de sorprendre el pas que ha donat el consell d’administració de RTVE, així com la inoperància de la que fa gala la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, encarregada de vetllat per TV-3 i Catalunya Ràdio. Tant en un cas com en un altre responen a una lògica molt determinada: partidització i control. Abonen la tesi de que són òrgans governamentals, cada vegada més allunyats de la funció de servei públic, per molta retòrica que s’hi aboqui.
¿Què passaria si es suprimissin, o quedessin com un apèndix testimonial en el magma de la societat de la informació? ¿Acabaríem descobrint que no són imprescindibles ni per la llibertat d’informació, ni per el pluralisme ni per la salut democràtica del país? És un suggeriment sobre el que convindria reflexionar seriosament.
Tenir la possibilitat d’accedir al sistema d’edició de notícies per part d’aquells que no són responsables d’elaborar-les no és una qüestió menor, ja que permet un control previ de la informació, a més de propiciar l’autocensura entre els professionals que temen ser espiats. Es trenca la regle d’or del respecte professional i qui en surt perjudicada és la llibertat d’informació. Ja hi tornem a ser, com en les darreres etapes del franquisme.
La tensió i la desconfiança entre polítics i periodistes és consubstancial a la funció d’informar. Però en les societats modernes i amb pedigrí més democràtic existeix una regle d’or que blinda la feina dels periodistes com a part essencial de la salut democràtica. I en cas de conflicte, els jutges tenen la darrera paraula.
A l’Estat espanyol, incloent les autonomies, hi ha qui encara no ha après la lliçó. I la prova són les diferents lleis que regulen els mitjans públics de radiotelevisió, amb consells d’administració en els que la fidelitat política passa per sobre de la qualificació professional . En la pràctica, són organismes que acaben sent corretges de transmissió dels partits polítics, que es reparteixen les cadires d’acord amb la representació parlamentària.
Ben mirat, no hauria de sorprendre el pas que ha donat el consell d’administració de RTVE, així com la inoperància de la que fa gala la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, encarregada de vetllat per TV-3 i Catalunya Ràdio. Tant en un cas com en un altre responen a una lògica molt determinada: partidització i control. Abonen la tesi de que són òrgans governamentals, cada vegada més allunyats de la funció de servei públic, per molta retòrica que s’hi aboqui.
¿Què passaria si es suprimissin, o quedessin com un apèndix testimonial en el magma de la societat de la informació? ¿Acabaríem descobrint que no són imprescindibles ni per la llibertat d’informació, ni per el pluralisme ni per la salut democràtica del país? És un suggeriment sobre el que convindria reflexionar seriosament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario