El valor del títol

Joan Barrera
Cada any surten de les facultats catalanes 500 nous llicenciats en Periodisme. Una xifra rodona si no fos perquè el mercat està absolutament saturat i la demanda és insignificant. Ben mirat, a tots aquests estudiants que avui aspiren a ser periodistes la societat els està enganyant, ja que el seu títol tindrà un valor simbòlic i només si hi ha sort adquirirà un preu en el mercat al nivell dels bons escombraries.

No estic dramatitzant. És més, a tothom qui m’ha demanat consell a l’hora d’escollir la carrera de periodista els he dit que tiressin endavant i fossin perseverants. Ser periodista no és qualsevol cosa. Però, la realitat és tossuda i l’alegria amb què s’ofereixen estudis de comunicació, amb el vist-i-plau del ministeri i de la Generalitat , frega la perversió. Suposo que algun dia algú s’adonarà que el que fem amb aquests joves, la majoria il.lusionats, és dur-los a l’escorxador.

Ja sé que aquesta diagnosi és similar a altres carreres universitàries. Podem parlar dels arquitectes, per exemple, ofegats per la crisi de la construcció, però és que els periodistes, al contrari de les especialitats tècniques, ho tenen complicat, per no dir impossible, trobar feina a l’estranger. És un peix que es mossega la cua i una crisi que no té solució, mentre es mantingui el nivell de llicenciats i els llocs de treball es redueixin.

Al darrer número de la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, ha inclòs aquesta situació entre les que provoquen indignació entre el col.lectiu professional. Per mi, és una de les més preocupants, perquè mostra la inoperància del sistema. L’aposta per la formació continuada, una solució màgica quan no se sap què fer, només tapa la ferida però no resolt el problema.

La idea de que cal repensar la oferta d’estudis de comunicació a Catalunya no és descabellada. En aquest moment en que la crisi està a punt d’ofegar les universitats i es busquen fórmules eficients per avançar, entre elles la reducció de títols acadèmics i la possibilitat d’unificar centres, afrontar aquesta problemàtica ajudaria a dignificar la professió. Ja sé que una bona part d’aquest procés de dignificació passa per preservar les condicions laborals i professionals dels periodistes, però també cal que els centres acadèmics en els que es formen els futurs professionals tinguin un nivell d’excel.lència. Només així aconseguirem revertir la dada aterradora que fa uns mesos apareixia als Estats Units i que estic segur que comparteixen molts ciutadans d'aquí: la carrera universitària més inútil és la de periodista.
(http://www.joanbarrera.com/)