Por al canvi

Joan Barrera
Les queixes d’alguns sectors professionals a la iniciativa de reforma de les llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) són del tot injustificades. Ni el CAC funciona com un òrgan que vetlla pels continguts de les ràdios i de les televisions catalanes ni la CCMA, hòlding que agrupa TV-3 i Catalunya Ràdio, està demostrant la seva eficàcia en la tasca d’adequar aquesta potent màquina de comunicació pública a les necessitats d’una audiència cada vegada més fragmentada i que accedeix als continguts per múltiples plataformes.

Té sentit la demanda de que una reforma d’aquestes característiques es faci amb el major consens possible, però aquesta no és, ni pot ser, una raó suficient per ajornar els canvis. I això ho haurien de veure els sectors professionals que ara es lamenten de la iniciativa. A tots ens interessen uns organismes dinàmics, àgils, amb prestigi social i capdavanters en el compromís de la societat catalana amb una programació que salvaguardi els interessos de les diferents capes de la societat i amb uns continguts informatius i d’entreteniment plurals, rigorosos i que reflecteixin les inquietuds del país. Objectius que amb les lleis actuals no s’han aconseguit plenament.

El dia a dia ens ha demostrat, especialment en el cas de la CCMA, que es tracta d’estructures excessivament burocratitzades, incapaces de prendre decisions amb agilitat i excessivament costoses, com ha demostrat el darrer informe de la Sindicatura de Comptes.

Per posar un exemple. Avui, qualsevol empresa de comunicació amb diferents suports genera sinèrgies per optimitzar recursos i obtenir la màxima rendibilitat informativa. És d’una lògica aclaparadora, però que no funciona en el cas de TV-3 i Catalunya Ràdio, que segueixen cadascuna fent la guerra per la seva banda.

Són aquestes les exigències que s’haurien de posar sobre la taula, sense prejudicis, amb rigor i sabent que en alguns casos implementar solucions pot afectar la estabilitat laboral de companys. Res és permanent, com desgraciadament ens està demostrant la maleïda crisi econòmica.

És, segurament, el camí més complex, però a la llarga el més efectiu. Fer els anàlisi en clau política, com s’acostuma a fer, és caure en el parany dels propis polítics, sempre interessants en el repartiment de cadires i poc atents a la professionalitat i a la independència d’uns mitjans i d’uns organismes que haurien d’estar al servei de la societat i no d’interessos partidistes. A ells els correspon legislar i a nosaltres, els treballadors del sector, demanar rigor professional. En cas contrari, juguem una partida que no ens correspon, per molt còmodes que se sentin algunes persones a qui aquesta estratègia ja els va bé perquè massa sovint garanteix el immobilisme, justifica errors i tapa les pròpies mancances.
(http://www.joanbarrera.com/)