TV-3, el Barça i Catalunya

Joan Barrera
Jo també vull TV-3. Faig aquesta consideració de principis per deixar clara quina és la meva posició en aquest encès debat que s’ha generat al voltant de la televisió i la ràdio públiques catalanes, on el matisos desapareixen i s’inicia, em temo, una guerra de trinxeres.

Ben mirat, la declaració és innecessària. Si creiem en la conveniència d’un debat serè sobre com han de ser el mitjans de comunicació públics de la Generalitat en el futur qualsevol proposta hauria de ser benvinguda. Totes, excepte l’immobilisme o la defensa gremialista d’un territori que pertany al conjunt de la ciutadania catalana.

El Govern ha obert la caixa dels trons al anunciar que reduiria per el 2012 en un 13% l’aportació que fa per sufragar el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deixant-la en 260 milions d’euros, i en proposar el tancament de dos dels sis canals a través dels quals emet el senyal Televisió de Catalunya.

No haurien d’estranyar, en un context general de retallades, les mesures i preveig que si es fes una enquesta entre la ciutadania hi hauria una posició molt majoritària a favor. És un fet que haurien de calibrar els que després de l’anunci s’han tancat en banda i Mònica Terribas, que ha reaccionat embolicant-se amb la bandera del Barça com a principal argument en el debat.

S’hauria d’imposar la serenor i la racionalitat, perquè el que no convé en aquest moment és obrir les portes a un debat identitari que salvarà --compte-- als principals actors, però anirà en detriment de la societat i de la identitat cultural de Catalunya, el suprem valor que uns i altres diuen defensar.

TV-3 ha estat un model d’innovació. Ho va ser, sobretot, en el moment que va néixer i la marca l’ha continuat mantenint en els 28 anys d’existència. Però el model, aquest model que alguns diuen que les retallades posen en perill, ha quedat desfasat i els deures que haurien d’haver-se iniciat fa deu anys per adaptar l’estructura a les demandes de la societat i a un entorn més competitiu s’han anat posposant a compte dels diners públics i per promocionar una oferta que es fonamenta en uns informatius en català sense competència, el Barça i la Fórmula 1 i una programació on la paròdia actua com a referent a l’hora de definir (ai!) l’imaginari català. Un valor afegit molt voluble en època de crisi.

Ara toca encarar el futur. I més enllà de les grans declaracions, convindria que el debat obert i la futura reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals servís per preservar la utilitat dels mitjans públics de la Generalitat com a garantia de pluralisme, motor de la indústria audiovisual catalana, eina per activar les noves plataformes de comunicació i promoció del català, reformant una estructura que s’ha quedat arcaica.

La por és que els interessos particulars de grups o de persones, les crides identitàries, les negociacions inconfessables pel repartiment de quotes de poder i les posicions irreductibles dels professionals frenin aquestes aspiracions. El Govern s’equivocarà si cau en el parany. No hi ha res més ruïnós que mantenir una estructura inútil, encara que se’ns presenti embolcallada amb la bandera de Catalunya o del Barça.
(http://www.joanbarrera.com)