M’ha commogut. Un Tumblr que reivindica la nostra professió des de dins. Es clar que també em preocupa que s’hagi de reivindicar la professió de periodista, però és que en mig de tanta deixadesa i instrusió potser cal que ens reivindiquem a nosaltres mateixos.
La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.
Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol “d’escribidor”, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències... I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc...
Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.
No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc “glamourosa” dels periodistes.
Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:
“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”
Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.
*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units
No hay comentarios:
Publicar un comentario