El relat de la por

Joan Barrera
Reconec que em vaig quedar sorprès quan em va fer la pregunta. No me l’esperava. Va ser directe. Els mitjans de comunicació esteu jugant un paper determinant en difondre la por al futur. Jugueu, conscientment o inconscientment, la partida que volen els mercats financers per atemorir a la ciutadania i us empasseu totes les directrius, recomanacions i anàlisis sense valorar-les. Parleu molt de vosaltres, de la vostra crisi, però no de com reflectiu la realitat als vostres lectors. Heu perdut la perspectiva a peu de carrer i esteu sent utilitzats. ¿És aquest el preu per mantenir l’esperança de sobreviure, ara que van maldades?

La interpel·lació va ser dura. Poques vegades havia rebut una crítica tan contundent. La resposta, en una tertúlia de cafè, van ser un intent de contemporitzar, sense tancar-me en banda. En el fons perquè penso que el meu interlocutor sí que té una part de raó.

Estic convençut que els mitjans de comunicació no manipulen la realitat quan descriuen les conseqüències de la crisi. Només faltaria. Però la crisi, i els efectes personals i col.lectius que comporta, no poden ser el paradigma del discurs únic. Sembla com si imbuïts per un entorn advers, moltes redaccions estiguéssin atrapades i sense capacitat de veure-hi més enllà. Excita la desgràcia i reiteren els missatges adversos fins l’eternitat.

Sé que descobrint aquesta realitat, m’exposo a les crítiques més dures. O pitjor, que pateixo un rentat de cervell, impropi de qui està acostumat a seguir el relat informatiu des de diferents vessants. Però tinc dubtes en la forma com s'està transmetent la realitat que ens envolta. Dubtes per la incapacitat, massa sovint, d’anar més enllà i de trencar els estereotips i el llenguatge economicista i políticament correcte que s’ha apropiat de les redaccions, amb paraules ambigües que indueixen a la confusió i ajuden molt poc als ciutadans. La percepció és que la barca del periodisme navega entre missatges tètrics, sense un bri d’autocrítica, donant pas i veu a les mateixes persones que fins fa dos dies, en plena bombolla especulativa, esborraven la paraula recessió i crisi del seu llenguatge, justificant que estàvem instal·lats en el paradís terrenal.

L’altre dia, després d’empassar-me la bateria de preguntes del meu amic, vaig intuir que un dels mals del periodisme és que tenim mancances a l’hora d’informar. Comuniquem, però no informem. Estem perdent a un ritme vertiginós la capacitat per seleccionar allò que necessita el ciutadà per conèixer i entendre la realitat i d’aquesta manera tan acrítica, tan superficial, tan segura, una part significativa dels mitjans es converteixen en còmplices d’aquells que amb mà de ferro dibuixen un món sense futur.
(http://www.joanbarrera.com/)