Sense pietat

Andreu Farràs 

El ninguneig és un format periodístic que no s’ensenya a les facultats de ciències de la comunicació, tot i el seu ús freqüent a les redaccions. Té el seu origen en la tàctica de l’estruç: el que no veiem, llegim o escoltem no existeix. I si no existeix no ens hem de preocupar. Si no el veiem, llegim o escoltem en els nostres mitjans de referència, allò no existeix. I els mitjans de comunicació no ens volen decebre. Si hi ha alguna realitat que els incomoda o agredeix, prefereixen ignorar-la i obviar-la que criticar-la o rebutjar-la. Si parlessin d’ella, encara que fos per destrossar-la, li farien un favor. Un clar exemple de ninguneig el va viure Óscar Sánchez, el rentacotxes de Montgat acusat injustament a Itàlia de ser narcotraficant. El Periódico va descobrir la injustícia i en va informar puntual i impecablement. El gran competidor del diari de Zeta va optar pel ninguneig. Óscar no va existir gairebé fins que va ser alliberat.

Res desitjaria més que equivocar-me, però em temo que l’excel·lent llibre Los nuevos déspotas del periodismo político patirà la trista sort de les obres ningunejades pels diaris de més tirada d’aquest país. Els exemplars que haurà repartit l’editorial Laertes seran curosament dipositats en els prestatges de les seccions de cultura dels diaris, a l’espera de l’anomenada fireta, una cerimònia que se celebra a les redaccions de manera periòdica i que està destinada a repartir entre els redactors interessats les dotzenes i dotzenes de llibres que arriben de les editorials i que mai es guanyaran una sola línia de ressenya en aquells mitjans. Després de l’orgia de Sant Jordi, les firetes de les seccions de cultura estan desbordants.

Si Los nuevos déspotas del periodismo político té aquest immerescut destí no és perquè sigui un mal assaig. Tot el contrari, és dels millors llibres sobre periodisme que he llegit, dels més documentats i millor escrits. Una intel·ligent reflexió sobre l’ofici i les seves perilloses trampes. Però la seva gran virtut és alhora la seva condemna: analitza amb total cruesa i sense cap clemència les nombroses misèries de la professió periodística i de les direccions de les empreses de comunicació espanyoles més importants, amb especial incidència en el periodisme anomenat polític i les seves vergonyants relacions amb els poders, des dels editors amb ànsies d’aconseguir algun títol nobiliari fins al becari espavilat i ambiciós que usa la política com a drecera professional. ¿Quin diari d’alta difusió pot ressenyar i, encara menys, recomanar, un llibre que mostra totes les seves vergonyes?

L’autor, Ramon Miravitllas, coneix de primera ma el terreny que ha llaurat. Porta molts anys treballant a la professió des de molt diverses responsabilitats –va ser cap directe meu alguns mesos a El Periódico de Catalunya— i ha tingut l’oportunitat de conèixer a molts col·legues i a dotzenes de polítics catalans de totes les divisions i ideologies, sobretot des de la direcció del programa La Nit de COM Ràdio.

El retrat que dibuixa Ramon de la professió a Los nuevos déspotas és força pessimista. Si es pogués abocar senceret a PAIOS figuraria en la secció d’apocalíptics. Però és un pessimisme ple d’indignació no de resignació. Com que Miravitllas estima aquest ofici, se li noten unes grans ganes de canviar-lo, encara que no se sàpiga ben bé com. Es rebel·la contra l’embrutiment (actual?) dels periodistes i ens culpa a tots plegats del nostre progressiu allunyament dels problemes i les inquietuds de la societat, dels altres ciutadans.

Avui mateix podrem observar un exemple clar i cridaner d'aquesta distància entre el carrer i el periodisme servil. S’acaba de saber aquest migdia que el Rei ha estat operat del maluc. Se’l va trencar mentre caçava a Botsuana. Twitter va ple de comentaris duríssims contra la decisió del monarca de marxar a matar elefants a Àfrica mentre Espanya s’enfonsa en una de les crisis polítiques i econòmiques més profundes de la democràcia. Mirem demà com informen i editorialitzen els quatre o cinc diaris de més difusió d’Espanya i fins on arriben les seves crítiques al cap d’Estat i comparem els escrits amb el que es diu a Twitter, al carrer virtual. Em temo que se semblaran com un ou i una castanya. Cada cop el distanciament és més gran, sobretot quan s’han de tocar determinats inexplicables tabus. A Alemanya, per una irresponsabilitat molt menor, els partits majoritaris d’esquerra i dreta van canviar al president de la República.

Dilluns a les 19.30 de la tarda, Miravitllas presentarà el seu llibre al Col·legi de Periodistes, acompanyat de Felip Puig. Intentaré esbrinar perquè el benvolgut Ramon –després de tot el que denuncia al llibre sobre el cacics polítics-- ha demanat que l’apadrini un dels exemplars catalans més proclius a la mentida, l’autoritarisme i el sectarisme.