Joan Barrera
Per aquells a qui els agrada comparar els proposo un exercici senzill. Mirin com titulen el dilluns els diaris en paper el resultat de les eleccions gregues del diumenge i comparin la realitat a les dotze del migdia del dia següent a les versions digitals del mateixos rotatius. Res que s’hi assembli. En el primer cas, el paper, les portades tenen un denominador comú, alleujament per la victòria dels partits favorables al rescat. Ha guanyat Europa, és la conclusió final. El dilluns, l’optimisme s’ha transformat en neguit amb els mercats i la prima de risc desbocats.
En què quedem? Hi ha marge per l’optimisme? No entraré en els detalls ni em convertiré en un gurú disposat a desxifrar el futur, però és evident que alguna cosa falla quan hi ha tanta diferència en el seguiment informatiu d’una mateixa notícia. La conclusió és evident. Tot i que sempre quedaran nostàlgics, el diaris en paper no poden seguir la cursa a mort en la que participen.
Ja no són els transmissors de la realitat. S’han de reinventar o desaparèixer. Ho sento pels milers de professionals que hi treballen. El món de la premsa, tal com la coneixem ara, té els dies comptats. Als lectors que cada dia van al quiosc els haurien de fer una reverència. No ho fan i és un error, ja que ells, amb l’acció de pagar, ajuden a mantenir les redaccions i les estructures que les envolten.
No és una visió apocalíptica, sinó constatar la realitat. Sé que entro en un debat complex i difícil. No m’apunto a signar l’acte de defunció com fan altres, però veient les portades esteses al quiosc, totes amb una terminologia similar, i la cara d’avorriment del quiosquer em temo el xoc final. Ni el millor taxidermista hauria fet un treball tan polit.
(http://www.joanbarrera.com/)
Per aquells a qui els agrada comparar els proposo un exercici senzill. Mirin com titulen el dilluns els diaris en paper el resultat de les eleccions gregues del diumenge i comparin la realitat a les dotze del migdia del dia següent a les versions digitals del mateixos rotatius. Res que s’hi assembli. En el primer cas, el paper, les portades tenen un denominador comú, alleujament per la victòria dels partits favorables al rescat. Ha guanyat Europa, és la conclusió final. El dilluns, l’optimisme s’ha transformat en neguit amb els mercats i la prima de risc desbocats.
En què quedem? Hi ha marge per l’optimisme? No entraré en els detalls ni em convertiré en un gurú disposat a desxifrar el futur, però és evident que alguna cosa falla quan hi ha tanta diferència en el seguiment informatiu d’una mateixa notícia. La conclusió és evident. Tot i que sempre quedaran nostàlgics, el diaris en paper no poden seguir la cursa a mort en la que participen.
Ja no són els transmissors de la realitat. S’han de reinventar o desaparèixer. Ho sento pels milers de professionals que hi treballen. El món de la premsa, tal com la coneixem ara, té els dies comptats. Als lectors que cada dia van al quiosc els haurien de fer una reverència. No ho fan i és un error, ja que ells, amb l’acció de pagar, ajuden a mantenir les redaccions i les estructures que les envolten.
No és una visió apocalíptica, sinó constatar la realitat. Sé que entro en un debat complex i difícil. No m’apunto a signar l’acte de defunció com fan altres, però veient les portades esteses al quiosc, totes amb una terminologia similar, i la cara d’avorriment del quiosquer em temo el xoc final. Ni el millor taxidermista hauria fet un treball tan polit.
(http://www.joanbarrera.com/)
Una reflexió molt interessant.
ResponderEliminarMarta López