27 feb 2013

Espies, detectius i apicultors de la Noguera

Tomeu Ferrer
La professió de periodista fa que en algunes ocasions un es topi amb el fosc món dels espies i/o dels detectius. De vegades, com li ha passat al company Toni Fuentes, amb seguiments i control, unes altres, en forma d'estranyes trobades com explico a continuació.

Treballava al diari 'Avui', a la secció d'Economia, d'això fa anys. Vaig rebre una trucada d'un company periodista que era el responsable a Barcelona d'un diari estatal ja tancat. Em demanava si el podia ajudar en un detall d'una investigació que estava fent. Era senzill, es tractava de saber si un personatge, n'hi direm JHH, era o havia estat militant del PSC. M'ho preguntava a mi perquè en ser de Ponent ho podia tenir fàcil. Vaig acceptar fer la gestió, però vaig voler saber-ne més detalls.

En una trobada, el periodista, ara un alt directiu d'un grup mediàtic d'extrema dreta, em va dur uns retalls de diari de dos informacions que havia publicat. Segons allò, dos personatges, que vinculava a l'entorn del PSOE, eren realment agents de la seguretat de l'Estat. El fet és que aquestes dues persones havien estat detingudes a França, crec recordar que a Marsella, intentant cobrar d'un banc francès uns actius monetaris: certificats de dipòsits, lletres del tresor, no ho tinc molt clar, valorats en uns 5.000 milions de pessetes. La operació no havia funcionat i la policia francesa havia enxampat la parella, sobre la que investigava en aquell moment.

Parlo de memòria, però, crec recordar que un dels dos presumptes estafadors era d'origen basc, havia estat parlamentari autonòmic del partit socialista i dirigent d'UGT (cal recordar que fa anys les dues organitzacions eren gairebé la mateixa cosa). De l'altre personatge se sabia que era o deia ser català i, segons la informació, afirmava haver estat vinculat al món agrari de Lleida. Per això mateix se'm demanava la col·laboració.

El nom del personatge no em va dir d'entrada res. Llavors el meu interlocutor em va dir que havia estat relacionat amb una cooperativa apícola a la Noguera. I se'm va fer la llum! Jo hi havia parlat amb aquella persona! Va ser uns anys abans, quan treballava a 'La Mañana' de Lleida i directament vaig rebre una trucada anunciant-me que s'havia creat una cooperativa d'apicultors i que, si volia, podia parlar amb el gerent. Tenien l'oficina oberta a Balaguer, al carrer Jacint Verdaguer, a prop dels blocs de La Caixa. Hi vaig anar i vaig publicar la informació. Semblava una idea brillant que podia ajudar els productors de mel de la comarca. El JHH, el gerent, afirmava a més, que tenia contactes amb Mercasa, una empresa pública depenent del Ministeri d'Agricultura, que ajudaria al desenvolupament de la societat amb inversions inicials i comercialitzant la mel. Mesos més tard la cooperativa no va funcionar i va tancar i, parlant amb un apicultor vinculat, em va dir que el gerent els havia deixat "amb el cul a l'aire". I no em vaig preocupar més pel tema.

Per certificar si JHH era o havia estat membre del PSC vaig trucar per telèfon a un antic dirigent del partit que n'havia sortit per discrepàncies ideològiques. El personatge, del que no en diré el nom perquè no surt ben retratat en aquesta història, em va demanar els motius i mig li vaig explicar la part que en coneixia. Finalment no em va confirmar que el JHH hagués militat al partit. Vaig transmetre la informació al meu company i aquí va acabar el meu paper.

Pocs mesos més tard el periodista que m'havia demanat ajut em va enviar un altre retall del diari que havia publicat. En una maniobra poc clara, les autoritats franceses havien enviat al parell de presumptes estafadors a Espanya i la informació insinuava que en breu quedarien en llibertat en funció de la seva pertinença als serveis secrets.

Pel passeig de Gràcia

Em vaig oblidar del tema fins que un dia, mentre passejava pel passeig de Gràcia, un desconegut em va cridar pel meu nom. Era ell, canviat, però ell: JHH. Va ser breu. Em va etzibar: "M'han dit que preguntaves per mi..." Me'n vaig sortir com vaig poder. Però, immediatament vaig recordar-me de l'exdirigent del PSC a qui havia demanat informació. Sigui com sigui, JHH, sense cap vergonya, em va dir que treballava a Barcelona, en una agència de detectius i fins i tot em va donar una tarja.

Mesos més tard vaig llegir el nom de JHH en una informació sobre un escàndol en què hi havia involucrat un grup mediàtic català. Una agencia de detectius, liderada per un exagent dels serveis secrets famós per haver-se infiltrat a ETA, s'havia dedicat a investigar en un diari barceloní buscant directius infidels. En aquesta segona història tampoc la justícia hi va intervenir de forma decidida.

26 feb 2013

Sóc periodista i també m'espien

Antoni Fuentes
Quan un periodista es converteix en protagonista d'una informació es trenca l'esquema comunicatiu habitual. Si la informació en qüestió és la llista de les 169 investigacions "més calentes" de l'agència Método 3, encara és més xocant que un periodista hi aparegui. Això és el que m'ha passat.

En veure que el dossier número 44 correspon a una investigació sobre Antoni Fuentes per filtracions d'informació confidencial publicades a 'El Periódico de Catalunya' sobre Seat, la primera reacció, tant meva com dels col·legues que m'han mostrat el seu suport, és d'incredulitat, però després va apareixent la indignació. M'he vist involucrat en un assumpte tan tèrbol com el culebrot de les escoltes presumptament il·legals a dirigents polítics perquè Método 3 també em va espiar amb l'objectiu de cercar uns suposats talps a Seat que em passen informació.

Per suposat que em reservo les accions legals que consideri oportunes per defensar-me i exigir responsabilitats davant una actuació que pugui ser considerada com delictiva per haver interferit a la meva intimitat i haver atemptat contra la meva feina. Per això ara cal més que mai la màxima transparència per conèixer el contingut d'aquests informes, per saber si van incloure actes il·legals com gravacions de converses o punxades de telèfons i, molt important, qui va encarregar la investigació.

Sense prejutjar a quins despatxos ni quins aprenents de Maquiavel van idear empotrar-me uns detectius, l'empresa implicada en aquest dossier, Seat i el Grup Volkswagen, faria bé d'iniciar una investigació interna per saber si algú de la companyia va encarregar a Método 3 espiar a un periodista. També està en joc la imatge pública i la reputació de l'empresa.

El dossier 44 és també una mostra de la filosofia del tot s'hi val per contrarrestar o anul·lar rivals o personatges incòmodes que està present al 'Método3gate'. En el nostre sistema democràtic, solament un jutge pot exigir a un periodista que reveli les seves fonts, encara que aquest es pot negar i optar per mantenir la inviolabilitat d'un dels pilars del periodisme assumint les conseqüències.

La investigació encarregada a Método 3 pretenia saltar-se aquest principi i fer sortir el talp o els talps del cau. El que em deixa més tranquil és que els talps segueixen als seus caus perquè la investigació va fracassar.

25 feb 2013

La baralla

David Casals Vila
Una crupier barreja una baralla. I s'obre progressivament el pla. Estem en un casino. En una carta, hi ha imprès el rostre del primer ministre britànic, el conservador David Cameron, i enlloc de piques hi ha el logotip del seu partit, un arbre pintat amb un pinzell. En una altra carta, surt el líder liberal demòcrata, Nick Clegg, el soci petit de la coalició.

A la 'veu en off', i en una entradeta enregistrada al mateix casino i amb la mateixa crupier de fons, el principal analista polític de la cadena de televisió explica que al dia següent hi ha prevista una remodelació de l'Executiu britànic.

Cada una de les cartes que exhibeix la crupier és un possible ministeriable. I tot forma part de la primera notícia de l’informatiu del vespre, el dia abans de la crisi de Govern.

Aquesta peça es va emetre el passat setembre a la BBC, símbol del periodisme audiovisual, en el seu noticiari de les 18.00 hores de la seva primera cadena.

En aquest treball, es demostra que és possible utilitzar elements de la cultura popular, com són les cartes, les crupiers i els casinos, en una narració d'una notícia d’actualitat política pura i dura.

Primerament, una peça així reflecteix que informar és una tasca d'equip: periodistes, productors, grafistes, realitzadors... Tots ells han d’exprimir al màxim el seu talent i les possibilitats del llenguatge pera aconseguir que la informació sigui intel·ligible per l'espectador. I també que li cridi l'atenció, però sense abandonar el llibre d'estil de la BBC, basat en el rigor i la pluralitat.

Què fan a uns quants graus de latitud més al sud la majoria de televisions, diaris i premsa digital? Grafismes eterns, imatges d’arxiu i a tot estirar una entradeta des de la façana de la seu presidencial.

El noticiari televisiu s’ha dilatat, i el millor exemple és el ‘Telediario 2’ de TVE: ara acaba sobre les 22.15 hores, fa cinc anys ho feia a les 21.45 hores, i a principis de la dècada dels 90, a les 21.30 hores.

A la BBC ho tenen clar i l'informatiu dura entre 25 i 30 minuts, i no s'allarga com un xiclet per fer pujar el 'share'. Qui vulgui més notícies, ja té Radio 5 (tot notícies), el canal BBC News 24 i la pàgina web, a més de programes especialitzats.

En aquests darrers anys, els informatius televisius de totes les cadenes ja no són un noticiari 'strictu sensu' i s’han anat convertint més aviat en un ‘magazine’ d’actualitat, un 'info-show', un híbrid, on guanyen protagonisme anècdotes, peces de color i curiositats, tot plegat farcit amb una allau de directes, molts d'ells innecessaris.
Els informatius incorporen la cultura popular, però ara bé, a diferència del que fa la BBC, no s'utilitzen aquests recursos per posar la informació al servei de l'espectador.

Del predomini de les 'soft news' no se'n salva ningú. Tampoc els informatius que s'autodefineixen com alternatius: precisament, 'La 2 Noticias', des dels seus inicis a mitjans del 90 posa èmfasi en explicar petites històries humanes que la resta de noticiaris no expliquen, però això no és ben bé del tot un resum informatiu del dia pur i dur.

En definitiva, l’edició de l'informatiu televisiu tendeix a posar-se al servei de l’espectacle i l’espectador està cada cop més despistat. Servei públic versus espectacularitat, superficialitat i intrascendència: quina és la vostra aposta?

Link amb la informació de la BBC sobre el canvi de Govern:

19 feb 2013

Prensa y corrupción

José Sanclemente
Algunos diarios españoles han pasado en los últimos días a llevar en sus portadas dos y tres temas sobre la corrupción. Suelen compartir la primera página la Casa Real y Urdangarin, los partidos políticos, con el 'caso Bárcenas' al frente, seguido de las presuntas corruptelas de CiU y las del PSOE.

Da la sensación --me temo que es una realidad-- que, desde el Tribunal Supremo con el 'caso Dívar', la monarquía, los partidos políticos, alcaldes y banqueros, hay muy pocas instituciones que no estén salpicadas por personajes corruptos.

No se debe generalizar, pero el panorama es muy lamentable. Es cierto que si salen estos asuntos es porque dentro de la Justicia hay buenos e íntegros profesionales que están dispuestos a que se cumplan las leyes, a pesar de la opacidad con que se envuelven todos estos turbios casos.

Estamos ante una grave situación en la que el periodismo adquiere, de nuevo, gran importancia:

Airear y contar los asuntos de corrupción es una obligación de la prensa, aunque eso lleve a poner patas arriba a las instituciones democráticas. No es responsabilidad de los periodistas que, al informar verazmente y con los medios a su alcance, tenga que revisarse lo más esencial de nuestro sistema político que ha sido torpedeado por algunos indeseables, ya estén vinculados a la monarquía, a la política o a las finanzas.

La imagen que damos fuera de España no es peor que la que tenemos los de aquí dentro. Los de fuera nos critican y los de dentro sufrimos a los corruptos mientras se desangran muchos de los derechos sociales que habíamos conquistado.

La imagen interna es la de que no hay unidad ni voluntad de los gobernantes y de los partidos políticos para atajar la corrupción. Es desolador. Como lo es la actitud de algunos diarios que en sus portadas esconden la información sobre la corrupción en función de sus intereses partidistas.

¡Transparencia en el gobierno y en las instituciones y transparencia en algunos medios! Ya sé que es mucho pedir cuando está de moda cercenarlo todo.
 

13 feb 2013

Errores de comunicación que se pagan caros

Julia Sousa
Los periodistas que se dedican a la comunicación sea política o empresarial, saben que hay errores que se pagan muy caros. El lunes, 11 de febrero, Twitter nos ha puesto en bandeja uno de ellos: desde comunicación de la Moncloa se envía una nota informativa en la que se dice: “Pésame Rajoy por fallecimiento Rajoy”. En realidad querían dar el pésame a la familia del filósofo catalán Eugenio Trias.

Tan sólo siete minutos después, los responsables de comunicación del gabinete han rectificado y han enviado la nota pésame correcta. Siete minutos que son una eternidad dentro del mundo de la comunicación que vivimos, a través de la redes sociales que disparan noticias cada segundo. ¿Por qué pasan estas cosas? Yo, que he trabajado en comunicación política y empresarial, puedo decir que podría suceder un equívoco de esta magnitud cuando se trata de una noticia muy importante que debe lanzarse a los medios sin ninguna demora y, por tanto, no hay tiempo para revisar.

Hasta aquí, podría ser aceptable, todos somos humanos. Pero este no es el caso. El fallecimiento del filósofo se sabía desde la tarde del domingo, 10 de febrero. Por tanto, es una noticia que ha podido madurarse, trabajarse con tiempo y meditar su enunciado. Desde este punto de vista no hay excusa. En segundo lugar, si quien ha escrito esta nota es un funcionario, como algunos dicen, eso no es óbice para que no sepa redactar una nota de condolencia y, en su defecto, el jefe del departamento tiene la obligación de revisar cualquier comunicado que salga del departamento. Si así no se hace, la responsabilidad es del jefe del departamento. Esta nota de prensa denota descontrol en la oficina de prensa de la Moncloa y también nervios, dos extremos que dificultan la labor y restan credibilidad ante los medios de comunicación. Los funcionarios que trabajan en la Moncloa son pocos, porque ha habido muchas jubilaciones en los últimos tiempos y no se ha convocado concurso público para ocupar las plazas vacantes desde hace más de cuatro años. Por tanto, se supone que la mayoría de los periodistas que trabajan en la Moncloa son contratados por el partido que ahora gobierna.

Por otro lado, cuando un Gobierno, sea del color que sea, no consigue afianzar sus mensajes en la opinión pública, siempre se dice que es culpa del gabinete de comunicación, que no sabe comunicar. Lo cual no siempre es cierto. Pero en este caso, el error es mayúsculo, no se trata de comunicar bien o mal, sino simplemente de un trabajo realizado con muy poco rigor, seguramente un corta-pega demasiado rápido. Y, claro, el mensaje subliminal que se desprende de esta nota de prensa es "tremendo". Seguramente no sabremos las consecuencias, pero me consta que, por mucho menos, han despedido en horas a un jefe de prensa.

1 feb 2013

Científiques contra princesetes

Pepa Badell
Un dels objectius que té la Unió Europea per al 2030 (ep! a 17 anys vista, que sembla que no cal anar amb presses) és que la meitat dels científics i dels responsables de la política científica, en tots els camps i en tots els nivells, siguin dones.

I això m’ha fet pensar. I molt. En la meva col·laboració setmanal amb
La Independent --un grup de dones que, de manera altruista, intenten donar un enfocament de gènere a la informació-- he hagut d’editar un parell de temes: el primer tractava d’un maletí de recursos sobre gènere i ciència que ha publicat la UAB, i el segon sobre la denúncia contra una franquícia de salons de bellesa per a nenes de 4 a 12 anys (!!!).

Damunt de la taula tenia aquest matí totes les contradiccions possibles: un grup de dones que lluiten i aconsegueixen finançament per publicar uns recursos que ens portin cap a la igualtat dins l’àmbit de la universitat i la ciència, i un negoci que guanya diners perpetuant els estereotips masclistes més tronats. I tot això, amb els mitjans de comunicació pel mig.

Princesetes

Estorada m’he quedat en saber que un munt de televisions, ràdios, diaris, revistes (públiques i privades) havien trobat lloc a les seves graelles i pàgines per explicar com unes nenes vestides de color de rosa son pentinades, maquillades, ensenyades a desfilar... ateses per unes joves –també vestides de rosa i amb perruca rosa- que les pentinen, fan la manicura... en un ambient de spa. Encara estic sota el xoc rosa.

El més greu de tot és que aquestes preteses notícies i/o reportatges eren, en realitat, uns publireportatges en tota regla. Us convido a
llegir el que diu La Independent sobre aquesta franquícia de ja té 22 (vint-i-dos) centres repartits per tota Espanya, i que continua en expansió, tot i que es va crear fa poc més de 2 (dos) anys.

Evidentment, ja hi ha qui ha interposat denúncies davant del Síndic de Greuges de la Comunitat Valenciana i d’altres organismes oficials. Però és que encara ningú ha demanat explicacions als mitjans de comunicació que han estat publicitant impunement aquests continguts anticonstitucionals (aquests, sí) que tant ens denigren.

On són les institucions que, pagades amb els nostres impostos, han de vetllar per la integritat de les informacions i preservar els drets fonamentals?

El cantó lluminós

Aquesta era la cara fosca de la lluna. L’altra –la lluminosa-- era la notícia sobre el maletí de recursos sobre gènere i ciència que ha sortit des de la Universitat Autònoma de Barcelona. Teresa Freixes, catedràtica de Dret Constitucional de la UAB i catedràtica Jean Monet ad personam; Inés Sánchez de Madariaga, directora general de la Unidad Mujer y Ciencia del Ministerio de Ciencia e Innovación; Maria Àngels Gensana, advocada i experta en gènere; Mercè Sales, professora de la UAB, i Fanny Zapata, doctoranda de la UAB, han fet un document que vol ser útil, pràctic i model per a les universitats de tot l’Estat. I això, ho ha publicat La Independent.

No només fan una recopilació de normes i legislacions, sinó que proporcionen models de clàusules aplicables a estatuts, contractes... glossari, enllaços, etc... per tal de modernitzar les universitats i centres de recerca i millorar la gestió dels recursos humans des de la perspectiva de gènere. Això sí que és un pas cap a la fita europea del 2030 que he esmentat al principi!

Al final, m’he quedat amb tres idees: el coneixement ens fa més lliures, no hem d’aturar-nos en la reclamació dels nostres drets com a dones, i crec --més que mai-- en la responsabilitat social dels mitjans i dels seus treballadors, que són els periodistes.

Espero trametre aquesta idea als meus alumnes per tal que aquest floc de neu es converteixi en una bola que ningú pugui aturar.

PD: Al final m'he reconciliat amb el color rosa perquè també simbolitza la lluita contra el càncer de mama.