Toni Rodríguez Pujol
Dèiem l’altre dia que una notícia pot tenir moltes definicions, però que, en definitiva, i dit una mica cínicament, és aquella informació que un periodista (amb capacitat de fer valer el seu criteri al consell de redacció de seu mitjà) considera que és notícia. Sortosament, però, el periodisme és una ciència inexacta que permet moltes altres aproximacions conceptuals al tema.
Hi ha qui diu, per exemple, que una notícia, per ser-ho, ha de ser quelcom de sorprenent, emocionant i proper. Per dur-ho al límit, i seguint aquella analogia de l’home que mossega el gos, diríem que per a un culer, que el Barça perdi per quatre a cero a casa seva contra un equip de segona divisió és molt diferent que si és al revés, ja que el Barça guanyant al Camp Nou a un equip de segona no sorprèn ningú. En canvi, si és l’equip de segona (millor no posar-hi noms) qui fa una repassada al Barça, els barcelonistes segur que experimentaran sorpresa i emocions (sens dubte, negatives) i se sentiran afectats i propers a una desgràcia que, molt probablement, consideraran pròpia. És a dir, primera conclusió: sorpresa, emoció i proximitat, són els tres principals sentiments que generalment van associats al concepte de notícia.
Tot i això, hi ha un altre element a tenir en compte: si el fet noticiable no afecta -en major o menor grau- a la sensibilitat d’una audiència prou nombrosa d’hipotètics lectors/oients/espectadors, tampoc és prou notícia. Si més no, perquè s’hi interessin els grans mitjans de comunicació. Cal recordar, en aquest sentit, queuna notícia és un producte. Això no nega, de cap manera, la responsabilitat i la dimensió pública – de servei públic- de la tasca dels periodistes. Però també cal tenir present que els periodistes treballen per a empreses, públiques o privades; que tenen els seus propis interessos empresarials; i que viuen de l’elaboració, la manufactura industrial, la presentació, el màrqueting i la promoció dels productes que elaboren. És a dir, de les notícies.
I quina és la relació entre el dircom o l’agència de comunicació i el mitjà de comunicació? Doncs la mateixa que hi ha entre el proveïdor minorista i el comprador majorista: dóna’m una informació interessant i jo te la publico. Interessant? Sí, que em cridi l’atenció, que toqui els sentiments dels meus clients (lectors/oients/espectadors), que sigui propera, i que interessi a un nombre suficient de destinataris com perquè pagui la pena el temps que estic invertint en escoltar-te. Comença per donar-me un títol i desprès ja en parlarem. Un títol que haurà de ser proposat al periodista de base per l’agència de comunicació o pel dircom corresponent (o tots dos plegats, que és la millor combinació possible) perquè el periodista de base el “compri” i l’hi pugui proposar al seu cap de secció, i aquest al seu redactor en cap, sots-director d’informació, etc. fins arribar, si hi arriba, al consell de redacció.
Sembla fàcil, oi? Provem-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario