Oriol Maspons i el perquè de tot plegat

Gabriel Jaraba

Oriol Maspons, de jove.

La palma l’estimat Oriol Maspons i plaf, passa el que havia de passar: “Muere el fotógrafo de la 'gauche divine'”. Uns collons, estimats ('fuck off, my dear'). El periodisme té un problema i no és ni internet ni els diaris de paper, sino els empresaris que contracten crios per fer feines de grans. El resultat són diaris i websites informatius fets per crios que no interessen els crios perquè la canalla s’entreté amb coses més divertides. Això no és un repàs als periodistes joves sino als empresaris vells, que s’entengui bé. Però el cas és que les redaccions dels mitjans estan formades avui per persones que quan mor Oriol Maspons recorden les fotos guapes de l’època de Bocaccio i les dels reportatges que feia amb el Luis Cantero. Però Oriol Maspons era, ai, el pare de la fotografia moderna contemporània de Catalunya, en el camp del fotoperiodisme, la foto d’estudi i la publicitat. Oriol va ser el pare paridor de tots els fotoperiodistes que han vingut desprès.

Vaig descobrir Oriol Maspons com a autor de les fotos de les magnífiques portades dels discos de la nova cançó publicats per Edigsa: el d’'Al vent' de Raimon, per exemple. Les fotos lluïen més perquè el disseny de les cobertes estava fet per un altre mestre menystingut i oblidat, el gran, magnífic i genial Jordi Fornas (em puc permetre la passada qualificativa perquè em quedo curt). La foto que Maspons fa tot presentant plegats el nucli inicial d’Els 16 Jutges en un poster és més eloqüent que qualsevol text declaratori de Josep Maria Espinàs (entre altres coses, perquè l’advocat poeta sempre mira pel retrovisor, en afortunada frase d’Arturo San Agustín). 

Maspons ha estat un observador de les diferents realitats que el nou estat sorgit de la victòria de Franco ha anat desplegant, en un i altre sentit. La mirada de Maspons s’interessa per els tímids indicis de civilització de que sorgeixen en un país reconstruit a sang i foc per un exèrcit vencedor: cultura, utilitat, bellesa, amabilitat, i alhora, per la persistència de la misèria i l’endarreriment que el nou ordre no pot eradicar. La mirada de l’Oriol, en aquella època, és lúcida en aquest sentit: sap que el franquisme no pot acabar amb la misèria i la desgràcia perquè se sustenta en la violència estructural i la violència explícita de les armes, i sap alhora que la capacitat creativa de la gent por alleugerir el pes obscé d’aquesta violència. D’aquí vé la seva lucidesa, malentesa pels qui creuen que era un cronista de la 'gauche divine'.

Oriol Maspons orienta la seva mirada en 360 graus i aviat s’adona que per ser professional cal sel·leccionar. Fa en el camp de la fotografia, ras i curt, el que en la literatura fa Francesc Candel, però abandona. La seva agudesa ha descobert el truc de l’absurd franquista: mantenir aparences mel·liflues per sobre d’una realitat violentament cruel. I això el cansa: mira cap a la publicitat, la foto d’estudi, i troba allà la manera de fer quelcom més que “retratos”; la seva agudesa funciona tous azimuts. Hi ha comentaristes que creuen que Maspons va tocar el gènere frívol per una certa deixació de funcions, una manera d’abaixar-se per tal d’amagar-se rere una màscara frívola. Nanay. L’Oriol buscava públics majoritaris sense els quals no és possible instal·lar discursos hegemònics (el cas de TV-3 en l’inici del pujolisme). No; ho va fer tip de la racaneria dels gestors i petits empresaris impulsors de la nova cultura catalanista dels anys 60.

He dit que Oriol Maspons va ser el pare del fotoperiodisme català contemporani. Ho va ser no només per raons d’imatge sinó per actitud professional. La fotografia de premsa, als anys 60 i 70, estava ocupada per un clan que impedia noves incorporacions: els germans Pérez de Rozas, Postius, Brangulí, Merletti. Nicolás González es va incorporar molt més tard al Tele/eXprés i va permetre que un joveníssim Pepe Encinas li revelés els carrets. Maspons, Ubiñá, Miserachs i altres grans artistes tenien vetada la premsa diària, i només la revista 'Serra d’Or', publicada per l’Abadia de Montserrat, els donava accés a la premsa periòdica.

Maspons va exercir un mestratge integral que va donar com a fruit l’eclosió de mestres de la fotografia com la gran Colita, amb una generositat envers ella incomparable. Les “empreses culturals” del catalanisme resistent eren iniciatives voluntaristes que s’aguantaven perquè la gent no cobrava. Això es justificava per la “militància”, però la consolidació de la situació va afeblir enormement la cultura catalana en el moment que havia d’emergir de la dictadura. I, cal dir-ho, el paternalisme dels directius d’aquests productes culturals amagava un sectarisme que Déu n’hi do. 

Oriol Maspons va fugir de tot això plegat i va trobar refugi en aquest redós de la 'gauche', on la gent no només t’apreciava sinó que pagava la teva feina. Maria del Mar Bonet va publicar noséquants discs amb Edigsa però només va triomfar quan la va produïr Alain Milhaud amb Bocaccio Records; Joan Manuel Serrat va arribar a ser qui és quan va enregistrar amb Zafiro i el va representar Lasso de la Vega. Oriol Maspons va ser l’equivalent. L’estat actual del diari 'Avui' és l’exemple del camí que van abandonar, i l’aprimament de TV-3 i Catalunya Ràdio en l’actualitat, l’exemple de com aquella actitud miserable persisteix.

De manera que Oriol Maspons no era fotògraf de la 'gauche divine' sinó un professional al qual les indústries culturals vinculades a l’ambient de Bocaccio pagaven amb la justícia que no ho feien les que es reclamàven del catalanisme explícit. L’etapa d’'Interviú' va venir desprès, i va ser aleshores quan l’Oriol va entendre una cosa fonamental: no era que ell, com a fotògraf, ostentés una mirada frívola, sinó que, com a professional de la fotografia, es parapetava rere un discurs suposadament frívol per a preservar la puresa de la seva mirada. Deixo aquí la qüestió per a que la gent que en sap, com Colita, pugui dir-ne la seva. Però l’extrema gasiveria dels “empresaris” catalanistes de l’època la recordarem tots els que vàrem tractar-hi.

Publicat el 13 d'agost del 2013 a http://gabrieljaraba.wordpress.com/