Catalanizar y españolizar o cómo perder el tiempo

Julia Sousa.

Desde el punto de vista de la comunicación periodística, resultan impactantes los mensajes que desde el Partido Popular se derivan en las últimas semanas. Mientras el ministro Wert pedía “españolizar” a los estudiantes catalanes, Esperanza Aguirre decía en Barcelona que hay que “catalanizar” España. ¿ En qué quedamos? 

¿El PP no tiene suficiente con la 'marca España'? Por cierto una marca que carece de bastante contenido o, por lo menos, casi nunca se ha expresado en qué consiste. Por otro lado, ¿qué significa catalanizar para los militantes del PP? Resulta ya irrisorio y falto de respeto ante la ciudadanía que continuamente se estén lanzando mensajes sin contenido alguno, con eslóganes que ni tan siquiera tienen la categoría publicitaria. Rebuscando en la hemeroteca he encontrado un artículo de José Maria Carrascal, escrito en 1978, que se titulaba: “Catalanizar España”. Tiene mérito que en este período de nuestra historia reciente, Carrascal escribiera esto. Y comenta en él varias cosas dignas de analizar. “Catalunya ha sido la gran desconocida en España, mezcla de tradición y modernidad”. Lo lamentable es que después de 35 años, sigue Catalunya tan ignorada como antes. Por tanto, si esto es así, ¿qué vamos a catalanizar si ni tan siquiera sabemos qué son los catalanes? 

Cuando se lanzan tantos mensajes al vuelo, sin consistencia, ni rigor, ni documentación, ni siquiera con un atisbo de realidad, lo único que sucede es que son simples titulares que sirven para ironizar y hacer chistes en las redes sociales. Y la situación actual es lo suficientemente grave como para no estar haciendo chistes cada día. Ni los catalanes desean españolizarse, ni los españoles quieren catalanizarse. Por tanto, elucubrar con estos conceptos es una pérdida de tiempo que tan solo consigue que el interlocutor también pierda credibilidad en sus mensajes. Como dirían en Madrid, “están mareando la perdiz, hasta que esto pase”.

Los partidos políticos cuentan con asesores cuyo único trabajo es buscar argumentos para defender cada problemática y buscar frases o palabras que incidan en la opinión pública. Pues bien, hoy no están o bien los tienen arrinconados haciendo fotocopias. Y ya estamos viendo que dejar solos a nuestros políticos es muy peligroso, porque sueltan lo primero que les viene a la cabeza. Y pueden hacerlo porque lo lanzan en fueros en donde no hay preguntas o bien en ruedas de prensa ficticias. Así las cosas, no es que los periodistas no quieran interpelar o no sepan. Es que no pueden en la mayoría de los casos. De momento, lo que ha quedado claro es que el Gobierno del PP no tiene un mensaje claro para responder al órdago independentista de Catalunya y por eso se escudan en la Constitución como único alegato. Si no quieren agotar a la opinión pública, que ya lo han conseguido, tanto de Madrid como de Catalunya, más valdría que escucharan a los asesores catalanes que tienen en los ministerios para poder articular alguna respuesta con criterio. Sea a favor o en contra pero con criterio. 

Cuando hace unos cinco años empezó hablarse de la desafección de Catalunya hacia Madrid, recuerdo varias intervenciones bien estructuradas y concienzudamente estudiadas; ahora en cambio ha llegado el momento de la banalidad. Dicha banalidad puede responder a dos cosas: o bien no saben cómo afrontar el problema, que podría ser, o bien piensan que se trata de una tormenta de verano sin mayores consecuencias. Ambas posturas son preocupantes, porque conducen al mismo sitio: no se buscan soluciones y sí más problemas. La era Rajoy se significa por el “dejar pasar”, pero los quistes se enquistan más. La comunicación de Zapatero pecó algunas veces de euforia sin base, la comunicación de Rajoy peca de ser un títere.

El nou ecosistema informatiu

Albert Sáez

De manera lenta, poc sistemàtica i imperceptible comencem a albirar com podria ser un nou panorama de la informació massiva com a conseqüència del canvi d’hàbits dels anomenats “nadius digitals”. El professor i degà de comunicació de la Universitat Ramon Llull, Josep Maria Carbonell, considera que Twitter ha donat pas a un nou ecosistema. Des del nostre punt de vista, aquests en serien els actors principals:

-- Trobem en primer lloc els mitjans o plataformes d’informació de pagament d’abast global amb continguts molt especialitzats. Seria el cas del Financial Times o del The Wall Street Journal en l’àmbit econòmic o ESPN en l’esportiu.

Han fet la transició digital des de els mitjans tradicionals d’acord amb les passes següents: reducció de costos (més per la banda de la impressió, producció i distribució que no per la dels continguts, però també); reorganització de les redaccions per produir amb mentalitat cent per cent digital i amb capacitat de distribuir en diverses plataformes i, per últim, un nou mix d’ingressos basat en: subscripcions a baix preu, micropagaments per peça consumida i publicitat hiperfragmentada. Han abandonat la guerra de la informació i de la publicitat local, del paper i de la captació de grps per la via de l’acumulació d’usuaris únics i pàgines vistes.

-- El segon micromón d’aquest ecosistema seria el que formen plataformes locals que provenen d’antics mitjans tradicionals que han esdevingut inviables o dels que han sorgit en les noves condicions de mercat. Es financen gràcies a la minimització o directament eliminació de les retribucions del treball periodístic, una publicitat residual dels comerços de proximitat, subscripcions i micropagaments que mai tindrien prou volum per cobrir totes les despeses i diverses tècniques de 'crowfunding' per a projectes concrets, també de continguts. Vilaweb seria un exemple clar o Nació Digital i d’alguna manera Eix Diari.

-- El tercer fenomen serien les plataformes digitals que vinculen la informació a alguna mena de moviment social, passió o vincle professional. Son aquelles comunitats virtuals de l’era 1.0 reconvertides ara en xarxes socials d’intercanvi d’informació, però sobretot, d’opinions segmentades per alguna mena d’ideologia o interès previ. La Directa seria un exemple d’aquesta mena de fenòmens.

-- La quarta pota que completa aquest nou sistema on conviuen l’autocomunicació, els continguts produïts pels mitjans tradicionals digitalitzats i els nous negocis digitals són les plataformes corporatives vinculades empreses o serveis que abans vehiculaven la promoció dels seus productes a través de la publicitat o de les accions de relacions públiques i patrocini i ara ho fan directament a l’exclusivitat dels contiguts. Infojobs, mentre hi havia ocupació, o alguns espais dedicats a temes de salut indiquen el camí que seguirà en el futur.

No ens hem de refiar mai dels gurús, però està clar que els trets més dinàmics del present pel que fa a adequar-se als hàbits del públic i mantenir la professionalització del periodisme es mouen per aquests territoris.

Jordi Peiró (@jordipeiro_co) i Víctor Font (@victor_font) es preguntaven en quina categoria situaríem diaris com La Vanguardia o l’Ara. Certament és un del reptes del moment. No només d’aquest intent de fer una panoràmica sinó també del seu propi model de negoci. Els diaris generalistes d’àmbit regional o local, en termes del món global, no tenen ara per ara una manera clara d’afrontar la transició digital. La categoria del pagament al cèntim se’ls queda curta perquè el volum de les seves audiències potencials no permet garantir un finançament adequat ni per la via de les subscripcions ni encara menys dels micropagaments. Però, d’altra banda ni pretenen ser un mitjà comunitari i, per tant, no tenen prou vincles amb els usuaris, ni tenen una identificació ideològica. Viuen en un llimb molt complicat amb una estructura de despeses pròxima als mitjans globals i una estructura d’ingressos més similar a les plataformes locals. Mala peça al teler sinó troben un model propio possiblement amb ingredients dels dos que ja han començat a funcionar.

D’altra banda, en Jordi Peiró va plantejar una qüestió molt pertinent entorn dels mitjans públics. Certament són un element fonamental de l’ecosistema que vàrem deixar de banda. La seva situació financera actual és molt complicada perquè en ells es concentren tots els mals del moment: caiguda de les aportacions públiques com a conseqüència de les polítiques fiscals d’hiperausteritat, caiguda dels ingressos publicitaris com a conseqüència de la crisi econòmica i manca d’agilitat per fer la transició digital. 

Si hom estudia la legislació europea en la matèria observarà que la UE ha ferit de mort els mitjans públics en dos aspectes fonamentals: eliminació de la consideració dels mitjans de comunicació en general com a servei públic i consideració de la irrupció de les empreses públiques a la xarxa com a competència deslleial. Tot apunta que els mitjans públics audiovisuals hauran de sobreviure emfatitzant la seva aportació a l’educació i a la cultura perquè per la via de la llibertat d’informació els volen expulsar del camp digital. Un greu error. I no només aquí.

http://slownewsblog.com/

Marc Marginedas

Joan Barrera

La societat no valora el paper dels periodistes. Només cal escoltar el comentaris de carrer o desxifrar les enquestes per percebre que la seva credibilitat està sota zero. Per això, és més colpidora la notícia del segrest de Marc Marginedas, el corresponsal de guerra de ‘El Periódico’, a Síria. Convé que la societat hi reflexioni, com quan capturen un cooperant que fa tasques humanitàries en un racó perdut de món. No es tracta d’un fet desgraciat o dels efectes col·laterals d’un conflicte bèl.lic. És quelcom més. Hi perdem tots en la mesura que s’estronca una veu dedicada a explicar-nos la veritat, a fer-nos més lliures.

Marc Marginedas.

Per un dia han saltat pels aires els estereotips, entre d’altres raons perquè Marginedas representa el model més genuí de la professió: treball discret, assumpció de riscos per narrar de manera directa la notícia, rigor, coherència i honestedat. Convé dir-ho en veu alta, en un moment que la societat percep al periodista com un personatge histriònic, amant de les frases fetes, geni de la vacuïtat i proper als xarlatans de poble.

Sempre he cregut que un bon periodista, no importa la categoria, ni la feina que fa en el dia a dia, és un anti-heroi, eficient i eficaç, conscient del paper que voluntàriament ha decidit realitzar, tremendament discret i al·lèrgic a la reverència. N’hi ha molts a les redaccions i al carrer a l’espera d’una oportunitat, bandejats per la maleïda crisi.

Des d’aquesta insignificant finestra expresso la meva solidaritat i el suport als seus companys de treball, a més d’un desig: que torni ben aviat entre nosaltres.

http://www.joanbarrera.com/

La redacció d'un diari ha de ser com un manicomi

Cristina Palomar

Un amic em deia sovint que per ser bon periodista has d'estar una mica guillat i que, per anar bé, la redacció d'un diari havia de ser com un manicomi. No seré jo qui digui que la redacció de l''Avui' (tal com era abans de l'opa hostil feta per l'editora del 'Punt') era una casa de bojos. Jo prefereixo definir-lo com un petit Macondo per la quantitat de fenòmens estranys ocorreguts i perquè, malgrat tot això, va sortir al carrer cada dia gràcies a l'esforç de gairebé tota la plantilla (guillada o no).

De fet, de guillats n'hi havia uns quants. Hi havia un redactor d'esports que es passejava per la redacció passant el boli per les esquenes de les periodistes, suposo que amb l'objectiu de descordar més d'un sostenidor. També teníem un cleptòman. No només es dedicava a robar les carteres de les jaquetes i dels bolsos, sinó que també robava compreses, fundes de CD i paquets de mocadors. I recordo el cas d'una telefonista que desconnectava la centraleta del diari i es posava a dormir a la saleta del sofà.

Tanmateix, una de les seccions amb més guillats del diari era, sense cap dubte, la de política. El seu cap va inaugurar una mítica secció mural de declaracions que va durar anys amb la genial frase mai superada "No pengis que ara et truco". És en aquesta secció on vaig descobrir la lluita per la cadira. Qui arribava l'últim es quedava amb la més atrotinada i més d'una vegada havíem hagut de recollir un company del terra perquè la cadira se li havia desmuntat. Va ser un miracle que ningú acabés amb un tros de ferro clavat al cul.

A mida que passava el temps, les condicions de treball a la redacció eren cada cop pitjors. Un dia ens van deixar de posar paper als lavabos. Hi havia gent que es portava el rotllo de casa. Altres optaven per pispar-lo del lavabo del director, on curiosament mai en faltava. Un estiu es va espatllar l'aire condicionat i, com que van trigar setmanes a arreglar-lo, la gent va acabar per dur-se de casa el ventilador. La gent es quedava tancada als vàters i els companys de l'arxiu penjats a l'ascensor.

Record marroquí que actuava d'alarma a la redacció de  l''Avui'.

Després teníem els elements indesitjables. Com que no teníem cap dispositiu d'avís, utilitzàvem un rellotge-despertador-mesquita com-prat en un mercat marroquí que tenia com a alarma un escandalós cant del muetzí. Quan començava la crida a l'oració, tothom sabia que l'A.Q. o el S.S. acabaven d'entrar per la porta. Tots els divendres, per fer la vetllada més entranyable, posàvem l'himne d'Espanya i quan començava a ploure, des de Societat es cridava: "Saquen los coches de la riera".

Tanmateix, els episodis més surrealistes els van protagonitzar les cúpules directives. Un dia es va decidir regalar llibres amb els diaris per intentar remuntar les vendes. Com que no arribava per a tothom, els nostres subscriptors van acabar rebent la memòria de la Diputació de Barcelona de l'any 1995. Un altre capitost va tenir la genial idea de comprar una rotativa. Es van gastar una fortuna en una màquina que van portar de Suècia i que mai va funcionar perquè li faltava una peça. Va acabar arraconada en un magatzem de lloguer també milionari i va obligar el diari a tancar l'edició a les vuit del vespre per imprimir-la en altres rotatives, que també havíem de pagar.

Aquesta setmana la direcció del 'Punt' presentarà un nou ERO que suposarà la pràctica desaparició de l'entranyable plantilla de guillats de l''Avui'. Entre todos lo mataron y él solito se murió.

Aquest article va ser publicat el 7 de gener del 2012 a

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

El príncipe de las tinieblas

José Sanclemente

No sé a ciencia cierta quién acuñó el apodo de 'El príncipe de las tinieblas' para referirse al presidente-editor del diario 'La Razón', Mauricio Casals Aldama; sé que lo oí hace muchos años y al poco de que Planeta adquiriera a Zeta el diario madrileño. Tenía fama, y él la alimentaba, de ser un personaje algo tétrico, oscuro, reservado con sus fuentes y contactos, que manejaba y cuidaba con tesón como el máximo garante de su poder negociador. Un poder que iba creciendo con el tiempo y hasta con los cambios de los signos de los gobiernos. Hace años que le perdí la pista, desde que dejé el diario 'ADN', en cuyo consejo José Manuel Lara incluyó al 'príncipe' y que estuvo tutelando hasta el cierre del mismo.

Mauricio Casals, presidente de 'La Razón'.

'El Mundo' ha publicado que Mauricio Casals ha estado intermediando entre el Partido Popular y Luis Bárcenas: el diario exhibe los SMS que Bárcenas le envió al editor de 'La Razón' y que pondrían en tela de juicio las declaraciones de Cospedal, Arenas y hasta las de Rajoy en el Parlamento, demostrando que se estaba negociando a través del 'príncipe' una solución al mayor caso de corrupción política que está salpicando al Gobierno.

En octubre del 2009 escribí lo siguiente en un post que titulaba 'La credibilidad de la prensa': 

"Más abominable e ilegitimo es que algún "príncipe de las tinieblas" utilice la responsabilidad que tiene en su diario no solo para manipular la información en interés económico de su cabecera, sino para hacer negocios para sí mismo con políticos, instituciones y anunciantes. Debería ser igualmente abominable que estos políticos y anunciantes contraten sus servicios de "intermediación" aprovechando la siniestra influencia de 'el príncipe. No vale todo. Quiero pensar que ese medio en cuestión tiene los días contados, simplemente porque el lector le pondrá, le está poniendo ya, en su sitio. Volveré otro día, quizás, sobre este tema".

No pensaba que volvería sobre el tema al cabo de cuatro años. Pero más allá de que los gobiernos de cualquier signo han utilizado "los servicios" del editor de 'La Razón', más allá de que haya obtenido pingües beneficios de las comisiones recibidas por sus múltiples gestiones, incluso más allá de que a Planeta le haya brindado extraordinarios servicios —tras venir de su competencia Plaza & Janés, donde guardan infausto recuerdo del personaje— consiguiéndole una televisión primero y una fusión después, amén de otras prebendas siempre bien cobradas por Casals, más allá de eso, hay algo que se me escapa, que es difícil de entender para el periodismo y para los medios de comunicación: resulta que 'La Razón', con su director Francisco Marhuenda al frente, tenía la mejor información del 'caso Bárcenas', la tenía de primera mano a través de su propio editor, que estaba negociando con los implicados y resulta que publicaban lo contrario a lo que sabían. No quisieron buscarle ventaja a sus competidores 'El País' y 'El Mundo' teniendo como tenían la primicia y las pruebas. Dos días antes de enviar el SMS Bárcenas (10 de febrero de 2013), el director de 'La Razón' abría a todo trapo con la portada de 'El golpe de las fotocopias' cargando contra la izquierda y defendiendo la honorabilidad de Cospedal y de un Gobierno con el que Casals estaba haciendo un papel de intermediación porque Bárcenas amenazaba con torpedearlo contando la verdad. Verdad que no contó 'La Razón', porque, con seguridad, Mauricio Casals, su editor, sacará más partido personal de esta manera que velando porque se haga un periodismo honesto en su diario.

http://www.josesanclemente.com/

El poder d'El Corte Inglés

Andreu Farràs

Als divulgadors del periodisme romàntic els agrada atribuir a George Orwell la següent sentència: “Periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis. Tot el demés son relacions públiques”. I el bíblic ‘The New York Times’ fa acompanyar la seva capçalera d’un lema esperonador de lectors i redactors: “Totes les notícies que mereixen ser publicades”.

Doncs bé, trobo que l’altre dia es va produir una notícia prou interessant –i gosaria dir que rellevant— per a qualsevol ciutadà espanyol que, tanmateix, cap mitjà de comunicació convencional va publicar, tret de dos o tres diaris digitals: Dimas Gimeno Álvarez, nou director general d’El Corte Inglés, va figurar a les llistes electorals de Falange Española Independiente en tres convocatòries electorals, entre els anys 1996 i 2000. ¿Considerarien George Orwell i el 'New York Times' una notícia periodística digna de ser publicada

en un mitjà convencional que el número dos i probable successor de la cadena de grans magatzems més gran d’Europa i tercera del món per facturació (segons Bloomberg) hagués estat candidat electoral d’un partit d’extrema dreta? Em temo que sí. La resposta a la següent pregunta --¿per què doncs no es va publicar enlloc, llevat d'eldiario.es i Nació Digital?— és òbvia per a la majoria dels lectors de PAIOS: estem parlant d’un dels principals anunciants de la immensa majoria dels mitjans de comunicació d’aquest país. Des de fa anys, el primer anunci de pàgina sencera que podem llegir els diumenges als diaris de paper amb cara i ulls a tot Espanya pertany a El Corte Inglés. A les xarxes socials, on sí hi ha llibertat d’expressió absoluta i força més independència econòmica (allà gairebé tot és de franc) van fer bullir l’olla amb la notícia de Dimas Gimeno i van jugar amb humor amb la seva ideologia i un dels eslògans més coneguts dels grans magatzems: “Ya es PrimodeRivera en El Corte Inglés”.

Que la resposta al per què sigui òbvia no hauria de significar que fos lògica ni normal, encara que la trobem tan natural com la sortida diària del sol. Uns quants dies abans de la designació de Dimas, moltes publicacions convencionals van passar de puntetes sobre una altra informació compromesa per a El Corte Inglés: el reconeixement públic d’un deute de més de 5.000 milions d’euros, parcialment reestructurat per Morgan Stanley. L’economista Luis Garicano n'ha fet una anàlisi molt interessant i recomanable al blog ‘Nada es gratis’, on expressa la seva “preocupació recurrent” per la relació entre la premsa i el poder econòmic. 

Ja forma part del bagatge mínim sobre deontologia de la professió periodística el relat de com els responsables de relacions públiques d’aquest grup van aconseguir que quan ETA va causar la tràgica matança d’Hipercor, el 19 de juny del 1987, tots els mitjans de comunicació deixessin de relacionar aquesta segona marca de grans magatzems amb la marca comercial mare, El Corte Inglés. Una lliçó magistral de ‘branding’ en temps de crisi.

Els analistes, pensadors, intel·lectuals, editorialistes i saberuts diversos insisteixen sovint amb preocupació i indignació en el progressiu allunyament dels polítics de la societat; de fet, de l'abisme que els separa dels seus electors. I ho diuen, raonen i escriuen a les tertúlies radiofòniques, els debats televisius i les columnes dels diaris. Però no gosen parlar gairebé mai en aquestes teles, ràdios i diaris del profund allunyament dels mitjans de comunicació dels seus lectors-oients, molts dels quals no se senten informats sobre el que realment els interessa i neguiteja. L'escàndol de les preferents i les protestes cíviques subsegüents, per exemple, van ser evitats per la premsa fins que alguns partits d'esquerra van dur el cas als parlaments.   

Internet, la crisi econòmica que resta tant compradors com anunciants i la competència de la ràdio, la tele i la premsa gratuïta delmen les audiències dels diaris. Sens subte. Però potser hauriem d’admetre també que la por cerval i el silenci reverencial que observem quan sentim parlar de La Caixa, Abertis, El Corte Inglés, Gas Natural, Endesa, Iberdrola, Agbar, Telefónica, Santander, BBVA i altres grans anunciants (i en moltes ocasions, també grans creditors) ajuden a que els mitjans de comunicació vagin situant la seva credibilitat a la mateixa alçada que la dels partits i els polítics. És a dir, la del betum.

PD: Sense voler comprometre’ls, esperaré amb delit que els col·legues d’'Alternativas económicas' publiquin algun mes d’aquests un reportatge en profunditat sobre ‘El poder d’El Corte Inglés’. Material nos els faltarà i el títol els hi regalo amb molt de gust.