315.000 catalans han deixat de parlar castellà a casa seva en dos mesos

Andreu Farràs 

El procés sobiranista està causant estralls en la llengua castellana a Catalunya si fem cas a l’enquesta que ha publicat recentment un diari local que fins fa poc cantava les excel·lències de la independència i ara aposta per un pacte fiscal entre el Govern central i la Generalitat, en línia amb el que propugna l’oasi català més moderat i dialogant.

Segons aquesta enquesta, publicada el 22 de desembre,

més de 315.000 catalans majors de 18 anys han deixat de parlar majoritàriament en castellà a casa seva en els darrers dos mesos. De la mateixa manera, des del passat mes d’octubre fins a la semana passada, més de 152.000 catalans amb dret a votar s’han sumat als ciutadans que parlen majoritàriament en català a casa seva.

¿Com s’arriba a aquestes conclusions tan espectaculars com de dubtosa credibilitat? Amb aritmètica. Entre les moltes preguntes que va realitzar l’empresa demoscòpica a 1.000 residents de Catalunya majors de 18 anys figurava la següent: “Habitualment, ¿en quina llengua parla a casa seva?”. El diari va publicar en un gràfic els percentatges obtinguts de cada resposta i els comparava, entre parèntesis, amb els percentatges del sondeig realitzat al mes d’octubre passat.

El 48% dels enquestats parlen majoritàriament en català a casa seva (el 45% a l’octubre); el 25,4%, en català i castellà indistintament (22,6%); el 26,2%, majoritàriament en castellà (32%), i el 0,3%, en altres llengües (0,4%).

En dos mesos, per tant, la proporció de persones que parlen en castellà majoritàriament a casa seva ha perdut quasi sis punts percentuals. Aquest 6% representa sobre el cens electoral actual més de 315.000 persones. Estem parlant de gairebé les poblacions adultes de l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà juntes. ¿Com una empresa demoscòpica seriosa por deixar passar aquests resultats i permetre la seva publicació, sense ponderar-los en el que a l’argot professional s’anomena ‘cuina’?

Moltes publicacions difonen enquestes electorals sobre opinions de la ciutadania, sobre possibles suports a una força electoral o una altra, sobre la independència de Catalunya, el pacte fiscal, la valoració d’aquell líder polític o aquell altre, sobre la confiança en el futur polític o económic, sobre si algú se sent més català que espanyol o al revés o igual una cosa que una altra, etcétera. Es tracta en tots aquests casos d’opinions i les opinions sempre son canviants, líquides, volàtils. Però l’ús d’una llengua en un àmbit normalment tan estable como una llar familiar és un fet i és impossible que aquest fet canviï de forma tan espectacular en tan poc temps.

Si amb una qüestió tan senzilla com aquesta es mostra tan poca versemblança i cura, és difícil no pensar que la resta de les dades que ofereix aquest sondeig està igualment mancada de solvència i que potser està destinada a servir sobretot de suport pressumptament científic d'un viratge estratégic de la línia editorial de la publicació. Un cop de timó absolutament legítim, però que mereix sempre uns mètodes honrats per assolir-lo.