13 dic 2013

Periodistes i moviments socials, en la mateixa barricada

Tomeu Ferrer
Deixeu-me que us expliqui coses del meu ofici, el periodisme. Després de la construcció és el sector que més persones ha acomiadat. Lluny de la imatge pública de gent privilegiada, els informadors són, som, persones com les altres. Bé, no tant, perquè l’exercici de la nostra feina pot influir en altres, en l’anomenada opinió pública.

Per això mateix la crisi --estafa en diuen molts-- fa que els periodistes quan perden la feina perden també la veu, la seva presència pública. Deixen d’existir!
Dues dones llegeixen el diari anarcosindicalista
'Solidaridad Obrera', a mitjans dels anys 30.

Set anys de crisi han fet que es produeixin reaccions. Una és l’autoorganització. Ja no cal una gran estructura econòmica per publicar. Sí que calen diners per obtenir informació, però no tants com es pensa. Molts periodistes davant la seva mort cívica per emmudiment han decidit plantar cara. De moment a la xarxa d’internet, jo espero que l’onada arribi al paper, la ràdio, la televisió... deixeu-me somiar!

Finançar la submissió 

Els atacs del sistema neoliberal són més eficaços quan aconsegueixen que la gent trobi normal que els espoliïn, els explotin, els retallin, els facin fora de la feina o els prenguin les pensions. Que els facin pagar per la sanitat i per exercir els seus drets. Per aconseguir-ho és clau que els arribin missatges afirmant que allò normal és el que passa. Que la culpa és seva, que la reforma laboral crea feina, que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Això es fa a través de mitjans de comunicació que s’hi presten i que reben premis per això. Un diari barceloní es troba de franc cada matí a la xarxa de Rodalies, qui ho paga això?

Durant els anys de la no crisi associacions de veïns, organitzacions populars, partits polítics, sindicats han maldat per ser escoltats pels mitjans clàssics. S’hi han posat bé. Han acceptat quan els tractaven regular i quan els mocaven amb un drap brut. Ara potser cal aprendre d’aquells errors. Reaccionar.

Nous mitjans

La crisi ens ha donat ja mitjans ben fets, treballats per professionals amb llarga trajectòria que han estat fets fora del sistema comunicacional. Parlo del www.diario.esAlternativas económicas, Mongolia, www.directa.cat o www.catalunyaplural.cat on jo col·laboro, o el nou diari de l’Educació. Molts d’aquests diaris han nascut amb fórmules cooperatives o de fundacions sense ànim de lucre. Moltes no compten d’entrada a viure només de la publicitat. És un peatge del que no volen tornar a dependre. Totes reclamen que la gent a la que volen servir, les organitzacions populars, se les facin seves, hi ajudin, les llegeixin, hi participin, les critiquin, les enforteixin. Així, els moviments populars s’ajudaran, es faran més forts, més crítics, millors, més útils a la gent.

Tota aquesta digressió m’ha vingut al cap perquè he llegit que el diari 'La Manyana' s’ha venut i tots els seus periodistes han estat fets fora. Una de les empreses que precisament el volia comprar ha acomiadat més de 14 periodistes i els que hi resten han de pixar, dic pixar, en ampolles de plàstic perquè l’empresa no paga l’aigua… Us podria avorrir amb exemples tètrics de persones que estan fent informació i que reben no sols pressions i amenaces, han estat retallats i han vist degradada la seva feina fins a extrems inimaginables.

Per això cal fer com la nostra gent va fer a principis del segle XX. Si no hi havia escoles es van fer ateneus populars. Si no hi havia Seguretat Social van crear les mútues. Si la carestia de la vida els ofegava van crear cooperatives de consum. Van deixar de llegir premsa burgesa i es van abocar a 'la Soli'. I van esdevenir una riuada imparable quan el feixisme va intentar donar el cop definitiu. He dit.

3 comentarios:

  1. Tens raó, Tomeu.... i aquesta realitat es pot transplantar a gairebé tot el món!! El problema és com vèncer en una batalla on juguem amb un desavantatge econòmic brutal!!!

    ResponderEliminar
  2. No m'agradaria que la solució fos les barricades. Tenima la responsabilitat de fer sostenibles i amb sous dignes les redaccions dels diari. També cal que es recuperi el sentit vocacional de la professió. Una qualitat força inexistent en les últimes generacions... Anna Muñoz Núñez Directora Editorial del Diari de Terrassa

    ResponderEliminar
  3. Vaja, no cal afegir res més. Jo sóc un tipus més aviat liberal de centredreta; ja li dic sense embuts. No obstant, quins grans articles. A més, vostès coneixen la realitat del statu quo de la premsa escrita des de dins com ningú. Tot el que llegit, des del punt de vista del punt de vista de lector, em sembla d'una certesa inobjectable. És més, l'article en el qual el senyor Sanclamente fa números sobre el negoci de la premsa escrita em sembla que encara es queda curt en la diferència entre despeses i ingressos. No en sabia res sobre el tema d'aquest periodista que està retingut a Siria. Em preocupa. I em preocupa no haver llegit ni escoltat res en cap mitjà de comunicació. Malauradament, no m'estranya. Ostres, sincerament, em sap molt de greu. Bé, no em vull allargar. No penso igual que fa unes setmanes. La premsa escrita en format de paper no desapareixerà mai. Conviurà amb la "merda" de portals digitals. Internet us ha fet molt de mal. I el tema de les subvencions polititzades és una vergonya. Hi estic d'acord. S'han de regular moltíssimes coses referents al seu sector per part dels "senyors" polítics tant de dretes com d'esquerres. Estem a les seves mans. És vomitiu tot el tema dels indults a tota aquesta "merda" d'elit política, financera i poderosos d'altres àmbits. S'ha de continuar traspassant línies vermelles. I per últim, m'ha agradat el seu article. I tant. I una cosa més, a Catalunya és on veig més pluralitat de pensament polític (escrits de columnistes) en un mateix rotatiu. Però, no és suficient. Tot i així, si es compara amb la premsa escrita generalista de Madrid, sense excepcions, en què mai ha existit, ni existirà pluralitat ideològica, la premsa catalana és ultrapluralista. Res més. Tots els anàlisis que he llegit són collonuts, i m'hi sento totalment identificat. Sr. Farràs, em pot enviar tot el que vulgui. M'ha agradat molt conèixer el blog Paios.

    Salutacions cordials.

    Bones festes

    Fèlix Torras Solsona

    ResponderEliminar