La quarta crisi de la premsa escrita

Josep Carles Rius 

La crisi que pateix la premsa escrita a Espanya és transcendent en la mesura que afecta directament l’exercici lliure i independent del periodisme i, en conseqüència, la qualitat democràtica del país. L’impacte d’internet, la temerària aposta per grans grups multimèdia i la Gran Recessió són les tres crisis culpables i confesses. Però hi ha una quarta crisi que, possiblement, va ser la primera d’arribar. Una crisi sense la qual resulta impossible entendre per què determinats personatges van dirigir grans diaris d’aquest país. I quines van ser les circumstàncies que van portar al seu relleu.

D’alguna manera podem parlar d’una «crisi ètica», entesa com a deontologia col·lectiva i no com a moral individual. L’ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L’ètica que, en definitiva, té l’objectiu pràctic d’establir si una actitud és socialment responsable. En aquest sentit, la immensa majoria de la premsa occidental va jugar un «paper ètic» clau en la consolidació dels valors democràtics i en el progrés social tant a Europa com als Estats Units. Un paper que ara, en molts casos, la premsa està exercint en els països emergents.

Els ciutadans van percebre aquesta mateixa «aportació ètica» dels diaris espanyols durant la Transició. Però aquest «vincle positiu» ha

entrat en crisi. Una crisi de confiança i de credibilitat que és a l’origen dels mals de la premsa escrita. Durant el segle XX, una part de la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós. Va ser un negoci molt rendible i, alhora, va prestar un servei públic a la comunitat. La premsa encarnava aquesta dualitat, la suma d’una gran influència social i d’una notable vocació de participar en el bé comú. Era la prova que la rendibilitat econòmica i la social eren compatibles. Però el binomi virtuós ha estat substituït per la lluita de grans grups mediàtics per uns recursos cada vegada més escassos. Grups que, en aparença, tenen una gran influència, però són extremadament fràgils i vulnerables davant els poders polítics i econòmics.

En aquest marc, els periodistes van perdre el poder, però la derrota dels editors no va ser menys cruenta. Van perdre el control de les seves pròpies empreses, atrapats per la debilitat financera i per un model econòmic que s’enfonsava davant els seus ulls. Atrapats per les seves pròpies cúpules directives, pels poders polítics que utilitzen les subvencions i la publicitat institucional com armes de control, pels poders financers que cobreixen els seus deutes immensos. Però el periodisme com a professió no és aliè al daltabaix. Aquesta degradació ha estat possible perquè molts periodistes van interioritzar que eren «soldats» d’un grup mediàtic i no professionals lliures amb una funció bàsica en democràcia: la de ser garants del dret a la informació. La poca consciència de la «funció social» del periodisme ha agreujat la crisi. La precarietat laboral i la por a l’acomiadament han fet la resta.

I aquesta ha estat una derrota col·lectiva. Els metges, mestres, jutges... han sabut defensar la seva funció social. Els periodistes, no. Molts van pensar que eren empresa, o bé defensors de causes polítiques. I van oblidar que eren garants d’un «bé públic», com ho són la sanitat, l’educació i la justícia. Els periodistes en el seu conjunt vam ser incapaços de plantejar reivindicacions col·lectives i vam sortir derrotats sense ni tan sols plantar batalla. A la premsa escrita queden els combats individuals. El compromís i el coratge de molts periodistes que exerceixen la seva tasca contra corrent. I en molts casos, es troba entre línies. I tal com passava en altres èpoques, cal descobrir els periodistes que han aconseguit crear els seus propis espais de llibertat a les pàgines dels diaris.

El que de debò és essencial en el que està passant no és la pervivència del paper com a suport informatiu, sinó la de les redaccions tal com les havíem entès durant les últimes dècades. És a dir, com un punt de trobada de periodistes amb diverses trajectòries professionals i de diferents generacions. On s’exerceix el debat intel·lectual i el mestratge de l’experiència. Un espai de llibertat que propicia el marc per exercir un periodisme crític, independent, honest i obsessionat per la veracitat. Un periodisme que sap que el seu paper és l’exercici del contrapoder al servei dels ciutadans.

Moltes redaccions, delmades i atemorides per la crisi, s’han convertit en petites dictadures, no només al servei de les empreses editores, sinó, en molts casos, de cúpules directives que responen només als seus propis interessos. Cúpules que tenen el poder (formades per executius i també per periodistes que van renunciar als valors de la professió) però que es veuen desbordades per la magnitud dels desafiaments a què s’enfronta la premsa escrita i prenen decisions que tenen una víctima molt concreta: la credibilitat.

Els diaris són un suport extraordinari per al coneixement, per a la reflexió, per formar-se opinions, per al periodisme en profunditat, per intervenir en la vida pública, per plantar cara al poder... I tenen futur. Però primer hauran de fer la seva pròpia regeneració ètica i democràtica, la mateixa que reclamen a la classe política però que ningú no demana a les empreses de comunicació i als periodistes que han liderat el desastre i la pèrdua de credibilitat i de confiança dels lectors.

Els diaris, per sobreviure, hauran de tornar la llibertat a les seves redaccions i renovar el seu compromís ètic de servei a la societat. Hauran de superar una època que va fer possible que determinats personatges dirigissin grans diaris d’aquest país. I que va fer possible, també, les penoses circumstàncies del seu relleu.