6 feb 2014

Treballar de franc és un plaer

Cristina Palomar
Des que vaig plegar voluntària del diari 'Avui' no he parat de treballar, però amb unes condicions laborals tan indignes que sento ràbia per haver-les hagut d'acceptar. Des de treballar des de casa més hores que un rellotge cobrant una misèria o cobrant molt tard, a intentar enredar-me perquè treballés de franc. "A canvi t'oferim visibilitat a la xarxa", t'argumenten cínicament. Només m'he sentit ben tractada i reconeguda quan he treballat per a mitjans estrangers.

La pràctica de treballar de franc en periodisme ja ha deixat de ser el trist patrimoni dels becaris per convertir-se en la condició laboral més extensa de la nostra professió. Fa uns anys, cobrir vacants remunerades amb estudiants de forma continuada o mantenir una relació laboral diària amb un mitjà com a autònom era motiu de denúncia davant magistratura i de causa guanyada al jutjat en un 90% dels casos.

De fet, molts dels companys de professió que avui veuen perillar els seus llocs de treball fixes a la premsa o que ja els han perdut van començar treballant com a suplents o 'freelance' per acabar davant del jutjat denunciant les pràctiques abusives de les seves empreses. Ara hi ha tanta por i tanta mà d'obra disposada a treballar gratis que ningú s'atreveix a moure un dit començant per les redaccions i acabant pels sindicats.

Treballar com a redactor autònom a 'El País' cobrant 800 euros bruts es considera avui en dia tot un privilegi. Igual que fer jornades maratonianes de deu i dotze hores al diari 'Ara' o acceptar rebaixar-te el sou a canvi de treballar menys dies com fan a 'El Punt Avui'. La majoria dels mitjans s'aprofiten de la desesperació de tothom, començant pel jovent, per explotar-los miserablement mentre acomiada els redactors sèniors, molt més cars i més molestos.

Així que res de romanços. Ni crisi, ni mala gestió. La culpa de la situació de la professió la tenim, sobretot, els periodistes, sempre tan individualistes i amb tants aires de senyorets. La tenim per acceptar treballar en condicions miserables, per no vetllar pel compliment dels convenis i dels drets laborals, per no fer front a les pràctiques gangsterils de la nostra empresa i per esperar que el tsunami en forma d'ERO arrossegui al veí.

I finalment, la culpa també la té el Col·legi de Periodistes, que penja a la seva borsa de treball ofertes de feina que fa uns anys serien inadmissibles. De les facultats de periodisme i comunicació vomitadores d'aturats ja en parlaré un altre dia.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

No hay comentarios:

Publicar un comentario