10 feb 2014

TV-3: trenta anys i un dia

Joan Barrera
La imatge dels treballadors de TV-3 retenint als directius de la cadena és el pitjor regal d’aniversari del projecte que va començar fa 30 anys. Desmitifica una empresa, que alguns consideren part essencial del país, i posa sobre la taula la magnitud del problema, visualitzat en una manca de control intern i de desori que crema la vista de tots aquells que pensaven, o potser encara
Treballadors de TV-3 bloquegen els directius reunits
a Sant Joan Despí.
pensen, que a les empreses singulars els conflictes mai arriben al punt en el que es perden definitivament les formes.

Realment, costarà superar la fractura, tot i que es firmi la pau seguint els mateixos mecanismes que han funcionat fins ara, a través d’una aportació extraordinària de diners públics. Es firmarà la pau, però no es resoldrà el conflicte que té unes arrels molt més profondes de les que es poden objectivar a través d'un conveni col.lectiu.

Potser ara ningú no se'n recorda, però al 2007 TV-3 i Catalunya Ràdio es van convertir en dues empreses sanejades. El Govern tripartit va decidir subrogar el deute de més de 1.000 milions d'euros que les dues companyies arrossegaven des de feia anys. Dit en altres paraules, es va posar el comptador a zero per evitar la asfíxia econòmica. Vist des de la perspectiva actual, aquella aportació de diners públics va ser un pedaç que no va servir per resoldre el problema de fons: la necessitat d'adaptar el projecte al canvis derivats de les noves tecnologies i la irrupció d'internet, als nous hàbits en el consum televisiu i a la conveniència de situar la viabilitat de TV-3 en un context de competència globalitzada molt més dur, especialment pel que fa a la compra dels drets d'emissió.

És important tenir present aquella data per entendre la magnitud del problema actual, agreujat per la crisi econòmica i un descens de la publicitat que afecta sense contemplacions tots els mitjans de comunicació. En aquells moments no es van fer els deures, que ja advertien els experts, per falta de consens suficient i per la convicció que els mitjans públics de la Generalitat eren i segueixen sent un instrument polític de primer ordre no per cohesionar al país i per la bona salut de català sinó pel joc d’interessos que es mouen al voltant de les forces polítiques amb capacitat de decidir.

I en aquest punt on ens trobem ara. A mi em provoca una certa perplexitat escoltar gent que apel·la a la retòrica i a un cert populisme èpic al parlar dels mitjans públics de la Generalitat i dels seus professionals, presentats com els escollits als que res ni ningú pot destorbar d’una virtual missió històrica. Penso que amb tanta xerrameca els hi fan un flac favor, a més de convertir-los en els tontos útils d’una estratègia de dur els mitjans públics de la Generalitat al descrèdit i amb el temps a una situació marginal que no es mereixen.

Convé recapitular. TV-3 i Catalunya Ràdio necessiten un projecte de futur que garanteixi la seva viabilitat a uns costos raonables per a l’erari públic i, sobretot, que funcioni amb criteris empresarials i tingui al capdavant a directius preparats per assumir el repte. I això descarta que el criteri d’assumpció de responsabilitats obeeixi a un simple repartiment de cadires, com ha passat fins ara.

Només des d’aquest plantejament es pot consolidar el projecte, fer-lo viable i assumible per uns ciutadans que el comencen a veure en temps de crisi més com una càrrega que com un servei. Modestament, crec que és el pas necessari per començar a redreçar una situació que tendeix a empitjorar i ha entrat en un carreró sense sortida. I seria també un indicador per uns professionals de la comunicació que en lloc de ser autocrítics amb la seva feina i reconéixer que comparats amb les penúries d'altres companys del sector són uns privilegiats estan a un pas de convertir-se en una pèssima paròdia del ‘Polònia’.

http://www.joanbarrera.com/

1 comentario:

  1. M'ha agradat el seu article. Més clar no es pot parlar. Encara que no sigui un efecte buscat -segons vostè- TV3 ha estat un mitja de comunicació fonamental per normalitzar i estendre el català per totes les capes socials i per tota la geografia catalana. La televisió pública està ni per cohesionar el país, ni com diu vostè adoptar una actitud servil a la majoria política que governa el país. A TVE són descarats els canvis de criteris informatius quan hi ha alternança en el Govern central entre el PP i PSOE. Potser a TV3, qui no és sobiranista pot sentir-se agreujat. Tanmateix, no hi ha comparació entre la pluralitat de TV3 i la discreta pluralitat de TVE. La cohesió d'un país prové de la bona praxi política i lleis necessàries per regular el conflicte que té tota societat. I, també, de l'equanimitat en l'aplicació del dret als casos per part de Jutges i magistrats de l'Administració de Justícia. Penso que és veritat que TV3 podria informar amb més independència. Però també és veritat que en les seves tertúlies polítiques tenen representació tots els partits polítics i periodistes de diferents sensibilitats ideològiques. I el més important, el paper que ha jugat TV3 i l'escola catalana (immersió lingüística) ha estat fonamental per recuperar una llengua esmorteïda. I que parlar i saber català sigui vist -majoritàriament- com un símbol de prestigi i d'ampliació d'oportunitats per nouvinguts estrangers i castellanoparlants. Bàsicament, estic d'acord en tot l'essencial que toca en el seu article.

    Fèlix Torras Solsona
    Trader i Analista

    ResponderEliminar