Qui garanteix la llibertat de premsa?

Albert Sáez

Rotativa del diari  'Journal Sentinel' de Milwaukee.

El 3 de maig se celebra per iniciativa de la Unesco el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. La millor manera de celebrar-lo va ser, sens dubte, poder llegir aquest article de Marc Marginedas, Javier Espinosa i Ricard García Vilanova. Han patit en primera persona la pitjor agressió que pot tenir la llibertat d’expressió en estar segrestats durant mesos a Síria per voler “verificar” el que hi està passant. La llibertat de premsa es juga en aquest grans escenaris i també en la vida quotidiana de tots els informadors, els que estan acreditats a la Casa Blanca però també els que escruten un petit ajuntament. La llibertat d’informació mai està plenament garantida, més aviat està constantment amenaçada. Els fets que són més notícia --els que més interessen i són útils de conèixer per part del públic-- acostumen a ser els que algú no vol que s’expliquin. I el poder dels perjudicats determina la seva capacitat d’impedir-ho.

Un dels requisits de la democràcia, com va explicar Tocqueville, és l’absència de censura. Per això tot règim que es vulgui democràtic ha de garantir el dret a la informació i la llibertat d’expressió en la seva constitució. El debat, per tant, és sobre els mecanismes per fer efectiu aquest dret. En el cas de la informació, el poder polític no pot ser-ne el garant perquè és un dels que més necessitat té d’impedir que es verifiquin determinats fets amb la finalitat de ser publicats. A partir d’aquí, ens mogut tradicionalment en dicotomia entre aquells que consideren que la llibertat de mercat garanteix també la llibertat d’informació i els qui entenen que, com en el cas d’altres drets (salut o educació), cal una intervenció dels poders públics.

La realitat és que cap de les fórmules ha satisfet mai plenament la societat. Quan els diaris tenien moltes vendes (i per tant molts ingressos provinents del públic) van estar sota la sospita de ser populistes. Quan els mitjans de comunicació han tingut molta audiència i, per tant, molts ingressos publicitaris, han estat sota la sospita d’estar al servei dels anunciants. Quan els mitjans han estat propietat de l’Estat, tret de l’excepció de la BBC, han estat sota sospita d’estar controlats políticament. D’acord amb aquesta trajectòria, moltes persones abracen en aquesta època la informació digital perquè la veuen com un exercici d’emancipació. Els fets s’expliquen a la xarxa en boca dels seus protagonistes, dels seus testimonis i dels experts que tenen més credibilitat mesurada pel nombre de visites. Desapareixen, doncs, els filtres (els mitjans) i els narradors (els periodistes) i, de retruc, desapareixen els seus interessos (empresarials, professionals, personals) i els seus condicionants (el favor de poder o la inversió dels anunciants). La informació que deixa de ser una mercaderia, diuen alguns, és més lliure i, per tant, més autèntica.

Aquesta desafecció del públic no hauria de passar per alt ni a les empreses dels mitjans de comunicació ni als professionals de la informació. Atribuir-la, només, a la irrupció de les tecnologies digitals, seria un error. Massa vegades fa la sensació que el públic portava dècades esperant l’oportunitat de deslliurar-se dels mitjans i dels periodistes. Just en la celebració del Dia de la Llibertat de Premsa alguns lectors em van enviar això --la llista del diner públic transferit als mitjans de comunicació privats a Catalunya-- i el més fàcil hauria estat enviar-los aquesta rèplica visceral --la davallada d’Espanya en el rànquing internacional de la llibertat d’informació--.

Com ha explicat abastament Philip Meyer, en el model de negoci dels mitjans tradicionals molt abans que l’audiència o la inversió publicitària, es va perdre la credibilitat, bàsicament per manca de vigilància dels propis professionals, per un error de càlcul del seu valor econòmic per part dels empresaris i per una manca d’alternativa atès que la difusió massiva d’informació era un monopoli dels mitjans i dels professionals.

La mala situació financera de les empreses dels mitjans (en molts casos derivada d’un endeutament excessiu per voler entrar en el negoci audiovisual) no fa més que alimentar la sospita del públic sobre la manca de llibertat a la premsa. La sospita no és necessàriament dolenta sinó que pot actuar d’incentiu. Molts mitjans han entès que la credibilitat és el seu principal valor en l’entorn digital i han intensificat els seus esforços per verificar la informació sense perdre immediatesa. Igualment, com agrada dir a Joan Cañete (responsable de la secció 'Entre tots” a 'El Periódico de Catalunya'), els mitjans estem aprenent també a fer periodisme “amb” els ciutadans, reforçant la cooperació i la transparència.

Ni la llei, ni el mercat, ni l’Estat garanteixen la llibertat de premsa. Només la poden impedir. El públic --llegint informacions contràries a la seva ideologia--, els professionals --refermant el rigor en la verificació-- i les empreses --posant en valor econòmic la seva credibilitat davant el públic, els anunciants i el poder polític-- han de llevar-se cada dia pensant que el dia que perdin aquesta llibertat deixaran d’existir.

http://slownewsblog.com/