El trist paper del paper en l’ensabonada al borbó

Tomeu Ferrer

L’abdicació del rei dels espanyols, Joan Carles I, ha esquitxat el món del periodisme. Si no hi havia prou amb la competència que internet fa a la premsa en paper. Amb els problemes econòmics per la caiguda de la publicitat o amb la desafecció dels lectors més joves, ara s’ha produït un efecte pervers amb el tractament de la informació i l’opinió al voltant del relleu de la monarquia.

Felip i Joan Carles, en un acte al Palau Reial de Madrid.

Diaris gairebé monogràfics en honor al cap d’Estat. Articles d’opinió amb elogis desmesurats d’un mandatari que mereixeria, com a mínim, una anàlisi més mesurada, contrastada, han donat una imatge mesella de la premsa impresa. En contrast, en el món digital s’han pogut llegir segons les línies dels mitjans, des de crítiques a lloances en una imatge que s’assembla més a la realitat. Ras i curt, la premsa “de paper” ha estat la veu del sistema i a internet s’ha pogut llegir de tot.

Tot i treballar ara en un mitjà digital, no sóc una persona que de manera oportunista critiqui els diaris segons el suport en què estiguin fets. Crec fermament en la premsa de tota la vida. I penso que s’ha d’adaptar als nous temps, cosa que si es fa bé garantirà la pervivència d’aquest mitjà, especialment per la profunditat que pot aportar.

No he estat en les redaccions durant el dia en què es va decidir l’ensabonada massiva del monarca i del sistema que ell representa. M’imagino els meus companys preguntant-se: Com ho donarem això? I als caps plantejant una marea de pàgines d’opinió i d’informació amb un caire versallesc indiscutible. I penso també que si algun periodista o cap de secció va preguntar perquè, la resposta deu haver estat una mirada cap al sostre i alguna frase com: això bé de dalt… M’ho imagino, però no crec estar molt errat.

La imatge dels diaris en paper com a premsa mesella i la dels mitjans digitals com a premsa més crítica no ajuda a la pervivència d’aquest segment que, a la fi, és la indústria més important del periodisme.

Fa un temps, coincidint amb un periodista veterà en mil batalles vam creuar dos comentaris: "Com et va", em va preguntar? Jo li vaig dir on faig col·laboracions i, acte seguit, la meva pregunta va ser: "I a vosaltres què tal?" I ell, va respondre: "Ja ho veus, vivint de l’Ibex-35". Aquest col·lega treballa en un dels grans diaris de Barcelona i si d’alguna cosa en sap és d’economia.

Els diaris han deixat de dependre dels lectors que es rasquen la butxaca cada dia al quiosc. Ara depenen de grans empreses que són les úniques que s’anuncien a preus rendibles. I curiosament aquestes empreses molts cops no necessiten de la publicitat per als seus negocis. D’altra banda, grans bancs o fons d’inversió s’han fet amb el control financer dels diaris en paper.

La combinació de la dependència de l’Ibex 35 i dels bancs i fons d’inversió fan que els diaris difícilment assumeixin un rol crític, cosa que en la meva opinió suposa dimitir d’un dels grans principis que ha de regir el periodisme.

Tot el que comento no té res a veure amb episodis absolutament inexplicables com la censura exercida directament a un mitjà satíric com 'El Jueves'. Tanmateix fa pensar que els poders fàctics en política i economia s’han posat d’acord per intentar que la crítica no afecti al nou cap de l’Estat, en una operació versallesca en la forma i de control social en el fons.

Els mitjans tradicionals tenen no bons professionals, tenen els millors. Internet sola no és la solució. La resposta a la pressió del poder s’ha de fer de forma combinada. Si no, després del paper vindrà internet, si no aprèn i accepta dependre dels grans anunciants i no dels lectors. I els lectors tenen aquí el seu paper. Si no es comprometen amb la premsa lliure i plural acabaran no tenint premsa en la qual confiar.

http://reguereta.wordpress.com/