Periodisme sense periodistes

Cristina Palomar

Que la professió periodística fa anys que agonitza no és cap secret. Com tampoc ho és que el desastre que ha deixat el tsunami en el sector estigui donant peu a situacions ben estrambòtiques, impensables fa uns anys. N'esmentaré tres perquè són les que més m'han descol·locat últimament i això que el llistó per imaginar l'inimaginable el tinc ben alt.

El primer cas té a veure amb la universitat, un clàssic. A les facultats catalanes que imparteixen estudis de periodisme s'està consolidant un estrany fenòmen que consisteix a explicar als

alumnes com fer una notícia sense haver trepitjat mai una redacció i pretendre, a més, que els pobres et posin bona nota com a docent a final de curs. Una nova fornada de professors, l'únic mèrit dels quals és haver fet una tesi doctoral tan absurda com avorrida, està fent-se amb les regnes de les facultats i són els que dirigiran la nau, probablement cap al precipici, els pròxims anys.

La vella guàrdia, formada per brillants catedràtics que van començar a fer de periodistes durant la Transició --alguns dels quals amb una solvència contrastada d'anys recordant cada dia el santoral--, s'està jubilant i està cedint la direcció a uns nouvinguts que, com a màxim, han fet de becaris uns mesos abans de dedicar-se en cor i ànima a la docència. Molts d'ells han passat directament de ser alumnes a ser professors gràcies a haver estat apadrinats per algun escaquejat patrici a canvi de fer-li de secretari, d'escriure-li les ponències i de preparar-li les classes.

Relacionat amb el primer cas, el segon fet sorprenent és la creativitat demostrada per algunes universitats per desfer-se del seu professorat associat, encara que portin vint anys com a docents, sense tenir cap càrrec de consciència. La idea que se'ls ha acudit és sortejar les places d'associats. O el que és el mateix, fer una mena de concurs públic com fa l'administració perquè guanyi el que més els convé. No sé fins a quin punt aquest sistema suposarà una millora en la qualitat de l'ensenyament. En qualsevol cas, el risc d'acabar donant la plaça a l'amic com passa ara encara que no tingui el nivell C de català és molt elevat.

El tercer tema té a veure amb l'increïble augment de la demanda de becaris. Aquest curs les facultats s'estan trobant que tenen més beques disponibles que alumnes per cobrir-les, i no només perquè hagin baixat el nombre de matriculacions arran de la crisi i del poc sentit que té aquesta carrera. Alguns docents estan fascinats per la novedosa situació i sembla ser que els únics que ens adonem que la demanda de mà d'obra gratis no té a veure amb la creació de nous mitjans sinó amb la destrucció de llocs de feina remunerats som els que hem perdut la nostra. És el que té explicar periodisme sense haver sortit mai de l'aula.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/