Un club d'estomacs agraïts

Cristina Palomar

Si d'alguna cosa està servint l''afer Pujol' és per fer teràpia de grup. Un dels col·lectius més afectats per l''omertà' del règim pujolià ha estat, sense cap dubte, el dels periodistes i ara comprovo amb satisfacció --i també amb una certa estupefacció pel silenci

mantingut fins ara-- com comencen a sortir a la llum pública històries de pressions, de censura i de repressàlies viscudes per plebeus i patricis de l'ofici a parts iguals. Exorcitzar vells dimonis està molt bé i, de moment. ens està sortint gratis. De moment.

Fa uns dies la periodista Anna Grau, privilegiada cronista de CiU durant anys al diari 'Avui', explicava al seu blog la plantofada que li va donar l'aleshores president quan va gosar respondre-li amb una innocent impertinència a una impertinència malèvola del messies. El professor i exsubdirector de 'La Vanguardia', J. R. González Cabezas, també explica en un article a eldiario.es les topades que tenia dia sí i dia també amb Jordi Pujol a causa dels seus articles sobre política catalana.

Suposo que a mida que avancin les investigacions sobre el patrimoni presumptament il·lícit de la nostra peculiar família reial i desaparegui l'aureola d'impunitat que els ha protegit fins ara, sortiran a la llum noves històries de periodistes repressaliats que un dia van callar i que ara, amb els seus testimonis, confirmen la vergonyosa ingerència que el poder polític ha tingut sempre en els mitjans de comunicació catalans i que ha portat la professió periodística a un descrèdit social de dimensions colossals.

Jo, tot i no haver patit el pressing de Pujol i el seu entorn perquè mai he seguit CiU, sí que recordo com el resignat redactor que informava sobre la federació nacionalista havia d'entrevistar cada mes sí o sí el traspassat Pere Esteve, o com havia d'improvisar a corre-cuita una entrevista alternativa a Josep Antoni Duran perquè de cop i volta apareixia Jordi Pujol per la porta del despatx i s'asseïa a escoltar. Per sort per a mi, les pressions de l'expresident de la Generalitat es van limitar a l'interrogatori habitual sobre si estava casada i tenia fills.

Abans he dit que exorcitzar vells dimonis és saludable, però també pot tenir efectes contraproduents perquè si comencem a escampar merda és probable que més d'un acabi ben esquitxat. Ho dic perquè aquests dies he rellegit les memòries polítiques de Miquel Sellarès i a la pagina 318 del seu llibre 'Construint un estat nou', d'Angle Editorial, explica com Lluís Prenafeta, en tant que secretari de la Presidència, va construir un "club d'estòmacs agraïts" entre periodistes, economistes i membres de consells d'administració d'empreses.

"Els favors i els regals a periodistes eren molt habituals, als viatges amb el president hi anaven uns periodistes determinats i no uns altres, i recordo un cas en què a un periodista se li van regalar les cortines de casa com a regal de casament. Encara ara hi ha persones honestes que han lluitat per l'honestedat del sistema, però que mai s'han atrevit a enfrontar-se amb Prenafeta perquè estan en deute amb ell pel cop de mà que els va donar als inicis de la seva carrera professional". Sellarès no esmenta ningú. Que cadascú imagini el que vulgui.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/