Josep Carles Rius
Els periodistes de TVE es plantaven en defensa de la seva llibertat el passat dia 28 de novembre. L’endemà es complia el primer aniversari del tancament de Canal 9. Són dues cares de la mateixa moneda. De la obsessió del Partir Popular en convertir els mitjans públics en instruments de propaganda. A qualsevol preu. Fins i tot, al preu de provocar la ruïna del canal de televisió. El primer que va fer Mariano Rajoy amb la seva majoria absoluta va ser acabar amb la ‘primavera’ d’independència professional que havien viscut els informatius de TVE amb Fran Lorente i tot el seu equip. Des
d’aleshores, TVE no deixa de perdre audiència i credibilitat. A València la història venia de molt més lluny. El PP va convertir Canal 9 amb el seu gran instrument de poder. Amb manipulacions que superaven tots els límits de la vergonya. I quan el monstre es va fer insostenible, o incontrolable, van decidir matar-lo. El consideraven seu. I en cap moment van pensar que era dels valencians.
En aquells únics 24 dies de llibertat que van viure els periodistes de Canal 9 van explicar tot allò que no havien pogut dir. Van trencar, de cop, tots els anys dels silencis. Silencis fruit de la por perquè tots sabien que els dissidents acabaven perdent el lloc de treball. Alguns van callar per salvar la feina. I potser ara pensen que, precisament, això els va portar a perdre-la. Perquè aquella realitat que explicaven en els telenotícies no era la que vivien els valencians i això els va fer vulnerables, fràgils. Tant, que el Govern de la Generalitat es va atrevir a tancar-los. La distancia entre la realitat inventada i la inevitable era d’unes dimensions que ni el PP es veia en cor de salvar-la amb la manipulació. I va preferir el silenci definitiu.
Els periodistes de TVE saben que si renuncien a explicar la realitat aquesta se’ls hi girarà en contra. La protesta a les portes del despatx d’un cap d’informatius que actua com a comissari polític va ser un acte de dignitat, una reivindicació del periodisme en front la propaganda i, també, un crit de supervivència. Els mitjans públics només tenen sentit si estan al servei del conjunt de la societat, no sols d’una part, la que sintonitza amb el poder del moment. Si reflecteixen la pluralitat; si contribueixen a la cohesió social i no a l’enfrontament. Si cerquen l’equitat i no la imposició del més fort; si els seus periodistes són lliures i independents, i no activistes d’una causa, per honorable que sigui; si, en definitiva, són un instrument de veracitat i no de manipulació.
El Partir Popular es va saltar tots aquests principis a Canal 9 i a Telemadrid. Ara intenta fer-ho a TVE i els periodistes s’han plantat. És una gran notícia per ells i per al conjunt de la societat. Les televisions públiques són necessàries en un escenari de duopoli. Amb dos grans conglomerats que es reparteixen el mercat publicitari i l’audiència, cal una TVE potent que posi l’accent en el servei públic i que faci de contrapès, de contrapoder. I són necessaris els mitjans públics a Catalunya, Euskadi, Galicia, Andalusia... que expliquin realitats que, d’altre manera, mai sortirien a la llum; que siguin miralls fiables de les societats que reflecteixen. Perquè això sigui així els periodistes de tots els canals públics han de tenir molt presents les dues cares de la moneda que representen TVE i Canal 9. Per preservar el seu futur, però, per sobre de tot, pel bé de la qualitat democràtica.
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/
Altres posts relacionats:
Mitjans de comunicació públics, per Joan Brunet
TV-3, la televisió que tothom desitja i ningú vol, per Gabriel Jaraba
No hay comentarios:
Publicar un comentario