Joan Barril i Cuixart

Joan Brunet

Avui dissabte. Primeríssima hora del matí. El ‘tintineix’ del mòbil m’avisa de l’arribada d’un missatge. L’obro. Simplement diu això: ‘El Joan [Barril] acaba de morir’. Se’m fa un nus a la gola, i el record em vola fins a finals de l’estiu de 1981, quan ens disposàvem a obrir la mostra ‘Sabadell proposa’ al vell Vapor de Can Borràs (on avui s’aixeca l’Escola Creu Alta). És migdia. El dia és una mica tapat i molt xafogós. Em trobo al pati del Vapor amb un jove periodista de 27 anys. Jo no en tenia tampoc llavors gaires més. Ens presenten. Parlem una estona, i quedem per veure’ns amb més calma l’endemà. Compartim una llarga conversa. Fins i tot ens confessem l’un a l’altre. Tampoc llavors no eren temps fàcils. Abans de donar per acabada la nostra conversa, a partir d’una reflexió que ell em fa, descobreixo la vessant humana –la professional- ja l’havia descobert- d’aquell jove periodista que es deia Joan Barril.

A partir d’aquells dies manteníem una bona relació que es feia

més o menys propera físicament, d’acord amb les circumstàncies professionals de cadascú. Barril va ser, encara que per pocs mesos, responsable de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Jo ho era en aquells moments de l’Ajuntament de Sabadell. Conservo i acabo de repassar la lletra que em va adreçar per explicar-me els motius que el portaven a deixar la tasca de cap de premsa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, alhora que ens citàvem per una propera trobada es clar, davant una bona taula… Vàrem complir amb aquesta cita, i amb moltes més…

Professionalment ens trobarem a la revista ‘El Món’, al ‘Cafè’ de Ràdio 4, a ‘La República’ de la COMRàdio, i a l’espai ‘Entrevista’ de Barcelona TV, mitjans i espais que el Joan va dirigir, i als quals m’havia convidat a participar. També coincidirem com a socis en un projecte empresarial vinculat amb la comunicació que, dissortadament, no va acabar de reeixir.

Des d’aquell ‘Sabadell proposa’ que serví per reflexionar sobre el futur de la ciutat immersa, també llavors, en una profunda crisi, Barril havia estat en diverses ocasions més a la nostra ciutat, fos per compartir taula d’amics (com sempre una taula ben triada, parada, i regada), o per recollir guardons literaris als quals s’havia fet mereixedor. Ell guanyà el Premi de sàtira Pere Quart (1988) de l’Ajuntament de Sabadell i Edicions La Campana, amb ‘Un sumari a les estovalles’, i posteriorment el Premi Sant Joan (2010) de Caixa de Sabadell, amb ‘Les terres promeses’.

Altres, segur que amb més encert que no pas jo ho faig ara en aquests moments de profunda emoció i sentiment, escriuran i opinaran sobre ell, i la seva obra.

Avui dissabte, de matinada, el Joan ens ha dit adéu, i empès pel batibull de records, no vull –no puc- deixar d’escriure aquestes ratlles de testimoniatge. Els que l’estimàvem ens hem quedat una mica més orfes que no pas ahir mateix érem. El temps imposa la seva raó, i aquells que ens han precedit i ens acompanyat al llarg de la nostra vida se’ns van fent de mica en mica invisibles…

Del Joan trobaré --trobarem-- a faltar moltes coses. Però sobretot trobarem a faltar la serenor, la saviesa, la precisió que a través de les seves reflexions continuades ens traslladava.

Descansi en pau.

http://blogs.cperc.net/jbrunet/