August Puncernau, in memoriam

Salvador Alsius 

El 22 de gener de 1987, aproximadament a les 13.30 hora d’aquí, l’August es va acostar a la zona de la Redacció de què en dèiem “la cuina” i em va dir amb cara de circumstàncies: “T’hauries de mirar això”. L’August era el cap de la secció d’Internacional i jo tenia al meu càrrec la direcció del 'Telenotícies del Migdia'. Ja no eren hores per revisar les imatges d’agència que anaven arribant, perquè jo a aquelles alçades ja havia d’estar pensant més en la meva altra funció, la de conductor. Però pel to que va emprar el meu company

August Puncernau, en els primers temps de TV-3.

vaig endevinar de seguida que es tractava d’alguna cosa delicada i que necessitava certa ponderació. El secretari del Tresor de l’estat de Pennsylvania, Budd Dwyer, un personatge a qui fins aquell dia només coneixien a casa seva, havia convocat una roda de premsa i, un cop tenia al davant seu reporters, gravadores, càmeres i tota la faramalla, va fer un petit discurset exculpant-se d’unes acusacions de corrupció, va treure una enorme pistola que portava amagada en una bossa de paper i, desoint els crits de la concurrència per dissuadir-lo, es va disparar un tret a la boca i va caure rodó enmig d’un bassal de sang.

Ja havia arribat a la tele el director del 'Telenotícies Vespre', en Josep Maria Ràfols, i tots tres vàrem tenir un canvi d’impressions, necessàriament apressat, sobre la sèrie de circumstàncies que ens havien de portar a decidir què fer amb aquella informació. Allò era notícia o no ho era? Ho era només en funció de l’existència de documentació gràfica? Si ho donàvem, havíem d’incloure totes les imatges? Havíem d’advertir els espectadors de la cruesa del que anaven a poder veure? I, 'last but not least', ¿què faria la competència, que en aquella època era tan sols TVE?

El menys important ara és recordar què vam resoldre en aquella situació concreta. Allò que vull subratllar és que els que estàvem implicats en la decisió vàrem posar tota la nostra capacitat de discerniment i la nostra millor voluntat per arribar a la determinació que més servís la informació i els interessos dels telespectadors. I, si em refereixo a un episodi singular, val a dir que de caràcter molt extrem, és per evocar-lo com a expressió d’allò que va ser una constant en aquells anys en què vaig tenir el plaer de treballar amb l’August Puncernau, l’estimat company que ara ens acaba de deixar. És a dir, la feina continuada i constant per oferir un producte de qualitat als lectors, i quan dic “qualitat” hi incloc no només la major excel·lència possible en la forma sinó també la presència d’uns valors que alguns que venim del segle passat convenim en anomenar ètica periodística. L’August, ras i curt, ha estat un professional que ha encarnat aquests valors.

Tot allò va començar amb un viatge a París. Pocs dies després que, el primer d’octubre de 1983, vuit o deu persones cridades a ocupar llocs de responsabilitat als Serveis Informatius de TV-3 ens incorporéssim al projecte d’aquella nova tele, ens van enviar a fer una estada d’una setmana a les entranyes de la televisió pública francesa. Malgrat la intensitat de les dilatades jornades que vàrem passar ficats allà dins, aquella va ser una gran experiència compartida. La mitjana d’edat d’aquella colla se situava entre els 30 i els 35 anys, i la major part de nosaltres, l’August inclòs, havíem passat més temps de la nostra vida professional anterior treballant per a mitjans escrits que no pas pers als audiovisuals. Per tant, teníem moltes coses per aprendre, entre les quals la brutal pressió de temps a què s’està sotmès quan es va acostant l’hora del 'Journal du Midi'.

I va ser allà mateix, a París, on vàrem ja començar a concebre idees, trucs de producció i formats per treballar amb la major eficàcia en vistes a fer una televisió que al nostre país es pogués veure com allò que havia de ser: una finestra des de la qual es pogués percebre un paisatge propi. Quan he començat a escriure, i a propòsit del suïcidi de Dwyer, he usat l’expressió “hora d’aquí”. Doncs bé, aquesta va ser la fórmula que ens vàrem inventar per no haver de dir necessàriament “hora espanyola” i evitar al mateix temps una “hora catalana” que, almenys en aquells moments, ens grinyolava a les orelles. L’objectiu era bastir una televisió netament nacional però que ningú (si més no, ningú que se la mirés sense prejudicis) pogués qualificar de carrinclona. I l’August, amb el seu capteniment, era un gran contribuent a aquesta causa.

La secció d’Internacional de TV-3 ha gaudit sempre d’una especial reputació entre propis i estranys. En els esforços fundacionals, la meta d’oferir una informació de l’estranger amb gran nivell va ser ineludible, i es va poder exhibir com a mostra fefaent que es pretenia fer una televisió desacomplexada i cosmopolita. A fe que des de bon començament aquest objectiu es va aconseguir. I això va ser possible, entre altres coses, perquè el primer cap de la secció va saber generar al seu voltant un equip de periodistes que en aquell moment eren ben desconeguts però que ben aviat tindrien ocasió de demostrar una capacitat fora de mida: Eduard Sanjuan, Susana Morcillo, Jordi Ferrerons, Llibert Ferri, Vicenç Lozano, Jaume Bartrolí, Josep Noguer, Joan Roura, Nico Valle, Sílvia Heras i els que van anar arribant després, sense oblidar aquells que exercien des del seu lloc de corresponsals, com Montserrat Besses, Llúcia Oliva o Joan Nogués. M’estranyaria molt que cap d’ells deixés de reconèixer el mestratge que l’August va exercir en aquells primers temps, tant gràcies al seu bagatge de coneixements com a la deguda combinació de fermesa i prudència que és pròpia de les persones sàvies. Per cert que va ser juntament amb alguns d’aquells col·legues, un cop que ja eren tots ells professionals de primera, que va escriure un llibre que porta un títol significatiu: 'El món en un minut i mig. Una experiència de periodisme internacional a la televisió'. Vet aquí una lectura que jo recomanaria fervorosament als estudiants de periodisme, i molt especialment a aquells als quals se’ls ha passat pel cap la idea de dedicar-se a aquesta modalitat de la professió.

I a propòsit d’estudiants, deixeu-me que faci allò tan clàssic de les notes necrològiques, que és explicar quina va ser la darrera ocasió en què un ha vist el finat. En el meu cas va ser mitjan novembre al Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Un nombrós grup de periodistes dels que vàrem participar en aquella aventura d’engegar TV-3 ens hem proposat de fer un exercici col·lectiu de memorialisme, i el camí que hem trobat ha estat el de deixar-nos entrevistar per uns equips d’estudiants. Algunes de les converses es van concertar de tal manera que es fessin de manera simultània el mateix dia i al mateix lloc. I allà va ser on vaig poder primer saludar l’August i després veure’l parlar animadament amb un grup de nois i noies que el metrallaven a preguntes. L’objectiu era que expliqués els seus records d’aquella època situada a meitats de la dècada dels 80. Per aquelles casualitats de la vida, vaig llegir el text que van escriure com a resultat d’aquella conversa poques hores abans d’assabentar-me que era mort. I un cop que vaig conèixer la notícia vaig pensar: llàstima que aquell dia els estudiants no li haguessin preguntat sobre moltes coses més, com els seus inicis en el periodisme, la seva feina a 'Mundo Diario' i, sobretot, la seva condició de periodista compromès amb la veritat i amb la justícia.

August Puncernau Folch va morir el 23 de febrer passat, a Barcelona. Tenia 65 anys. La cerimònia de comiat tindrà lloc el 28 de febrer al Tanatori de Collserola a les 12.15 hores.