‘Chiens de garde’

Andreu Farràs

Acabo de llegir una magnífica crònica sobre les relacions entre François Hollande i Manuel Valls que m’ha fet gràcia. Està escrita per Rafael Poch, corresponsal de ‘La Vanguardia’ a París, amb la seva habitual perícia. El que m’ha fet somriure de l’article son aquests fragments: “El documental de dilluns [sobre Manuel Valls al tercer canal de la TV pública francesa] va ser pur periodisme caspós, a càrrec de Franz-Olivier

Manuel Valls i François Hollande, en un foto d'arxiu.

Giesbert, un periodista de la cort, que té una relació tan incestuosa amb el poder que el confon amb ell. Per la seva boca parla l’’esta-blishment’ [...] El documental jugava amb l’origen espanyol de Valls. Giesbert, un prototip de ‘chien de garde’ (gos guardià), segons el concepte encunyat per Serge Halimi, actual director de ‘Le Monde Diplomatique’, en un memorable documental del 1997 sobre la decadència del periodisme a França, continua encorat en el tòpic francès de l’Espanya de Merimée (1803-1870) de toreros i dones fatals amb navalla sota la faldilla”.

‘Chien de garde’ i decadència del periodisme francès. Trobo adient la figura de gos guardià per referir-se a alguns periodistes més papistes que el mateix papa, sigui aquest Benet XVI o Francesc, la qüestió és estar amb qui mani (o pugui arribar a manar). Al llegir la peça de Poch m'han vingut al cap algunes cares autòctones i, després, la intervenció d’un periodista local que defensava en una recent tertúlia televisiva la utilitat de l'última cimera euromediterrània, “perquè encara que no s’hagi decidit res, segur que és positiu”. Dubto que si Artur Mas hagués acabat insatisfet de la cimera de Pedralbes aquest tertulià hagués afirmat el mateix per TV-3. 

I encara que hi ha molts periodistes sincerament independentistes, també penso en no pocs ‘chiens de garde’ del ‘procés’, que actuen de gossos d’atura mentre el pastor de la Generalitat diu que endavant. I que recularan tant bon punt Manelic xiuli que s’ha de tornar cap al corral.