En aquest país tan aficionat als dies de la marmota i a la roda del hàmster, també els periodistes ens veiem involuntàriamente immersos en cada campanya electoral en la polèmica al voltant dels blocs informatius que imposen les autoritats encarregades de vetllar per la transparència dels comicis. I també en aquest país complex i divers les opinions sobre aquesta qüestió estan dividides. Publiquem a continuació dues reflexions, una recent de Manel Lucas i una altra de Siscu Baiges, escrita amb motiu de la campanya de les eleccions catalanes del 27-S, en contra i a favor, respectivament, dels blocs informatius.
Blocs, l'antiperiodisme
Manel Lucas
Els blocs electorals són un exercici d’antiperiodisme. I no em refereixo a la feina dels professionals dels mitjans públics, que s’esforcen a mantenir la dignitat de la seva informació. No, el que és antiperiodisme és la concepció de la informació de campanya com un espai rígid, tancat, aïllat de la (resta de la) realitat i condemnat a aparèixer als ulls dels espectadors com una espècie de producte híbrid entre la notícia i la publicitat. Posaré uns quants
exemples per justificar la teoria.
 |
| Mitin polític a la plaça de toros de València. |
Els blocs electorals marquen un ordre i una durada de les notícies abans que aquestes es produeixin, i no es modifica en cap circumstància; un fet que seria absurd en qualsevol altra informació. Això vol dir que, si dilluns vinent, el PP decideix no fer cap acte de campanya i Rajoy es queda a casa jugant al dòmino amb la seva dona, els informatius dels mitjans públics continuaran donant dos minuts o els que correspongui d’una suposada informació de la campanya popular. En sentit invers, si Rivera reuneix dues-centes mil persones en un míting a la Pica d’Estats reclamant la dissolució de l’Institut d’Estudis Catalans, el periodista que el segueix per un mitjà públic ho haurà d’explicar en 20 o 30 segons. I si el Partit Pirata ocupa el Congrés dels Diputats, potser la notícia no apareixerà perquè aquest partit no té representació parlamentària i la junta electoral no creu que li correspongui sortir a la tele o a la ràdio públiques.
Però aquesta no és l’única absurditat del model de blocs. Les informacions dels partits han de sortir sempre en el mateix ordre. Què vol dir això? Que si Gabriel Rufián interpel·la Pedro Sánchez en un míting i aquest el respon en un altre acte, als informatius hi sortirà primer la resposta que la pregunta, perquè el PSOE va sempre davant d’ERC. I si Francesc Homs i Xavier Domènech coincideixen en parlar del referèndum, però Duran Lleida proposa una línia de metro entre Bossost i la Seu d’Urgell, en el bloc l’ordre serà: Homs i el referèndum, Duran i el metro pirinenc, Domènech i el referèndum. Tot molt coherent.
Tanta insensatesa acaba per condicionar a la força la mentalitat dels periodistes implicats en una campanya. Els redactors acaben més preocupats per ajustar les frases al temps de què disposen que pels continguts, i els coordinadors o directors es passen els 15 dies remenant un Excel on sumen i resten segons, desentesos, o gairebé, de la marxa real de la campanya. Per acabar d’adobar aquest parèntesi de ficció, la informació de campanya ve precedida per una careta pròpia –molt bonica, això sí-, que sembla indicar-nos: “ei, fem una pausa en les notícies i passem allò de la campanya”. Només faltaria un compte enrere dels que es fan servir en els espais de publicitat: “tornem en x minuts”.
Ens hem passat anys dient que la política estava allunyada del món real. Hi ha alguns signes que ens poden fer pensar que les coses, ni que sigui tímidament, estan canviant. Mantenir aquesta irracionalitat dels blocs electorals és un llast que perpetua el distanciament, i més que incentivar, dissuadeix de la participació popular.
Blocs electorals a TV-3, si us plau
Siscu Baiges
Els blocs electorals són incompatibles amb la feina dels periodistes. Els periodistes han d’analitzar què passa durant una campanya electoral i informar d’allò que consideren que és més important, més noticiable, d’allò que succeeix cada dia. Repartir el temps de la informació electoral en base als resultats dels partits en anteriors eleccions és una bestiesa. Són els periodistes i no els representants de cap Junta Electoral qui ha de decidir què és notícia i què no.
 |
| Oriol Junqueras, entrevistat a TV-3 a la precampanya del 27-S. |
Evidentment, els periodistes tenen els seus criteris i els mitjans en els quals treballen la seva línia editorial i uns propietaris que tenen uns interessos determinats. Per tant, allò que acaben emetent les televisions queda molt marcat per interessos que van més enllà de la informació simple i pura.
A societats com la nostra hi ha mitjans privats i mitjans públics. Els privats fan allò que els dóna la gana. I els públics estan sotmesos a control de les juntes electorals i obligats a acotar la informació de campanya dins uns absurds blocs electorals. Un minut per tu, trenta segons per mi, vint-i-quatre per ell.
Per tant, d’entrada, blocs electorals, no.
Però quan a Catalunya hem vist la degradació soferta pels canals de televisió i ràdio que depenen del Govern de la Generalitat, no queda cap més remei que reclamar que els seus informatius tinguin un respecte escrupolós dels blocs electorals que dictamini la junta corresponent.
TV-3 i Catalunya Ràdio han demostrat a bastament els darrers mesos que han renunciat a la funció del periodisme objectiu. Ja fa anys que ningú no dubta que s’han convertit en corretges de transmissió de la filosofia governamental. Per imposició o per convicció. Però és així.
Les darreres cireretes han estat, pràcticament, una provocació. Dir que no sabien a quina hora firmaria Artur Mas la convocatòria de les eleccions i mentrestant està instal·lant el set televisiu al Palau de la Generalitat i programar una entrevista al company de viatge electoral a la llista de Junts pel Sí, Oriol Junqueras, tot just després de la signatura i l’arenga presidencial, i realitzar-la sota un aparatós cartell que el presentava com a‘cap de l’oposició’, enviava un missatge claríssim a la ciutadania: No som objectius ni ho pensem ser.
Els blocs electorals són la negació del periodisme.
Però escoltar el presentador/a de l’informatiu dient que els redactors dels informatius són uns valents i que no firmen les cròniques de campanya perquè estan en contra dels blocs electorals i després bombardejar l’audiència amb uns telenotícies al servei de l’amo, també ho és.
JO ESTIC A FAVOR DELS BLOCS ELECTORALS (ni que tècnicament siguin una merda en més d'un aspecte)
ResponderEliminarEm sembla que amb l'únic criteri dels periodistes, que figura són tan valents i tan independents, n'hi hauria que serien encara més invisibles que ara. O és que no són periodistes els qui treballen a les privades?.
Com voleu que hi hagi confiança en la independència, la imparcialitat, etc. etc. dels qui tarden dos minuts en arrugar-se davant del seu cap de secció o del redactor en cap (ja no dic del director)?
I en els més de 3.400 periodistes col·legiats que NO VOLEN SABER assumptes que els pertoquen, com p.e. els relatius a l'actual gerencia del Col·legi de Periodistes de Catalunya (que n'hi ha per escriure un llibre de por o una novel·la negra) hem de confiar en el seu compromís quan tracten de coses alienes?
Quina manera de fantasejar la professió, sis plau!. Fa molt que els periodistes han perdut la credibilitat no pas per les informacions electorals, que també, sino per les covardies quotidianes (amb les honorables excepcions que s'escaiguin, que també n'hi han tot i que jo no en conec gaires).
PD1. potser aquest comentari apareix com "anònim" perquè m'ha semblat més senzill que esbrinar les diferents possibilitats de perfil, però no ho és d'anònim: el meu nom és Lluís Salom /col·legiat CPC núm. 91020
PD2. ja sé que aquesta reflexió no interessa a una professió pagada de si mateixa, però avanço per si de cas que no alimentaré polèmica en en supòsit que n'hi hagi. Si m'he animat a expressar el meu parer és perquè m'ha ofès una mica la presentació enganyosa del tema (un en contra dels blocs, l'altre a favor=, quan ambdòs són contraris.