Siscu Baiges
Reporters sense Fronteres ha difós fa uns dies un informe, titulat 'Mitjans. Les oligarquies van de compres', que posa els pèls de punta als que confien en la funció informativa, pedagògica i objectiva del conjunt de l’oferta comunicativa que arriba als ciutadans. En les seixanta planes d’aquest informe s’analitza qui controla, qui és propietari dels grans mitjans a un seguit de països. No és exhaustiu però indica per on van els trets i, allò que encara és pitjor, per on continuaran anant si algú no posa fre a aquesta deriva.
L’estudi posa noms i cognoms als amos dels grups multimèdia que dicten les seves directrius als polítics que
governen els diferents països. N’hi ha que es resisteixen. Com Alexis Tsipras que, a Grècia, lluita contra la gran majoria de mitjans que volen descavalcar-lo del poder. D’altres s’avenen a acceptar les instruccions que els dicten els propietaris d’aquests mitjans. En ocasions, polítics i propietaris s’intercanvien favors i negocis.
Descobrim com hi ha personatges extraordinàriament rics conxavats amb el poder a països dictatorials o amb democràcies febles com la Xina, Rússia o Turquia. Però la mateixa situació la trobem a països de democràcia consolidada com Suïssa o l’Índia.
L’italià Silvio Berlusconi va ser un dels pioners a dirigir la política des dels mitjans. Li va agradar tant que després va saltar personalment a la política sense renunciar al seu imperi mediàtic. Pel món hi ha un bon grapat de seguidors aplicats del berlusconisme.
Rousseff i 'O Globo'; Macri i Clarín
La caiguda en desgràcia de Dilma Rousseff cal imputar-la en bona part a les campanyes en contra seva organitzada des dels poderosos grups mediàtics brasilers conservadors, encapçalats per ‘O Globo’. I el mateix es pot dir de l’arribada a la presidència argentina de Mauricio Macri de la mà del grup Clarín.
Llegir l’informe de RSF ens permet descobrir qui mana als mitjans que assenyalen els polítics per on han d’anar, o a l’inversa traslladen a l’opinió pública les instruccions que els arriben des dels respectius governs, a països com Líban, l’Aràbia Saudí, Egipte, Qatar o Dubai o el Marroc. O com empresaris procedents de camps llunyans a la comunicació van comprant mitjans històrics a França o els Estats Units.
A la part final de 'Mitjans. Les oligarquies van de compres', l’autor es planteja quines són les raons que porten els rics a comprar mitjans de comunicació. No poques vegades els interessa més el poder que dóna el control d’aquests mitjans que els beneficis que en puguin treure. Solen arribar a les redaccions d’aquests mitjans anunciant que no pensen influir en la seva línia editorial. És mentida. Cap d’aquests personatges acceptarà que un mitjà del qual n’és propietari li faci la guitza o posi en perill un negoci en qualsevol àmbit econòmic.
Que els mitjans de comunicació vagin passant a mans d’uns pocs magnats afebleix el paper de control dels poderosos per part d’uns mitjans que, temps enrere, van ser considerats el ‘quart poder’ després de l’executiu, el legislatiu i el judicial.
Nadar en aquest mar es fa, per tant, cada cop més difícil pels professionals que volen ser fidels a la defensa de la llibertat d’expressió i de denúncia de les injustícies i corrupcions que abunden a les nostres societats. Però després de llegir l’informe de Reporters sense Fronteres la sensació que et queda és que aquesta batalla és molt desigual. Massa.
