'Ràdio 4, 40 anys en català'. Autocrònica d’una publicació

Josep M. Adell Bardier

El llibre, amb un subtítol més clarificador, 'Una veu de resistència', és la meva crònica particular i terapèutica de tots els anys de feina i de lluites, d’alegries i patiments dins d’aquesta emissora de ràdio, que ha estat i és, la primera pública de 24 hores en llengua catalana de la història, la primera promoguda des dels estaments polítics i governants. Cal recordar que les que havien existit abans de la dictadura eren totes de caràcter privat i/o cooperatiu. En les pàgines d’aquest llibre he pogut abocar allò que duia dins, tot tractant de pal·liar la gran injustícia que ha patit Ràdio 4 i en conseqüència els seus treballadors.

Una emissora que, si bé fruit de l’oportunisme polític en el moment

inicial de la transició política del país, va saber anar molt més enllà de ser un instrument de conveniència electoralista per captar la societat catalana, per posar-se plenament al seu servei, aprenent i ajudant a aprendre les regles democràtiques de la llibertat.

Malgrat la pertinença i subordinació econòmica a l’organisme estatal RTVE, Ràdio 4 des del primer moment va informar, formar i entretenir des d’un posicionament independent, creant nous formats i entrant en temàtiques mai tractades fins llavors als mitjans de comunicació. Tot sense consignes ni massa pressions –seria innocent creure que no n’hi ha hagut mai–, però amb uns professionals que han sabut estar sempre a l’alçada i en el paper que els correspon.

Tant bon punt iniciats els tràmits de la transició, de la que Ràdio 4 va ser fidel cronista, a finals dels anys 70 els mateixos gestors polítics de Ràdio 4 ja no sabien que fer amb ella i en aquell punt l’emissora va començar a patir un progressiu abandonament i oblit sistemàtic de la major part de les forces polítiques catalanes (no cal dir que les estatals mai no han sabut ben bé que era això d’una emissora que no solament parlava sinó que també pensava en català).

Ràdio 4 va obrir molts camins, va informar abastament d’aquell apassionant procés, a voltes potser sobrevalorat per incomplet o mal tancat. Ràdio 4 ha estat una peça fonamental en el desenvolupament polític, social i democràtic del país i en la creació d’un llenguatge radiofònic del que se li ha volgut sostreure tot rastre i mèrit.

Emissora silenciada

Ràdio 4 ha estat també probablement l’emissora més silenciada i amenaçada de liquidació per part de tots els administradors polítics que l’han gestionada –o com m’agrada dir, encara que sintàcticament no sigui correcte–, de tots els que l’han nogestionada, perquè uns i altres han deixat de fer i han deixat de complir els compromisos que els estaments polítics tenen amb el servei públic, per deixar-la llanguir i abandonar-la a la seva sort.

Els professionals han salvat sempre Ràdio 4 i amb orgull poc dissimulat continuo sentint que formo part d’aquesta munió de gent que l’ha sabut mantenir, malgrat que des del 2007 formo part de la catèrvola de pensionistes que es mira les coses amb una certa distància, esperant que les noves generacions mantinguin la mateixa il·lusió dels que vam participar en la seva posta en marxa. L’orgull d’haver pogut format part d’aquesta colla de professionals que al llarg de quatre dècades han multiplicat els seus esforços per oferir el màxim, amb els mitjans que han hagut de gestionar.

Aquest és l’esperit que em va portar a recollir sobre paper els records i pensaments d’aquests 40 anys d’activitat compartida: Ràdio 4, 40 anys en català. Una veu de resistència.