Periodistes màrtirs i periodistes porucs

Siscu Baiges

L’any 2016, un total de 74 periodistes van perdre la vida mentre exercien la seva professió, segons Reporters sense Fronteres (RSF). La major part d’ells van ser assassinats. En els darrers 10 anys, RSF calcula que 780 periodistes han estat assassinats degut a la seva professió. Síria és el país on més periodistes han mort mentre treballaven (19) l’any que ara tanquem. El segueixen l’Afganistan, amb 10; Mèxic, amb 9; l’Irak, amb 7 i Iemen, amb 5.

D’aquests 74 periodistes morts el 2015, 57 eren professionals, 9 periodistes-ciutadans i 8 col·laboradors dels mitjans de comunicació. La gran majoria d’ells treballaven al seu propi país. 

A Espanya no ha mort cap periodista aquest darrer any. No tenim màrtirs de la professió. Ningú no es juga la vida físicament a casa nostra per informar sobre l’actualitat política o realitzar reportatges d’investigació. Per sort o per prudència, cap dels periodistes catalans i espanyols que es desplacen a les zones de conflicte han perdut la vida. Fins i tot, hem d’estar contents que els que estaven segrestats hagin estat alliberats pels seus captors. 

No tenim màrtirs però tenim una professió marcada per la por i la submissió als amos dels mitjans i al desig de preservar la nòmina mensual. Els periodistes, aquí, no es juguen la vida físicament però tenen la sensació que se la juguen econòmicament. Si es fessin sondejos per saber el seu grau de satisfacció amb la feina que fan probablement ens deprimiríem. Massa sovint s’anteposen els diners que es reben per ocupar un lloc de treball a l’esperit creatiu i crític.

Empleada d'hotel arregla una habitació.

Parlar de precarietat al sector dels mitjans de comunicació és quedar-se curt. Les condicions laborals de molts periodistes –sobretot els joves, però no només ells-- encaixen millor en la definició d’esclavatge o servitud. L’excusa del “fer currículum” o dels “períodes de pràctiques” no enganya ningú ja. S’explota els professionals com s’abusa de les cambreres de pis als hotels. En ocasions més, fins i tot.

És trist veure companyes i companys que accepten feines ensopides o fan veure que comparteixen ideologies en les quals no creuen per tal de mantenir el lloc de treball.

“A fora molt de fred”, els diuen als que demanen augment de sou. “Pensa que tens fills”, els avisen als que plantegen rebel·lar-se. 

A molts països, els periodistes es juguen la vida. Aquí, ens juguem la dignitat. 

Cal implicar-se i guanyar les dues guerres, encara que faci fred, tinguem fills i cada mes ens arribin els rebuts de llum, l’aigua, el gas o la hipoteca.

Les petjades d'un assassí

Àngel Casas

Quan vaig conèixer Alfons Quintà, a principis dels setanta, no em va semblar pas que dintre seu hi havia un assassí potencial. Feia la fila d’un paio una mica estrafolari, però jo vaig atribuir-ho a la seva condició d’empordanès, ja se sap, tocat per la tramuntana. Érem companys a Ràdio Barcelona. Ell feia un programa cultural titulat 'El dietari' i jo –a part de 'Trotadiscos'– feia en català un programa sobre la nova cançó titulat 'La cançó'. Per cert, res de res d’això que s’ha publicat que va ser l’impulsor del català a Ràdio Barcelona. El pioner va ser Salvador Escamilla, no fotem.

Alfons Quintà, al canal Intereconomia.

Quan em va demanar que deixés TVE, l’anys 83, i que m’incorporés al projecte de TV-3, vaig acceptar il·lusionat. Tampoc aleshores em va semblar detectar senyals de criminalitat. A mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos, vaig anar descobrint un Quintà més complicat i extravagant. Colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt –fins a extrems desconcertants i contradictoris– i dèspota amb els subordinats –fins a límits de crueltat inimaginable–. Va ser aleshores quan va córrer la brama que la seva etapa d’oficial de la marina mercant havia acabat amb deshonor. Intel·ligent i culte, parlava diversos idiomes, el japonès entre ells. Se’l veia acompanyat sovint de noies japoneses. Es deia que com que era dels poquíssims autòctons que a Barcelona parlava japonès, les turistes nipones es passaven el seu telèfon quan venien cap aquí i ell les passejava i “lo que surja”, que diuen els anuncis de contactes. Va ser aleshores quan va aparèixer el Quintà depredador que des del seu altell de jerarca assetjava les subordinades o s’allitava amb una treballadora de la casa, dona d’un dels seus subordinats, Tampoc aleshores vaig sospitar que podia assassinar-les, però sí que qualsevol dia li fotrien la cara nova.

Venut al millor postor

Va ser després del primer programa meu que vam topar, i de valent, per causa del striptease de Christa Leem. Allà em vaig adonar que era una mala persona, un falsari, un venut al millor postor. Tampoc aleshores vaig imaginar que, tot i la maldat que atresorava, un dia ens despertaríem amb la notícia que havia assassinat la doctora Victòria Bertran, que havia compartit amb ell els últims trenta anys. Des d’aquelles dates vàrem deixar, tàcitament, de parlar-nos. El van treure de TV-3 els mateixos que l’havien posat i mai més vaig tenir-hi contacte. I si algun cop ens vam creuar en algun indret tots dos ens vam ignorar.

Quan a la tele van començar a arribar històries surrealistes i vergonyoses de la seva etapa de jutge –el futur assassí jutjant la gent!– vaig tenir el convenciment que ens les havíem tingut amb un boig, amb un ésser covard i menyspreable, però tampoc aleshores vaig arribar a imaginar que cometria un crim.

I quan vaig llegir la notícia de l’assassinat amb nocturnitat i traïdoria de la doctora, d’un tret precís d’aquell malparit, vaig pensar un instant en totes les dones que havia assetjat i/o maltractat i/o menystingut i/o acomiadat per no cedir, i no em vaig notar gens sorprès. Massa tard.

Però quan vaig llegir el tractament inicial que es feia de la notícia apaivagant la cruesa del crim amb l’exhibició de la contradictòria biografia professional de l’assassí, vaig pensar que aquesta professió s’havia begut l’enteniment. Quin periodisme estem fent?

Només per arribar fins aquí he decidit d’implicar-m’hi. Després de donar-hi moltes voltes.

Josep Maria Soler, un home bo

Gabriel Jaraba

A la vida de les persones hi ha petits moments que, mirats amb la perspectiva del temps, semblen decisius. Però quan s’esdevenen no sabem que ho són, i si ho sabéssim no seriem més savis sinò potser més rucs que no pas ho som ara: la vida és un pelegrinatge de destí cert però de recorregut misteriós. Un dels meus petits moments decisius va ser quan fa 51 anys, Josep Maria Soler em va publicar el primer article de la meva vida a 'L’Eco de Sitges'. El senyor Soler es va mirar amb bonhomía aquell noiet de 15 anys amb

Josep Maria Soler, que va ser director de l''Eco de Sitges'.

inquietuds culturals –ell mirava amb bonhomía tothom— i heus aquí el meu articlet imprés, a dues columnes de nou cícers cadascuna. Aleshores jo no sabia que seria periodista i que el meu medi ambient natural seria el plom de linotípies com les del carrer de Bonaire, aquelles màquines màgiques de comunicar quan encara no somiavem amb eines digitals.

El somriure bonhomiós d’en Josep Maria Soler m’ha acompanyat en diversos moments de la meva vida professional. L’he tingut present quan algú deia que per ser periodista calia ser cínic, malgrat l’advertiment de Ryczard Kapuscinski que els cínics no serveixen per a aquest ofici; l’he recordat quan algú ha volgut confondre l’esperit crític amb la mala voluntat, oblidant que no fem de periodistes més que per servir els altres i no a nosaltres mateixos o als interessos particulars d’algú. I he vist reflectida aquesta bonhomía en tots els meus mestres: Josep Maria Cadena, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Claveria, Josep Martí Gómez. Amb Josep Maria Soler, els cinc Joseps de la meva vida periodística, tots ells excel·lents en l’art de ser bones persones, un dels més difícils que hi ha. La bondat no és assignatura ni coneixement que formi part de l’ofici, i en aquest món d’espavilats l’ultim que voldria qualsevol ciutadà amb aspiracions d’ésser tingut en compte és ser considerat un home bo; i així ens va a tots en aquesta vida. On vols anar a parar sent una bona persona, si el que cal és ser important o ric?

Josep Maria Soler será recordat, un cop traspassat, com a un home bo. Va tenir la gran fortuna de ser considerat com a tal quan vivia; no hi ha millor sort ni més gran homenatge. Ser una bona persona i servir la teva gent; vet aquí el tan buscat sentit de la vida, ai; en Josep de l’'Eco' va realitzar aquest sentit, conseqüent amb la veritat de l’Evangeli que ell seguía fidelment i de manera exemplar. La composició en plom ha passat, la regla d’or de fer als altres el que vols que et sigui fet no passa.

Un grup d’alumnes de la UAB, animats pel professor i historiador del periodisme català Josep Maria Figueres, tria cada any tres periodistes que han estat excel.lents en la seva professió i els lliura la Ploma d’Or de la UAB, una distinció que té el valor de significar el reconeixement dels estudiants de periodisme als mestres de l’ofici. L’han rebut figures com Baltasar Porcel, Xavier Vinader, Teresa Pàmies, Tomàs Alcoverro o Rosa Maria Calaf. Fa cinc anys vaig proposar la candidatura deI director de l’Eco i els va entusiasmar. El 13 de desembre de 2011 la Ploma d’Or va ser concedida a Josep Maria Soler per la seva exemplar trajectòria periodística. Ell ja no podía recollir-lo personalment però van fer-ho els seus fills i Antoni Sella. La bondat no forma part del currículum de la carrera de periodisme però aquell dia la Universitat Autònoma de Barcelona i la seva Facultat de Ciències de la Comunicació van premiarun periodista que era una bona persona. Amb el premi de la UAB a Josep Maria Soler, la bondat havia entrat al currículum acadèmic. A la vida de les persones hi ha petits moments que, mirats amb la perspectiva del temps, semblen decisius. I tant que ho són.

https://gabrieljaraba.wordpress.com/

Manolo fotografia Roberto

Cristina Palomar

Onze anys i mig després de la trista mort de Manolo S. Urbano, fotògraf col·laborador habitual de l'edició catalana d''El País', el diari continua intentant no pagar-me les seves fotografies d'arxiu que publica molt de tant en tant en edició de paper i a la web. El lamentable contenciós amb aquest diari ve de lluny i és doblement dolorós. Primer, perquè només ha acceptat pagar quan jo els ho he requerit i, segon, perquè el responsable de fotografia a Barcelona és el seu germà. Al rerafons de tot plegat, la vulneració constant dels drets d'autor, com sempre.

No és fàcil explicar-ho, però he decidit fer-ho malgrat tot el dolor

Roberto Bolaño fotografiat per Manolo S. Urbano per a 'El País'.

que aquesta injusta situació em provoca. Com he dit abans, la cosa ve de lluny. Poc després de la seva mort, el juny del 2005, la direcció d''El País' va decidir unilateralment no pagar-me les seves fotografies publicades. Em vaig enterar mesos després i quan vaig tenir prou força per abordar el tema els vaig enviar una carta exigint el pagament com a vídua seva que era i, per tant, hereva universal de tots els seus béns inclosa la seva obra. Em van exigir proves i vaig haver d'adjuntar la documentació notarial que ho certificava. Només així van acceptar pagar-me.

Durant un temps vaig rebre periòdicament una llista de les fotografies publicades que després em pagaven sense problemes. No recordo exactament quant temps va durar això, però un dia de cop i volta van deixar de fer-ho. Quan vaig intentar saber què passava, la resposta va ser que havien decidit deixar de publicar fotos dels col·laboradors per retallar despeses. La resposta, evidentment, va resultar ser mentida. No només em consta que han seguit pagant les fotos d'arxiu als antics col·laboradors, sinó que han continuat publicant fotografies seves. L'última d'elles, la preciosa foto en blanc i negre de l'escriptor Roberto Bolaño que encapçala aquest post i que va sortir el 3 de novembre passat.

Aquesta vegada vaig optar per les xarxes socials per denunciar aquesta situació d'abús. Sorprenentment, al cap de cinc minuts de penjar un tuit remarcant que el diari 'El País' no pagava les fotos de Manolo S. Urbano que publicava vaig rebre una trucada al mòbil de la responsable de la web demanant-me explicacions sense gaire educació. La tensa conversa va donar els seus fruits perquè al cap de pocs dies vaig rebre una relació de 10 fotografies des del 2013. No tinc forma de saber si són realment totes les que s'han publicat al llarg d'aquests anys, però alguns companys de professió em diuen que la xifra supera les 70. Això sense comptar els beneficis que 'El País' hagi pogut obtenir de la venda a tercers de les imatges pròpies que comercialitza a través de la seva web.

La falta de consideració de la direcció catalana d''El País' cap a la seva memòria i cap a mí no acaba aquí. Fa pocs anys, coincidint amb la crisi del rotatiu i el trasllat de la redacció del local de Diputació a Casp, van decidir desfer-se de tot l'arxiu fotogràfic físic per raons d'espai i van contactar amb tots els fotògrafs que havien passat per la casa perquè recollissin els seus negatius. En el cas de l'obra del meu difunt marit, no només no em van avisar sinó que els negatius se'ls va quedar el germà sense tenir-ne cap dret.

http://laperiodistadesquiciada.blogspot.com.es/

El dret a la informació a Esplugues TV

Francesc Ràfols

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d'Esplugues TV 'Línia de Servei' per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l'SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que

David Fernàndez (CUP) davant d'agents antidisturbis
dels Mossos. (Benegre)

reclamava que els Mossos d'Esquadra no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l'actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. 

La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, perquè seguim consumint els mateixos mitjans de comunicació i no en busquem d'altres quan considerem que no ens informen d'una manera adequada?

https://francescrafols.wordpress.com/