Siscu Baiges
Els mitjans de comunicació mai no han estat independents. Tots tenen uns propietaris concrets i una línia editorial determinada. Els públics haurien de ser objectius per definició. Els privats defensen els interessos dels seus amos. Seria bonic pensar que alguns mitjans privats es guien només per la qualitat dels seus reporters i col·laboradors i pels interessos i la curiositat dels seus seguidors. Però tots els mitjans tenen un biaix o un altre. Tant li fa que alguns es presentin com a ‘independents’. No ho són.
No estic parlant, ara, de la seva dependència dels anunciants o dels bancs que els financen. ‘El País’ era el diari dels progres de la mateixa manera que l''Abc' era el dels conservadors. A Catalunya, 'La Vanguardia' era el diari de la gent de bé, l’'Avui', el dels catalanistes i 'El Periódico', el de la classe treballadora.
Amb el pas del temps i la irrupció d’internet en el món de la
comunicació, el panorama s’ha diversificat, però la politització no només s’ha mantingut sinó que s’ha portar a uns extrems preocupants.
 |
| Estudiants de periodisme. |
A Catalunya estem assistint els darrers temps –parlo d’anys ja- a un arrenglerament dels mitjans amb opcions ideològiques concretes que ha derivat a una veritable guerra entre ells. Es pot debatre si aquesta realitat és la causa o la conseqüència de la divisió que experimenta la societat catalana actual. Però és una realitat indiscutible.
El rigor i l’objectivitat informativa queden per darrere de la cursa política en què estan engrescats aquests mitjans. Massa ciutadans només es creuen les notícies que els expliquen els mitjans amb els quals sintonitzen i menystenen les que publiquen els del bàndol oposat. Consideren veritats immutables les que divulguen els ‘seus’ mitjans i desautoritzen les dels adversaris. "Vès, què han de dir aquests?", exclamen quan es neguen per donar per bona una informació que no els agrada apareguda en un mitjà de la trinxera rival.
En aquest context, què han de fer els periodistes que surten de les nostres universitats? No se’ls pot amagar la realitat i ells en són prou conscients. Saben que segurament els serà més fàcil trobar feina si es signifiquen com a propagandistes d’una determinada filosofia política que si demostren unes qualitats professionals excel·lents. Topen amb una doble barrera. Han de sumar l’acceptació a aquesta disjuntiva la precarietat laboral que els ofereixen.
Ser periodista a Catalunya avui és complicat. Ser jove periodista a Catalunya ho és especialment.
L’únic consol que tenen és que el que pateixen i patim aquí no és altra cosa que la mateixa situació --corregida i augmentada, això sí-- que es viu a la gran majoria de països del món.
A hores d’ara és més dur que mai ser periodista amb idees progressistes i treballar en un mitjà de dretes o no ser independentista i treballar en un mitjà que ho és. I a la inversa.
És pretensiós donar consells a les noves generacions de periodistes que surten de les facultats. L’únic que se m’acut és que, passi el que passi i els toqui treballar on els toqui, sempre és millor fer la feina ben feta que de qualsevol manera. Els serà útil si algun dia poden exercir la professió sense necessitat de fer-ho des d’una de les dues trinxeres des de les quals es fan la guerra els mitjans actuals.
