La desaparició d’'Interviú' i el 'zombie walk' de la premsa espanyola

Gabriel Jaraba

Com que la vida és rara i les coses i el món no són el que semblen, hi ha esdeveniments que adquireixen un cert valor simbòlic, de vegades, un significat que va més enllà del fet en sí. El tancament de la revista 'Interviú' sembla ser un d’aquests episodis, que a primera vista dóna peu a una certa recreació nostàlgica però que quan hi penses representa el que és: tot un final d’època de la premsa de la Transició. Hi haurà un abans i un després de l’existència d’'Interviú' de la mateixa manera que hi ha un abans i un després del pas de la ràdio de làmpades a la de transistors o de la televisió en blanc i negre a la de color.

Ara mateix, revisar la portada d’'Interviu' amb la Marisol fotografiada per César Lucas és reviure el temps en que el públic

es deixava uns calerets als quioscs, àvid d’assabentar-se de tot allò que el franquisme li havia amagat. S’oblida que els mitjans de comunicació no van ser un negoci a Espanya fins la Transició: les xifres de venda de diaris durant el franquisme éren ridícules perquè la gent no els confería la més mínima credibilitat. Els diaris sota Franco eren o bé òrgans de propaganda o peons del complicadíssim joc d’equilibris entre les famílies políticoeconòmiques que formaven part del règim o li donaven suport. A mesura que la Transició avançava la premsa publicada sota el franquisme anava desapareixent; actualment a Barcelona només es publiquen dos diaris fundats abans de 1939 ('La Vanguardia' i 'Mundo Deportivo'), la resta ha tancat ('El Correo Catalán', 'Diario de Barcelona', 'Solidaridad Nacional', 'La Prensa', 'El Noticiero Universal', 'Tele/eXprés', 'Mundo Diario', 'Diario Femenino', 'Dicen', '4-2-4').

'Interviú' va ser una de les capçaleres que va obrir pas a la nova era de la premsa espanyola. Van ser aquells nous setmanaris els que es van arriscar a anar a la recerca d’un públic que sabien realment existent. Ara lamentem la desaparició d’aquesta publicació però oblidem que abans va tancar l’altre referent de l’època: 'Cambio 16'. I que aquella onada pionera estava formada per una bateria de publicacions, com ara les dues esmentades, 'Tiempo' –que també acaba de tancar— 'Posible', 'Ciudadano', 'Doblón', 'Opinión', 'Tribuna' i algún altre títol que no recordo. Alhora, setmanaris que ja es publicaven i que eren més conservadors, miraven d’adaptar-se als nous temps amb altres continguts: 'La Actualidad Española', 'Gaceta Ilustrada', 'Sábado Gráfico', 'Gaceta Universitaria', 'Índice'. D’altres revistes, orientades clarament contra el franquisme, com 'Triunfo' i 'Cuadernos para el Diálogo', en lloc d’assolir el lloc que els correspondria en democràcia, van decaure fins desaparèixer, inclosa la filocomunista 'La Calle', que volia relevar 'Triunfo' en el seu rol, o la no menys filocomunista 'Primera Plana', amb Manuel Vázquez Montalbán com a director i un servidor com a redactor en cap, que aspirava a aplicar el que haviem aprés a 'Interviu' a la recerca d’un públic popular i progressista. 

A Catalunya ni tan sols una ambiciosa iniciativa auspiciada pel PSUC, com 'Arreu', va ser capaç de fer-se amb el seu mercat –probablement perquè aquest evolucionava més depressa que els marcs mentals dels editors— i altres publicacions catalanes caminaven amb passes decidides cap a l’obsolescència: 'Canigó', un intent de premsa independentista 'avant la lettre'; 'Presència', finalment reconduïda com a suplement d’un diari, 'TeleEstel', fos en la inanitat, o 'Oriflama', ignominiosament ofegada per Jordi Pujol en plé èxit de vendes –que la considerava un niu de comunistes i només hi treballàvem dos militants del PSUC– i cedida a Unió Democràtica, que va convertir un mensual juvenil esquerranós, molt venut i popular i enormement dinàmic en un impossible i tristoi parabutlletí del seu partit.

El procés d’ascensió i caiguda de la premsa setmanal a Espanya pot ser vist des de dues perspectives. La més cridanera és la que acabem de descriure: una premsa que ha passat igual que ho ha fet la seva època. La transformació de la societat, durant uns anys que s’han viscut més acceleradament que a qualsevol altre país d’Europa, ha fet canviar els centres d’interès informatiu, els llenguatges periodístics i l’agenda d’actualitat generalment compartida. Però alhora hi ha hagut un aspecte molt més inquietant: l’obsolescència de la premsa impresa setmanal després que la instantaneitat d’internet hagi esberlat el mateix concepte de periodicitat. És molt més que un canvi d’hàbits en el consum d’informació, és un canvi d’era en la relació entre producte informatiu i públic, en la mateixa estructura central que constitueix la informació a una societat democrática.

Perplexitat i immobilisme

Seré cruel al referir-me a 'Interviú', i bé que em sap perquè vaig ser un dels periodistes que formaven del seu equip fundacional: era un mitjà zombi quan encara es publicava, un mort vivent. Passada l’eclosió de la democracia a Espanya, l’acceleració del temps sociohistòric ha dut el país a una era en la qual la fórmula Rajoy per a la supervivència política — feta d’immobilisme, legalisme i control sociopolític mitjançant un cos d’alts funcionaris de l’estat repartits entre executiu, legislatiu i administració— és la conseqüència directa i perfecta d’una perplexitat generalitzada davant el temps present. 

A l’immobilisme del president correspon l’immobilisme d’una societat que recela del canvi, accepta de grau o per força un mal menor que cada cop és major i torna a mostrar els pitjors trets d’un caràcter nacional que crèiem superat: el nacionalisme (espanyol i català), la malfiança envers la formació i la cultura (alt grau d’abandonament escolar, treballadors mal formats, escassa lectura de llibres i de consum cultural), la ignorància de les grans qüestions relatives al canvi civilitzacional que s’experimenta a tot el món (absència dels grans debats europeus i globals, pobre diversitat en la publicació d’assaig i llibre de tesi, absència de grans firmes de pensadors internacionals a la premsa).

Sense premsa, com al franquisme

Així les coses, la pràctica totalitat dels diaris que es publiquen avança en un 'zombie walk' que es tracta de dissimular amb dades de difusió impossibles ja que no es dissimulen les respectives línies informatives i editorials estretament lligades a interessos polítics i financers. La premsa diària no serveix als lectors sinó als bancs que financien els seus deutes descomunals, i aquests no són fruit de l’aspror de la lluita en la competència sinó d’eixelebrades operacions en pro de holdings audiovisuals que han esdevingut operacions fallides i ruinoses. La premsa impresa no està amenaçada per internet, per les xarxes socials, ni tan sols pel canvi d’hàbits dels consumidors d’informació; ho està per una obsolescència que l’ha retornat on un dia ja hi va ser: la falta de credibilitat, la inadeqüació del contingut als interessos dels lectors, la incapacitat de servir els ciutadans i la plena disposició a la voluntat dels poders que permeten que existeixi tot operant amb una combinació diabòlica de poder polític i poder financer. És a dir, la mateixa situació, mutatis mutandi, que el que va dur a la premsa franquista a la desaparició. No és que no hi hagi premsa independent, simplement no hi ha premsa.

L’immobilisme polític i social de la societat espanyola actual ha marcat la fi de la premsa dinámica de la Transició, i serà la tomba de la premsa impresa actual. Apareixeran noves publicacions, molt probablement multiplataforma, que combinaran el paper i el digital. Això serà obligat per la necessitat que una societat democràtica té de disposar de mitjans d’informació, i perquè els ecosistemes socials generen les estructures informatives que els hi són coherents. El que costa més d’albirar en aquesta perspectiva és el sorgiment de nous empresaris de comunicació, motivats per publicar productes innovadors, il·lusionats per la feina periodística i erigits en veritables emprenedors en lloc de gestors administratius que combinen les arts del cap de personal i les del 'broker' financer. Allò que abans se’n deia empresaris de premsa, personatges avui desapareguts que compartien amb els periodistes la fascinació per fer possible la informació periòdica orientada a explicar el que passa als interessats en saber-ho. 

Avui no queda cap empresari de premsa digne de tal nom, només administradors de deutes que somien en com es podrien fer periòdics sense periodistes. Perquè aquests no-empresaris no només malfien dels seus periodistes sinó que els odien profundament i només volen treure-se’ls de sobre. Això és el que mata la premsa i no les xarxes i això és el que ha mort 'Interviú' i matarà més publicacions no en els pròxims anys sinó en els pròxims mesos.