Francesc Ràfols
Quan vostès llegeixin aquest article hauran passat ja unes setmanes d'un dels darrers judicis d'aquests que s'anomenen «mediàtics». Era sobre el 'cas Nàdia', en el qual s'acusava un matrimoni d'haver estafat diners a persones que van col·laborar per finançar les despeses sanitàries d'una suposada greu malaltia de la seva filla, la Nàdia Nerea que dóna nom a l'afer.
La parella Fernando Blanco y Margarita Garau van estar durant més de quatre anys recollint diners apel·lant a una malaltia estranyíssima de la seva filla que requeria, segons explicaven de plató en plató de televisió, viatjar per mig món a la recerca
d'especialistes donada l'elevada complexitat dels tractaments. Darrere s'amagava un matusser abús de la bona fe de centenars de persones i que va acabar als tribunals. El primer a alertar del tripijoc va ser un professor de la Universitat de Castella-La Manxa, Josu Mezo, a través del seu blog malaprensa.com on va mostrar les contradiccions de l'afer.
Mezo hi va escriure el 27 de novembre de 2016 que «el que avui explico és, segurament, poc popular. Però crec que s'ha de dir. El periodisme sobre bones causes no pot estar exempt de les regles normals de la professió, que es resumeixen en una de sola: fer tot el possible perquè tot el que s'explica sigui veritat». No qüestionava en aquell moment l'actuació dels pares, de qui diu entendre que si el cas és cert, una certa desesperació. Però sí que critica la tasca dels mitjans perquè «el periodista no pot ser un simple reproductor de declaracions inversemblants. La seva feina és, sempre, també en aquests casos tristos, explicar la veritat».
Coincidint amb el judici, han aparegut veus recordant com l'estafa –si la justícia finalment així ho cataloga– ha estat possible gràcies als mitjans de comunicació, que van convertir la suposada malaltia de la nena en un xou mediàtic. Un dels que ho feia és el periodista Pascual Serrano, que en un article publicat a eldiario.es insistia que «tot això es va explicar durant mesos en els platons de televisió sense que cap dels periodistes contrastés amb cap testimoni, s'assessorés amb cap professional mèdic, o consultés cap informe clínic».
Afegia Serrano: «No ens van enganyar Fernando Blanco i Margarita Garau. Van ser els periodistes i els mitjans de comunicació, sobretot televisions, que no van fer bé la seva feina i que es van dedicar a emplenar un temps de programació amb pocs diners, per semblar solidaris i amb molta audiència. Algú hauria de calcular la publicitat que van ingressar les televisions en els descansos d'aquells magazins amb Nàdia, potser la xifra sigui més gran que la que suposadament han estafat els pares d'aquesta nena». Potser haurien de contribuir a rescabalar els que s'han vist burlats en la seva bona fe.
No hay comentarios:
Publicar un comentario