És periodista aquell que fa publicitat i propaganda?

Manuel López 

El senyor Matías Prats està considerat un dels millors presentadors d'Espanya, millor dit, de l'Estat. Parla bé, enfatitza, té un bon equip redaccional , treballa per un gran mitjà de comunicació (Antena 3) però... fa anuncis d'ING Direct. 

Hi ha un problema: els diferents codis ètics de la vella Ibèria i de la

resta del món diuen que els periodistes no podem compaginar informació amb publicitat. En bona lògica, en Matías Prats no hauria de ser considerat, mai, un model de periodista... 

Aquest és un dels professionals del periodisme que protagonitzant un nou llibre: 'La ética y los periodistas que hacen publicidad', d'Editorial Carena. Edició digital en català i castellà, i en paper només en castellà. Acaba de sortir... i ja han començat els atacs. 

El tema és complicat perquè treballant un matí el periodista pot cobrar fins a 200.000 euros per anunci. 

Al llibre hi ha una cita de Pedro Piqueras (Gallina Blanca), on intenta deixar clar que sí es pot compaginar: per exemple, no transmitin l'anunci els dies que ell surt per TV. 

Carmen García Vela (Ariel Fuerza) va ser molt criticada al final dels 90 quan es va descobrir que va fer una campanya publicitària per aquest detergent, i en l'espot se la podia veure en un plató de TV plenament identificable amb un estudi de l'informatiu de TVE, on treballava. Poc desprès la van fer fora... i es queixava d'això tot dient que molta gent feia el mateix. 

A Julia Otero (Banc de Sabadell) el banc va amenaçar-la amb retirar-la de la campanya i deixar d'anunciar-se perquè es creia que havia tret a la seva escaleta la crisi de l'entitat amb la compra --o venda-- d'un banc estranger. Però poc abans havia cobrat una substanciosa quantitat per un espot televisiu a la web del BS. 

Antonio Jiménez (Reloj de la Guardia Civil de la Galería del Coleccionista), alliçona des del Canal 13 de TV a comprar un rellotge magnífic, tot lloant al cos armat i, també, la formidable joia. 

Cristina Villanueva (Casa Tarradellas) s'hi va estar tot un dia per gravar un programa de TV on es recollia la sega del blat on es fan les "típiques" pizzes d'aquesta empresa, tot insinuant que la pizza es tradicional a casa nostra. 

Roberto Arce, Carlos Herrera i Carmen Chaparro (BBVA) anuncien els productes bancaris d'aquesta entitat, sempre amb un somriure i en clau de periodista que sap de què va el tema. 

Com ara la defensa publicitària que fa Fernando Ónega del Banco Pastor, que poc desprès va ser absorbit per un dels grans bancs espanyols ja que no podia sostenir-se. 

Podem posar més exemples, però es preferible llegir el llibre. 

El problema és tal que sembla d'allò més normal que uns periodistes que cobren molts diners com a presentadors facin al mateix temps un sobresou anunciant productes que, de vegades, poden resultar problemàtics. 

Qualsevol d'aquests periodistes poden cobrar des de 300.000 a 3 milions d'euros anuals. 

¿Poden els periodistes que mostren els mèrits d'un producte comercial parlar en els seus informatius d'aquests mateixos productes de manera professional? 

Els codis ètics són molt clars: no es pot consentir la barreja o maridatge entre publicitat i informació. 

Aquesta separació és una de les bases del periodisme modern, creat a mitjans del segle XIX, i que ha estat fins ara una barrera infranquejable. 

Però això es podria solucionar. Caldria que la Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya (FAPE) i el nostre Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) obrissin expedients sancionadors i es fes fora als professionals que atempten contra la deontologia professional. 

En canvi, el que fan les entitats professionals és derivar el problema cap a uns ens paral·lels per a que investiguin. D'aquesta manera el CPC envia el tema al Consell de la Informació de Catalunya (CIC) que obre expedient, resolt magníficament en contra d'aquesta pràctica i acaba fent una "sentència" de culpabilitat. 

El CPC recull aquesta sentència i... fa un manifest cridant a que no es torni a barrejar informació i publicitat. També ho fa la FAPE derivant el problema cap a una comissió de queixes. 

En realitat ningú vol assumir el repte d'acabar amb la imbricació de propaganda-publicitat i informació. Potser per corporativisme?, ¿per por a que si faig fora de la FAPE al Matías Prats aquest demà no em contracti en el seu programa? 

¿Tenim por a que Carlos Herrera s'enfadi i tregui en el seu programa els draps bruts del nostre mitjà? 

En resum, el tema està més obert que mai ja que en el llibre 'La ética y los periodistas que hacen publicidad' no només es relacionen tots els casos entre el 2017 i el 2019 sinó que es fa un resum dels diferents codis ètics relacionats amb el periodisme. 

En el fons el que està en debat és la transparència, la coherència i la qualitat del periodisme. ¿Serem capaços d'entrar a solucionar-lo?