TV-3, informació o propaganda?

Carles Blanco

La instrumentalització política de la pandèmia per part del Govern català està sent lamentable. Des del primer moment, el president Quim Torra, la portaveu Meritxell Budó i el conseller Buch han convertit les compareixences davant la premsa en un ritual diari per desacreditar el Govern espanyol i qüestionar la validesa de totes i cadascuna de les seves decisions davant la crisi; quan els ha resultat impossible criticar-les, han utilitzat l'ambigüitat per intentar fer passar per pròpies mesures preses pel Govern de l'Estat i han arribat a contraprogramar rodes de premsa de Pedro Sánchez --on s'havien d'anunciar mesures d'interès públic, com ara pròrrogues de l'estat d'alarma-- per tal d'aparentar protagonisme.

En una situació d'emergència social com la que vivim, la submissió de TV-3 als interessos propagandístics del Govern, capgirant les

prioritats informatives de servei públic i contribuint a la confusió en amplificar polítiques partidistes disfressades de missatges institucionals, ha regirat l'estómac de molts ciutadans. Tanmateix, no s'allunya massa de la seva trajectòria els darrers anys. Els seus responsables semblen haver adoptat un relativisme deontològic i moral difícil de conciliar amb un periodisme mínimament honest.

L'ombra allargada d'en Lluís Prenafeta

És difícil parlar d'un deteriorament en la neutralitat i objectivitat de TV-3 si recordem com en l'arrencada de les seves emissions, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, en mig de les acusacions contra Jordi Pujol per l'escàndol de Banca Catalana, se li va donar la direcció del mitjà a Alfons Quintà --un pertorbat amb comportaments sàdics que acabaria assassinant la seva dona-- per tal de tapar-li la boca i evitar que seguís publicant a 'El País', el mitjà d'on provenia, informacions sobre el cas que perjudicaven Pujol. No començàvem bé. 

Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència de la Generalitat durant deu anys, va ser el factòtum d'aquell projecte. Prenafeta també va ser el creador de la Fundació Catalunya Oberta, un lobby d'influència convergent d'ideologia neoliberal ben arrelat al món periodístic català. Fins a quatre directors de TV-3 han format part d'aquella fundació: Enric Canals, Lluís Oliva, Joan Oliver i, l'actual, Vicent Sanchis, qui va substituir a Prenafeta en la presidència de la FCO quan aquest va ser processat pel 'cas Pretòria'. Sanchis és també l'autor del pròleg d'un llibre autoexculpatori de l'exsecretari general de la Presidència on, abans de la seva condemna per corrupció urbanística, afirmava: "Cap jutge imparcial trobarà cap vestigi que m'acusi. No crec que el 'cas Pretòria' arribi a judici. Què faran llavors tots aquells que m'han declarat culpable? Si tinguessin consciència, no els deixaria dormir".

Va ser encara un tercer cas judicial, també associat a la corrupció de CDC, el que donaria a Vicent Sanchis l'impuls final per propulsar-se a la direcció de TV-3: el del Palau de la Música. Durant la celebració del judici, al voltant del mes de març de 2017, entorns propers al PDCat criticaven iradament la cobertura del judici que estava fent TV-3 titllant-la d'espanyolista i anticonvergent i també per haver associat en una informació Artur Mas amb el finançament il·legal de Convergència en el cas del 3%. Els mateixos dies, Sanchis s'afanyava a publicar articles a 'El Punt Avui', on treballava aleshores, intentant limitar el 'cas Palau' a una operació d'Estat per enfonsar el PDECat i de retruc, el procés d'independència. Setmanes més tard, va ser designat per dirigir TV-3. La seva trajectòria era prou coneguda i el nomenament va ser molt criticat des dels àmbits sindicals i professionals de l'empresa. El ple del Parlament no va trigar a reprovar-lo. Com era d'esperar, el Govern de Junts pel Sí no va fer ni cas. D'això ha fet tres anys fa poc.

Les excepcions confirmen la regla?

Tot i que sempre ha estat sotmesa al control governamental, val la pena distingir unes etapes d'altres en la història de TV-3, perquè també ha viscut èpoques en les quals ha mantingut uns estàndards de pluralitat i objectivitat apreciables; per exemple l'etapa d'en Miquel Puig, escollit per consens entre tots els partits parlamentaris malgrat la seva militància a CDC, que va acabar fulminat per Artur Mas, qui no va tolerar bé tanta independència. El Comitè Professional de TVC, en un comunicat valorant el cessament, afirmava: "L'etapa de Puig s'ha caracteritzat per un esperançador intent d'obertura, de neutralitat i de compromís en els mitjans públics".

També durant el primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall, amb la direcció de Joan Majó a la CCMA i Paco Escribano a TV-3, es van mantenir unes pautes similars. Josep Cuní que va dirigir 'Els Matins de TV-3' entre el 2004 i el 2011, en una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya el febrer del 2008, en una mena de contrició a misses dites va afirmar: "Els periodistes abusem de la confiança que ens va donar Pasqual Maragall i li vam fer tot el que no havíem tingut nassos de fer-li a Jordi Pujol durant 23 anys. Vam ser còmplices de la seva decapitació". El plural majestàtic resulta aquí molt útil per difuminar les responsabilitats concretes i per això cal assenyalar que no tothom en la professió

Pilar Rahola, a 'Tot es mou'.

actuà igual. De fet, el mateix any 2008, el duet format per Josep Cuní i Pilar Rahola va merèixer un informe crític del Consell Audiovisual de Catalunya --arran d'una queixa presentada per Comissions Obreres-- en la que el CAC observava en els presentadors "actituds allunyades dels valors que constitueixen el nucli de la missió de servei públic".

Va ser també durant els respectius mandats de Puig i Majó quan es van elaborar i aprovar els dos únics contractes programa que ha tingut la Corporació. El contracte programa defineix les funcions de servei públic de la CCMA i estableix els objectius a assolir en un interval definit de temps, alhora que fixa les aportacions econòmiques de la Generalitat. Joan Majó va aconseguir també que la Generalitat assumís el deute acumulat per l'empresa durant anys sota la gestió econòmica convergent (més de 1.000 milions d'euros) i que havia dut a la CCMA a una perillosa situació financera. Casualitat o no, en aquests períodes van coincidir una notable ampliació dels marges d'independència professional amb una gestió econòmica responsable.

El segon tripartit va ser molt diferent per TV-3. El PSC va cedir a ERC el control de la CCMA, que va passar a dependre de la Conselleria de Cultura amb Joan Manuel Tresserras al capdavant. L'accidentada elecció d'Enric Marín, el candidat proposat per ERC per dirigir la Corporació, que, a mesos de les eleccions autonòmiques, CiU va voler impedir de totes totes, va obrir una esquerda que acabaria duent-se per davant els esforços d'anys anteriors per protegir a TVC i Catalunya Ràdio de les ingerències governamentals i que havien finalment quallat amb l'aprovació de la llei de la CCMA l'any 2007. El futur govern d'Artur Mas i l'eclosió del procés, precipitarien el deteriorament de la pluralitat i el creixent sotmetiment a la propaganda governamental, que avui, en mig de la crisi sanitària, resulta tan escandalós. 

Reformes i contrareformes

L'any 2007 s'havia aprovat la nova Llei de la CCMA. Substituïa la llei fundacional de l'any 1983, que havia estat aprovada per unanimitat al Parlament. Aquest cop havia comptat amb els vots favorables del PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA i amb l'oposició del PP i Ciutadans. La llei havia aixecat moltes expectatives; per tal d'evitar la dependència governamental, establia el requisit de les majories qualificades de dues terceres parts dels vots del Parlament per escollir els òrgans de direcció de la Corporació. Malauradament la seva posada en marxa va ser un fracàs. Disposava que els membres del Consell de Govern havien de ser escollits amb criteris d'idoneïtat professional i independència i el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) havia de vetllar per tal que els candidats s'ajustessin a aquest perfil. Lamentablement, el que es va fer va ser repartir-se els llocs entre representants dels partits polítics. Albert Sáez, que aleshores era secretari de Mitjans de Comunicació a la Conselleria de Cultura a proposta d'ERC va rellevar Joan Majó com a president del Consell i, després de sis mesos de bloqueig, sota l'amenaça del Govern tripartit de contrareformar la llei recentment aprovada i eliminar el requisit de les majories qualificades, CiU va acabar acceptant Rosa Cullell com a nova directora de la CCMA i el PSC, remugant, va acceptar Mònica Terribas com a directora de TVC.

En una situació inestable i cada cop més empantanada, Mònica Terribas es va mantenir al marge de les dinàmiques de la corporació i va anar consolidant en l'interior de TV3 un lideratge personalista, a l'hora que altament polititzat, que retroalimentava la multiplicació de les simpaties independentistes entre la plantilla. Terribas va saber capitalitzar el desafecte que provocava l'enfangada situació al Consell de Govern i la direcció general de la CCMA per constituir-se en una mena de referència-refugi per a molts treballadors de TV-3.

La crisi larvada al Consell de Govern va esclatar amb la dimissió sobtada d'Albert Sáez, que va ser substituït, amb caràcter provisional, per Roger Lopacher (un històric convergent, que avui presideix el CAC), d'acord amb allò que preveia el reglament. CiU va bloquejar l'elecció del substitut d'en Sáez per tal de perpetuar Lopacher al càrrec, ja que no pensava pas renunciar a la direcció de la CCMA a menys d'un any de les eleccions autonòmiques. El candidat proposat per ERC era l'Enric Marín. Per obrir-li pas, el Govern va complir la seva amenaça i va eliminar per decret-llei el requisit de la majoria qualificada en els casos de substitució per dimissió. Dos anys més tard, el 2012, un acord entre CiU i el PP estendria a tots els supòsits la supressió d'aquest requisit, en el marc de la contrareforma de les lleis audiovisual acordada entre els dos partits.

Artur Mas va guanyar les eleccions el 2010 i el nou govern convergent va retornar la CCMA a l'àmbit de competències de Presidència, després de la seva adscripció a la Conselleria de Cultura durant l'últim període del govern tripartit. CiU no amagava el seu desig de substituir Enric Marín però es trobava que la vigent llei de la CCMA encara l'obligava a comptar amb una majoria qualificada per poder fer-ho i no tenia prou vots. En un context de fragilitat de les estructures directives de la Corporació, Mas va confirmar en la direcció de TVC a Mònica Terribas, que així es va veure temporalment reforçada.

Era inevitable que la nova situació afectés els continguts informatius de la cadena; era l'any del 15-M i del bloqueig del Parlament en protesta pels pressupostos antisocials del govern d'Artur Mas --tot i que, veient-lo per TV-3, més semblava una insurrecció contra la democràcia-- i de la gran retallada en la despesa sanitària. Era també l'any que albirava l'esclat del Procés. Tot aquell any seguiria encara Terribas al davant de TV3. La seva continuïtat ja seria impossible després dels pactes sobre la CCMA entre CiU i el Partit Popular perpetrats la primavera següent.

Artur Mas i els socis del PP

El PP havia recollit quatre milions de firmes per tota Espanya contra el nou Estatut d'autonomia, aprovat per referèndum a Catalunya, i l'havia portat al Tribunal Constitucional que, amb una sentència més política que jurídica, el va torpedinar i enfonsar. Més d'un milió de persones es van manifestar en protesta a Barcelona el 10 de juliol del 2010, convocades per Òmnium Cultural, sota el lema: "Som una nació, nosaltres decidim". Tot i això, Artur Mas va pactar, sense despentinar-se, els pressupostos de la Generalitat pel 2011 amb el Partit Popular. Les retallades a l'Estat del benestar, per damunt de qualsevol altra consideració, van fonamentar una aliança que es mantindria durant els dos anys que va durar aquella legislatura, que seria traumàtica pels mitjans públics catalans.

Conseqüència d'aquells pactes van ser la contrareforma de les lleis audiovisuals a la que ens hem referit amb anterioritat i l'atac en tota regla a la línia de flotació econòmica de TVC i Catalunya Ràdio, que Convergència havia acordat amb el PP a canvi dels vots que li garantirien la governabilitat.

El Partit Popular comandava una campanya contra la televisió pública seguint l'estratègia de la UTECA (l'organització patronal de les televisions privades) i les televisions autonòmiques eren al seu punt de mira. S'acabaria cobrant la peça del valencià Canal 9 però TV-3 era caça major --políticament i per la seva elevada audiència-- i la idea d'abatre-la els resultava altament estimulant. Per altra banda, sectors influents de Convergència insistien encara a apostar pel grup Godó i 8TV per aixecar una alternativa de caràcter privat capaç de competir amb TVC i, per tenir una mínima oportunitat d'èxit en aquest propòsit, era indispensable debilitar la CCMA.
 

Núria Llorach, presidenta en funcions de la CCMA. (CCMA)

Francesc Homs, aleshores conseller de Presidència del Govern, va ser l'encarregat de destapar la caixa dels trons en la seva compareixença parlamentària de finals del 2011: reducció de canals de ràdio i televisió i reducció de la xarxa de corresponsalies a Catalunya i, com a detonant, una retallada de l'aportació pressupostària de 40 milions d'euros que, sumada a la de l'any anterior, significava una reducció acumulada del 25% en el context d'una caiguda sostinguda dels ingressos publicitaris. Durant els mesos posteriors, Mònica Terribas faria palès el seu malestar amb la situació en més d'una ocasió però evitaria crear-li una crisi al Govern i es mantindria al capdavant de TVC fins que, a la primavera següent, el PP i CDC van pactar la composició del nou Consell de Govern de la CCMA i la presidència de Brauli Duart, i la van substituir.

L'actual Consell de Govern és encara avui l'hereu d'aquell; recosit i esparracat, sota la presidència provisional de Núria Llorach (qui també ha estat membre de la Fundació Catalunya Oberta) que va substituir Duart quan va tornar a la Conselleria d'Interior, d'on provenia. Vuit anys més tard, encara no s'ha procedit a la renovació del Consell.

Brauli Duart: poques contemplacions 

Duart havia de ser l'executor dels acords entre PP i CDC a la CCMA. Va quedar molt clar des del primer moment que venia a carregar-se el model d'empresa i que els treballadors li feien nosa. La "inviabilitat del model" de TV-3 i els suposats privilegis insolidaris dels seus treballadors, en un context general de retallades, era, ja feia temps, un mantra per dretes i esquerres, atiat per tots els grups mediàtics amb interessos en el negoci televisiu, destacadament Prisa i Godó però amb molt poques excepcions, atès el gregarisme que tantes vegades regna en l'opinió publicada.

No va trigar gaire Duart a presentar un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que apuntava al desmantellament d'àrees específiques de producció de valor estratègic per a l'empresa, però la gran capacitat de resistència dels treballadors, que van sostenir una intensa lluita sindical durant cincs mesos, el va obligar a renunciar als seus objectius per acabar acordant un pla de baixes anticipades esglaonades, amb criteris de voluntarietat i proximitat a la jubilació, tal com seria finalment el resultat de les negociacions. Va ser una provocació o un mal càlcul? Possiblement les dues coses. Va causar un llarg i penós conflicte que s'hauria pogut evitar amb una negociació de bona voluntat.

Duart no va saber llegir la realitat i va seguir pel camí que s'havia marcat. Després de l'ERO, amb una matussera aplicació de la reforma laboral del PP, va voler passar per sobre els sindicats i deixar els treballadors sense el conveni col·lectiu, i va tornar a fracassar. També havia intentat externalitzar el departament de Comercial, que gestiona els ingressos publicitaris i també aquí va topar amb l'oposició de la plantilla i, el que va ser determinant per aturar aquella mesura, també la d'ERC.

L'idil·li amb el PP s'havia acabat a finals del 2012 i Mas havia convocat eleccions anticipades, que va guanyar però patint, inesperadament, la pèrdua de 12 escons. ERC, que n'havia guanyat 11 més, va acudir en la seva ajuda i el va investir amb els seus vots. Paradoxalment, el nou líder del partit que havia de donar suport al Govern durant la legislatura, Oriol Junqueras, va ser anomenat, pel mateix Govern, "cap de l'oposició". Una situació política estrambòtica que duria a ERC a constants exercicis de funambulisme.

Durant el llarg conflicte que van viure TV-3 i Catalunya Ràdio, ERC va procurar posar-se de perfil. No volia enemistar-se amb els treballadors (comptava amb força simpaties entre la plantilla) però encara menys oposar-s'hi als designis de CiU i va donar suport a l'ERO. La situació se'ls feia incòmoda per moments en veure que, contràriament al que Duart havia promès, la mobilització no afluixava i s'allargava en el temps i, a poc a poc, gràcies també a la pressió dels seus militants a l'empresa, van anar modulant aquest suport, intentant distanciar-se de la mesura. 

El mateix perfil d'executor implacable que havia posat Brauli Duart al capdavant de la CCMA el debilitava ara, tant als ulls d'ERC com als de CIU, en veure que no obtenia els resultats esperats. A més, el festeig amb el PP era cosa d'un passat llunyà (encara que només havien passat uns mesos) i ja ningú a CDC apostava per una aventura tan fantasiosa com substituir TVC per 8TV. Duart havia impressionat inicialment a molts amb les seves promeses de refundació de la CCMA sobre unes noves bases però havia anat perdent credibilitat a mesura que creava més problemes dels que resolia i anava quedant al descobert que tot allò que volia fer passar per intel·ligència tàctica eren únicament murrieries de poca volada.
 Encara intentaria --amb l'aprovació d'uns pressupostos restrictius i amb un projecte de contracte-programa que no va reeixir-- mantenir l'estratègia i seguir escanyant la CCMA però ja sense l'esma inicial i en una situació que políticament girava en direcció contrària. El Procés bullia i els mateixos que fins feia poc deien que el model de la CCMA era insostenible pel país, de sobte la veien com una estructura d'estat irrenunciable. El somni humit compartit entre el PP i Ciutadans d'enfonsar TV-3 hauria d'esperar una altra oportunitat. Tornarien a la càrrega, anys més tard, intentant intervenir l'empresa amb el 155 però tampoc aleshores se'n sortirien.

La CCMA havia passat de gestionar un pressupost de 456 milions d'euros el 2010 a 348 milions el 2012, que seguiria reduint-se els anys posteriors fins a situar-se per sota dels 300 milions. Així i tot TV-3 havia resistit i mantenia el lideratge en les audiències. Però l'hostilitat del govern de Mariano Rajoy no remetia. El 2013, el ministeri dirigit per Cristóbal Montoro va canviar la interpretació de la llei d'Hisenda i va reclamar el retorn de les deduccions de l'IVA que fins aquell moment s'havien estat aplicant a les televisions autonòmiques i que a la CCMA, només per als exercicis del 2012 fins al 2014, li venien a suposar 80,5 milions d'euros. Actualment, hi ha un litigi obert als tribunals i se li reclamen a la CCMA 125 milions. El conflicte podria haver entrat en una fase de resolució política amb el canvi de govern a Espanya i està a l'agenda de negociacions que Pedro Sánchez li ha proposat a Quim Torra.

Una televisió pública de tots els catalans?

Junts pel Sí, la llista unitària entre CDC i ERC, va guanyar les eleccions el 2015 i Carles Puigdemont va ser designat successor d'Artur Mas. Allà seguiria encara un temps en Brauli Duart però la seva finestra d'oportunitat s'havia tancat. Malgrat que els problemes econòmics no havien desaparegut, el que importava ara per damunt de tot era controlar els continguts i per fer això Duart no era necessari.

Eugeni Sallent, el substitut de Mònica Terribes en la direcció de TV-3, havia estat un actor secundari com a comparsa de Brauli Duart en els intents de debilitar l'empresa i, un cop vist el desenllaç, va plegar tan discretament com havia arribat. Corria l'any 2016 i ja els socis de la coalició, exconvergents i ERC, havien pactat el repartiment de la CCMA a trossets, segons allò que va ser batejat col·loquialment com el pacte cremallera: "per a tu la tele, per a mi la ràdio"; "aquesta redacció té la quedes tu, aquesta me la quedo jo". Sembla una caricatura però és exactament així com estan funcionant les coses encara ara. A Sallent el rellevaria Jaume Peral que, fins aquell moment, dirigia els serveis informatius de la cadena. Peral havia estat acceptat per ERC com a mal menor per barrar el pas, entre d'altres, a Vicent Sanchis que aspirava al nomenament. Un any vindria a durar Peral en el càrrec abans de ser destituït fulminantment i rellevat per Sanchis, principalment a causa del tractament donat per la cadena al 'cas Palau' i al 'cas 3%'. Vicent Sanchis era l'home adient per enfilar la recta de confrontació total que s'estava gestant de cara a la consulta de l'1 d'octubre.

David Bassa i Vicent Sanchis. (e-noticies)

David Bassa era aleshores --i continua sent-- el director d'Informatius de TV-3. De conviccions independentistes, havia dirigit durant cinc anys el Grup de periodistes Ramon Barnils, des d'on va promoure i comandar una iniciativa interessantíssima: la publicació anual d'un 'Anuari dels Silencis Mediàtics' que cada any treu a la llum temes que han estat silenciats als mitjans de comunicació durant l'any anterior. Crida molt l'atenció que, amb aquests honrosos precedents, malgrat els quatre anys que porta al davant dels serveis informatius de TV-3, mai s'hagi realitzat cap reportatge, cap documental, cap informe sobre la corrupció de la família Pujol.

De fet són milions els catalans que es troben avui poc menys que silenciats a la televisió pública del seu país. El problema, des de fa temps, va més enllà dels telenotícies i s'estén a una programació d'actualitat, perifèrica als informatius, que es dedica sempre a exaltar l'independentisme i a ridiculitzar les altres opcions polítiques; el pitjor de tot no és la propaganda recurrent de l'opció independentista, sinó la desaparició, o estigmatització d'altres pensaments i realitats socials i polítiques.

Està fora de discussió l'alt nivell professional dels treballadors de TV-3 i Catalunya Ràdio i és ben cert que, quan es treuen de sobre la pressió política, donen el millor de si mateixos. No cal anar massa lluny per trobar exemples: la cobertura dels atacs terroristes a les Rambles, o encara més recentment, la de l'impacte del temporal Gloria al litoral català i en podríem trobar molts d'altres. Tampoc és bo generalitzar i, al costat de comportaments que denigren el periodisme, s'hi troben exemples de dignitat professional que, resistint una gran pressió ambiental, no renuncien a la seva independència de criteri. Però la trista realitat és que la direcció editorial és un exemple de manual de manipulació propagandística.

Des dels àmbits professionals i sindicals de l'empresa i des de l'oposició política s'havia seguit insistint en la necessitat d'una nova llei de la CCMA per revertir les conseqüències de la contrareforma portada a terme pel PP i CiU. Els partits del Govern no mostraven gens d'interès i s'estimaven més pasterejar una nova composició del Consell del Govern amb l'oposició i anar fent via. Però les negociacions van fracassar i, de manera una mica sorprenent, el gener del 2019, a partir d'una iniciativa dels Comuns, tots els grups parlamentaris, per unanimitat, van decidir desencallar el tema i reiniciar la seva tramitació parlamentària, que havia quedat aturada en la legislatura anterior. En un temps rècord, van aprovar la nova llei --també per unanimitat-- i es va recuperar l'obligatorietat de comptar amb majories qualificades de dos terços del Parlament per escollir els òrgans de govern de la CCMA. Un fet extraordinàriament positiu.

En repassar com va anar tot després d'aprovar l'anterior llei el 2007, que igualment pretenia posar límits a les ingerències governamentals a través de les majories qualificades, hem recordat com també aleshores s'havia aprovat per una àmplia majoria al Parlament (certament no per unanimitat com en aquesta ocasió i és una diferència important) i, malgrat això, tot va saltar pels aires quan CiU i ERC van obrir una guerra entre ells pel control de la CCMA a les portes de les eleccions autonòmiques. Aquell intent va durar poc més de dos anys i n'ha costat deu tornar a la mateixa situació de partida.

Sortirà bé aquest cop? ¿Hem après alguna cosa dels errors comesos i de les seves conseqüències, que fins avui estem patint en termes de credibilitat? ¿Serà la classe política capaç de canviar d'actitud i interioritzar que els mitjans públics de comunicació s'han de regir per uns principis democràtics radicals i s'ha d'extirpar d'arrel el partidisme i el sectarisme en el seu funcionament? Només el temps ho dirà. Però avui, malgrat el regust amarg que ens queda en veure com, en aquests moments crítics, TV-3 traeix allò que podia haver estat i que ens feia sentir-la tan nostra, quan sortim al balcó cada vespre a les vuit, els veïns ens recorden que per donar-li una oportunitat a l'esperança és del tot imprescindible la voluntat de superar els mals tràngols.