Un salt endavant cap a la desaparició de la premsa impresa

Gabriel Jaraba

En aquest mateix moment, tots els editors de premsa impresa estan pensant si els canvis en els usos de la comunicació que la pandèmia està induint els permetran passar-se definitivament al digital i prescindir del paper. Aquesta és la preocupació, si no única, principal de les empreses periodístiques, en veure que es normalitza i augmenta la difusió de la premsa digital, que el confinament fa que els lectors es refrenin d’anar a buscar el diari de paper i sobretot, que l’acceptació del teletreball i de la teleconferència ha estat molt més ràpida del que es pensava.

'El Periódico' ha fet un cop de timó significatiu, nomenant director

del diari el periodista que s’havia encarregat de la seva transformació digital, en substitució de la directora designada fa pocs mesos per la nova propietat de l’empresa. 'La Vanguardia', al seu torn, està fent ostentació de les bones dades de difusió de la seva edició digital a arreu d’Espanya, apel·lant a un lideratge en aquest camp que ja era buscat de feia temps pel nou director del diari.

'El País' sembla haver posat la proa directament cap a l’oceà digital, buscant una manera decidida d’acostumar els lectors al mur de pagament, eliminant (diuen que momentàniament) gran part dels suplements impresos i argumentant la idea –justa i necessària—que el periodisme és un bé social que té un cost i que el periodisme de qualitat encara en té més. I l’'Abc' s’ha posat a bastir un mur de pagament sense cap més mania i consideració que la seva pròpia i legítima decisió. Els altres s’ho miren del dret i del revés, però tots ells amb la idea fixa al cap.

Alguna cosa més que llegir el diari a la barra del bar

Acabar amb la premsa impresa representa alguna cosa més que prescindir de llegir un diari que no paguem a la barra del bar mentre fem el tallat. L’era postpandèmia ens dirà si l’acceleració de determinats costums socials i personals és prou per a acceptar certs canvis; coses més complicades s’han vist, com el tímid ressorgiment a Madrid de l’autocinema, quan encara recordem el sonor fracàs que van suposar els intents que hi va haver a Barcelona en aquest espectacle.

La gent ja no va per la ciutat amb el diari doblegat sota el braç, però farà un ús semblant de la lectura a la pantalleta del mòbil d’un producte pensat per a ser llegit amb una certa profunditat que supera la ultra rapidesa del cop d’ull? I si el periodisme de qualitat que semblen prometre els promotors de subscripcions acaba sent un flux de titulars i notícies breus en cascada que podran ser produïts i redactats mitjançant eines d’intel·ligència artificial i robots redactors, que per cert ja existeixen?

“El mitjà és el missatge”, que va dir Marshall McLuhan, és alguna cosa més que una sentència sibil·lina mal interpretada com a frase enginyosa. La premsa digital no ha estat capaç de produir un sistema convencional generalment acceptat de jerarquització de les notícies tant pel que fa a la portada com al contingut general de la publicació. Un diari no és només el producte informatiu sinó l’entramat complex de complicitats establert entre el diari i els lectors, i més enllà.

Transformar la premsa impresa en digital és una tasca molt més ingent que donar forma a l’expressió tècnica d’un canvi de suport. Representa reconstruir tot un seguit de complicitats, convencions i dinàmiques canviants d’usos i relacions que marxen sempre, per definició, pel tall de la navalla: precisament perquè el mitjà és el missatge. La cosa va molt més enllà d’un canvi de format i abasta transformar l’ecosistema informatiu per tal que el que coneixem com a premsa subsisteixi o sigui anorreat o subsumit entre altres ofertes i formes de comunicació. Estic convençut que els empresaris editors, i professionals amb intel·ligència i visió en investigació demostrades com el nou director d’'El Periódico' en són ben conscients.

El problema de la premsa no és el paper

En realitat, el problema de la premsa no rau en el cost del paper ni en l’obstacle que la premsa impresa pugui representar en aquest canvi d’era. No és un problema de públics ni de mercats, sinó de model de negoci: assistim al final d’un negoci que ha durat uns cent vuitanta anys i que s’ha consistit en la venda de publicitat inserida en un mitjà de difusió ampla i generalitzada. Ras i curt; tota la resta, en digital o en paper, penja d’aquí.

Si, posem per un cas, la premsa informativa tal com la coneixem s’exporta tal qual al suport digital en exclusiva, continuarà patint d’aquest mal principal i la qüestió romandrà intacta: ¿el producte atreu prou publicitat per a justificar el negoci? ¿Augmentarà el nombre de subscripcions de manera suficient que compensi la manca de publicitat, quan els abonaments als diaris han disminuït en general de manera dramàtica, fins i tot en els casos que semblaven més sòlids, com ara a 'La Vanguardia'? ¿Considera el lector mitjà que les versions digitals adaptades dels diaris impresos –que és el que són en realitat aquests productes— són elements prou atractius per justificar un pagament regular?

He dit més amunt que el problema és el model de negoci però en realitat aquest fet du un altre problema enganxat: el model de producte. En la seva campanya de justificació de les subscripcions, 'El País' argumenta que el periodisme de qualitat, que és una necessitat social, té un preu que cal pagar. Això és fàcil de dir i difícil de fer. Periodisme de qualitat, ¿amb quines redaccions, amb quins sous, amb quina mena de contractes, amb quina provisió de despeses, amb quines relacions jeràrquiques professionals i laborals?

El periodisme no és una feina individual, el periodisme es fa col·lectivament i la qualitat depèn de l’articulació de tots els elements que donen forma al col·lectiu periodístic professional. Estan en condicions de crear i gestionar col·lectius periodístics de qualitat els empresaris i directius que fins ara han cregut, talment com ho fan els pseudoempresaris de baixa qualitat professional i personal, que la solució per reduir costos és reduir personal sense manies a l’hora de llençar per la borda el talent en el qual ells mateixos han invertit molts diners durant anys? Ho dubto molt i molt tot veient el pa que s’hi dóna.

Potser no només cal un canvi de suport, i segur que cal un canvi de model de negoci, i encara més segur que les relacions entre els mitjans i el seu públic, en un moment de transició tan accelerada com l’actual, canviaran profundament. Però segur que cal un model d’empresariat diferent, perquè no es poden fer coses diferents amb la mateixa gent acostumada a fer les mateixes coses per més que vulguin fer veure que són capaços de fer coses diferents que ningú mai ha vist enlloc.