"Aquí es juga, detingueu els responsables!"

Santi Capellera

Molt del públic oient i alguns opinadors, que no en saben de la missa la meitat, semblen molt agreujats, es posen les mans al cap i es trenquen els vestits per la notícia de la sobtada sortida de Mònica Terribas de Catalunya Ràdio, com si aquest fet els afectés personalment i moral i els llevés algun dret com a ciutadans de la societat catalana.

Saül Gordillo i MònicaTerribas
en una imatge d'arxiu. (Adrià Costa)

I res més lluny del convenciment innocent, o no, de totes aquestes persones de creure's ser part perjudicada de tal "injustícia". De fet, no n'hi ha cap de part perjudicada, excepte Terribas, i no pas per res més que pels quantiosos dividends públics que tant ella com el seu equip extern deixaran de percebre des de la CCMA la temporada vinent.

Es tracta, com fa anys que s'esdevé en aquest mitjà de la Generalitat i com sempre ha passat a la vida, de poders i egotismes (els malvats egos personals) i del joc de trons estratègic per situar-se en el tauler d'escacs professional i polític en la millor posició possible. Messianisme irreductible, a veure qui la té més llarga, sobre actuació i prou. Intentaré explicar-me.

Del 1985 al 1987 vaig treballar a la casa i això ja passava a dojo. Personatges dèspotes i poc humans que es miraven el melic i que estaven pel damunt de la resta i del bé i el mal. No cal citar ningú ni donar noms, perquè qui va treballar allà dins com jo fa 35 anys m'entén perfectament i sap de sobres a quina mena d'ídols de fang em refereixo. També exercia el seu poder la majoria (socialista) de treballadors, comitè d'empresa inclòs, que tenia acollonida la direcció convergent perquè, simplement eren molts i moltes més. I la direcció a callar i a adaptar-se. Què els quedava, si no volien vagues o boicots que no els interessaven de cap manera? Ja tenien un comissari polític que, més o menys, pactava amb els editors els continguts i tot arreglat. Les vaques sagrades cobraven bé, i algunes molt bé. Altres no en teníem ni per menjar. I mentre, el comitè d'empresa s'ho mirava de lluny com si la cosa no anés amb ells. I no passava res. Res de res. Se'n diu, poder. I avui, a Catalunya Ràdio i arreu, encara passen sovint aquestes coses.

Una baralla de gallets

Quan la locutora estrella de la ràdio pública catalana, de qui depèn la gran majoria de l'audiència (un altre greuge comparatiu amb la resta de programes, tant per pressupost com per promoció), sap que té la confiança de molta gent rellevant. Quan, a més, aquesta locutora es queixa fa anys que "els polítics" la van fer fora de TV-3 (dit i reiterat per ella), sumat a que és algú acostumat a manar, a decidir, a fer i desfer, i a sobre és una dona amb molt de caràcter i una personalitat que arrasa, és complicat que se subordini a cap norma, a res ni a ningú. Ni tan sols al director, que es diu Saül Gordillo. I com que això és el que passa, al final l'entrellat esdevé una lluita entre dos gallets que sí que és personal. I tant si era personal. I en això Terribas va mentir per omissió i no va parlar clar. Només va empastifar dient que "la cosa grinyolava". Què grinyola? No ho va dir. Ja se'n va guardar prou.

 

Al meu parer, la periodista va forçar una sortida victimista, poc digna i esperpèntica que va anunciar per antena en el darrer moment i de manera poc transparent, la qual cosa va propiciar que l'opinió pública (interessada o no) i l'audiència carreguessin contra Gordillo. 

I en context d'aquest riu revoltat i llòbrec, Núria Llorach, la directora de la CCMA (en funcions i per tant, feble), entra en escena perquè veu l'ocasió d'afavorir els seus interessos polítics -en plena guerra entre ERC i el PEDeCAT- i proposa cessar el director a qui culpa de tot l'embolic. Una proposta sense cap èxit, naturalment. Què es pensava Llorach? Que ERC es quedaria sense el director a qui va proposar en el càrrec i ella decidiria què passava o no a Catalunya Ràdio? Doncs, no. Desautoritzada en la seva decisió, en perdre la votació ha de fer marxa enrere. Tot plegat és pueril, ridícul i fa basarda. I no cal ser gaire llarg per adonar-se'n: n'hi ha prou amb ser un periodista que va cap a vell i que coneix una mica el món dels mitjans i de la política. I els polítics. 

Ara, l'entorn laboral s'escandalitza i avisa i posa condicions de cara a la pròxima temporada. Com aquell que desconeix completament el context i tot li ve de nou. Els passa com a l'inspector en cap de policia de la pel·lícula 'Casablanca' (EUA,1942, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman), que quan s'adona que ja no pot tapar més el joc il·legal i en augment del casino clandestí del Rick's Café, i per por de ser descobert i empaperat per complicitat, connivència i nepotisme, un dia, tot just acabar de cobrar de l'establiment la mosca periòdica en un sobre ple de bitllets, després de guardar-lo bé a la butxaca de la gavardina diu esperitat als seus agents mentre surt del local: "Aquí es juga, detingueu els responsables!". Doncs, això.