Dues reflexions pandèmiques: Maradona i Quintà

Joan Brunet i Mauri 

1. Una emissora de ràdio –la SER Catalunya— preguntava ahir als seus oients si creien exagerada, o no, la reacció –se suposa que mediàtica i popular— arran la mort de Diego Armando Maradona. Un percentatge molt alt d’oients –el 80%-- consideraven que sí, que la reacció arran la desaparició de Maradona havia estat exagerada. Es pugui estar o no

Manifestació de dol a Buenos Aires. (AFP)

d’acord amb aquesta percepció majoritària dels oients de la SER --que dit sigui de passada comparteixo plenament-- el cert és que ahir, tots els informatius (de ràdio i de televisió) i tots els diaris no van dubtar ni un moment en situar la mort de Maradona per damunt de qualsevol altra notícia, pandèmia inclosa. I no només això. Els minuts (o potser fins i tot hores) de ràdio i televisió i les moltes pàgines de diaris no esportius que es dedicaren al jugador argentí superaren amb escreix a altres notícies, molt més transcendents que no pas el traspàs del que certament fou un astre del futbol, però poca cosa més. Un astre que, com qualsevol altra persona, estava regit i dominat pels seus propis clars i obscurs que en aquest cas ofereixen un dur contrast entre una antològica carrera futbolística (a partir de la qual es genera el mite) i una vida personal marcada pels excessos de tota mena així com per un entorn absolutament tòxic (l’exemple a combatre). El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix el substantiu mite com a una narració fabulosa “generalment contraposada a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada”. I és a partir d’aquesta definició que considero que cadascú n’ha d’extreure les seves conclusions en relació al fenomen Maradona, dels que interessadament l’alimenten i dels que possiblement de manera inconscient col·laboren en fer-lo créixer...

2. De les restriccions imposades per l’estat d’alarma sen deriven alguns –certament pocs-- avantatges. Disposar d’un major temps per a dedicar a la lectura n’és un d’ells. Precisament ahir finalitzava la lectura d’'El fill del xofer' del que n’és autor Jordi Amat. Sens dubte un dels títols més venuts les darreres setmanes i que més crítiques ha merescut arreu. Un títol especialment llegit entre els que formem part del gremi dels periodistes, ja que no endebades el protagonista principal i fil de la història que s’hi narra és el que fou un polifacètic personatge (marí, advocat, jutge, periodista...) regit per un comportament psicòpata. El seu nom, Alfons Quintà, que va acabar els seus dies suïcidant-se després d’haver assassinat a la seva esposa. Un personatge inquietant que això no obstant o precisament per això, va jugar un paper destacat en diversos projectes periodístics tant durant la transició democràtica com en els anys dels governs autonòmics presidits per Jordi Pujol. D’entre aquests projectes, un dels més ambiciosos: contra vent i marejol, l’exitosa posada en marxa de TV-3. 

'El fill del xofer' és com una mena de tractat –un assaig-- sobre la maldat que m’ha interessat fonamentalment per dues raons. La primera, per la història mateixa que Amat ens narra a través de la que es posen al descobert els tripijocs i interessos que envolten el món dels mitjans de comunicació i que en tantes ocasions empresonen --i fins i tot emmudeixen-- als periodistes que hi treballen. La segona, des del meu punt de vista molt més rellevant, la informació que l’autor ens aporta en relació a un capítol no tancat de la història recent del país: el 'cas Banca Catalana' i la utilització política que Jordi Pujol en va fer no només per a sortir-ne indemne sinó que també per reforçar el seu bagatge polític i ascendència social. 

'El fill del xofer' és un relat curosament treballat i molt ben escrit al que no obstant hi trobem a faltar referència de les fonts documentals en les quals Amat l’ha basat. Un relat que ens parla de corrupció i de poder, de relació perversa entre poder i corrupció; ens parla de maquinacions de polítics, d’empresaris, de banquers i de periodistes sense escrúpols als que uneix l’objectiu de treure rendiment de la demolició del franquisme i que com qui no fa la cosa, aprofiten l’avinentesa per imposar la lògica binària del “o bé estàs amb mi i amb el país, o bé estàs contra mi i per tan també contra el país”, que tan ha condicionant i ha polaritzat la vida política i social a Catalunya les darreres dècades. 

Per aquestes i per moltes altres raons, 'El fill del xofer' és un assaig absolutament recomanable de llegir i, alhora, mirall perfecte de la corrupció i del poder que impera a Espanya. Un assaig que no hauria de deixar gens indiferent a la nostra professió per les moltes reflexions i consideracions que s’hi contenen que apunten directament a la nostra línia de flotació... I aquí ho deixo.