30 nov 2021

Mar de Fontcuberta, una voluntat d’acer, un cor d’or pur

Gabriel Jaraba
Està traspassant cap a millor vida, a poc a poc, tota una generació de periodistes, la dels qui, als anys 70, els més joves de les redaccions d’aleshores, van prendre l’opció de combatre el règim franquista i alhora servir els seus conciutadans treballant per a que puguéssin gaudir del seu dret a una premsa de qualitat. Fa pocs dies, Antonio Franco; ara mateix, Mar de Fontcuberta, tots dos membres del Grup Democràtic de Periodistes, una organització il·legal (fundada el 1966) que considerava que la democratització de les redaccions, els mitjans i la societat eren les tres potes d’un sol tamboret (una idea que en ple franquisme semblava altament revolucionària… i ara també).

Entrar en el Grup Democràtic de Periodistes era difícil, més que en
algun petit partit d’extrema esquerra de l’època. En ell hi podies trobar des de comunistes ortodoxos i esquerranistes heterodoxos fins democristians i membres de l’ala progressista de l’Opus Dei. De fet era el nucli central de la professió periodística a Barcelona, i va arribar a ser l’embrió fundacional de l’actual Col·legi de Periodistes. Mar de Fontcuberta va destacar ben aviat d’entre els seus membres, no només perquè era dona i jove sinò perquè contradeia la moderació que orientava la línia del grup. Els qui aleshores creien prioritària aquesta orientació –en la línia d’altres grups civicopolitics com el Sindicat Democràtic d’Estudiants o la mateixa Assemblea de Catalunya —la podien considerar una persona ultraesquerranista i radical, perquè formava part d’un partit que ho era; avui, després de tot el que hem vist i suportat, podem dir de les posicions de la nostra enyorada companya, que massa poc.

La Mar malfiava dels empresaris i les èlits barcelonines perquè els coneixia bé, per raons d’origen social. Quan els qui procediem de famílies treballadores i en alguns casos força modestes ens sorpreniem de la falta de visió adobada amb una gasiveria incontenible que mostraven els nostres patrons del sector de la premsa mentre que ella es lliurava a promoure una cooperació (acció) directa entre treballadors de la informació i moviment democràtic de barris. Eren lectors conscients i actius el que els nostres periòdics necessitaven i no el vist-i-plau d’un o altre mandarinatge cultural o institucional. Però Mar Fontcuberta va protagonitzar una aventura periodística singular: el setmanari 'Mundo', de gran qualitat, dedicat a la política internacional, que parlava per ella i donava fe de la seva extraordinària solvència, com la d’altres professionals que la van acompanyar: Amparo Tuñón, Manuel Fernández Areal, Lluís Molla, Eduardo Álvarez Puga, Josep Lluís Gómez Mompart o Ramon Serrano.

La mesura del que era capaç la va donar quan va accedir a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona (que és com es deia aleshores). Alguns periodistes de fornades anteriors despreciaven la nova fòrmula de formació universitària de periodistes amb la qual la UAB era innovadora, però Mar de Fontcuberta s’hi va implicar: no només hi va fer de professora sinò que va cursar el doctorat. Publicà uns textos teoricopràctics que avui són clàssics de l’estudi de l’escriptura periodística i va promoure a la facultat una actitud d’exigència i excel·lència. Va sorgir aleshores una Mar de Fontcuberta acadèmica que anava molt més enllà del periodisme de base i de l’activisme popular: una insospitada capacitat de fomentar equilibris i contrapesos la va fer degana de la facultat i dinamitzar un entorn massa sovint “tempestuós i turmentat” com fa poc l’ha descrit Manuel López. La doctora De Fontcuberta va saber projectar cap al futur una facultat de comunicació amb voluntat acadèmica que podia ser més que una escola.

La recerca de futurs possibles va dur la Mar de Fontcuberta a buscar nous horitzons a Xile, on va esdevenir professora titular de la Pontificia Universitat Catòlica, i a la gestió de màsters en comunicació i educació, allà i a Barcelona. El prestigi que es va guanyar a Bellaterra es va estendre a tot l’àmbit comunicacional hispanoparlant i la va convertir en un nom acadèmic de referència.

Vaig tornar a veure la Mar fa poc, en un dels viatges que de tant en tant ella feia a Barcelona. Vam compartir aules i passejar per passadissos, entre abraçades i somriures. La trobada em va fer feliç i em va retornar la imatge d’algú que era molt millor que el que jo havia imaginat. Com deia el gran Giorgio Gaber, alguns érem comunistes. Però d’altres, a més, eren bones persones.

26 nov 2021

Mar de Fontcuberta ens ha deixat

Manuel López
Se’ns ha anat la Mar de Fontcuberta i tot el que trobareu a la wikipedia i a diferents webs d’internet és el seu currículum acadèmic. Però hi ha més. Jo la vaig conèixer quan s’acabava el franquisme i coincidíem en reunions clandestines per veure d’accelerar el pas cap a la democràcia i, si es pogués, cap el comunisme (ai!).

Ella procedia d'una família de la noblesa catalana. "Dama del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña". I així ho diu la necrològica publicada dimarts a 'La Vanguardia'. I això ho posava per damunt dels seus càrrecs acadèmics guanyats a pols: catedràtica, ni més ni menys!

Ella i jo, cap a principis dels anys 70, ens movíem en cercles diferents, però paral·lels. Muntàvem plataformes d’agitació lluny del PSUC. Molt dinàmiques, però improductives. Ella va ser de les poques que no va a anar a parar al “partit”, és a dir, al Partit Socialista Unificat de Catalunya. 

Més aviat es movia en els cercles d’extrema esquerra intel·lectual propers al trotsquisme, més o menys, és clar, perquè no es repartien pas carnets.

Va treballar al Grupo Mundo, en diferents espais, i per a Radio
Fontcuberta (asseguda a l'esquerra), amb els altres
col·laboradors de 'Grama' Josep Pitarque,
Humbert Roma, Eugeni Madueño, Elvira Ruis
i Agustina Rico (Foto: P. Madueño)

Nacional d'España (RNE).
Encara la recordo entrevistant-me un dia que encapçalàvem una manifestació i ella portava el micro per recollir les nostres paraules, les paraules dels qui organitzàvem la marxa.

Desprès es va anar a la incipient Facultat de Ciències de la Informació, més tard amb el nom de Facultat de Ciències de la Comunicació, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Aquí va fer carrera. No pas a través de trampes o endolls, sinó que s’ho va guanyar a pols. Quan jo vaig entrar a la UAB ella ja hi era. La recordo organitzant assignatures, grups, dinamitzant el centre, d’on va ser degana.

Va tenir molts càrrecs i sempre la recordarem amb molta estima perquè, a diferència d’alguns companys de facultat, la Mar sempre buscava el pacte, els acords, les vies per tirar endavant una facultat molt turmentosa i turmentada.

La Mar mai va manipular per ascendir. Es va guanyar la titularitat i desprès la càtedra. I se’n va anar a Xile a fer uns cursos i es va quedar. Es va casar i va fer més carrera encara a la Universitat Pontifícia de Santiago. Però no va perdre el contacte amb la UAB on venia a fer cursos o a codirigir instituts d’investigació junt amb el José Manuel Pérez Tornero, ara president de RTVE.

La Mar va escriure llibres i molts assajos. Va dirigir grups. Va fer amics i va ser respectada per qui no combregava amb ella ideològicament.

És a dir, va ser una membre de la noblesa de Catalunya que va preferir treballar amb el poble i per al poble. A Santa Coloma de Gramenet la recordaran perquè va col·laborar amb la revista local 'Grama'. I això no ho va fer cap membre més de l’aristocràcia catalana.

8 nov 2021

Crisi brutal a 'El País' al criticar l'actual president a l'anterior equip econòmic

Manuel López
Els periodistes sempre hem pensat que els diaris els fem nosaltres, però que la direcció la porten les empreses. Però hi ha dos exemples de mitjans espanyols que han tingut periodistes com a editors-empresaris. Un és el diari 'Segre', de Lleida, governat periodística i empresarialment per Joan Cal.


Però sembla que Cebrián no va fer les coses tan bé com caldria, ¡a
Joseph Oughourlian, presidente de Prisa.
més de portar el diari cap a la dreta! D'això l'acusa ara l'empresa.

L’actual president de Prisa --grup editor d''El País', entre altres productes-- el francès Joseph Oughourlian ha acusat l'anterior direcció empresarial de mala gestió. Això és el que va dir en el Congrés de Periodisme d'Osca, en la primera setmana de novembre. Segons aquest diari, el financer francès va explicar durant la xerrada que, a la seva arribada a Prisa, va trobar una companyia "supermal gestionada o no gestionada en els últims 13 anys, en mans dels seus creditors especialment i de gent que no sabia de gestió".

“Les finances han d'estar al servei d'un pla i portem en canvi 13 anys treballant al servei dels creditors”, va afegir.

Aquestes afirmacions són greus des del moment en què les pronuncia el president vigent, i que podria portar a actuar de manera judicial o administrativa contra l'anterior direcció de l'empresa, especialment dirigida per Juan Luís Cebrián durant molts anys. Això es podria fer a través d’una denúncia formal o per una auditoria de gestió.

També en Joseph Oughourlian va acusar a la anterior direcció editorial d’haver portat el diari cap a la dreta: “D’un mitjà de centre-esquerra ens havíem convertit en un mitjà de dretes, la qual cosa era un sense sentit absolut i era una traïció als nostres lectors”.

Cal apuntar que l’entrada de la nova directora, Pepa Bueno, una persona afí al PSOE, es comentada pel president de Prisa així: [el nomenament de Pepa Bueno] “és fer una petita revolució dins de casa nostra, tornar als orígens, es posar-li al diari una cara i una veu”.

¡Quina bufetada a l'anterior direcció!

Els mitjans i els comentaristes no s'han pronunciat sobre aquestes paraules tan acusatòries i greus, potser per allò que gos no menja gos.

Juan Luis Cebrián Echarri és un periodista, escriptor i empresari espanyol. Va ser director-fundador del diari 'El País', que va conduir des del 1976 fins a novembre del 1988. Des del 19 de desembre del 1996 és acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola. El 2018 va deixar la presidència del Grup Prisa en mans de Manuel Polanco. Cebrián va deixar tots els seus càrrecs executius en Prisa el 21 de maig de 2018.

La presidència d''El País' va quedar en mans de Manuel Mirat, i Cebrián va ser nomenat president d'honor d''El País'. Cebrián ha estat considerat per diversos mitjans internacionals com un dels deu espanyols més influents a Espanya i Amèrica Llatina durant 43 anys. És l'únic acadèmic hispà membre del Club Bilderberg i l'únic membre de llengua espanyola amb funcions executives en aquesta organització.