El CIC recomana a les ràdios que no confonguin periodisme i publicitat a les seves transmissions

El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) recomana a les emissores de ràdio que no barregin ni confonguin periodisme i publicitat en els seus programes informatius, en general, i, en especial, a les transmissions esportives. La recomanació del CIC és reiterada en la resolució de l’expedient obert arran d’una queixa expressada en un article de PAIOS sobre els anuncis de Caixabank que durant 'La Transmissió de Torquemada' de Catalunya Ràdio locuta el mateix col·lega Ricard Torquemada.

Com que el quadern PAIOS és una de les parts implicades en aquest

Bernat Soler (esquerra) i Ricard Torquemada.

litigi, el més convenient és que el lector pugui interpretar el que diu el CIC a través del text de les observacions formulades pel mateix organisme a les al·legacions de les dues parts i de l’acord final. Per llegir tot l’expedient es pot clicar aquí. Ara el que caldria veure és si Catalunya Ràdio i les altres emissores interpel·lades segueixen les recomanacions del CIC. A continuació, un ampli extracte de la resolució del Consell de la Informació:

Les observacions i l’acord del CIC

Sense voler ser exhaustius, hem de considerar els principals punts de la queixa i de les al·legacions anteriors. Respecte la queixa, el principal argument que porta a considerar que s’ha vulnerat el criteri 7 del Codi Deontològic és el de que, mentre s’està desenvolupant un partit de futbol del Barça, s’encaixen en el programa frases publicitàries que pronuncien els mateixos periodistes interrompent la narració de les incidències del partit sense cap element indicatiu que posi en guàrdia els oients de que es va a produir a un tall publicitari. No es qüestiona, per tant, la licitud de que durant la transmissió en joc efectiu es procedeixi a fer publicitat o patrocini de l’emissió, en lloc d’esperar als temps morts. La vulneració es produeix, segons sembla que interpreta l’autor de la queixa, perquè qui emet verbalment la publicitat és el propi locutor o l’analista esportiu, cosa que pot comportar la confusió dels oients respecte a si és mera publicitat o és una recomanació personal de qui radia, el que suposaria “una fórmula de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. (criteri 7, paràgraf 2).

 

Per evitar aquesta situació, el queixant proposa que les frases publicitàries “es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu “no informativa” o “no periodística”, sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió”. Respecte les alꞏlegacions del Sr. Torquemada i de Catalunya Ràdio, hem de fer les següents consideracions: 

a) Que el Sr. Torquemada no pertany als serveis informatius de la CCMA, sinó que és director de la transmissió dels partits del Barça per establir-ho així el contracte atorgat entre Catalunya Ràdio i la productora del propi Sr. Torquemada contractada per portar a terme el programa “La transmissió d’en Torquemada”.

 

b) Que el locutor Sr. Bernat Soler no intervé personalment en l’emissió de la publicitat de Caixabank. 

c) Que la CCMA és l’encarregada de l’explotació i política comercial del programa i que els contractes publicitaris vinculats als programes que s’emeten, els subscriu la CCMA amb els corresponents anunciants. En conseqüència, l’única participació que té el Sr. Torquemada en la publicitat del programa mentre el partit de futbol s’està jugant, és la locució personal de la publicitat que ha contractat la CCMA amb Caixabank.

d) Que, malgrat que ho negui el Sr. Torquemada, la seva participació en 'La transmissió d’en Torquemada' és informativa sobre el que està esdevenint en aquells moments en el terreny de joc juntament amb el locutor del partit, entre altres coses perquè actua com a director presencial i participatiu de l’emissió mitjançant la seva veu, fent l’anàlisi futbolístic del que està succeint en el terreny de joc en el que inclou també elements informatius.

Sobre l’aplicació de l’article 7 del Codi Deontològic a la queixa presentada

L’article 7 del Codi Deontològic disposa en el paràgraf segon que “Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. I en el paràgraf tercer: “Com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar que posi em qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”.

En aquest aspecte cal tenir present també el fulletó que té publicat el CIC sobre conflictes d’interessos. En la recomanació 1 declara que “els mitjans de comunicació han de preservar, defensar i promoure la diferenciació entre publicitat i continguts periodístics. Els continguts periodístics (d’entreteniment, informatius, etc.) poden tenir el format que es consideri més oportú, però mai no han de disfressar la presència de la publicitat. La ciutadania té dret a poder distingir quan li arriba un missatge periodístic i quan es tracta d’un missatge publicitari per tal de fer-ne la valoració oportuna”.

En la resolució de la queixa que ens ocupa cal ajustar el criteri 7 del Codi Deontològic a les transmissions dels partits del Barça per Catalunya Ràdio que inclouen interrupcions publicitàries radiades personalment pel Sr. Torquemada mentre s’està jugant el partit de futbol. La primera qüestió a considerar és si en la realitat es pot produir en l’oient una confusió entre informació i publicitat atenent al format del programa “La transmissió d’en Torquemada”. Vegem el que diu l’article 1 del fulletó editat pel CIC, abans citat: “Els mitjans de comunicació han de preservar, defensar i promoure la diferenciació entre publicitat i continguts periodístics”. Aquesta regla s’ha d’interpretar a través del que el mateix article completa dient que els mitjans “mai han de disfressar la presència de la publicitat. La ciutadania té dret a poder distingir quan li arriba un missatge periodístic i quan es tracta d’un missatge publicitari per tal de fer-ne la valoració oportuna”.

Escoltant els partits del Barça per Catalunya Ràdio, podem observar que la transmissió del que està succeint al camp de futbol no seria correcta si ens atenem a la necessitat de diferenciació explícita entre: la narració i l’anàlisi futbolístic d’un partit en directe en el que es descriu el que està passant en aquells moments al camp de futbol; i el tall de veu que s’insereix vocalitzat per un dels locutors sense un avís explícit de que s’està procedint a uns segons de publicitat. Però en casos com el que ens ocupa, i donat que les especials característiques de la informació radiofònica així ho aconsellen, no hem de recórrer només a la fórmula general de diferenciació explícita, sinó que hem d’aprofundir en si el ciutadà pot distingir fàcilment si el missatge que li està arribant és periodístic o és publicitari.

En la radiodifusió d’un partit de futbol l’atenció de l’oient està posada en l’esdeveniment esportiu (informació). Tot el que s’allunyi del món del futbol (com pot ser la publicitat), l’oient ho considera una intromissió no desitjada o un peatge que s’ha de pagar per al finançament de l’emissora, a la qual cosa està acostumat, però en cap cas confon una vinculació esportiva i unitària entre les dues situacions. No és dubtós que l’oient distingeix clarament entre un partit de futbol i la publicitat o el patrocini d’una marca que res té a veure amb les competicions del futbol. En aquest sentit considerem que, en el cas que comentem, la publicitat de Caixabank no queda disfressada en la informació, sinó que l’oient percep nítidament que és publicitat perquè no té cap relació amb el partit que s’està jugant.

Una segona qüestió a considerar és la fórmula publicitària que s’empra per introduir la publicitat. Segons el paràgraf segon de l’article 7 del Codi: “Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. En el cas que es ocupa, no podem extreure del format del programa que hi hagi cap intencionalitat “deliberada” de relacionar o confondre la publicitat de Caixabank amb una informació periodística per les mateixes raons apuntades al paràgraf anterior. És més, les característiques de les interrupcions publicitàries que s’han esmentat al final del punt 5 anterior (“Caixabank amb l’esport sempre...”), expressen per sí mateixes que es tracta d’una publicitat sense relació amb la informació dels esdeveniments del partit que s’estan narrant.

Per aquestes raons considerem que no hi ha vulneració del criteri 7 del Codi Deontològic. No obstant, volem afegir que hi ha fórmules radiofòniques molt més adequades amb la norma ètica de diferenciació entre informació i publicitat, entre elles les que proposa el queixant d’excloure de la locució de la publicitat els periodistes que narren o analitzen l’esdeveniment esportiu, és a dir, els que fan informació. Concretament, el Sr. F. proposa que les frases dels talls publicitaris “es podrien incloure sense cap problema donant pas a una veu “no informativa” o “no periodística”, sinó publicitària, aliena a l’equip encarregat de la transmissió”.

A partir d’aquestes consideracions, el Consell de la Informació de Catalunya, un cop debatuda la queixa presentada pel Sr. A.F. relativa a la inclusió de publicitat en les narracions dels partits del Barça emeses per Catalunya Ràdio, adopta el següent

ACORD:

1. El CIC considera que no hi ha hagut vulneració de l’article 7 del Codi Deontològic del Colꞏlegi de Periodistes de Catalunya.

2. Tanmateix, recomana a Catalunya Ràdio i a les altres emissores que retransmeten per ràdio partits de futbol o esdeveniments esportius, que la presència de publicitat en el curs de la narració esportiva ha de fer-se de manera que la ciutadania pugui distingir nítidament –a través de fórmules de diferenciació, com l’assenyalada pel Sr. F.- si el que li està arribant és un missatge periodístic i bé es tracta d’un missatge publicitari per tal de fer-ne la valoració oportuna”.

Com més palla, menys agulles

Josep-Maria Ureta

La gran paradoxa del periodisme en l’era digital és que mentre tenim a l’abast eines de recerca i confirmació que mai hauríem somniat que fossin abastables, cada cop és més difícil i problemàtic exercir la base de l’ofici de periodista: comprovar abans de publicar.

Hi ha també tot un corrent d’anàlisi del periodisme actual que

expliquen que la precarietat i baixa solvència de les noticies que s’escampen es deu a l’entorn de l’exigència primordial de la immediatesa, estar 24 hores sobre 24 en actiu.

De com s’ha arribat a aquest escenari i els efectes perniciosos que provoca es pot llegir a dues noves aportacions de textos que estan més a prop de la recerca i anàlisi que dels ja nombrosos llibres/promptuari de com combatre les noticies apòcrifes. Tot i que els autors d’una o altra tendència coincideixen sovint en molts dels diagnòstics.

Hi ha dos nous llibres provinents, com gairebé sempre, del món anglosaxó i que posen el focus en els mals que afecten l’entorn de la informació basada en les dades. No entren, gens, en la condició i limitacions de l’ofici de periodista, si no més aviat en els efectes de la difusió de les noticies mancades de criteris bàsics de comprovació, i sovint per les subtileses que proporciona el domini del món de les estadístiques. La versió en castellà dels dos llibres acaba d’aparèixer. Ambdós son una reflexió sobre l’agent de canvis tan importants en pocs anys com ho van ser als segles XIX-XX una cadena que enllaça l’electricitat, el motor d’explosió i el binomi ordinadors-digitalització.

Autors reconeguts en el seu camp

Referències. Bullshit. Contra la charlatanería (Capitan Swing), de Carl Bergstrom i Jevin West; i 10 reglas para comprender el mundo (Conecta, PRH) de Tim Harford. De la dificultat de traslladar el títol a la comprensió lectora n’és prova que en el primer cas, el terme 'bullshit' no és pas en la seva primera accepció corrent (merda) si no un ús molt al·legòric i col·loquial que té desenes de possibles traduccions. Des del castellà 'chorradas', 'bulos', 'patrañas', fins als nostrats xerrameca, collonada, fotesa i un llarg etcètera. El text de Hardford també precisa que escriu sobre “com els números poden explicar (i millorar) el que succeeix” (o sigui, no ho fan).

Complement sobre els autors. Bergstrom és professor d’universitat conegut als EUA per ser un perseguidor de les recerques científiques de baixa qualitat i sovint deliberadament alterades. Llàstima que escriu al principi de la pandèmia (març del 2020), però aporta prou orientacions sobre com malfiar dels treballs que es fan dir “segons un estudi fet a la universitat XX... “Com és ben sabut...”. Li dona suport l’expert en dades West. Per la seva banda, Harford reapareix una dècada després de publicar un dels llibres de més èxit sobre les entranyes del periodisme econòmic: El economista camuflado (Conecta, 2011), on aporta la seva experiència com a redactor del 'Financial Times' i col·laborador de diverses publicacions i emissores britàniques i nord-americanes.

Bergstrom y West ens aporten una munió d’exemples de com les publicacions, des de diaris fins a revistes científiques de molta nomenada, van des de l’engany dissimulat fins a la mentida deliberada. Dir que “una pel·lícula no és dolenta” no vol dir que sigui bona, raonen, o bé que algú “no beu mentre treballa” ¿vol dir què? O que “la nostra empresa té uns beneficis superiors a la mitjana del sector”, sense dir quina és la mitjana, son exemples triats com habituals però que delaten sobreentesos improcedents.

Anem a fets més seriosos. A l’atemptat amb explosió de bomba de la marató de Boston del 2013 es va dir durant dies (amb imatges borroses incloses) que havia mort una nena amb el dorsal 1035. Pregunta fàcil: ¿algú ha vist criatures corrent 42 kilòmetres i escaig? Jonathan Swift ja deia que la falsedat vola i la veritat camina coixa.

Pujant de graó: els algoritmes dissenyats per captar l’atenció de la gent militant del què sigui: religió, partit, terraplanistes, antivacunes. O un joc per detectar fiabilitat: 'Which Face Is Real. com'. Qui assegurava “científicament” que es podia deduir si algú és un delinqüent amb sofisticadíssims programes i algoritmes sobre fotografies havia fet trampes (adonant-se o no) des del principi: hi havia fotos reals de delinqüents barrejades amb fotos provinents dels arxius de documents com el passaport o el DNI. ¿Tots posen la mateixa cara davant la càmera?

Recuperar la lògica

Hem dit que no es tracta d’un llibre de temes banals. Bergstrom i West ens aporten sobre tot les bases sobre com distingir entre correlació, causalitat i conseqüència. Nocions de lògica clàssica que fa anys que tenim rovellades en nom de la immediatesa. Exemple clàssic: els anys que es va trigar a admetre que hi ha una relació directe entre fumar i tenir càncer de pulmó, malgrat que hi ha fumadors que no morin d’aquesta malaltia i altres que moren de càncer de pulmó sense haver fumat. O la ignominiosa falsedat de que les vacunes provoquen autisme. Probabilística suficient i necessària és el què hauríem de tenir present. Cal recordar aquí que el premi d’Economia del Banc de Suècia en honor d’Alfred Nobel d’enguany ha premiat precisament a tres investigadors dels principis de causalitat en l’economia en els seus treballs més científics.

“Si res ens sembla massa bo per ser veritat, probablement sigui fals? ¿Qui m’ho diu, com ho sap, què m’està venen? El 'bullshit' deriva d’una absoluta indiferència per la veritat”, conclouen els autors.

Per la seva banda, Harford parteix de que ja es prou conegut el seu posicionament sobre com es gesta, és difon i s’entén la informació econòmica. Sobre aquesta experiència elabora 10 principis de comprensió de l’actualitat, fistonejades d’exemples extrets aleatòriament i sense precisar, perquè no cal, qui i on ho han publicat. Son prou comuns.

El primer que torna a avisar en Harford és que cal no deixar-se portar pels sentiments de qualsevol simpatia, mantenir distància i, novament, precaució sobre qualsevol reportatge massa innovador que porti aval científic. No ens enganyem: el mercat de publicació de textos científics no prou verificats, sovint pagats, també a revistes de renom llegendari, ja tampoc son de fiabilitat total. Hi ha un mercadeig no tan diferent, en la seva essència lucrativa, del que fan publicacions i canals de TV sobre xafarderies de color rosa.

Gràfics massa cridaners

Un exemple ben curiós: un il·lusionista que es diu Derren Brown va emetre en el seu programa de TV un vídeo, sense editar, en què llençant una moneda a l’aire va sortir cara 10 vegades. Totalment cert, sense manipulació de les imatges. Però faltava una “petita precisió”: es van necessitar 9 hores de gravació per obtenir el 10 sobre 10. Amb una sola consulta a un expert en estadística hauria estat suficient per saber que la possibilitat de 10 vegades seguides traient cara és una entre 1.024.

Harford desaconsella els càlculs d’impacte però difícils de comprovar o, senzillament, mal fets per culpa de no dominar la calculadora, posats a ser comprensius. L’exemple de què costaria a cada mexicà un metre de mur de separació amb els EUA o calcular el deute públic dels mateixos EUA a partir de quants bitllets de dòlars apilats serien necessaris per arribar a la Lluna pot ser molt atractiu, però poc útil. En el darrer cas, sumen 6 vegades la distància Terra-Lluna, però potser és més entenedor dir que a cada nord-americà li corresponen 70.000 dòlars del seu deute públic.

El periodista del 'Financial Times' fa referència sovint a textos literaris. Mereix especial esment el seu recordatori del conte de Jorge Luis Borges del 1941 'El jardín de senderos que se bifurcan', el fracàs d’un escriptor xinès i el disseny d’un laberint on tot el que s’oculta és el pas del temps sense trobar cap solució. El laberint com a metàfora del poder de qui l’ha dissenyat.

“Ser a l’hora ocell i cuc per entendre la informació”, proposa Harford, dues visions complementàries. Completat amb una actitud sempre crítica davant de dades de les quals no s’explica clarament l’origen, revisar els gràfics i quines combinacions proposa, i no sempre desconfiar de les dades públiques. INE i CIS manegen més dades que qualsevol empresa privada.

Heus ací com gràcies al món de la digitalització i els algoritmes potser no hem de tornar a la vella dita de “destriar el gra de la palla” pero sí a l’altra de saber buscar “l’agulla [la veritat informativa, sovint canviant] en un paller” que cada cop és més immens i a sobre sospitosament podrit.