El pas de Sanchis per TV-3 : pluralisme o prioritat a la “majoria social”

Ramon Espuny

És difícil resumir els cinc anys d'estada de Vicent Sanchis al capdavant de TV-3, un nomenament que ja va ser reprovat pel Parlament l'any 2017 però sense que tingués cap traducció en la pràctica.

Com recorda Àlex Gutiérrez al seu llibre 'Objectiu TV-3', l'antic

Saül Gordillo i Vicent Sanchis, al Parlament,
en una imatge d'arxiu.

director de 'El Observador' i del diari 'Avui' va ser cridat immediatament aquell any després que el president de la CCMA, Brauli Duart, destituís de manera fulminant Jaume Peral, en una decisió que molts observadors van associar a la cobertura sorprenentment àmplia que TV-3 estava fent del judici del 'cas Palau'.

Però de tots els angles possibles des dels que es pot analitzar l'estada a TV-3 de Vicent Sanchis (antic director d''El Temps', exvicepresident d'Òmnium, exdirector general de la Fundació Catalunya Oberta...), un poc destacat és la continuitat del seu pensament sobre la funció dels mitjans de comunicació en la seva relació amb el poder polític.

Un article recent de Tomàs Delclos a 'El País' ('L'era Sanchis') resumia així quina podia ser la conclusió de la seva posició al respecte:

“La tria de Sanchis va ser plenament coherent amb la voluntat dels governs de controlar la televisió pública. Sanchis havia teoritzat clarament contra el “progressisme” dels treballadors de TV-3, on hi trobava a faltar un periodisme “més honest”. Els electors, havia escrit, trien maneres diferents d’entendre la realitat i qui guanya les eleccions té dret a prendre decisions en l’àmbit dels mitjans de comunicació, encara que s’hagi d’enfrontar a resistències gremials arrecerades, segons l’autor, “en falses banderes com la llibertat d’expressió o l’interès públic”.

Ja el 2017, el mateix periodista escrivia el següent, sota el títol de 'Què deia Sanchis de TV-3 abans de ser-ne el director': “L’any 2011 (a 'El Punt Avui') ja es plantejava si els 1.800 treballadors aleshores en plantilla de TV-3 no semblaven massa. Una reflexió que trobaria ara aliats ben allunyats de la seva corda ideològica. Però l’article anava més lluny. Criticava les cròniques d’Internacional i posava en dubte “si la realitat nacional que assumeix TV-3 és tan ambiciosa com la majoria social representada al Parlament per opcions polítiques molt més compromeses”. És a dir, a TV-3, que havia de pregonar el que pensava la majoria parlamentària, hi havia una preocupant fredor nacionalista.

En aquest article, li tocava també el rebre a un '30 minuts' sobre els indignats enfrontant-se als Mossos. Una crítica que va exposar més extensament en un article a 'El Món' en què acusava l’equip del programa d’una sistemàtica visió esbiaixada “sempre interpretada des del punt de vista progressista”. Un mal, el del “progressisme”, que també patien els informatius de TV-3, particularment els del cap de setmana, segons aquell Sanchis que trobava a faltar un periodisme “més honest”.

“En un altre article a 'El Món' teoritzava Sanchis el dirigisme polític. “Els electors trien maneres diferenciades d’entendre la realitat i de practicar la política. Convergència i Unió, la força guanyadora de les darreres eleccions, ha d’arriscar-se. Ha de prendre decisions (...). També en els mitjans de comunicació. Per molt que s’enfronti a privilegis gremials o a resistències ideològiques arrecerades en falses banderes com la llibertat d’expressió o l’interès públic”.

Però ja el 2001, i amb el pseudònim de Desclot, Sanchis acusava des de l''Avui' el Comitè professional de TV-3 i altres instàncies de "soviet corporatiu", "aristocràcia periodística", i de ser "comitès inquisitorials". En altres columnes, Desclot qualificava TV-3 de "televisió anacional", amb "borrosa referència nacional" que "cada dia s'acosta més a la bandera no nacionalista del Tercio".

Igualment va disparar des d'editorials de l'Avui quan n'era el director, afirmant que la programació de TV-3 obeïa només "als interessos particulars d'uns treballadors privilegiats i no del poble representat al Parlament". Afegia que la independència del mitjà "no vol dir discrepància oberta i constatable amb el govern que representa la majoria social que hauria d'haver votat un model públic de mitjans de comunicació, com vota un model de sanitat o d'ensenyament públics". I reblava: “Qui controla aquests 'independents'? El Parlament, el govern o el gremi?".

Tot això constata que des dels seus inicis professionals fins ara mateix, l'opinió de Sanchis sobre els mitjans de comunicació públics no ha variat : han de reflectir prioritàriament la “majoria social i política” representada al Parlament, perquè si no fos així “de què serveix guanyar unes eleccions?”. I ho justifica defensant que quan canvia el govern també canvia el model d'educació, de sanitat, o d'ordre públic...

I això ho ha dit en entrevistes, en trobades amb representants dels treballadors... i en la Comissió de control parlamentari de la CCMA, sense que cap diputat li repliqués, ni apuntés en cap moment la incompatibilitat d'aquests criteris amb la direcció d'un mitjà públic, que és una estructura institucional que no pot dependre de la conjuntura política i de la majoria governamental de cada moment. Perquè si fos així, a cada canvi de govern hauria de canviar el model de mitjans públics, que realment és el que pensa el ja exdirector de TV-3. Que amb la seva habitual habilitat dialèctica argumentava que és lògic que el govern d'un determinat color promocioni a la televisió figures com les que ara destaquen a TV-3, però que si fos un altre, l'elegit seria, per exemple, Albert Boadella.

Sanchis feia així de l'anècdota categoria, per fer callar les crítiques a la seva concepció dels mitjans públics com a crossa del poder executiu. Cal esperar que aquest criteri, anterior als assumits en el debat monogràfic sobre l'Audiovisual del Parlament de Catalunya el 1999, no el comparteixi la nova direcció i que prèviament sigui un factor de criba en el pròxim concurs públic per a elegir-la.

De què parlem quan busquem tendències en els canvis en la informació

Gabriel Jaraba

El diari 'The Washington Post' ampliarà la redacció aquest any amb més de 70 nous professionales. El 'Post' ja havia sumat recentment 41 nous professionals a la redacció per a tasques d’edició. 'The New York Times' supera els 10 milions de suscriptors després de l’adquisició de 'The Athletic', alhora que compra el popular joc en línia de paraules Wordle i reforça el seu equip Live de Londres y Seúl. Al seu torn, la BBC, radiotelevisió pública britànica, comptarà amb un equip de 31 professionals per a cobertures online en directe. Per la seva banda, el diari espanyol 'El País' anuncia que ha arribat a la xifra de 143.000 suscriptors digitals. Si a ells sumem els suscriptors de l’edició impresa el diari compta actualment amb 182.000 suscriptors.

La informació la proporciona en la seva newsletter Ismael Nafría,

Les seus centrals de The Washington Post
i The New York Times.

un dels analistes de les tendències en la informació i la xarxa més solvents del nostre país, i pioner en la divulgació de la web 2.0 fa 20 anys. Les dades pretenen ser optimistes: augment de la fidelització de lectors mitjançant la suscripció, contractació de professionals i augment de les inversions en talent i producció d’informació.

Però aixó darrer, fora del nostre país. Si als EUA la posició de les empreses periodístiques és invertir en professionals, a Espanya es dediquen a deixar anar llast: 'El País' acaba de prescindir de 30 dels seus periodistes mès veterans a còpia de prejubilacions incentivades quan no fa tant que va sortir de la redacció un altre important nombre d’acollits a un ERO. La diferència de les tendències en la evolució de la transformació a un i altre costat de l’Atlàntic rau en aixó: a Amèrica el salvador del Washington Post –el mític periòdic del 'cas Watergate'– ha estat Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, qui ha invertit en el diari sumes importants de la seva fortuna; a Espanya els hereus de Jesús de Polanco, un dels creadors d’'El País' estan refinançant el seu deute per a no haver d’abandonar-ne el consell d’administració. Els uns, invertint en informació i en els periodistes que la el·laboren, i els altres, mirant d’evitar que les conseqüències d’una incomprensible inversió en el sector audiovisual continuïn minant un diari líder.

Però al capdavall el que importa en aquesta qüestió és si hi ha un futur per al periodisme, que és l’exercici de la professió que assegura el dret democràtic i constitucional a rebre i emetre informació lliurement. No podem analitzar aquest futur possible com fa dues o tres dècades ho feiem amb les xiifres d’audiència de la televisió. Assistim a una transformació total de la comunicació com a preludi d’una probable revolució sociocultural el qual sentit caminarà a favor del vent de la democràcia o no, segons la naturalesa de l’evolució global.

Perquè el que està en joc no és només el futur d’una indústria, la informativa, sinó el d’un element clau de la democràcia: el dret a la llibertat d’informació. No només el dret recollit textualment a la Constitució sinó la posibilitat factual de rebre i transmetre amb llibertat tota mena d’informació i per tots els mitjans, informació autèntica i no únicament trivialitats.

Les empreses estan centrades en estudiar elements de medició, anàlisi i control del producte digital, un cop comprovada la tendència a l’alça del factor subscripció junt amb la persistència de la crisi de la publicitat. Somien amb redaccions reduïdes en les quals els periodistes dominin competències centrades en el lector, cosa que exigeix capacitats d’adaptació del contingut a una plataforma, un dispositiu o un moment de lectura concrets.

Les més lúcides de les veus que adverteixen sobre les possibles tendències en informació indiquen que crear una cultura més innovadora continua essent fonamental. Però no sempre les millors idees arriben de dalt. Els tecnòcrates que regeixen els mitjans, per més que se situïn ara en una lògica d’audiències i medicions obliden que la creativitat no es ven a la farmàcia i que els mitjans informatius d’avui no es caracteritzen per aixecar primícies i desenvolupar les notícies que arrosseguin als lectors.

Que digui l’amable lector quan va ser la darrera vegada que va veure una portada de periòdic (digital o imprés) presidida por una notícia aixecada pel mateix periòdic, una d’aquestes que són fruit de l’astúcia i la investigació dels professionals i no sortida d’una oficina de premsa o d’una filtració interessada i s’adonarà d’en què consisteixen i cap on menen les tendències del periodisme, si són de les que indiquen camins o les que ho fan cap a parets.