Marc Argemí*
Elon Musk compra Twitter en els mateixos dies que un trol tuitaire casolà de nom (fictici) Joana Masdeu aconsegueix una efímera fama a Catalunya defensant a un diputat, Francesc de Dalmases, a qui se l'acusa d'haver tingut actituds intimidatòries contra una periodista en una sala propera a un plató de TV3.
Són dos culebrots que s'entrecreuen. Encara que la distància entre
 |
| Laura Borràs i Rai López Calvet (foto: @railopezcalvet) |
l'home més ric del món i el troleig més matusser de la setmana és immensa, la mentida del segon despulla una veritat del primer.
Anem a pams. La compra de Twitter és una operació que ha costat Déu i ajuda i que ha acabat després de negociacions dures i denúncies creuades entre Elon Musk i els directius que --fins fa pocs dies-- dirigien la plataforma.
Un dels punts que estaven sobre la taula era si la xarxa social era o no prou combativa amb els usuaris falsos. Musk --s'ha publicat arreu aquests dies-- passa per autoproclamar-se absolutista de la llibertat d'expressió, i s'ha mostrat partidari d'eliminar tots els comptes que no tenen persones darrere, és a dir, usuaris que falsegen la conversa, però al mateix temps vol garantir que tothom s'hi pugui expressar. Eufemísticament, que puguin tornar a piular usuaris que han estat "moderats" o directament suspesos per la plataforma. "L'ocell ha estat alliberat", ha dit Musk al seu primer tuit com a nou propietari. I una de les primeres decisions que Musk ha tuitejat és que Twitter "formarà un consell de moderació de continguts amb punts de vista molt diversos".
Més llibertat, doncs, amb una moderació renovada i una guerra contra els participants falsos. És a dir, que aquí tothom digui el que vulgui, però que doni la cara. Més Trumps i menys Masdeus. I pel camí, més Musk, que no oblidem que és home de negocis i està mirant de pescar en les aigües turbulentes de les plataformes digitals, on Meta està suant la cansalada a propòsit del metavers, TikTok s'endú els minuts d'entreteniment de mil milions d'usuaris mentre Netflix es repensa de nou.
La falsa Masdeu volia -suposadament- influir en les lluites internes entre faccions d'un partit que sembla un oxímoron (Junts) després de barallar-se amb un altre partit que sembla tot ell una contradictio in terminis (ERC): en efecte, sang que es vessa -és una metàfora- en l'arena política i que tant bé li ha anat a Twitter històricament. Fet i fet, si en lloc de dir-se Joana Masdeu prengués el nom real --que alguns mitjans assenyalen però l'interessat nega-- Musk estaria ben content que la plataforma servís per tirar-se els plats pel cap -també metafòricament-. Benzina per la conversa.
Que s'entengui: Musk no es mostra especialment molest perquè publiquis el que sigui que et vingui pel cap, sinó per adulterar la matèria prima. Parafrasejant la dita, millor parlar i no donar lloc a cap dubte respecte la pròpia estupidesa, que agafar una personalitat fake on amagar-la.
Sigui com sigui, la falsedat de Masdeu despulla, malgrat tot, una veritat incòmode que inclou el discurs de Musk. I és que, per a ell, la moderació de discurs no passa per silenciar persones reals, sinó per facilitar la capacitat de confrontar arguments d'aquestes persones reals d'una forma possible, sobre un terreny comú i acceptant les mateixes regles. I això no passarà per l'eliminació d'intimidacions, opinions heterodoxes, xifladures i desafiaments argumentatius de qualsevol mena. No vol que encolomin a l'ocellet culpes que no són seves. Que Twitter admet participants que no responen a una persona real? d'acord, el problema és de Twitter. Però si una expressió discrepant a Twitter escandalitza, algun usuari intimida, o es genera una polèmica agra per intercanvi de missatges, el problema no pot ser de Twitter: és en tot cas de les persones que hi ha al darrere, i, en darrer terme, un problema de convivència social.
En definitiva, seguint aquest raonament, Musk afirmaria que les actituds intimidatòries de Dalmases contra una periodista no són culpa de TV3, malgrat que va ser a la seva seu on es van registrar. En tot cas, són responsabilitat del protagonista. O no? Doncs amb Twitter igual.
I això, per més incòmode que pugui resultar admetre la veritat de fons que s'hi amaga: que tenim un debat polític amb el nivell ridícul de l'estupidesa d'un trol casolà. I no és Twitter qui ho provoca. Només ho documenta.
Perquè la línia fina entre la solemnitat i el ridícul tothom la veu, menys aquell qui fa el ridícul amb tota solemnitat.
*Marc Argemí és periodista, soci-director de Sibilare i autor del llibre 'El sentido del rumor'. Article publicat originalment a Via Empresa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario