Gabriel Jaraba
Diverses costums i hàbits que semblaven eterns van desapareixent: xiular tot caminant pel carrer, cantussejar mientre es treballa o rosegar un escuradents a deshores. No ens adonàvem que la vida no només passa sinó que arramassa amb microformes de vida inscrites en la vida quotidiana, panòplies de gestos i actituds que arriben a constituir-se en una bastida subtil de la nostra manera de transitar per la terra. Avui, només els porraires emboliquen cigarretes, quan això era consubstancial a ser fumador, en les porteries dels edificis ja no s’agafen punts de mitges perquè les mitges ja no són de punt i la població canina augmenta incessantment a Barcelona, cosa que indica que som prou pròspers com per a treure’ns el pa de la boca i cedir-lo als nostres millors amics. Així passa la vida, i ja està.
En plena societat de la comunicació, el que gairebé ha desaparegut
dels espais quotidians és la premsa impresa, és a dir, diaris i setmanaris d’informació general. No es veu ningú llegint el diari en els llocs públics, el metro por exemple, i difícilment se’n troba un en la barra del bar per tal de fullejar-lo una mica. Els quioscos instal·lats als carrers van tancant i alguns miren de reciclar-se oferint cafè, recàrregues de telèfons o xuxes. El periòdic, en altre temps símbol de la (tortuosa) relació entre opinió ciutadana, poder i diners, cedeix el lloc a les pantalles, que representen el mateix però intenten dissimular-ho.
Està el periòdic imprés en vies de desaparició? Molts semblen creure-ho així, i ja canten les ensoltes als lectors de diaris que quedem (un servidor està subscrit a dos periòdics, que rebo cada dia a casa, i compro un altre parell cada vegada que passo per davant d’un quiosc o papereria). Però igualment es va donar per fet el triomf del llibre electrònic per damunt de l’imprés, i vet aquí un dels fracassos més grans de l´era digital: els llibres es llegeixen i es venen impresos i relligats en quantitats més grans que mai als lectors empedreïts (que també ens vam animar a provar el llibre digital, i avui el meu Kindle primerenc produït per Amazon em sembla tan útil com una destral de sílex). Les coses no són tan fàcils i en la societat complexa res no és el que sembla.
Els editors de diaris semblen abocats al negoci de la premsa digital com a sortida urgent de la baixada constant de la venda d’exemplars i l’enfonsament de la publicitat. Un fins i tot sospita que aspiren a introduïr-se en el negoci de tràfic de dades que existeix al voltant dels potencials del big data. Però no es pot negar que la premsa informativa generalista digital está formada en la seva major part per versions per a internet dels diaris impresos, optimitzats per als usos emergents propis de la navegació amb pantalles. Es percep que, tret d’excepcions, aquestes edicions no superen l’original imprés pel que fa a qualitat de continguts i potència informativa, tampoc en nous llenguatges o maneres de connectar amb públics nous. Alguns diaris creuen que ho fan quan es bolquen a aportar materials d’entreteniment o d’orientació comercial –molts d’ells patrocinats: publicitat encoberta que passa per informació— que simulen formes juvenils de comunicació quan es tracta de realitzacions defectuoses perpetrades pels mateixos redactors i col·laboradors que subsisteixen adherits a les seves capçaleres mal pagats i mal contractats.
Els diaris s’aferren al tauló de nàufrags constituït per les subvencions institucionals a la premsa. No cal que parlem de les relacions premsa i poder que fan dels periòdics espanyols diaris de partit que no confessen la seva condició. Aixó al mig d’una recerca desesperada d’un model de negoci que es busca en l’àmbit digital perquè no n’hi ha d’altre. El diari de paper és vist pels empresaris, tret d’honroses excepcions, com a un anacronisme cridat desaparèixer. Algun diari centenari, certament, es desmarca d’aquest infaust auguri i referma la certitud i voluntat de mantenir la capçalera estampada sobre paper alhora que continuen la pugna a la xarxa. Però una cosa és firmar amb el teu nom aquestes intencions i una altra suportar el cost de producció d’informació solvent, que és alt perquè per a elaborar-la calen ments humanes i no intel·ligència artificial (un nom tan cridaner com pietós per al·ludir a sistemes de computació la qual mecànica no arriba a fregar la intel·ligència sino l’imitació).
Qualsevulla sigui la forma que prengui el negoci de la informació, la democràcia necessita la premsa impresa. No és una qüestió d’obsolescència o avenç tecnològic sinó un afer propi de, diguem-ho rotundament, estructura d’estat i de la garantia del dret a rebre una informació digna d’aquest nom. Els periòdics impresos imposen respecte i són observats amb atenció pels diversos directors de comunicació a diferents nivells d’alló polític, social i industrial. No és el mateix rebre un moc des d’una capçalera consolidada que en un digital o confidencial de nova creació. I aquí rau el detall, com diria Cantinflas: en la vida social, i es miri cap on es miri, és la capacitat d’intimidació el que compta.
Per descomptat, la cosa no és tan barroera. Però la presència social dels periòdics impresos no es limita a la lectura en públic. La premsa impresa rep importants subvencions precisament per aixó, per fer possible un espai social d’el·laboració d’opinió pública que ara com ara és insustituïble. És més creïble que la digital? A primera vista no, però Marshall McLuhan tenia raó quan va dir que “el mitjà és el missatge”. I serà així mentre les rutines de treball incorporades per a las edicions digitals no contaminin la totalitat del treball redaccional que fa que els diaris publiquin informacions dignes d’aquest nom i històries interessants pel seu contingut.
Els lectors, és a dir, els ciutadans, necessitem confiar en que la premsa publica informacions fiables. No és qüestió d’audiència sinó d’una altra cosa més greu: la debilitat de la democràcia apareix quan el públic malfia de les coses més del compte i comença a donar pàbul a ficcions malintencionades o rumors esbojarrats. A Estats Units, l’ascens de Trump ha estat associat a aquesta creació del·liberada de desconfiança; l’assalt del Congrés és la culminació d’un procés que comença esbombant que l’esposa del president Obama és un home. Es confon la sospita crítica que requereix proves i arguments seriosos amb l’enrenou de la difusió indiscriminada de boles, i aixó forma part d’un dèficit educatiu general de la societat, dèficit que són els periòdics impresos el principal agent en pal·liar. Per aixó són imprescindibles.
