L’empremta de Mateo Madridejos, un savi del periodisme

Enric Sala

Traspassat diumenge als 90 anys, Mateo Madridejos Vives ha estat un dels principals periodistes de la premsa barcelonina des dels anys 60 del segle passat i el gran referent –el referent, m’atreviria a dir-- de la informació internacional, en la qual va excel·lir i va crear escola. Pocs periodistes catalans de més de 40 anys que es dediquin a aquesta àrea del periodisme són aliens al seu mestratge o la seva influència.

Nascut a Quesada (Jaén) el 29 de juliol de 1932 de pare veterinari

militar que seria represaliat pel franquisme, Madridejos va estudiar Dret a Granada i Sevilla i durant uns anys va ser advocat al Ministerio de la Gobernación, a Madrid, però la seva inquietud intel·lectual el va portar a estudiar Periodisme i graduar-se el 1962. Va ser aleshores quan es va traslladar a Barcelona, on després d’una curta estada a 'Solidaridad Nacional' va participar el 1964 a la fundació de 'Tele/eXpres'. Durant els vuit anys que va treballar en aquest diari iconoclasta i renovador de l’esmorteïda premsa barcelonina, Madridejos va cobrir esdeveniments com la Guerra dels Sis Dies des de Tel-Aviv o el Maig francès des de París, capital on també va ser corresponsal. Va ser en aquella època quan va començar a sobresortir com a comentarista de política internacional amb agudes anàlisis, fruit del talent, la voracitat com a lector i la capacitat per documentar-se en fonts fins aleshores pràcticament ignorades pels periodistes de l’època, com la premsa estrangera i les emissions de la BBC.

Va ser també en aquells anys quan va completar la seva formació estudiant Història Moderna i Contemporània a la Universitat de Barcelona, on va tenir estreta relació amb tot un referent del Dret Polític com Manuel Jiménez de Parga, amb qui es coneixien de l’epoca d’estudiants a Granada i que el va fer professor adjunt a la seva càtedra. En aquesta època es consolida l’interès de Madridejos per la Segona República i la Guerra Civil espanyola –que va viure de nen--, tema al qual anys després dedicarà dos llibres: 'La guerra de todos' (1986) i 'Diccionario onomástico de la guerra civil' (2006).

Quan estava a 'Tele/eXpres' –i publicava també a la revista 'Destino'—, Madridejos va formar part de la desena de persones que, l’abril de 1966, en plena dictadura franquista, varen constituir el Grup Democràtic de Periodistes, el primer nucli organitzat de professionals que es comprometien a treballar per una premsa lliure. Era una activitat de risc, clandestina --algun ensurt li va provocar--, i que va ser determinant per obrir camí i que la generació posterior de periodistes ho tingués més fàcil. Ell no va presumir mai d’aquesta contribució personal en temps difícils. Temps en que va forjar una sòlida relació amb qui seria un altre gran referent del periodisme català, Josep Pernau, “amigo y compañero de una época conflictiva pero reconfortante”, segons va deixar escrit.

En els convulsos anys finals del franquisme i inicials de la Transició, amb molts canvis a la premsa de Barcelona, Madridejos va consolidar el seu prestigi professional a 'El Noticiero Universal' (1972-1975) i la 'Hoja del Lunes' (1977-1980), en ambdós casos com a sotsdirector. També va formar part de la redacció de 'Mundo Diario', el rotatiu més incisiu i progressista dels anys 70. Els seus articles sobre política internacional ja es comptaven aleshores per milers i eren llegits amb devoció i fidelitat al ser textos consistents, rigurosos i clars, escrits amb una prosa rasa, gens afectada, però en la que l’autor demostrava un gran domini del llenguatge, a més de les claus de l’escena mundial.

Arribaria aleshores el període probablement més fecund de la seva trajectòria: la llarga etapa a 'El Periódico de Catalunya', entre 1982 i el 2009, primer com redactor en cap i cap d’Internacional, i després com articulista d’opinió i editorialista. Amb un breu parèntesi de dos anys a 'El Observador' (1990-1993), aventura de la qual en va sortir magolat, com tants altres. Des de la redacció d’'El Periódico' va poguer seguir i analitzar en profunditat l’ascens de Mijail Gorbachov a la URSS o la caiguda del Mur de Berlín, esdeveniments als quals va dedicar sengles llibres que encara avui són clau. També va publicar documentats volums sobre Europa, Occident i Orient, els atemptats de les Torres Bessones, les revoltes àrabs, i el darrer, el 2021, sobre Àsia i la Xina, escenari de futur que l’interessava particularment.

Cal destacar que Madridejos era capaç de compatibilitzar la feina de periodista i la d’escriptor gràcies a una extraordinària agilitat per adquirir coneixements, processar-los, analitzar-los i escriure’n amb precisió i rigor, sempre amb l’estil personal que el caracteritzava. Tothom que el veia redactar un article quedava bocabadat de com era de ràpid i de com, malgrat això, el text resultant era rodó, exacte, impecable. Dels seus articles no calia tocar ni una coma: rapidesa i pulcritud absoluta, una barreja gens habitual a les redaccions dels diaris.

Treballar al costat de Mateo Madridejos suposava una magnífica oportunitat d’aprendre. A la feina era seriós, una mica adust fins i tot, però sempre bon company –i bon cap-- i disposat a compartir el seu coneixement, la seva cultura enciclopèdica. En el terreny personal, les seves conviccions religioses i polítiques –era catòlic i estava esgarrifat amb el procés català— no li impedien mantenir l’amistat i compartir taula i dinar amb persones que pensaven de forma molt diferent. Només demanava honestedat intel·lectual, la mateixa que ell sempre va exhibir, que acompanyava sovint d’ironia.

Els seus darrers anys varen ser difícils a causa de creixents xacres de salut, però va mantenir fins el 2021 el blog ‘El observatorio mundial’, on continuava demostrant la finor i lucidesa dels seus anàlisis. Devorava la premsa internacional, i per poguer continuar llegint i escrivint malgrat els greus problemes de visió que tenia, va fer-se portar d’Alemanya un ordinador especial que li permetia fer-ho. Fa deu anys va prendre una altra decisió important: va cedir a l’Instituto de Estudios Giennenses els 30.000 llibres de la seva biblioteca, un patrimoni gegantí que confirma la seva insaciable voluntat de saber. A l’alçada de l’empremta que ha deixat com a savi del periodisme de política internacional i principal referent del gènere a Barcelona durant l’època d’or de la premsa escrita.