Jutges per la monarquia

Josep-Maria Ureta

El nou llibre de José García Abad es titula 'Todos lo sabían' (La Esfera de los Libros, 2023). Tan cert com incomplert: sembla que tracta de l’agitada vida oculta de Juan Carlos I. Però de tot això ja hi ha desfullades i ensucrades versions de la premsa rosa i de safareig. ¿Hi ha res més per descriure les xerrameques del monarca frívol, promiscu i procaç?

Sí! No es tracta de les amants del rei cessant (lo d’emèrit és un títol

pels catedràtics i bisbes). Va de l’incompliment de tots els organismes de l’Estat, especialment dels ministres competents del tema, i dels jutges.

Res més ni menys que dos dels tres poders de l’Estat s’han conjurat per ocultar a l’opinió pública els enamoriscaments perpetus del monarca, que no eren ni dos ni tres. Les dades de com els serveis secrets van arribar a llogar i comprar pisos amagats per tal que el cap de l’Estat amb els presidents Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy, pogués tenir relacions amb diverses amants queda prou documentat en el llibre del García Abad.

Però no es confonguem. El llibre 'Todos lo sabían' no va d’això. És un llibre honest, sòlid i meritori de com s’ha anat deteriorant la monarquia espanyola a partir del regnat de Juan Carlos I.

Aquí cal recordar la solvència i solidesa de l’autor. Ras i curt.

El 2004 publica 'La soledad del Rey', sobre la dificultat del relleu pel llavors príncep d’Astúries ateses, ja, les seves males companyies financeres; el 2012 un text a penes conegut 'Don Juan', amb moltes dades inèdites de pare i fill; i el 2008, 'El Príncipe y el Rey'. Els dos primers textos, editats per La Esfera de los Libros. El darrer, per la mateixa editorial de l’autor, atès que molts dels documents eren inèdits i confidencials.

Amb aquests antecedents, sòlids i model del què és el periodisme d’investigació, García Abad ens regala una crònica molt ben trabada entre el que s’ha publicat durant 40 anys, sense cap sentit crític, i el què anava succeint fora de pantalla: l’atzarosa arribada de la monarquia fins a ser cap de l’Estat, les traves que li posaven i la lenta i estrafolària davallada del prestigi de la institució pels afers d’una bragueta incontrolada. Ep! com diu l’autor del llibre, tots ho sabien, i, per tant se n’aprofitaven els poders executius dominadors de l’estratègia d’aïllar al cap de l’Estat i prendre decisions sense consultar-li; sobre tot, Aznar.

Quan vas llegint el llibre et sembla que és un reguitzell de petites anècdotes ja conegudes, de les que un diari dedica una columneta per deixar constància. Però no és, en absolut, el que va tramant García Abad. Tria molt bé, un per un, els testimonis de les malifetes –per dir-ho suau- d’un cap d’Estat que s’avé més a la tradició de la seva dinastia del segle XIX que l’exigència de servir a un règim democràtic. I Suárez, González, Serra/Reverter, Aznar, Zapatero, més els responsables dels serveis secrets (Manglano, Sanz Roldán), d’una banda, a més dels financers del tres i no res com Prado Colón de Carvajal, De la Rosa, Mario Conde, els Albertos, els banquers suïssos, i no pocs xeics àrabs també componen la peculiar cort d’aprofitats del regnat de Joan Carles I.

El què fa amb la destresa narrativa de vetarà del periodisme com és José Garcia Abad es posar-los en solfa un per un i allà on els correspon. El llibre no deixa de ser el relat d’una crisi lenta, crònica i ves a saber si irreversible.

I també una aportació sòlida i inèdita: sempre els jutges mirant cap a una altra banda sempre que hi ha la monarquia pel mig. No ho oblidem: aquesta és la denúncia de fons del Pepe García Abad, un mestre en la recapitulació, ordenació i narració dels temes de la monarquia hispànica.