9 ene 2024

Antisemitisme a TV3?

Andreu Farràs
Embolicar-se en la bandera d’una nació, escudar-se en la pretesa defensa d’una ideologia atacada o usar els símbols d’una religió ofesa per perpetrar grans atrocitats o delictes més o menys greus és una tradició mil·lenària desenvolupada pels més cínics i fanàtics dels éssers humans, conscients de que nombrosos habitants d’aquella nació, seguidors d’aquella ideologia o adeptes d’aquell credo seguiran als seus líders, encegats per aquell major bé comú promès i que estaran disposats als majors sacrificis.

Benjamin Netanyahu, president del govern israelià més dretà i
Un dels tuits de Josep Lluís Alay.
ultraortodox de la història hebrea recent, ha sabut utilitzar aquesta vella argúcia per aconseguir suficients suports populars en la seva decisió de no deixar pedra sobre pedra a Gaza i matar a més de 22.000 palestins –la majoria nens i dones—per venjar la cruel matança d’un miler d’israelians –també nens i dones—per part dels terroristes de Hamàs.

Tant ara com des de fa més de 75 anys, quan es va fundar l’Estat d’Israel, qualsevol critica a l’actuació del Govern de Tel Aviv, per suau que fos el retret, sempre ha rebut la mateixa resposta: “Això és antisemitisme”. Antisemitisme, una paraula que sempre porta en el revers de la targeta groga o vermella que s’ensenya les imatges esfereïdores de l’Holocaust, un altre concepte, un altre símbol universal de la infàmia, que els més maquiavèl·lics han aprofitat per als seus interessos personals o partidistes.

Les matances de Gaza (a partir de quants milers de civils morts es pot parlar en rigor de genocidi a Palestina?) han fet ressorgir l’antisemitisme i la islamofòbia arreu. També als respectius kilòmetres zero de cadascú; en el nostre cas, a Catalunya. L’opinió pública, com en altres aspectes de la realitat, es troba dividida. Uns s’han posat a favor d’Israel i la resposta del Govern Netanyahu davant dels crims de Hamàs; i altres, a favor del poble palestí. Com els mitjans de comunicació de tot el món, els serveis informatius de TV3 han informat extensa i puntualment de la conflagració des del 7 d’octubre, dia de les violentes incursions palestines en territori israelià.

Les cròniques dels reporters de TV3, en especial les de Joan Roura i Nicolás Valle, han estat blasmades per nombroses persones a les xarxes socials i determinats mitjans de comunicació. A X (abans Twitter), como sol ser desgraciadament habitual, la majoria de les reprovacions a les informacions sobre la guerra de Gaza han estat escrites per perfils amb pseudònims i molts d’ells acompanyats amb estel·lades o altres signes independentistes. Un dels pocs autors de piulades que han tingut el coratge de signar amb nom i cognom ha estat Josep Lluís Alay, estret col·laborador de Carles Puigdemont, i ha estat retuitejat pels seus nombrosos seguidors. I quin és el mot que fa servir Alay per desacreditar als periodistes de TV3? “Antisemitisme”, és clar!

Pel que he pogut veure, les informacions dels redactors de Sant Joan Despí i els corresponsals i enviats especials de TV3 a Jerusalem han intentat cercar la màxima objectivitat i s’han fixat sobretot en les víctimes del conflicte, sense oblidar la complexitat del problema geopolític ni les imprevisibles conseqüències que pot tenir al sempre imflamable Orient Mitjà i a la resta del planeta.

Als sectors independentistes –alguns dels quals pròxims a Puigdemont i Junts— que potser han començat aquesta campanya contra els periodistes de la televisió pública catalana per donar en realitat una coça a Esquerra Republicana però al cul de TV3, tot titllant-la de propalestina i antijueva, els convé llegir aquestes línies escrites per algú molt admirat i respectat per ells i gens sospitós d'antisemita:

“Els jueus tenen dret a la terra d’Israel. Però els palestins tenen dret a una terra en la qual han viscut molts i molts segles. I a un tracte just. Son dos drets que entren en conflicte. En un conflicte agreujat per actituds i accions d’uns i altres, però també per la incidència de factors externs. Jo, que he estat i soc defensor de l’Estat d’Israel i que ho seré, em sento obligat a demanar als israelians un esforç d’acostament i de comprensió envers els palestins. Puc entendre que s’hagi aixecat el mur que aïlla Israel del territori palestí. Cal viure a Israel per entendre-ho. Però no puc entendre, ni acceptar, la política sistemàtica d’assentaments jueus en territori àrab. Perquè rosega la viabilitat d’un Estat palestí, al qual crec que els palestins tenen dret i que és condició ineludible de la pau”.

Aquestes paraules, gens allunyades de l’esperit que es pot desprendre de les cròniques dels Telenotícies sobre Gaza, estan extretes del pròleg que Jordi Pujol va fer el 2011 al llibre 'Jordi Pujol i els jueus', escrita per Anna Figuera Raichs, actual redactora de TV3 i que fou cap de premsa de Quim Torra quan aquest era president de la Generalitat.

Per acabar, encara que sigui pesat per obvi insistir-hi, senyors de l’ambaixada d’Israel aficionats a trucar sistemàticament als directors del mitjans quan apareixen opinions o acudits crítics amb el Govern israelià de torn: reprovar o fiscalitzar les actuacions de les autoritats de l’Estat hebreu no és propagar antisemitisme de la mateixa manera que criticar les accions o omissions del Govern espanyol o de la Generalitat no és fer antiespanyolisme ni anticatalanisme. No s’emboliquin més en la sagrada estrella de David per perpetrar matances d’innocents de proporcions bíbliques.